 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
|||||||||||||
|
|
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
TERRA DE PAS ENTRE LA PENINSULA IBÈRICA I LA RESTA D'EUROPA
La Jonquera conjuntament amb Portbou, és un dels dos passos fronteres més importants de les comarques gironines i de la zona nord-est de la Península Iberica.El primer per a vehicles i el segon per la via de ferrocarril convencional, en canvi pel nou traçat de la línia TAV s’ha escollit la ruta a través de la Jonquera. Tot i que La Jonquera ha estat al llarg dels segles, terra de pas, no deixa que la seva abrupta geografia i frondosos boscos permetés l’assentament de moltes tribus neolítiques com ho demostrar la gran quantitats de monuments megalítics i coves, tot i que probablement aquestes reduïdes tribus visquessin en cabanyes fetes de fusta, branques i pedres a prop de on hi havia els dolmens o menhirs. No únicament el municipi de La Jonquera disposa d’aquests tipus de monuments, sinó que altres municipis propers com Agullana, Cantallops, Espolla o Rabós d’Empordà també en són exemples de l’existència d’aquest tribus i dels seus monuments funeraris que devien poblar aquests paratges pels vols del 3.500 a 2.700 aJC.
Molts anys després serien els romans els que continuarien emprant aquest pas per entrar i sortir del nord-est de la Península Ibèrica. La Via Domicia que uniria Itàlia fins els Pirineus orientals, passava per França, on l’enclavament més important era Narbona (Narbo Martius) on connectava amb la Via Aquitania que arribava fins a Burdeus (Bordigala).
Quan la Via Domicia quasi arribava als Pirineus es desdoblava, per continuar cap a vora mar per Cervera i Portbou, i l’altra per l’interior, pel Coll dels Panissars, per tal d’enllaçar amb la Via Augusta que travessava la Península Ibèrica fins arribar a Cadis (Gades), després de passar per Tarragona (Tarraco), Cartagena (Carthago Nova) i Sevilla (Hispalis). Després dels recents estudis i excavacions, podria ésser que hi hagués dues poblacions per la zona de La Jonquera, que els arqueòlegs denominen com “Summum Pyreneum” i “Deciana”. La seva situació privilegia de pas, seria segles després pas obligat de les invasions germàniques, principalment dels Visigots, aliats dels Romans. Posteriorment serien els àrabs que en el segle VIII envairien el sud de França i serien aturats per les tropes de Charles Martell (avi de Carlemany) a Poitiers a l’octubre del 732. La reconquesta dels terrenys en mans dels àrabs va portar l’entrada a la península dels Francs, que conquerien Girona a l’any 785 i Barcelona el 801. Posteriorment, es crearia la Marca Hispànica, les terres al sud dels Pirineus conquerides per Carlemany. Tot plegat, va afavorir els assentaments de població i parròquies en les terres que posteriorment serien la Catalunya vella, formades pels comtats on un dels primers seria el creat per Carlemany, el Comtat de Girona.
VESCOMTAT DE ROCABERTÍ I COMTAT DE PERALADA
El territori de La Jonquera formava part del vescomtat de Rocabertí, un territori feudal que s’estenia per la part occidental de l’Albera. També agafava part i, en alguns casos la totalitat de municipis actuals com: Cantallops, Recasens, ara veïnat de La Jonquera, Agullana, Vilarnadal, Mollet de Peralada o la pròpia capital Peralada, entre d’altres. El primer personatge del llinatge fou Dalmau I de Rocabertí, vescomte de Peralada (?-985) i el seu centre inicial fou el Castell de Rocabertí, situat en l’actual municipi de La Jonquera, en estat ruïnós actualment. A l’any 1599 el rei Felip III de Castella (1578-1621), concediria el títol de comte de Peralada, la saga va continuar fins la seva extinció poc després de 1672, que passa a la nissaga dels Rocafull, per passar posteriorment als Boixadors, als Dameto, als Sureda i finalment als Fortuny. A final del segle XX el títol estava a nom de Tomàs de Rocabertí-Boixadors Dameto i de Verí (Palma de Mallorca, 1840 - 1898), 37è vescomte de Rocabertí entre altres títols, que posteriorment, les seves propietats i documentació històrica van passar a mans dels seus descendents, però en canvi, no ho van fer els títols nobiliaris dels seus avantpassats. La documentació nobiliària es va traslladar del castell de Peralada al castell de Son Vida a Palma de Mallorca (avui convertit en hotel), i també posteriorment a altres indrets. Finalment a l’any 2005 la documentació històrica fou adquirida pel Consell Insular de Mallorca, que la diposità en l’Arxiu del Regne de Mallorca.
COLL DE PANISSARS: UNA PORTA D'ACCÉS I SORTIDA
El Coll de Panissars es troba a 325 metres sobre el nivell del mar, i queda entra el Puig del Priorat de 492 metres i el fort de Bellaguarda a 423 metres, en el punt on hi ha la frontera entre Espanya i França. Per tant, el limits entre les comarques de l’Alt Empordà i el Vallespir, i els municipis de La Jonquera i El Pertús, establerta arran del Tractat dels Pirineus el 7 de novembre de 1659 i que dividia amb els criteris de la divisió d’aigües a la carena pirenaica, amputant premeditadament a Catalunya. Des de temps remots, aquest era el pas per a travessar el Pirineu en aquesta zona i que els romans van emfatitzar quan fou el punt on finalitzava la Via Dimitia (Briançon - La Jonquera) i iniciava la Via Augusta (La Jonquera - Cadis), punt de partició que era conegut com a “Summum Pyrenaeum”. Amb el temps canviaria el nom per “Panissars” possiblement degut als soldats romans que tenien cura del “Trofeus de Pompeu” i que eren procedents de la regió romana de “Pannonia” i que formaven la legió “Cohors Pannoniae”.
Amb el temps, aquesta ruta seria abandonada i reemplaçada per l’actual ruta entre La Jonquera i El Pertús, on hi passa la ruta nacional N-II, l’autopista AP-7 i a prop la línia de tren del TAV a través d’un túnel. En els entorns del Coll de Panissars hi ha clars indicis de la presència durant molts anys de la petjada de l’home, i no únicament de pas, sinó d'haver estat un lloc històric de residència permanent durant anys:
FORT DE BELLAGUARDA
En territori francès després del Tractat dels Pirineus a l’any 1659, es tracta d’una gran fortalesa a l’estil com d’altres que es van construir amb pocs anys de diferència com el de Sant Ferran de Figueres, el de Montjuic de Girona i el de Barcelona o el d’Hostalric. Aquestes fortaleses venien a substituir els antics castells medievals degut a la modernització dels exercits i tècniques d’atac i assetjament. Fou edificat sobre un antic castell medieval del segle XIII ja existent, peró amb les noves estructures defensives que exigien les guerres de l’època. Amb el temps ha deixat la seva funció militar tant pel que fa als aspectes de defensa i estratègia militar, com en els de establiment i allotjament de tropa i guarnicions militars i ha passar a ésser monument històric a partir de l’any 1967, on s’hi poden fer visites guiades que s'hi fan periodicament.
Es tracta d’un camp sant o cementiri militar construït durant el segle XVII on hi ha 41 tombes situades la majoria en el perímetre del mur i pertanyents a soldats vinculats al fort de Bellaguarda, totes senyalitzades amb una creu blanca, sense cap nom ni indicatiu i, únicament amb una placa circular amb els colors de la bandera francesa i amb l'inscripció “souvenir français”, tot i que n'hi algunes de diferents. De fet, no es pot assegurar que totes siguin de militars, com ho prova una de les làpides pertanyent a la sepultura d’un nen de 6 anys, fill d’Antoine Moureau, cap comandant de la guarnició a l'any 1837. Per tant, cal suposar que va ésser bàsicament militar, però també de persones civils que podien residir en el fort.
Algunes de les tombes, vuit en total, disposen de làpida o indicació del finat de diferents èpoques, on sembla que foren aportacions o realitzacions fetes pels familiars dels difunts.
Torre de defensa: Es tracta d’una torre de base quadrada que servia de punt d’avantguarda per a la vigilància i defensa de la zona en el segle XVII. Es una edificació que es conserva en perfectes condicions, situada en un dels puigs del Coll de Panissars a 340 metres d'altitud entre el cementiri militar i les ruïnes de l'antic monestir benedictí de Santa Maria de Panissars. Aquesta torre no era la única, hi ha altres torres similars en diferents llocs situats en la vora dels límits fronterers, però la única que queda en aquest indret.
Restes del Monestir benedictí de Santa Maria de Panissars: Aquest monestir que segons sembla tenia origen carolingi, es va edificar al damunt d’un edifici romà identificat amb el nom de “Mansio Summum Pryrenaeum” i a on hi havia els “Trofeus de Pompeu”. Els "Trofeus de Pompeu" era un monument que el general romà Pompeu, el Gran, nascut a Roma al 106 aJC i mor assassinat traït pels seus a Egipte a l'any 48 aJC va fer construir per a rememorar la victòria sobre Quint Sertori, el governador d'Hispània.
El monestir fou edificat en la separació o entre les importants rutes romanes a la península ibèria conegudes amb el nom de la Via Domitia i la Via Augusta. El monestir tingué una vida que anar des de l’any 1197 fins a l’any 1835, tot i que ja a l’any 1703 quedà fortament desgavellat donat que amb la construcció del fort de Bellaguarda, molta part del monestir fou desmantellat i aprofitades les seves pedres per a la fortificació militar. El Coll de Panissars va viure al llarg dels segles gran episodis històrics. Un dels episodis més importants de la història de Catalunya, porta el seu nom de l'indret, la "Batalla del Coll de Panissars".
Quan els francesos comandats pel seu rei Felip III, l’Ardit (Poissy 1245 - Perpinyà 1285), i amb el suport i benedicció del Papa Martí IV, van voler castigar Pere II el Gran, fent una croada contra Catalunya. En aquesta croada els francesos varen patir una humiliant desfeta per part de les tropes catalanes. D’una banda la destrossa total de la seva flota francesa, en la batalla de les Formigues, petites illes entre Calella de Palafrugell i Palamós, on les naus comandades per l’Almirall Roger de Llúria, van esmicolar la flota francesa amb gran quantitat de baixes i captures. Per terra, fou a la batalla del Coll de Panissars (30 setembre i 1 d’octubre de 1285), la que va donar renom aquest indret empordanés. Els croats francesos que havien conquerit Castelló d’Empúries i Roses, entre altres poblacions fins arribar a Girona, es batien en retirada cap el nord, fustigats per les tropes catalanes, patint una gran desfeta en el Coll de Panissars. El rei francès Felip III l’Ardit, no passà de Perpinyà on hi morí el 5 d’octubre de 1285. Posteriorment, el paratge viuria més episodis històrics a part dels que ja havia viscut molt abans del 1285. Cartaginesos, romans o tribus bàrbars entre d’altres marcarien un coll farcit d’història, que progressivament perdria la seva importància estratègica en benefici del pas pel Coll del Pertús, que és l’actual.
DE L'ORIGEN DE L'ACTUAL JONQUERA FINS AL TRACTAT DELS PIRINEUS
Amb els anys la població dispersa de la Jonquera es va anar concentrant a la vora del riu Llobregat d’Empordà, d’aquesta manera es va anar formant un nucli a l’entorn de l’església de Santa Maria, possiblement abans dels segle XIV i a l’entorn com la majoria de pobles, de la sagrera de l’església. A partir de l’any 1362 que fou quan el bisbe de Girona Berenguer de Cruïlles va fer la transferència de Sant Miquel de Solans, que actualment és l’ermita de Santa Llúcia, a Santa Maria de La Jonquera, es possible que fos la data en què el nucli de població tingués entitat pròpia i una major presència ja sigui d’habitants residents com gent de pas. Una altra curiositat fou el nom, el seu origen sembla derivar d'un tipus de plantes existents a les vores del riu Llobregat d’Empordà; els joncs, que són plantes pròpies de zones humides i que en aquella època hi devien haver gran quantitat, tot i que actualment també n’hi ha en moltes partes del seu curs. Es possible que a l’entorn de la sagrera de l’església s’anés formant amb el temps un nucli que esdevindria posteriorment ja en el segle XVII una ciutat fortificada, coneguda per historiadors i arqueòlegs com, la “Força”.
A part de la mateixa zona fortificada, també hi havia una part de població fora de muralles. El nucli en global disposava d’un hospital, una presó i un hostal, aquest últim molt lògic donada la seva situació de pas, però no de frontera política, tot i que sí natural, ja que la seva situació entre la plana de l’Empordà i la del Rosselló, la convertia en pas fronterer pel Coll del Pertús. La frontera política arribà el 7 de novembre de 1659 amb el Tractat dels Pirineus, a partir del qual es posava fi a la guerra dels trenta anys entre Espanya i França, i moltes altres països i monarquies europees. La conseqüència més important territorialment parlant, fou la pèrdua del Rosselló i una part de la Cerdanya, i la voluntat de les parts francesa i espanyoles de fragmentar i aniquilar Catalunya Els denigrants límits pactats no s’establirien de manera simple i ràpida a partir d’aquesta data, sinó que comportarien una forta oposició tant dels habitants de les dues parts de la frontera, com de les Corts Catalanes a Barcelona i de fet la antinatural línia no seria efectiva fins l’any 1720. D’aquesta manera, La Jonquera passava a part d’ésser pas natural entre les dues planes, Empordà i Rosselló, a ésser frontera política entre el regne d’Espanya i el de França.
LA JONQUERA COM EMPLAÇAMENT FRONTERER, UN HANDICAP A SUPORTAR
Els emplaçaments d’aquelles poblacions situades en els límits fronterers entre països, han estat al llarg de la història, un handicap molt important pel propi indret i pels seus habitants, sobre tot en períodes bèl·lics. Han estat punt d’inici i final de conflictes de llarga durada o simplement, han hagut de patir temporals incursions bèl·liques o d’altra mena. La Jonquera no n’és cap excepció sinó al contrari, una mostra del patiment continuat al llarg de la història d’aquests emplaçaments, que van néixer per la seva situació geogràfica. El punt de partida podria ésser prehistòric per continuar pels romans, les invasions germàniques, àrabs o les guerres i conflictes feudals entre les dues bandes del Pirineu en l’edat mitjana. El tractat del Pirineus (1659) significà un abans i un després de la rellevància històrica de La Jonquera, al convertir-se en l’emplaçament poblat entre la Península Iberica oriental i la resta d’Europa. El primer conflicte més important després del Tractat i de la guerra de la Successió, fou la Guerra Gran que afectar només Catalunya i el País Basc entre 1793 i 1795. Una guerra que tingué lloc en plena revolució francesa entre la Convenció Nacional Francesa (1792-1795) de la I República Francesa (1792-1804) i el Regne d’Espanya de Carles IV (1748-1819). La Guerra Gran s’inicia amb la invasió del Vallespir per part de l’exèrcit espanyol, un cop ambdós països s’havien declarat la guerra. Per part dels francesos amb la finalitat d’enderrocar la dinastia borbònica, i d’aquesta manera estendre els principis de la revolució francesa vers la Península Ibèrica, ja que Portugal, enemic de la Revolució Francesa hi regnava la reina Maria I. Per la part espanyola la mort del rei francès Lluis XVI, i veure caure el govern monàrquic del mateix llinatge en el país veí, van provocar l’enfrontament.
El Vallespir, el Rosselló i l’Alt Empordà foren els territoris més afectat per aquest contesa, a part també del País Basc i Navarra. Tot i que l’entrada de l’exèrcit francès fou per Sant Llorenç de la Muga, altres poblacions com Figueres o Roses, entre d’altres es van veure greument afectades, com la Jonquera quan les tropes franceses marxaven després de signar-se la Pau de Basilea (1795), que posava fi a la guerra. Escassament passats encara no tretze anys, tornar a esclatar una altra guerra. L’Imperi Francès comandat per Napoleó I, envaeix la Península Ibérica, esclatant la dita Guerra del Francès a Catalunya o de la Independència a l’Espanya de Ferran VII, i que durà de l’any 1808 fins el 1814. Durant aquest període, La Jonquera és terra de pas de tropes franceses i aliades, havent de suportar els robatoris, allotjaments forçosos, abusos de tot tipus, incendis o altres pillatges i malifetes. Un cop més i com a població inici i final de conteses tornar a patir les vicissituds entre els dos països, des del primer dia fins l’últim. A partir de l’any 1883 fins el 1876 torna amb intervals a esclatar la guerra, en aquest cas no contra cap país, sinó com a guerra civil entre els partidaris de Isabel II, filla de Ferran VII i el germà d’aquest, Carles Maria Isidre de Borbó, que hauria regnat com a Carles VII. Els primers eren coneguts com “Isabelins” i els segons com “Carlins”. De les tres guerres, la primera entre 1883 i 1840 afecta el nord d’Espanya, poc a Catalunya i molt al País Basc i Navarra. La segona guerra carlina (1846-1849) afecta Catalunya, principalment el nord-oest, i no tant l’Alt Empordà.
La tercera guerra carlina (1872-1876), afecta moltes poblacions de l’Alt Empordà, com Castelló d’Empúries o la mateixa La Jonquera. Figueres també es veu fortament assetjada, però restarà sota els lliberals, malgrat que pràcticament la totalitat de l’Alt Empordà estava sota el domini de les tropes carlines, comandades per l’empordanès Francesc Savalls i Massot (La Pera,1817-Niça,1886). La tercera guerra carlina va tenir durant els quatre anys que va durar, un verdader batibull històric. Poc anys abans, al 1868 es provoca la “Septembrina” també coneguda com “La Gloriosa” on un dels impulsor fou el General Prim, i que va suposar la destitució i exili de la reina Isabel II. Després d’un petit període conegut com a “Sexenni Democràtic” i una regència, es restitueix la monarquia amb el príncep italià Amadeu de Savoia, dit Amadeu I d’Espanya. El seu regnat va durar només tres anys, enmig d’un veritable caos nacional i orgue de grills. Finalment, Amadeu I d'Espanya va abdicar del seu regnat i, es va proclamar la Primera República Espanyola, que no duraria més d’un any i deu mesos des de l'11 de febrer de 1873 fins el 29 de desembre de 1874.
De nou tornava la monarquia borbònica de la mà d’Alfons XII, amb la proclamació forçada a Sagunt per part del general Arsenio Martinez Campos, al qual s’hi afegiren altres estaments. La guerra acabava a l’any 1876 amb la derrota dels carlins i l’exili de Carles Maria Isidre de Borbó. Durant el segle XX, La Jonquera no va viure dramàticament episodis tràgics com els viscuts durant els segles XVIII i XIX amb la Guerra Gran, la Guerra del Francès o les Guerres Carlines. Tamateix, com altres poblacions va patir els alt i baixos històrics del país que es van anar succeint durant el segle XX, com van ésser per exemple la Dictadura de Primo de Rivera o la II República entre d’altres, però no com una sacsejada exclusiva del municipi o comarca, sinó que formava part de la història cotidiana de tot el territori català i de la seva gent. Finalment, la forta davallada que va viure La Jonquera com altres poblacions del país, però amb més èmfasi degut a la seva condició de municipi fronterer fou la Guerra Civil (1936-1939), sobre tot remarcat pel fet de l’exili d'aquelles persones que fugien de les tropes franquistes i les conseqüents represàlies, cercant refugi en el país veí. Aquest fou l’episodi més tràgic i de gran penúria que tingué La Jonquera, quan la Guerra Civil amb la caiguda de Catalunya estava tocant la seva fi.
LA GUERRA CIVIL I L'EXILI DE 39
La Jonquera va viure com altres poblacions catalanes les desfetes provocades pels grups exaltats revolucionaris, tot i que el consistori va intentar el seu control i moderació dels seus actes a la població, que malgrat la moderació, l’església parroquial de Santa Maria fou saquejada i destruït el seu interior. Un dels pactes de moderació fou la no incriminació del rector i del vicari, ja que no tenien càrrecs en contra ni fet cap malifeta. Mesos mes tard, els dos clergues foren empresonats al castell de Sant Ferran de Figueres, on unes milícies criminals forasteres els afusellaren, com també patí la mateixa fatal experiència el mossèn de Recasens. Durant el temps que durà de guerra La Jonquera es desenvolupà com la majoria de pobles catalans, però en aquest cas, l’històric emplaçament, sempre causa de penúries per la població, esdevindria una avantatge per la proximitat de la frontera francesa i per tant, la possibilitat de comprar queviures i altres atuells a les poblacions properes franceses per tal de poder suportar l’etapa bèl·lica, que a mesura que s’allargava creixien les escassetats i privacions més elementals.
La desfeta en la batalla de l’Ebre en el mes de novembre de 1938 va suposar la progressiva caiguda de Catalunya i es va fer efectiva la invasió de l'exèrcit espanyol de Franco a terres catalanes. El dia 26 de gener de 1939 cau Barcelona, el 4 de febrer Girona i, sense gaires dificultats ja que l’exèrcit republicà ja pràcticament no existia a Catalunya, el dijous dia 9 de febrer arribaven els Nacionals a La Jonquera i per tant a la frontera francesa; només en cinc dies havien avançat seixanta quilòmetres que és la distància que separa Girona de La Jonquera. Mesos i fins i tot pocs dies abans, La Jonquera havia estat un veritable caos de militars republicans, milicians i civils de totes les edats i condicions fugint de l’avanç franquista. Una veritable allau humana passava per La Jonquera cap a l’exili, amb qualsevol medi de transport, tals com cotxes, camions, carros, bicicletes, motos o simplement a peu, que fou el medi més comú per aquelles persones que deixaven enrere la seva terra. El fet més dramàtic es produeix quan França tanca la frontera davant el gran contingent de persones i vehicles que arribaven principalment de Figueres a través de la N-II, l’única via important de comunicació. A més, la frontera era vigilada per soldats senegalesos de l’exèrcit francès. Sortosament, el govern francès autoritzà de nou l’obertura de la frontera podent d’aquesta manera passar tot el contingent de persones que esperaven no ésser-hi amb l’arribada dels Nacionals. La gent, soldats i civils, no van poder passar amb res més que les seves pertinences més elementals, deixant a l’altre banda, armes, vehicles, estric, animals o qualsevol altre medi de transport o pertinença, així com altres personals utensilis, mobles o demés objectes que havien traginat des del seu punt d'origen. El patiment d’aquest gent, no va acabar amb el simple pas de traspassar la línia fronterera, sinó que continuà més enllà, en principi en camps de concentració per a refugiats i més tard, molt d’ells enrolats a la resistència o exèrcit francès contra els alemanys o deportats a camps d’extermini nazis, com el cas dels concentrats en el camp de refugiats que hi havia a Angoulème entre Poiters i Bordeaux; uns, dones i nens tornats a Espanya i la resta enviats al camp d'extermini de Mauthausen a Àustria.
LA JONQUERA, DE LA "REAL ADUANA" A L'ACTUAL
Després de la mort de Carles II de la Casa d’Àustria i la guerra de la Successió (1701-1715), s’imposa la monarquia Borbònica a tot Espanya amb la eliminació de moltes lleis i drets, imposant un règim centralista i absolutista. Una d’aquestes mesures foren l’anul·lació de les duanes internes en els diferents territoris d’Espanya, i per tant, la implementació d’un sistema de duanes de cara a l’exterior, principalment amb els països veïns com Portugal i França. Correspon a Barcelona, la duana central del Principat, però es creen dos tipus de duanes: les que poden fer transaccions d’importació i exportació i, les que poden fer només exportació. Al nord de l’Empordà, les duanes amb facultat d’importar i exportar són: Figueres, Besalú i La Jonquera i, les de només exportació Sant Llorenç de la Muga i Maçanet de Cabrenys. De les tres primeres, La Jonquera, serà la principal i a on es concentrarà el major trànsit entre els dos països. Aquest trànsit no únicament es referia al de mercaderies i persones, sinó també al postal. A part dels propis estaments vinculats als diferents ministeris, també hi era present un servei postal que se’l coneixia amb el nom de “Real Renta de Correos y Estafetas”, creat a l’any 1706 i que posava fi al monopoli postal dels “Correos Mayores”.
El control duaner durant segles ha estat vinculat a La Jonquera, com també tota la burocràcia relativa a la documentació d’importació i exportació de productes per carretera, com també de la mobilitat fronterera de persones. L’1 de gener de 1986 Espanya, conjuntament amb Portugal entren a la Unió Europea, i a partir de 1993 entra en vigor el Tractat de Maastricht, signat el 7 de febrer de 1992 a Maastricht (Holanda), pel qual entre moltes altres disposicions, hi ha la lliure circulació de bens i persones entre els Estats membres.
D’aquesta manera a partir de 1993, desapareixen així els controls administratius i per tant, la supressió en el mercat interior de la UE dels controls que s’aplicaven a la circulació de persones i mercaderies. La mesura, en un principi significava una forta davallada per La Jonquera, al creure que els camions, principals clients del municipi passarien de llarg. Amb el temps, aquesta visió ha estat errònia, i La Jonquera avui, és un nucli vital pel trànsit per carretera entre la Península Ibèrica i la resta d’Europa, un punt d’avituallament i descans abans d’entrar o sortir a l'espai peninsular. Lluny de decaure, La Jonquera és avui un nucli efervescent de vehicles i persones, amb una àmplia i expansiva zona de comerç, turisme restauració, hotels i altres negocis.
LA INDÚSTRIA DEL SURO
La industria surera a La Jonquera també ha estat un dels motors industrials importants igualment com altres poblacions tals com, Cassà de la Selva, Llagostera, Sant Feliu de Guíxols o Palafrugell, tot i que aquesta industria últimament ha minvat, encara és important en comarques com el Gironès i el Baix Empordà, havent passat d’esser una indústria majoritàriament de tipus manual i tapera, a una indústria moderna amb una diversificació molt important de productes derivats del suro. L’enorme importància d’aquest sector industrial a comarques gironines com l’Alt i Baix Empordà i el Gironès, és de finals del segle XIX, tot i que durant el segle XX també va continuar amb més o menys alts i baixos, però mai ha deixat d’estar present en moltes poblacions, on avui en moltes d’elles hi ha una indústria consolidada. La activitat de la industria surera de La Jonquera s’emmarca en els últims vint anys de final del segle XIX, a partir dels quals de forma progressiva va anar minvant i desapareixent, amb una davallada important amb l’esclat de la I Guerra Mundial (1914-1918), per desaparèixer pocs anys després.
Aquesta indústria tenia dos elements molt importants que afectaven seriosament el cost del producte. Una que era una indústria pràcticament manual, i per tant amb necessitats d’un elevat nombre de personal i l’altra, les seves instal·lacions, normalment disperses i amb una estructura de planta poc adequada per poder implementar una millora en la manutenció interna del producte i la possible mecanització i automatització de les instal·lacions. Els edificis no dissenyats per un procés industrial adequat, feien que es “maregés” el producte, és a dir, el seu moviment en planta d’una operació a l’altre, comportava uns costos fantasmes importants en manutenció i moviment de material i de persones difícils de quantificar, però reals en el seu dia a dia. A més, també, i en el cas de La Jonquera principalment, era l’elaboració d’un sol tipus producte, en aquest cas els taps, que bàsicament poden ésser de dos tipus. El tap per a vi d'un sol troç de suro, o el de cava, que es fa a partir dels discos i, per diferents capes i qualitat. Treballar un sol producte o petites varietats però del mateix article, com ara taps per a vins o taps amb discs per a caves, es fa perillós per una empresa, ja que davant d’algun infortuni es fa difícil la seva sostenibilitat, com també ho pot ésser la dependència d’un sol client o mercat únic.
La Jonquera com el seu municipi veí d’Agullana, ambdues amb una forta activitat i presència de la indústria surera a finals del segle XIX i principis del XX, no donen continuïtat a una de les indústries gironines més arraigades i també, de les que la seva transformació i mètodes de treball requerien una transformació profunda per tal de adequar-les als nous temps i fer-les econòmicament viables; una activitat doncs que ja només forma part de la seva història.
REQUESENS: PARATGE NATURAL, EL SANTUARI DE SANTA MARIA I EL CASTELL DE REQUESENS
El veïnat de Requesens és un petit nucli situat en l’extrem oriental a 500 metres d’altitud i pertanyent al municipi de La Jonquera, que a principis del segle XX no arribava a noranta habitants, però que avui pràcticament està deshabitat. El seu accés no és fàcil, principalment si es ve de La Jonquera a través d’una pista forestal; el camí també forestal però amb millors condicions és a partir de Cantallops. El paratge dins l'entorn natural té tres elements a destacar, com són els seus boscos i paratges naturals molt frondosos, el Santuari de la Mare de Déu de Requesens i el conegut castell que també porta el nom de Recasens. Els boscos de Requesens és un territori frondós i de continguts naturals de gran bellesa, formant part del Paratge Natural d’Interès Nacional de l’Albera, creat pel Parlament de Catalunya el març de 1986, i que tradicionalment ha estat conegut l’indret com a muntanya de Requesens.
Aquest espai ocupa la capçalera del riu Anyet, que en aquesta zona es coneix més com a Riera de Requesens, i no agafa aquest nom fins a endinsar-se en el municipi de Sant Climent Sescebes, rebent en part, les aigües de la zona meridional del Puig Neulós que és el pic principal de la Serra de l’Albera i entorns. L’Anyet, vessa les seves aigües al riu Orlina, que és el més important del paratge natural de l’Albera, poc abans d’arribar a Peralada. Els frondosos boscos de Requesens estan farcits principalment de alzines, alzines sureres, roures, llipoters, faigs i castanyers, on el seu fruit la castanya, es troba en gran abundor, acompanyades d’altres plantes vegetals com el boix grèvol o el teix. El nombre d’espècies vertebrades és també molt abundant, ja que hi són presents mamífers, ocells, rèptils, amfibis i peixos, i on l’espècie animal més valuosa i per excel·lència és la tortuga mediterrània, única a la península, a part d’un altre animal molt característic de la zona, el porc senglar.
La primera documentació del poble de Recasens és del 859 en una donació que va fer Carles II, el Calb (823-877), tot i que a l’any 844 ja apareix en documents escrits el mot “Rechisindo” que es podria tractar del nom primitiu de Requesens, o d’una falsificació feta pels mateixos monjos de Sant Quirze de Colera. L’economia i el “modus vivendi” de la gent de Requesens estava basada principalment en l’explotació dels seus boscos, dels fruits i els materials que procedents dels mateixos s’explotaven. La ramaderia sobre tot animals com la vaca, n’era un dels principals atractius, caracteritzada per la espècie autòctona que vivia en semillibertat i coneguda com a “vaca de l’Albera”. També una part industrial hi era presenta, com l’explotació del suro, elaboració de carbó vegetal i la fusta, com també la producció de glaç o gel, calç i rajols que es feien en petits forns. El petit poble de Requesens disposava d’una església, Santa Maria de Requesens anterior al segle XI i que es governava com a tal, fet que ja a l’any 1592 perdé la seva autonomia passant a ésser sufragània de l’església de Sant Esteve de Cantallops. Anys després la devoció va fer que es convertís en el Santuari de Requesens.
Un altre edifici emblemàtic és el Castell de Requesens que va tenir el seu origen en les disputes entre el comtat d’Empúries encapçalat pel comte Ponç I i el del Rosselló, el comte Gausfred II, anys després que el regne dels Francs va desaparèixer. Les protestes venien perquè el castell estava en un alou, és a dir, uns terrenys amb drets per part del comtat d’Empúries i que havien estat en disputa des de la creació dels comtats; conflictes que continuarien al llargs dels anys amb diferents guerres i disputes bèl·liques de les quals, la guerra de Requesens (1047-1072) en fou la més important. Aquest conflicte finalitzà quan Alfons I, el Cast (1157-1196), rei d’Aragó i Comte de Barcelona donà la raó al comte d’Empúries, renunciant als drets sobre el castell, ja que el comtat del Rosselló estava sota la seva jurisdicció d’Alfons I després d’haver-lo ocupat a l’any 1172. A partir del segle XIII el castell seria sotmès a una ampliació molt important que faria que les restes de l’antic edifici quedessin molt esvaïdes. El castell restarà fins l’any 1402 sota la jurisdicció del comtat d’Empúries, quan Martí I, l’humà (Girona,1396-Barcelona,1410), va integrar el comtat a la corona d’Aragó. Anys després el Castell de Requesens passaria a mans del vescomte Dalmau VIII de Rocabertí (1403-1454) per donació del rei Alfons IV, el Magnànim (1396-1458) continuant en la mateixa família, que posteriorment serien també comtes de Peralada a partir de Francesc Jofre I, per concessió feta a l’any 1599 pel rei Felip III de Castella i Comte de Barcelona (1578-1621). Al llarg dels segles la propietat aniria passant als descendents i encreuaments amb altres famílies com els Rocafull, Boixadors o Dameto, seguint la línia dels Rocabertí. Actualment i des de l’any 2007 el títol correspon a Pere de Montaner i Cerdà, comte de Peralada, vescomte de Rocabertí i marquès de Vivot, descendent de la noblesa mallorquina.
SANT PERE DEL PLA DE L'ARCA I SALT DE FITÓ
La història de l’església de Sant Pere del Pla de l’Arca es perd en el temps, donat que es té poca informació dels seus inicis, funcions i del perquè de la seva ubicació, situant-la pels vols del segle X. Sembla que pels voltants de l’església havia existit una població medieval per les restes trobades moltes d’elles de sòlida construcció amb pedra seca i altres construïdes mitjançant fang combinat amb pedres. L'edifici es tracta d’una sola nau amb dos compartiment un dels qual té l’absis de ferradura orientada a l’est, i l’altre part que conserva un fragment de la volta del teulat, i petits restes de l’enllosat antic, com també una obertura en el sòl indici d’haver estat una sepultura.
Actualment es troba en estat ruïnós i les característiques pròpies de temple han estat molt malmeses amb els anys, com per exemple la seva conversió en masia, la construcció d’un casalot annexa i altres modificacions fetes entre els segles XVI i XVIII, com ho mostren certs elements de defensa que s’hi van construir. L’antic temple de Sant Pere es troba a 570 metres d’altitud i a uns tres quilòmetres des d’El Pertús. Situat a peu de camí entre El Pertús i el Puig Forcadell és una ruta agradable de fer, tot i que comporta un desnivell important a tenir en compte.
La dificultat principal si no es vol tornar enrere, és el pas per la tartera que hi ha a continuació del salt d'aigua de Fitó i que comporta una dificultat no extrema, però si presenta un seriós handicap sobre tot per persones que no estiguin en condicions físiques adients A més cal tenir en compte que un cop iniciat l’ascens de la tartera, és temerari i, fins i tot perillós tornar enrere, fent el camí de baixada de la tartera i de retorn un altre cop cap al saltant d'aigua. La part positiva, és que tota la ruta de desviament cap al salt d'aigua, està perfectament indicada des de l’inici venint de El Pertús fins a retrobar-se amb el camí principal que surt molt a prop de Sant Pere del Pla de l’Arca i per tant, sense possibilitat de pèrdua, amb excel.lents vistes.
ERMITA DE SANTA LLÚCIA O ANTIGA PARRÒQUIA DE SANT MIQUEL DE SOLANS
Els primers indicis de l’existència del temple són de l’any 947 però que en aquella època figurava amb el nom de Sant Miquel de Solans per comptes de Santa Llúcia. Es troba situada en la Serra de Falguers a 420 metres d’altitud en un paratge boscos i d’àmplies vistes, a prop de còrrec de Santa Llúcia que recull les aigües de la Serra de la Sureda fins a vessar les aigües al riu Llobregat de l’Empordà. Des de l’antiguitat fou considerada la parròquia de la població fins que a l’any 1362 el bisbe de Girona, Berenguer de Cruïlles va autoritzar que a partir de la data, la parròquia fons la de Santa Maria ubicada en el nucli de l’actual La Jonquera, possiblement perquè aquest començava a tenir importància de trànsit i població. Per anar fins a l’ermita de Santa Llúcia, hi ha dos camins de fàcil accés. El primer surt des del propi nucli de La Jonquera a partir del carrer Rosselló fins arribar a l’ermita, i el segons més condicionat per a poder anar fins a l’ermita en cotxe és el que va des de la cruïlla a mà esquerra (Km 3,2) de la carretera GI-601 que va de La Jonquera a Cantallops. El recorregut és de 3,8 quilòmetres des de l’entrada del camí fins on es troba l’ermita. Tant l’interior com l’exterior del temple, així com els voltants es troben molt ben conservats, equipats i nets, disposant d’amplis espais per a poder-hi celebrar festes, trobades i aplecs.
També compta amb barbacoes especials de grans dimensions molt ben protegides contra possibles incendis i mobiliari campestre de fusta i pedra. Un indret agradable de visitar, sobre tot a peu, ja sigui a partir de qualsevol dels camins que s’escullin; el procedent de La Jonquera o del que s’inicia a peu a partir de la carretera GI-601, o d’altres rutes més muntanyenques que també hi arriben.
SANT JAUME I EL CASTELL DE CANADALEl Canadal és un petit veïnat disseminat situat a pocs quilòmetres a l’est de la Jonquera, on s’hi troben les restes de l’antic castell de Canadal i l’església de Sant Jaume, que antigament era coneguda com de Santa Cristina. Del castell de l’entorn del segle XV, en queden poques restes, possiblement el més significatiu les mènsules o puntals encastats que es troben en una de les parets de l’edifici i on es confon les poques restes antigues amb les actuals, pertanyents a un restaurant.
L’església de Sant Jaume és troba en molt bones condicions. Es un edifici d’una sola nau amb planta de creuer i un absis semicircular. Es possible que aquesta no fos la construcció original, sinò que elements com les capelles laterals i el mateix absis no siguin d’una possible capella primitiva del segles VIII o IX.
ELS ESTANYS I ELS MONUMENTS MEGALÍTICS
Els estanys de La Jonquera estan localitzats en la vessant meridional del massís de l'Albera i més concretament a mà dreta de la carretera GI-601 que va de La Jonquera a Cantallops. Són un conjunt de petits estanyols, prats i zones humides, que bàsicament s'alimenten de les capes freàtiques, és a dir, subterrànies que es troben en el seu subsòl. La superfície total que ocupen el "Estanys de La Jonquera" i que pertanyent geogràficament a la conca del riu La Muga, és de 29,82 Ha. segons la Generalitat de Catalunya, conservant tot un seguit d'hàbitats molt singulars i característics d'aquest indret, a més d'interessants sistemes limnològics, és a dir relacionats amb l'ecosistema i ambient del medi i els organismes que s'hi desenvolupen. La dimensió dels estanys és reduïda, i per això és més adient denominar-los com estanyols o estanys petits, que la gran majoria queden totalment dessecats de manera natural durant els períodes estivals o de sequera. Es poden establir set espais d'interès i que són de fet els que integren l'espai dels estanyols i que són coneguts com: Estany Petit, Prat Llong de Baix, Estany Gran, Estany Terra Negra, Prats o estany d’en Figa, Prats de mas Baleta i l'Estany de Baix. Pel que fa a la fauna i a la flora, aquesta és molt variada i les espècies que s'hi troben algunes d'elles són exemplars rars a Catalunya. Al final d'aquest article s'hi adjunta documentació molt interessant i complerta d'aquesta zona elaborada pel Departament del Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya, per l'Ajuntament de La Jonquera i fins i tot, informació sobre itineraris de monuments megalítics, una part important dels quals es troben en la zona dels Estanys i la resta en diferents indrets i espais del paratge natural de l'Albera.
En diferents punts de la zona humida dels Estanys s'hi troben un bon nombre de monuments megalítics, ja sigui de tipus menhir o dolmens. Alguns d'aquests són el dolmen Baleta I, el dolmen del Quer Afumat II,menhir Estanys I o el menhir Quer Afumat I, entre molts altres. La zona humida està inclosa dins l'espai del PEIN "Estanys de la Jonquera" i també forma part de l'espai de la Xarxa Natura 2000 ES5120009 "Basses de l'Albera". La totalitat d’aquest territori pertanyent al PEIN i una zona de adjacent de pastures i prats humits foren declarats Reserva Natural de fauna salvatge per l’Ordre de 23 de gener de 1996 de la Generalitat de Catalunya.
|
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Així doncs, La Jonquera no va seguir el camí com altres poblacions gironines com Palafrugell o Cassà de la Selva per exemple, on la millora continua, desenvolupament de nous productes o la optimització de processos, modernització i automatització d’instal·lacions ha estat factor clau de sostenibilitat.
La ruta disposa d’un encant natural conegut com el “Salt del Fitó”, que no es troba en el mateix camí, sinó que cal desviar-se de la ruta principal, tot i que la desviació té connexió per les dues bandes amb el camí més important.
| ACDG - Associació Cultural i Divulgativa Gironina - 2010© | Última actualització: agost 2022 |
 |
|
| Inici - Agenda - Contactar - Salutació - Actes i Esdeveniments - Esport i Natura - Alt Empordà - Baix Empordà - Cerdanya - Garrotxa - Gironès - Pla de l'Estany - Ripollès - Selva - Enllaços - Webmap - Avís legal | |