contacte  -  mapa web
 
Alt Empordà
Inici Agenda Contactar Fires Esport i Natura Alt Empordà Baix Empordà Cerdanya Garrotxa Gironès Pla de l'Estany Ripollès Selva
Contactar
 
 
Agullana
Albanyà
Cadaqués
Castelló d'Empúries
Colera
Espolla
La Jonquera
La Vajol
L'Escala
Llançà
Maçanet de Cabrenys
Port de la Selva
Portbou
Rabós d'Empordà
Roses
Sant Llorenç de la Muga
Sant Pere Pescador
INFO COMARCAL
Diari Empordà
Consell Comarcal de l'Alt Empordà
La Fissura
LES ALTRES COMARQUES
Baix Empordà
Cerdanya
Garrotxa
Gironès
Pla de l'Estany
Ripollès
Selva
 

La Jonquera

TERRA DE PAS ENTRE LA PENINSULA IBÈRICA I LA RESTA D'EUROPA
La Jonquera
Dolmen Estanys I

La Jonquera conjuntament amb Portbou, és un dels dos passos fronteres més importants de les comarques gironines i de la zona nord-est de la Península Iberica.El primer per a vehicles i el segon per la via de ferrocarril convencional, en canvi pel nou traçat de la línia TAV s’ha escollit la ruta a través de la Jonquera.

Tot i que La Jonquera ha estat al llarg dels segles, terra de pas, no deixa que la seva abrupta geografia i frondosos boscos permetés l’assentament de moltes tribus neolítiques com ho demostrar la gran quantitats de monuments megalítics i coves, tot i que probablement aquestes reduïdes tribus visquessin en cabanyes fetes de fusta, branques i pedres a prop de on hi havia els dolmens o menhirs.

No únicament el municipi de La Jonquera disposa d’aquests tipus de monuments, sinó que altres municipis propers com Agullana, Cantallops, Espolla o Rabós d’Empordà també en són exemples de l’existència d’aquest tribus i dels seus monuments funeraris que devien poblar aquests paratges pels vols del 3.500 a 2.700 aJC.

Vies romanes a Catalunya
Vies romanes Galo-catalanes

Molts anys després serien els romans els que continuarien emprant aquest pas per entrar i sortir del nord-est de la Península Ibèrica. La Via Domicia que uniria Itàlia fins els Pirineus orientals, passava per França, on l’enclavament més important era Narbona (Narbo Martius) on connectava amb la Via Aquitania que arribava fins a Burdeus (Bordigala).

Carlemany
Carlemany

Quan la Via Domicia quasi arribava als Pirineus es desdoblava, per continuar cap a vora mar per Cervera i Portbou, i l’altra per l’interior, pel Coll dels Panissars, per tal d’enllaçar amb la Via Augusta que travessava la Península Ibèrica fins arribar a Cadis (Gades), després de passar per Tarragona (Tarraco), Cartagena (Carthago Nova) i Sevilla (Hispalis).

Després dels recents estudis i excavacions, podria ésser que hi hagués dues poblacions per la zona de La Jonquera, que els arqueòlegs denominen com “Summum Pyreneum” i “Deciana”.

La seva situació privilegia de pas, seria segles després pas obligat de les invasions germàniques, principalment dels Visigots, aliats dels Romans. Posteriorment serien els àrabs que en el segle VIII envairien el sud de França i serien aturats per les tropes de Charles Martell (avi de Carlemany) a Poitiers a l’octubre del 732.

La reconquesta dels terrenys en mans dels àrabs va portar l’entrada a la península dels Francs, que conquerien Girona a l’any 785 i Barcelona el 801. Posteriorment, es crearia la Marca Hispànica, les terres al sud dels Pirineus conquerides per Carlemany.

Tot plegat, va afavorir els assentaments de població i parròquies en les terres que posteriorment serien la Catalunya vella, formades pels comtats on un dels primers seria el creat per Carlemany, el Comtat de Girona.

 

VESCOMTAT DE ROCABERTÍ I COMTAT DE PERALADA
Escut dels Rocabertí
Escut d'armes dels Rocabertí

El territori de La Jonquera formava part del vescomtat de Rocabertí, un territori feudal que s’estenia per la part occidental de l’Albera i que també agafava part i, en alguns casos la totalitat de municipis actuals com: Cantallops, Recasens, ara veïnat de La Jonquera, Agullana, Vilarnadal, Mollet de Peralada o la pròpia capital Peralada, entre d’altres.

La Jonquera
Escut d'armes dels Rocabertí en el timpà de lèsglésia de Santa Maria de La Jonquera

El primer personatge del llinatge fou Dalmau I de Rocabertí, vescomte de Peralada (?-985) i el seu centre inicial fou el Castell de Rocabertí, situat en l’actual municipi de La Jonquera, en estat ruïnós actualment.

A l’any 1599 el rei Felip III de Castella (1578-1621), concediria el títol de comte de Peralada, la saga va continuar fins la seva extinció poc després de 1672, que passa a la nissaga dels Rocafull, per passar posteriorment als Boixadors, als Dameto, als Sureda i finalment als Fortuny.

A final del segle XX el títol estava a nom de Tomàs de Rocabertí-Boixadors Dameto i de Verí (Palma de Mallorca, 1840 - 1898), 37è vescomte de Rocabertí entre altres títols, que posteriorment, les seves propietats i documentació històrica van passar a mans dels seus descendents, però en canvi, no ho van fer els títols nobiliaris dels seus avantpassats.

La documentació nobiliària es va traslladar del castell de Peralada al castell de Son Vida a Palma de Mallorca (avui convertit en hotel), i també posteriorment a altres indrets. Finalment a l’any 2005 la documentació històrica fou adquirida pel Consell Insular de Mallorca, que la diposità en l’Arxiu del Regne de Mallorca.

+ Informació:  
Castell Hotel Son Vida
Consell Insular de Mallorca
Arxiu del Regne de Mallorca

 

COLL DE PANISSARS: UNA PORTA D'ACCÉS I SORTIDA

Coll de Panissars
Restes del Monestir de Santa Maria de Panissars i Fort de Bellaguarda

El Coll de Panissars es troba a 325 metres sobre el nivell del mar, i queda entra el Puig del Priorat de 492 metres i el fort de Bellaguarda a 423 metres, en el punt on hi ha la frontera entre Espanya i França.

Per tant, el limits entre les comarques de l’Alt Empordà i el Vallespir, i els municipis de La Jonquera i El Pertús, establerta arran del Tractat dels Pirineus el 7 de novembre de 1659 i que dividia amb els criteris de la divisió d’aigües a la carena pirenaica, amputant premeditadament a Catalunya.

Des de temps remots, aquest era el pas per a travessar el Pirineu en aquesta zona i que els romans van emfatitzar quan fou el punt on finalitzava la Via Dimitia (Briançon - La Jonquera) i iniciava la Via Augusta (La Jonquera - Cadis), punt de partició que era conegut com a “Summum Pyrenaeum”. Amb el temps canviaria el nom per “Panissars” possiblement degut als soldats romans que tenien cura del “Trofeus de Pompeu” i que eren procedents de la regió romana de “Pannonia” i que formaven la legió “Cohors Pannoniae”

Amb el temps, aquesta ruta seria abandonada i reemplaçada per l’actual ruta entre La Jonquera i El Pertús, on hi passa la ruta nacional N-II, l’autopista AP-7 i a prop la línia de tren del TAV a través d’un túnel.

Coll de Panissars Coll de Panissars Coll de Panissars
Cementiri militar del s.XVII
Torre de vigilància i defensa
 
Indicador del lloc
         
Coll de Panissars   Coll de Panissars   Coll de Panissars
Diferents imatges de les restes del Monestir de Santa Maria de Panissars

En els entorns del Coll de Panissars hi ha clars indicis de la presència durant molts anys de la petjada de l’home, i no únicament de pas, sinó d'haver estat un lloc històric de residència permanent durant anys:

 

Fort de Bellaguarda
Vista del Fort de Bellaguarda

Fort de Bellaguarda: En territori francès després del Tractat dels Pirineus a l’any 1659, es tracta d’una gran fortalesa a l’estil com d’altres que es van construir amb pocs anys de diferència com el de Sant Ferran de Figueres, el de Montjuic de Girona i el de Barcelona o el d’Hostalric.

Aquestes fortaleses venien a substituir els antics castells medievals degut a la modernització dels exercits i tècniques d’atac i assetjament.

Fou edificat sobre un antic castell medieval del segle XIII ja existent, peró amb les noves estructures defensives que exigien les guerres de l’època.

Amb el temps ha deixat la seva funció militar tant pel que fa als aspectes de defensa i estratègia militar, com en els de establiment i allotjament de tropa i guarnicions militars i ha passar a ésser monument històric a partir de l’any 1967, on s’hi poden fer visites guiades que s'hi fan periodicament.

 

Cementiri: El cementiri històric del Coll de Panissars, és troba actualment en territori francès en el mateix límit fronterer, entre el fort de Bellaguarda i l’antiga torre de defensa, al costat de la fita 569.

Es tracta d’un camp sant o cementiri militar construït durant el segle XVII on hi ha 41 tombes situades la majoria en el perímetre del mur i pertanyents a soldats vinculats al fort de Bellaguarda, totes senyalitzades amb una creu blanca, sense cap nom ni indicatiu i, únicament amb una placa circular amb els colors de la bandera francesa i amb l'inscripció “souvenir français”, tot i que n'hi algunes de diferents.

De fet, no es pot assegurar que totes siguin de militars, com ho prova una de les làpides pertanyent a la sepultura d’un nen de 6 anys, fill d’Antoine Moureau, cap comandant de la guarnició a l'any 1837. Per tant, cal suposar que va ésser bàsicament militar, però també de persones civils que podien residir en el fort.

Fort de Bellaguarda,  Coll de Panissars Fort de Bellaguarda,  Coll de Panissars
Dues perspectives de l'interior del cementiri militar del segle XVII als Panissars

Algunes de les tombes, vuit en total, disposen de làpida o indicació del finat de diferents èpoques, on sembla que foren aportacions o realitzacions fetes pels familiars dels difunts.

 

Fort de Bellaguarda,  Coll de PanissarsTorre de defensa: Es tracta d’una torre de base quadrada que servia de punt d’avantguarda per a la vigilància i defensa de la zona en el segle XVII.

Es una edificació que es conserva en perfectes condicions, situada en un dels puigs del Coll de Panissars a 340 metres d'altitud entre el cementiri militar i les ruïnes de l'antic monestir benedictí de Santa Maria de Panissars.

Aquesta torre no era la única, hi ha altres torres similars en diferents llocs situats en la vora dels límits fronterers, però la única que queda en aquest indret.

 

Santa Maria de Panissars
Restes del monestir benedicti de Santa Maria de Panissars

Monestir benedictí de Santa Maria de Panissars: Aquest monestir que segons sembla tenia origen carolingi, es va edificar al damunt d’un edifici romà identificat amb el nom de “Mansio Summum Pryrenaeum” i a on hi havia els “Trofeus de Pompeu”.

Els "Trofeus de Pompeu" era un monument que el general romà Pompeu, el Gran, nascut a Roma al 106 aJC i mor assassinat traït pels seus a Egipte a l'any 48 aJC va fer construir per a rememorar la victòria sobre Quint Sertori, el governador d'Hispània.

El monestir fou edificat en la separació o entre les importants rutes romanes a la península ibèria conegudes amb el nom de la Via Domitia i la Via Augusta.

El monestir tingué una vida que anar des de l’any 1197 fins a l’any 1835, tot i que ja a l’any 1703 quedà fortament desgavellat donat que amb la construcció del fort de Bellaguarda, molta part del monestir fou desmantellat i aprofitades les seves pedres per a la fortificació militar.

 

Pere II, el gran
Pere II, el Gran - Coll de Panissars

El Coll de Panissars va viure al llarg dels segles gran episodis històrics. Un dels episodis més importants de la història de Catalunya, porta el seu nom de l'indret, la "Batalla del Coll de Panissars".

Quan els francesos comandats pel seu rei Felip III, l’Ardit i amb el suport i benedicció del Papa Martí IV, van voler castigar Pere II el Gran, fent una croada contra Catalunya. En aquesta croada els francesos varen patir una humiliant desfeta per part de les tropes catalanes.

D’una banda la destrossa total de la seva flota francesa, en la batalla de les Formigues, petites illes entre Calella de Palafrugell i Palamós, on les naus comandades per l’Almirall Roger de Llúria, van esmicolar la flota francesa amb gran quantitat de baixes i captures.

Per terra, fou a la batalla del Coll de Panissars (30 setembre i 1 d’octubre de 1285). Els croats francesos que havien conquerit Castelló d’Empúries i Roses, entre altres poblacions fins arribar a Girona, es batien en retirada cap el nord, fustigats per les tropes catalanes, patint una gran desfeta en el Coll de Panissars. El rei francès Felip III l’Ardit, no passà de Perpinyà on hi morí el 5 d’octubre de 1285.

Posteriorment, el paratge viuria més episodis històrics a part dels que ja havia viscut molt abans del 1285. Cartaginesos, romans o tribus bàrbars entre d’altres marcarien un coll farcit d’història, que progressivament perdria la seva importància estratègica en benefici del pas pel Coll del Pertús, que és l’actual.

+ Informació:  
Panissars, històric i monumental

 

DE L'ORIGEN DE L'ACTUAL JONQUERA FINS AL TRACTAT DELS PIRINEUS
La Jonquera
Torres de Carabanxel

Amb els anys la població dispersa de la Jonquera es va anar concentrant a la vora del riu Llobregat d’Empordà, d’aquesta manera es va anar formant un nucli a l’entorn de l’església de Santa Maria, possiblement abans dels segle XIV i a l’entorn com la majoria de pobles, de la sagrera de l’església.

A partir de l’any 1362 que fou quan el bisbe de Girona Berenguer de Cruïlles va fer la transferència de Sant Miquel de Solans, que actualment és l’ermita de Santa Llúcia, a Santa Maria de La Jonquera, es possible que fos la data en què el nucli de població tingués entitat pròpia i una major presència ja sigui d’habitants residents com gent de pas.

Una altra curiositat fou el nom, el seu origen sembla derivar d'un tipus de plantes existents a les vores del riu Llobregat d’Empordà; els joncs, que són plantes pròpies de zones humides i que en aquella època hi devien haver gran quantitat, tot i que actualment també n’hi ha en moltes partes del seu curs.

La Jonquera La Jonquera La Jonquera
Joncs
El Llobregat d'Empordà
 
Vestigis de l'antiga muralla

Es possible que a l’entorn de la sagrera de l’església s’anés formant amb el temps un nucli que esdevindria posteriorment ja en el segle XVII una ciutat fortificada, coneguda per historiadors i arqueòlegs com, la “Força”. A part de la mateixa zona fortificada, també hi havia una part de població fora de muralles. El nucli en global disposava d’un hospital, una presó i un hostal, aquest últim molt lògic donada la seva situació de pas, però no de frontera política, tot i que sí natural, ja que la seva situació entre la plana de l’Empordà i la del Rosselló, la convertia en pas fronterer pel Coll del Pertús.

La Jonquera La Jonquera La Jonquera
Façana de l'Ajuntament
Plaça de l'Ajuntament
 
La Jonquera des de la Torre del Serrat

La frontera política arribà el 7 de novembre de 1659 amb el Tractat dels Pirineus, a partir del qual es posava fi a la guerra dels trenta anys entre Espanya i França, i moltes altres països i monarquies europees. La conseqüència més important territorialment parlant, fou la pèrdua del Rosselló i una part de la Cerdanya, i la voluntat de les parts francesa i espanyoles de fragmentar i aniquilar Catalunya

Els denigrants límits pactats no s’establirien de manera simple i ràpida a partir d’aquesta data, sinó que comportarien una forta oposició tant dels habitants de les dues parts de la frontera, com de les Corts Catalanes a Barcelona i de fet la antinatural línia no seria efectiva fins l’any 1720. D’aquesta manera, La Jonquera passava a part d’ésser pas natural entre les dues planes, Empordà i Rosselló, a ésser frontera política entre el regne d’Espanya i el de França.

 

LA JONQUERA COM EMPLAÇAMENT FRONTERER, UN HANDICAP A SUPORTAR
Fuseller francès de la Convenció Nacional (1792-1795)
© A.Glédel

Els emplaçaments d’aquelles poblacions situades en els límits fronterers entre països, han estat al llarg de la història, un handicap molt important pel propi indret i pels seus habitants, sobre tot en períodes bèl·lics. Han estat punt d’inici i final de conflictes de llarga durada o simplement, han hagut de patir temporals incursions bèl·liques o d’altra mena. La Jonquera no n’és cap excepció sinó al contrari, una mostra del patiment continuat al llarg de la història d’aquests emplaçaments, que van néixer per la seva situació geogràfica.

El punt de partida podria ésser prehistòric per continuar pels romans, les invasions germàniques, àrabs o les guerres i conflictes feudals entre les dues bandes del Pirineu en l’edat mitjana. El tractat del Pirineus (1659) significà un abans i un després de la rellevància històrica de La Jonquera, al convertir-se en l’emplaçament poblat entre la Península Iberica oriental i la resta d’Europa.

El primer conflicte més important després del Tractat i de la guerra de la Successió, fou la Guerra Gran que afectar només Catalunya i el País Basc entre 1793 i 1795. Una guerra que tingué lloc en plena revolució francesa entre la Convenció Nacional Francesa (1792-1795) de la I República Francesa (1792-1804) i el Regne d’Espanya de Carles IV (1748-1819).

La Guerra Gran s’inicia amb la invasió del Vallespir per part de l’exèrcit espanyol, un cop ambdós països s’havien declarat la guerra. Per part dels francesos amb la finalitat d’enderrocar la dinastia borbònica, i d’aquesta manera estendre els principis de la revolució francesa vers la Península Ibèrica, ja que Portugal, enemic de la Revolució Francesa hi regnava la reina Maria I. Per la part espanyola la mort del rei francès Lluis XVI, i veure caure el govern monàrquic del mateix llinatge en el país veí, van provocar l’enfrontament.

I Imperi francès

I Imperi Francès (blau fosc) i
països satèl·lits (1812)

El Vallespir, el Rosselló i l’Alt Empordà foren els territoris més afectat per aquest contesa, a part també del País Basc i Navarra. Tot i que l’entrada de l’exèrcit francès fou per Sant Llorenç de la Muga, altres poblacions com Figueres o Roses, entre d’altres es van veure greument afectades, com la Jonquera quan les tropes franceses marxaven després de signar-se la Pau de Basilea (1795), que posava fi a la guerra.

Escassament passats encara no tretze anys, tornar a esclatar una altra guerra. L’Imperi Francès comandat per Napoleó I, envaeix la Península Ibérica, esclatant la dita Guerra del Francès a Catalunya o de la Independència a l’Espanya de Ferran VII, i que durà de l’any 1808 fins el 1814. Durant aquest període, La Jonquera és terra de pas de tropes franceses i aliades, havent de suportar els robatoris, allotjaments forçosos, abusos de tot tipus, incendis o altres pillatges i malifetes. Un cop més i com a població inici i final de conteses tornar a patir les vicissituds entre els dos països, des del primer dia fins l’últim.

A partir de l’any 1883 fins el 1876 torna amb intervals a esclatar la guerra, en aquest cas no contra cap país, sinó com a guerra civil entre els partidaris de Isabel II, filla de Ferran VII i el germà d’aquest, Carles Maria Isidre de Borbó, que hauria regnat com a Carles VII. Els primers eren coneguts com “Isabelins” i els segons com “Carlins”.

De les tres guerres, la primera entre 1883 i 1840 afecta el nord d’Espanya, poc a Catalunya i molt al País Basc i Navarra. La segona guerra carlina (1846-1849) afecta Catalunya, principalment el nord-oest, i no tant l’Alt Empordà.

Carlos Maria Isidro de Borbón
Carlos Maria Isidro de Borbón
(1788 - 1855)
Carlins
Tropes carlines catalanes del general Tristany a Girona
© Augusto Ferrer-Dalmau

La tercera guerra carlina (1872-1876), afecta moltes poblacions de l’Alt Empordà, com Castelló d’Empúries o la mateixa La Jonquera. Figueres també es veu fortament assetjada, però restarà sota els lliberals, malgrat que pràcticament la totalitat de l’Alt Empordà estava sota el domini de les tropes carlines, comandades per l’empordanès Francesc Savalls i Massot (La Pera,1817-Niça,1886).

La tercera guerra carlina va tenir durant els quatre anys que va durar, un verdader batibull històric. Poc anys abans, al 1868 es provoca la “Septembrina” també coneguda com “La Gloriosa” on un dels impulsor fou el General Prim, i que va suposar la destitució i exili de la reina Isabel II. Després d’un petit període conegut com a “Sexenni Democràtic” i una regència, es restitueix la monarquia amb el príncep italià Amadeu de Savoia, dit Amadeu I d’Espanya. El seu regnat va durar només tres anys, enmig d’un veritable caos nacional i orgue de grills.

Finalment, Amadeu I d'Espanya va abdicar del seu regnat i, es va proclamar la Primera República Espanyola, que no duraria més d’un any i deu mesos des de l'11 de febrer de 1873 fins el 29 de desembre de 1874.

Torre dels Carlins, Ja Jonquera
Torre del Serrat o dels Carlins

De nou tornava la monarquia borbònica de la mà d’Alfons XII, amb la proclamació forçada a Sagunt per part del general Arsenio Martinez Campos, al qual s’hi afegiren altres estaments. La guerra acabava a l’any 1876 amb la derrota dels carlins i l’exili de Carles Maria Isidre de Borbó.

Durant el segle XX, La Jonquera no va viure dramàticament episodis tràgics com els viscuts durant els segles XVIII i XIX amb la Guerra Gran, la Guerra del Francès o les Guerres Carlines.

Tamateix, com altres poblacions va patir els alt i baixos històrics del país que es van anar succeint durant el segle XX, com van ésser per exemple la Dictadura de Primo de Rivera o la II República entre d’altres, però no com una sacsejada exclusiva del municipi o comarca, sinó que formava part de la història cotidiana de tot el territori català i de la seva gent.

Finalment, la forta davallada que va viure La Jonquera com altres poblacions del país, però amb més èmfasi degut a la seva condició de municipi fronterer fou la Guerra Civil (1936-1939), sobre tot remarcat pel fet de l’exili d'aquelles persones que fugien de les tropes franquistes i les conseqüents represàlies, cercant refugi en el país veí. Aquest fou l’episodi més tràgic i de gran penúria que tingué La Jonquera, quan la Guerra Civil amb la caiguda de Catalunya estava tocant la seva fi.

 

LA GUERRA CIVIL I L'EXILI DE 39
La Jonquera
El drama de l'exili
© Manuel Moros, 1939

La Jonquera va viure com altres poblacions catalanes les desfetes provocades pels grups exaltats revolucionaris, tot i que el consistori va intentar el seu control i moderació dels seus actes a la població, que malgrat la moderació, l’església parroquial de Santa Maria fou saquejada i destruït el seu interior.

Un dels pactes de moderació fou la no incriminació del rector i del vicari, ja que no tenien càrrecs en contra ni fet cap malifeta. Mesos mes tard, els dos clergues foren empresonats al castell de Sant Ferran de Figueres, on unes milícies criminals forasteres els afusellaren, com també patí la mateixa fatal experiència el mossèn de Recasens.

Durant el temps que durà de guerra La Jonquera es desenvolupà com la majoria de pobles catalans, però en aquest cas, l’històric emplaçament, sempre causa de penúries per la població, esdevindria una avantatge per la proximitat de la frontera francesa i per tant, la possibilitat de comprar queviures i altres atuells a les poblacions properes franceses per tal de poder suportar l’etapa bèl·lica, que a mesura que s’allargava creixien les escassetats i privacions més elementals.

La Jonquera
Arribada dels exiliats a Le Perthus
© Manuel Moros, 1939

La desfeta en la batalla de l’Ebre en el mes de novembre de 1938 va suposar la progressiva caiguda de Catalunya i es va fer efectiva la invasió de l'exèrcit espanyol de Franco a terres catalanes. El dia 26 de gener de 1939 cau Barcelona, el 4 de febrer Girona i, sense gaires dificultats ja que l’exèrcit republicà ja pràcticament no existia a Catalunya, el dijous dia 9 de febrer arribaven els Nacionals a La Jonquera i per tant a la frontera francesa; només en cinc dies havien avançat seixanta quilòmetres que és la distància que separa Girona de La Jonquera.

Mesos i fins i tot pocs dies abans, La Jonquera havia estat un veritable caos de militars republicans, milicians i civils de totes les edats i condicions fugint de l’avanç franquista. Una veritable allau humana passava per La Jonquera cap a l’exili, amb qualsevol medi de transport, tals com cotxes, camions, carros, bicicletes, motos o simplement a peu, que fou el medi més comú per aquelles persones que deixaven enrere la seva terra.

El fet més dramàtic es produeix quan França tanca la frontera davant el gran contingent de persones i vehicles que arribaven principalment de Figueres a través de la N-II, l’única via important de comunicació. A més, la frontera era vigilada per soldats senegalesos de l’exèrcit francès. Sortosament, el govern francès autoritzà de nou l’obertura de la frontera podent d’aquesta manera passar tot el contingent de persones que esperaven no ésser-hi amb l’arribada dels Nacionals.

La gent, soldats i civils, no van poder passar amb res més que les seves pertinences més elementals, deixant a l’altre banda, armes, vehicles, estric, animals o qualsevol altre medi de transport o pertinença, així com altres personals utensilis, mobles o demés objectes que havien traginat des del seu punt d'origen.

El patiment d’aquest gent, no va acabar amb el simple pas de traspassar la línia fronterera, sinó que continuà més enllà, en principi en camps de concentració per a refugiats i més tard, molt d’ells enrolats a la resistència o exèrcit francès contra els alemanys o deportats a camps d’extermini nazis, com el cas dels concentrats en el camp de refugiats que hi havia a Angoulème entre Poiters i Bordeaux; uns, dones i nens tornats a Espanya i la resta enviats al camp d'extermini de Mauthausen a Àustria.

+ Informació:  
Museu Memorial de l'Exili
La Batalla de l'Ebre
Memorial a Rivesaltes

 

LA JONQUERA, DE LA "REAL ADUANA" A L'ACTUAL
La Jonquera
Vista antiga de Casademon & Cia - Agent de Duanes
(gentilesa Xavier Romero, Museu de la Postal)

Després de la mort de Carles II de la Casa d’Àustria i la guerra de la Successió (1701-1715), s’imposa la monarquia Borbònica a tot Espanya amb la eliminació de moltes lleis i drets, imposant un règim centralista i absolutista.

Una d’aquestes mesures foren l’anul·lació de les duanes internes en els diferents territoris d’Espanya, i per tant, la implementació d’un sistema de duanes de cara a l’exterior, principalment amb els països veïns com Portugal i França.

Correspon a Barcelona, la duana central del Principat, però es creen dos tipus de duanes: les que poden fer transaccions d’importació i exportació i, les que poden fer només exportació. Al nord de l’Empordà, les duanes amb facultat d’importar i exportar són: Figueres, Besalú i La Jonquera i, les de només exportació Sant Llorenç de la Muga i Maçanet de Cabrenys.

De les tres primeres, La Jonquera, serà la principal i a on es concentrarà el major trànsit entre els dos països. Aquest trànsit no únicament es referia al de mercaderies i persones, sinó també al postal. A part dels propis estaments vinculats als diferents ministeris, també hi era present un servei postal que se’l coneixia amb el nom de “Real Renta de Correos y Estafetas”, creat a l’any 1706 i que posava fi al monopoli postal dels “Correos Mayores”.

La Jonquera La Jonquera
Col.legi del Germans de les Escoles Cristianes (La Salle)
(gentilesa Xavier Romero, Museu de la Postal)
 
Carrer Major o Avinguda de França (1907)
(gentilesa Xavier Romero, Museu de la Postal)

El control duaner durant segles ha estat vinculat a La Jonquera, com també tota la burocràcia relativa a la documentació d’importació i exportació de productes per carretera, com també de la mobilitat fronterera de persones.

L’1 de gener de 1986 Espanya, conjuntament amb Portugal entren a la Unió Europea, i a partir de 1993 entra en vigor el Tractat de Maastricht, signat el 7 de febrer de 1992 a Maastricht (Holanda), pel qual entre moltes altres disposicions, hi ha la lliure circulació de bens i persones entre els Estats membres.

La Jonquera La Jonquera La Jonquera
AP7-E15 al seu pas per La Jonquera
Antic edifici de la duana en l'actualitat
 
Zona logística i comercial

D’aquesta manera a partir de 1993, desapareixen així els controls administratius i per tant, la supressió en el mercat interior de la UE dels controls que s’aplicaven a la circulació de persones i mercaderies. La mesura, en un principi significava una forta davallada per La Jonquera, al creure que els camions, principals clients del municipi passarien de llarg.

Amb el temps, aquesta visió ha estat errònia, i La Jonquera avui, és un nucli vital pel trànsit per carretera entre la Península Ibèrica i la resta d’Europa, un punt d’avituallament i descans abans d’entrar o sortir a l'espai peninsular. Lluny de decaure, La Jonquera és avui un nucli efervescent de vehicles i persones, amb una àmplia i expansiva zona de comerç, turisme restauració, hotels i altres negocis.

 

LA INDÚSTRIA DEL SURO
Trefinos
Modern layout de l'empresa Trefinos de Palafrugell
© Trefinos

La industria surera a La Jonquera també ha estat un dels motors industrials importants igualment com altres poblacions tals com, Cassà de la Selva, Llagostera, Sant Feliu de Guíxols o Palafrugell, tot i que aquesta industria últimament ha minvat, encara és important en comarques com el Gironès i el Baix Empordà, havent passat d’esser una indústria majoritàriament de tipus manual i tapera, a una indústria moderna amb una diversificació molt important de productes derivats del suro.

L’enorme importància d’aquest sector industrial a comarques gironines com l’Alt i Baix Empordà i el Gironès, és de finals del segle XIX, tot i que durant el segle XX també va continuar amb més o menys alts i baixos, però mai ha deixat d’estar present en moltes poblacions, on avui en moltes d’elles hi ha una indústria consolidada.

Museu del Suro
Antic treballadors del suro
© Museu del Suro

La activitat surera de La Jonquera s’emmarca en els últims vint anys de final del segle XIX, a partir dels quals de forma progressiva va anar desapareixent, amb una davallada important amb l’esclat de la I Guerra Mundial (1914-1918), per desaparèixer pocs anys després.

Aquesta indústria tenia dos elements molt importants que afectaven seriosament el cost del producte. Una que era una indústria pràcticament manual, i per tant amb necessitats d’un elevat nombre de personal i l’altra, les seves instal·lacions, normalment disperses i amb una estructura de planta poc adequada per poder implementar una millora en la manutenció interna del producte i la possible mecanització i automatització de les instal·lacions.

Els edificis no dissenyats per un procés industrial adequat, feien que es “maregés” el producte, és a dir, el seu moviment en planta d’una operació a l’altre, comportava uns costos fantasmes importants en manutenció i moviment de material i de persones difícils de quantificar, però reals en el seu dia a dia.

El suroA més, també, i en el cas de La Jonquera principalment, era l’elaboració d’un sol tipus producte, en aquest cas els taps, que bàsicament poden ésser de dos tipus. El tap per a vi d'un sol troç de suro, o el de cava, que es fa a partir dels discos i, per diferents capes i qualitat.

Treballar un sol producte o petites varietats però del mateix article, com ara taps per a vins o taps amb discs per a caves, es fa perillós per una empresa, ja que davant d’algun infortuni es fa difícil la seva sostenibilitat, com també ho pot ésser la dependència d’un sol client o mercat únic.

Així doncs, La Jonquera no va seguir el camí com altres poblacions gironines com Palafrugell o Cassà de la Selva per exemple, on la millora continua, desenvolupament de nous productes o la optimització de processos, modernització i automatització d’instal·lacions ha estat factor clau de sostenibilitat.

La Jonquera com el seu municipi veí d’Agullana, ambdues amb una forta activitat i presència de la indústria surera a finals del segle XIX i principis del XX, no donen continuïtat a una de les indústries gironines més arraigades i també, de les que la seva transformació i mètodes de treball requerien una transformació profunda per tal de adequar-les als nous temps i fer-les econòmicament viables; una activitat doncs que ja només forma part de la seva història.

+ Informació:  
Institut Català del Suro
Consorci Forestal de Catalunya
• Associació d'Empresaris Surers de Catalunya
Museu del Suro

 

REQUESENS: PARATGE NATURAL, EL SANTUARI DE SANTA MARIA I EL CASTELL DE REQUESENS

El veïnat de Requesens és un petit nucli situat en l’extrem oriental a 500 metres d’altitud i pertanyent al municipi de La Jonquera, que a principis del segle XX no arribava a noranta habitants, però que avui pràcticament està deshabitat.

Boscos de Recasens, La JonqueraEl seu accés no és fàcil, principalment si es ve de La Jonquera a través d’una pista forestal; el camí també forestal però amb millors condicions és a partir de Cantallops.

El paratge té tres elements a destacar: els seus boscos i paratges naturals, el santuari de la Mare de Déu de Requesens i el castell del mateix nom.

Els boscos de Requesens és un territori frondós i de continguts naturals de gran bellesa, formant part del Paratge Natural d’Interès Nacional de l’Albera, creat pel Parlament de Catalunya el març de 1986, i que tradicionalment ha estat conegut l’indret com a muntanya de Requesens.

Boscos de Recasens, La JonqueraAquest espai ocupa la capçalera del riu Anyet, que en aquesta zona es coneix més com a Riera de Requesens, i no agafa aquest nom fins a endinsar-se en el municipi de Sant Climent Sescebes, rebent en part, les aigües de la zona meridional del Puig Neulós que és el pic principal de la Serra de l’Albera i entorns. L’Anyet, vessa les seves aigües al riu Orlina, que és el més important del paratge natural de l’Albera, poc abans d’arribar a Peralada.

Els frondosos boscos de Requesens estan farcits principalment de alzines, alzines sureres, roures, llipoters, faigs i castanyers, on el seu fruit la castanya, es troba en gran abundor, acompanyades d’altres plantes vegetals com el boix grèvol o el teix.

El nombre d’espècies vertebrades és també molt abundant, ja que hi són presents mamífers, ocells, rèptils, amfibis i peixos, i on l’espècie animal més valuosa i per excel·lència és la tortuga mediterrània, única a la península, a part d’un altre animal molt característic de la zona, el porc senglar.

Boscos de Recasens, La Jonquera
Antic forn de totxos i Teuleria

La primera documentació del poble de Recasens és del 859 en una donació que va fer Carles II, el Calb (823-877), tot i que a l’any 844 ja apareix en documents escrits el mot “Rechisindo” que es podria tractar del nom primitiu de Requesens, o d’una falsificació feta pels mateixos monjos de Sant Quirze de Colera.

L’economia i el “modus vivendi” de la gent de Requesens estava basada principalment en l’explotació dels seus boscos, dels fruits i els materials que procedents dels mateixos s’explotaven.

La ramaderia sobre tot la vaca, n’era un dels principals atractius, caracteritzada per la espècie autòctona que vivia en semillibertat i coneguda com a “vaca de l’Albera”. També una part industrial hi era presenta, com l’explotació del suro, elaboració de carbó vegetal i la fusta, com també la producció de glaç o gel, calç i rajols que es feien en petits forns.

El petit poble de Requesens disposava d’una església, Santa Maria de Requesens anterior al segle XI i que es governava com a tal, fet que ja a l’any 1592 perdé la seva autonomia passant a ésser sufragània de l’església de Sant Esteve de Cantallops. Anys després la devoció va fer que es convertís en el Santuari de Requesens.

Castell de Recasens
Castell de Recasens

Un altre edifici emblemàtic és el Castell de Requesens que va tenir el seu origen en les disputes entre el comtat d’Empúries encapçalat pel comte Ponç I i el del Rosselló, el comte Gausfred II, anys després que el regne dels Francs va desaparèixer.

Les protestes venien perquè el castell estava en un alou, és a dir, uns terrenys amb drets per part del comtat d’Empúries i que havien estat en disputa des de la creació dels comtats; conflictes que continuarien al llargs dels anys amb diferents guerres i disputes bèl·liques de les quals, la guerra de Requesens (1047-1072) en fou la més important.

Aquest conflicte finalitzà quan Alfons I, el Cast (1157-1196), rei d’Aragó i Comte de Barcelona donà la raó al comte d’Empúries, renunciant als drets sobre el castell, ja que el comtat del Rosselló estava sota la seva jurisdicció d’Alfons I després d’haver-lo ocupat a l’any 1172.

A partir del segle XIII el castell seria sotmès a una ampliació molt important que faria que les restes de l’antic edifici quedessin molt esvaïdes. El castell restarà fins l’any 1402 sota la jurisdicció del comtat d’Empúries, quan Martí I, l’humà (Girona,1396-Barcelona,1410), va integrar el comtat a la corona d’Aragó.

Anys després el Castell de Requesens passaria a mans del vescomte Dalmau VIII de Rocabertí (1403-1454) per donació del rei Alfons IV, el Magnànim (1396-1458) continuant en la mateixa família, que posteriorment serien també comtes de Peralada a partir de Francesc Jofre I, per concessió feta a l’any 1599 pel rei Felip III de Castella i Comte de Barcelona (1578-1621).

Al llarg dels segles la propietat aniria passant als descendents i encreuaments amb altres famílies com els Rocafull, Boixadors o Dameto, seguint la línia dels Rocabertí. Actualment i des de l’any 2007 el títol correspon a Pere de Montaner i Cerdà, comte de Peralada, vescomte de Rocabertí i marquès de Vivot, descendent de la noblesa mallorquina.

+ Informació:  
Paratge Natural d'Interés Nacional de l'Albera
Centre de Reproducció de Tortugues de l'Albera
Associació de Ramaders de la Vaca de l'Albera
Castell de Requesens

 

SANT PERE DEL PLA DE L'ARCA I SALT DE FITÓ
Sant Pere del Pla de l'Arca
Sant Pere del Pla de l'Arca

La història de l’església de Sant Pere del Pla de l’Arca es perd en el temps, donat que es té poca informació dels seus inicis, funcions i del perquè de la seva ubicació, situant-la pels vols del segle X.

Sembla que pels voltants de l’església havia existit una població medieval per les restes trobades moltes d’elles de sòlida construcció amb pedra seca  i altres construïdes mitjançant fang combinat amb pedres.

L'edifici es tracta d’una sola nau amb dos compartiment un dels qual té l’absis de ferradura orientada a l’est, i l’altre part que conserva un fragment de la volta del teulat, i petits restes de l’enllosat antic, com també una obertura en el sòl indici d’haver estat una sepultura.

Salt de Fitó, La Jonquera
Salt de Fitó

Actualment es troba en estat ruïnós i les característiques pròpies de temple han estat molt malmeses amb els anys, com per exemple la seva conversió en masia, la construcció d’un casalot annexa i altres modificacions fetes entre els segles XVI i XVIII, com ho mostren certs elements de defensa que s’hi van construir.

L’antic temple de Sant Pere es troba a 570 metres d’altitud i a uns tres quilòmetres des d’El Pertús. Situat a peu de camí entre El Pertús i el Puig Forcadell és una ruta agradable de fer, tot i que comporta un desnivell important a tenir en compte.

Sant Pere del Pla de l'ArcaLa ruta disposa d’un encant natural conegut com el “Salt del Fitó”, que no es troba en el mateix camí, sinó que cal desviar-se de la ruta principal, tot i que la desviació té connexió per les dues bandes amb el camí més important.

La dificultat principal si no es vol tornar enrere, és el pas per la tartera que hi ha a continuació del salt d'aigua de Fitó i que comporta una dificultat no extrema, però si presenta un seriós handicap sobre tot per persones que no estiguin en condicions físiques adients

A més cal tenir en compte que un cop iniciat l’ascens de la tartera, és temerari i, fins i tot perillós tornar enrere, fent el camí de baixada de la tartera i de retorn un altre cop cap al saltant d'aigua.

La part positiva, és que tota la ruta de desviament cap al salt d'aigua, està perfectament indicada des de l’inici venint de El Pertús fins a retrobar-se amb el camí principal que surt molt a prop de Sant Pere del Pla de l’Arca i per tant, sense possibilitat de pèrdua, amb excel.lents vistes.

 

ERMITA DE SANTA LLÚCIA O ANTIGA PARRÒQUIA DE SANT MIQUEL DE SOLANS
Santa Llúcia, La Jonquera
Ermita de Santa Llúcia al peu de la Serra de Falguers

Els primers indicis de l’existència del temple són de l’any 947 però que en aquella època figurava amb el nom de Sant Miquel de Solans per comptes de Santa Llúcia.

Es troba situada en la Serra de Falguers a 420 metres d’altitud en un paratge boscos i d’àmplies vistes, a prop de còrrec de Santa Llúcia que recull les aigües de la Serra de la Sureda fins a vessar les aigües al riu Llobregat de l’Empordà.

Des de l’antiguitat fou considerada la parròquia de la població fins que a l’any 1362 el bisbe de Girona, Berenguer de Cruïlles va autoritzar que a partir de la data, la parròquia fons la de Santa Maria ubicada en el nucli de l’actual La Jonquera, possiblement perquè aquest començava a tenir importància de trànsit i població.

Per anar fins a l’ermita de Santa Llúcia, hi ha dos camins de fàcil accés. El primer surt des del propi nucli de La Jonquera a partir del carrer Rosselló fins arribar a l’ermita, i el segons més condicionat per a poder anar fins a l’ermita en cotxe és el que va des de la cruïlla a mà esquerra (Km 3,2) de la carretera GI-601 que va de La Jonquera a Cantallops. El recorregut és de 3,8 quilòmetres des de l’entrada del camí fins on es troba l’ermita.

Tant l’interior com l’exterior del temple, així com els voltants es troben molt ben conservats, equipats i nets, disposant d’amplis espais per a poder-hi celebrar festes, trobades i aplecs.

Santa Llúcia, La Jonquera Santa Llúcia, La Jonquera
Esplanada exterior de l'ermita
 
Vista de la part posterior i àbsis
Santa Llúcia, La Jonquera   Santa Llúcia, La Jonquera
Portalada principal d'entrada
 
Làpida amb inscripció

També compta amb barbacoes especials de grans dimensions molt ben protegides contra possibles incendis i mobiliari campestre de fusta i pedra. Un indret agradable de visitar, sobre tot a peu, ja sigui a partir de qualsevol dels camins que s’escullin; el procedent de La Jonquera o del que s’inicia a peu a partir de la carretera GI-601, o d’altres rutes més muntanyenques que també hi arriben.

 

SANT JAUME I EL CASTELL DE CANADAL

El Canadal és un petit veïnat disseminat situat a pocs quilòmetres a l’est de la Jonquera, on s’hi troben les restes de l’antic castell de Canadal i l’església de Sant Jaume, que antigament era coneguda com de Santa Cristina.

Del castell de l’entorn del segle XV, en queden poques restes, possiblement el més significatiu les mènsules o puntals encastats que es troben en una de les parets de l’edifici i on es confon les poques restes antigues amb les actuals, pertanyents a un restaurant.

Sant Jaume de Canadal, La Jonquera Castell de Canadal, La Jonquera
Ermita de Sant Jaume de Canadal
 
Castell de Canadal

L’església de Sant Jaume és troba en molt bones condicions. Es un edifici d’una sola nau amb planta de creuer i un absis semicircular. Es possible que aquesta no fos la construcció original, sinò que elements com les capelles laterals i el mateix absis no siguin d’una possible capella primitiva del segles VIII o IX.

 

ELS ESTANYS I ELS MONUMENTS MEGALÍTICS

Els Estanys, La Jonquera
Vista general dels Estanys amb el Pirineu i Parc Natural de l'Albera

Els estanys de La Jonquera estan localitzats en la vessant meridional del massís de l'Albera i més concretament a mà dreta de la carretera GI-601 que va de La Jonquera a Cantallops. Són un conjunt de petits estanyols, prats i zones humides, que bàsicament s'alimenten de les capes freàtiques, és a dir, subterrànies que es troben en el seu subsòl.

La superfície total que ocupen el "Estanys de La Jonquera" i que pertanyent geogràficament a la conca del riu La Muga, és de 29,82 Ha. segons la Generalitat de Catalunya, conservant tot un seguit d'hàbitats molt singulars i característics d'aquest indret, a més d'interessants sistemes limnològics, és a dir relacionats amb l'ecosistema i ambient del medi i els organismes que s'hi desenvolupen.

La dimensió dels estanys és reduïda, i per això és més adient denominar-los com estanyols o estanys petits, que la gran majoria queden totalment dessecats de manera natural durant els períodes estivals o de sequera.

Es poden establir set espais d'interès i que són de fet els que integren l'espai dels estanyols i que són coneguts com: Estany Petit, Prat Llong de Baix, Estany Gran, Estany Terra Negra, Prats o estany d’en Figa, Prats de mas Baleta i l'Estany de Baix.

Pel que fa a la fauna i a la flora, aquesta és molt variada i les espècies que s'hi troben algunes d'elles són exemplars rars a Catalunya. Al final d'aquest article s'hi adjunta documentació molt interessant i complerta d'aquesta zona elaborada pel Departament del Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya, per l'Ajuntament de La Jonquera i fins i tot, informació sobre itineraris de monuments megalítics, una part important dels quals es troben en la zona dels Estanys i la resta en diferents indrets i espais del paratge natural de l'Albera.

Els Estanys, La Jonquera Els Estanys, La Jonquera
Estany Petit totalment dessecat en época estival
 
Els indicadors d'itineraris estan presents en tot moment
Els Estanys, La Jonquera   Els Estanys, La Jonquera
Menhir dels Estanys II
 
Dolmen del Mas Baleta I

 

En diferents punts de la zona humida dels Estanys s'hi troben un bon nombre de monuments megalítics, ja sigui de tipus menhir o dolmens. Alguns d'aquests són el dolmen Baleta I, el dolmen del Quer Afumat II,menhir Estanys I o el menhir Quer Afumat I, entre molts altres.

La zona humida està inclosa dins l'espai del PEIN "Estanys de la Jonquera" i també forma part de l'espai de la Xarxa Natura 2000 ES5120009 "Basses de l'Albera". La totalitat d’aquest territori pertanyent al PEIN i una zona de adjacent de pastures i prats humits foren declarats Reserva Natural de fauna salvatge per l’Ordre de 23 de gener de 1996 de la Generalitat de Catalunya.

+ Informació:  
Itineraris megalítics del paratge de l'Albera
Estanys de La Jonquera - Departament de Medi Ambient de la Gencat
• Estanys de La Jonquera - Ajuntament de La Jonquera

 

 


Escut de La Jonquera


Bandera de La Jonquera

Escut
Bandera

 

NOMBRE D'HABITANTS (2015)
3.220 Habitants (font: idescat)
GENTILICI
Jonquerenc,jonquerenca
SUPERFICIE DEL MUNICIPI
56,9 Km2
DENSITAT DE POBLACIÓ
56,6 Hab/Km2
COMARCA
Alt Empordà
PARTIT JUDICIAL
Figueres
DEMARCACIÓ ELECTORAL
Figueres
BISBAT
Girona
CODI POSTAL
17700
MERCAT SETMANAL
Diumenge
COORDENADES GPS
Latitud N 42.418273º - Longitud E 2.872848º
ALTITUD
110 metres
CIUTAT AGERMANADA
La Jonquera no està agermanada
FESTA MAJOR
Setembre
   
WEB OFICIAL DE L'AJUNTAMENT
   

 

Facebook
El temps a La Jonquera
MeteoCat
Trànsit

 

Bibliografia Bibliografia
 

LA JONQUERA, Albert Compte. Quaderns Revista de Girona. Diputació de Girona, 1990
RECORDS D'UN EXCURSIONISTA, Carles Bosch de la Trinxeria, Brau Edicions, Figueres, 2005

Escrits i Documents relacionats
 
Itineraris per l'Albera: Recasens
Itineraris per l'Albera: Monuments megalítics
Internet Internet
 

Club Patí Jonquerenc
Unió Esportiva La Jonquera
Parc Natural de l'Albera

Canals de ràdio i TV local
  Empordà TV
Ràdio Capital de l'Empordà
Publicacions Revistes, Publicacions i Premsa local
  Info Jonquera
Mapes Plànols i Mapes
  La Jonquera
 
Carles Bosch de la Trinxeria   CARLES BOSCH DE LA TRINXERIA
Escriptor i Naturalista

Prats de Molló, 1831
La Jonquera, 1897

Va néixer a Prat de Molló, avui Prats de Molló la Presta en la comarca de l’Alt Vallespir el 15 de maig de 1831, a uns cinquanta quilòmetres d’on passaria bona part de la seva vida, La Jonquera; població que la seva família fixaria la residència poc després del seu naixement.

Un avantpassat seu, també dit Carles és casà amb Matrona Azemar que era de La Jonquera. Anys després quedarien emparentats amb la família Trinxeria de Prats de Molló, pel casament de Ramon Bosch i Reixach, empordanès i Mariana de la Trinxeria, que era de Prats de Molló, pare i mare d’en Carles respectivament.

Centre Excursionista de CatalunyaLa unió de famílies Bosch-Trinxeria va comportar que Carles Bosch de la Trinxeria amb el temps i per herència, passés a ésser propietari de gran nombre de finques a una i altra banda dels Pirineus Orientals.

Va estudiar arts, lletres, agricultura i ciències naturals a Tolosa de Llenguadoc (Toulouse) i que posteriorment ampliaria a Barcelona, ciutat on també hi residí, a part de la seva residència a La Jonquera. Fou una persona culte i coneixedora de llengües i del territori, ja que compaginava l’administració de les seves propietats amb el coneixement de la comarca i de la seva riquesa històrica i natural, amb la pràctica de l’excursionisme.

Fou membre de l’Associació Catalana d’Excursions Científiques, una entitat creada a l’any 1876, que tenia com a principis l’estudi científic, literari i cultural de la riquesa de Catalunya. Una entitat que a l’any 1890 prendria el nom de Centre Excursionista de Catalunya per la fusió entre L’Associació Catalana d’Excursions Científiques (1876) i l’Associació Catalana d’Excursions (1878) de caire més esportiu; d’aquesta manera la nova entitat CEC aglutinava les disciplines culturals i esportiva alhora, organitzada en diferents seccions, tal com està actualment.

Carles Bosch de la Trinxeria
"Records d'un Excursionista"

A l’any 1891 el CEC comença l’edició mensual del “Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya”, sota la direcció de l’historiador i polític català Francesc Carreras i Candi (Barcelona,1862-1937) per tal de posar de manifest a través de la informació escrita l’esperit catalanista de l’entitat excursionista i cultural.

Carles Bosch de la Trinxeria hi va participar en diferents relats, contes, descripcions o notes descriptives que mensualment publicava la revista, com també ho va fer en una altra revista que en aquella època es publicava a Barcelona que era, “La Renaixença” (1871-1905).

Aquest contacte amb la narrativa, va fer possible que a l’any 1887 publiqués un recull de narracions i articles de tipus costumista i que s’editaria amb el nom de “Records d’un excursionista”, possiblement la seva obra més representativa

Carles Bosch de la Trinxeria
"Records d'un Excursionista"
© Edicions Brau - CEE (Figueres)

La primera edició de 1887 fou editada per l’impremta “La Reinaxensa” de Barcelona. A l’any 1978 l’editora Selecta de Barcelona, avui Edicions 62, faria una segona edició, que la repeteix com reimpressió a l’any 1983. A l’any 2005 i aprofitant que el Centre Excursionista Empordanès de Figueres celebrava el quarantè aniversari de la seva fundació, fou editada per quarta vegada la publicació per Edicions Brau de Figueres, seguint en gran part uns patrons filològics més propers a la primera edició, ja que la segona i tercera edicions es va retocar la seva narrativa a un català més actual.

Aquesta obra no és una guia d’excursionisme, sinó un recull d’experiències, vivències i excursions viscudes pel territori pirinenc oriental, amb la seva gent i llurs poblacions. Tot i que fa unes descripcions molt acurades sobre el territori, detalls d’excursionisme, equipaments, així com consells i experiències, també reflexa les costums del territori, no únicament de la gent que viu en poblacions o masies, sinó dels que tenen la muntanya com el seu hàbitat de treball.

Boscos de Recasens, La Jonquera
Boscos de Recasens

El bon acolliment de la seva primera obra “Records d’un excursionista”, juntament amb una reducció de les seves activitats a la muntanya per raons de salut, el van entusiasmar i encoratjar a seguir escrivint les seves experiències, vivències i coneixement del món rural i muntanyenc amb relació al paisatge i a la seva gent.

En aquesta línia va publicar un bon nombre de treballs, alguns emmarcats en la descripció i altres, ja més endinsats en la narrativa. D’aquesta manera, després de la seva primera obra van venir: “Pla i muntanya” (1888), “De ma cullita” (1889), “L’hereu Noradell” (1889), “L’hereu Sobirà” (1891), “Tardanies” (1892), “Montalba” (1891) i finalment, la seva última obra “Lena” (1894).

Carles Bosch de la Trinxeria
Habitatge on va viure Carles Bosch
de la Trinxeria a La Jonquera

Fou una persona activa dedicada a l’administració de les seves propietats, al món de l’excursionisme i també, com s’ha esmentat prolífer escriptor de temes curts relacionats amb la muntanya, la seva gent, les costums i les poblacions, a més de tota la història i activitats que els envolta.

La seva manera d’escriure directe, didàctica i descriptiva, sempre tenia com a punt de mira la divulgació de la riquesa cultural, humana i paisatgística sobre tot del Vallespir, Alt i Baix Empordà i la Garrotxa.

Escacs
Els escacs, la gran passió de Carles
Bosch de la Trinxeria

A part d’ésser un gran afeccionat a la cacera, també el va il·lusionar tota la vida, els escacs. Activitat que va viure amb molta intensitat sobre tot, quan es trobava a Barcelona amb altres companys jugadors com el gran escaquista Hilarió Soler i Alomà, gran impulsor dels escacs a Catalunya. En Carles Bosch de la Trinxeria formà part d’entitats ja existents o altres que hi col·laborà en la seva fundació.

Carles Bosch de la Trinxeria, moria a La Jonquera el 15 d’octubre de 1897 als 66 anys.

BOSCH DE LA TRINXERIA, Carles
"Records d'un excursionista"
Brau Edicions, Figueres, 2005
Centre Excursionista de Catalunya
Centre Excursionista Empordanès
Prats de Molló la Preste
Federació Catalana d'Escacs
Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC)
Salvador Genis i Bech   SALVADOR GENIS I BECH
Pedagog i Publicista

La Jonquera, 1841
Pineda de Mar, 1919

En Salvador Genis i Bech fou un pedagog i publicista que va néixer a La Jonquera el 8 de setembre de 1841 i morí a Pineda de Mar (Maresme) el 27 de març de 1919.

Passa la seva infància a La Jonquera començant de molt jove a treballar en la indústria amb més impuls que en aquella època hi havia a la població, la indústria del suro; i on hi estarà fins el 1860 que marxa a Girona per tal de poder cursar els estudis de mestre a l’Escola Normal. Una entitat nova només en setze anys de rodatge, ja que fou creada per a poder cursar magisteri a l’any 1844, i només per nois. Per a noies es crearia setanta anys més tard, a l’any 1914.

La Normal de Girona

Història de l'emblemàtica Normal de
Girona on hi estudià Salvador Genis
entre 1860 i 1863

Un cop acabada la carrera de mestre, calia fer oposicions per tal d’ocupar plaça; fet que va aconseguir amb resultats excel·lents, essent destinat com a mestre a la població de Mieres, a la comarca de la Garrotxa.

Mieres
Mieres (Garrotxa), el primer destí de
Salvador Genis com a mestre

La seva vocació per la pedagogia el portaria amb vint-i-vuit anys a publicar la seva primera obra “El auxiliar del maestro catalán en la enseñanza de la lengua castellana” una obra que passaria a ésser llibre de text com també ho faria la segona obra, “Lectura bilingüe” publicada a l’any 1900, ambdues estaven encaminades a servir com eina de treball a fi de conèixer millor la llengua castellana per catalanoparlants.

La seva primera obra és considera un dels primers llibres escolars catalans. Juntament amb “Lectura bilingüe”, era usat com a llibre de text a Catalunya, amb aprovació oficial ("Real Orden de 26 de febrero de 1906"). Abans de la seva oficialitat ja s'anunciava com "Obra de suma utilidad para las escuelas de Cataluña".

Salvador Genis i Bech
"El auxiliar del maestro catalán" (1869)
(Coberta de 1906)

El primer llibre fou editat en dos volums; un pel mestre enfocat a l’ensenyament oral i un altre per l’alumne fent més èmfasi en aspectes de l’escriptura, amb un caràcter eminentment pràctic i amb un vocabulari català-castellà com a complement.

Després d’un temps a Mieres, passaria a Sarrià de Ter. Posteriorment ocuparia el càrrec de secretari de la Junta de Primera Ensenyança de Girona i després, la direcció de les escoles catalanes del Districte segon de Barcelona. També va estar vinculat a diferents càrrecs que desenvolupar als municipis de Castelló d'Empúries, Calella (Maresme) i Sant Feliu de Guíxols.

Revista de Girona
Revista de Girona (1876-1896)
Edició, juny 1880 - © MCU

Paral·lelament als càrrecs i tasques que desenvolupava, també va col·laborar en diferents publicacions tals com: La “Revista de Girona” (1876-1896) que fou la publicació gironina preexistent i prolegomen de l’actual publicació nascuda de la mà de Narcís-Jordi Aragó i Masó a l’any 1955, publicada por la “Associació Literària de Girona.  A Barcelona col·laborà amb “La Renaixença” (1881-1905), “La Vanguardia” (nascuda al 1881) i “La Veu de Catalunya” (1880-1937) entre d’altres.

Malgrat la seves activitats, no va deixar de banda la publicació de diferents obres encaminades totes al mutu coneixement del català i castellà. A l’any 1908 surt publicat “Estampa i ploma”, al 1910 el “Diccionari Català-Castellà”, al 1915 “Hores escolars” i a l’any 1917 “Per molts anys!”, que completaria el bloc pedagògic de la seva obra.

Incorporat un altre cop a la docència a l’any 1904, ho fa amb la creació de les Escoles del Districte II de Barcelona, on hi seria l’impulsor i director fins a l’any 1910, que deixaria als 69 anys, el càrrec per problemes de salut, i que passaria a jubilar-se fixant la seva residència a Pineda de Mar, on hi moriria nou anys després.

Salvador Genis i Bech
Portada del llibre "En defensa de
l'ensenyament en català" de
Salvador Genis i Bech

A l’any 2000 la Fundació Pere Coromines d’Estudis Filosòfics, Històrics, Literaris i d’Investigació Lingüística de Sant Pol de Mar (Maresme), publicava un recull de l’obra de Salvador Genis, de la mà dels pinedencs Josep Ferrer Costa i Joan Pujadas Marquès, amb el títol de “Articles pedagògics i altres escrits” com a reconeixement al insigne pedagog jonquerenc.

Pineda de Mar el recorda amb un carrer que porta el seu nom, que fou inaugurat a l’any 2000 amb la presentació del llibre de la Fundació Pere Coromines i una exposició sobre la seva vida i obra.

EN DEFENSA DE L'ENSENYAMENT EN CATALÀ
Salvador Genís i Bech
Fundació Pere Coromines,
Sant Pol de Mar, 2000
LA NORMAL DE GIRONA I EL MAGISTERI PÚBLIC: 1914-1936 
Joan Puigvert Busquets
Edit. Universitat de Girona, Girona, 1994
Revista de Girona
Fundació Pere Coromines
Parc Natural de l'Albera   PARATGE NATURAL D'INTERÉS NACIONAL DE L'ALBERA
 

L’Albera és l’espai natural protegit situat integrament dins la comarca de l’Alt Empordà, que ocupa una superfície total de 4.207 Ha. de les quals 3.465 Ha. formen part del paratge natural pròpiament dit, les quals integrament es troben dins dels termes municipal de La Jonquera i Espolla, mentre que les 742 Ha. corresponent a la reserva annexa de Sant Quirze, dins el terme municipal de Rabós d’Empordà.

Parc Natural de l'Albera
Percentatge territorial protegit

El Paratge Natural de l’Albera, està dins un espai d’interès natural més extens anomenat simplement l’Albera i que té una superfície de 16.302 Ha. Aquest territori a part d’incloure els tres municipis esmentats, també s’hi afegeixen parcial o en la seva totalitat els municipis de Cantallops, Peralada, Mollet de Peralada, Sant Climent Sescebes, Vilamaniscle, Garriguella, Vilajuïga, Llançà, Colera i Portbou.

Tot aquest espai forma part de la xarxa Natura 2000 en aplicació de la Directiva europea 92/43/CEE, que estableix una xarxa ecològica a nivell europeu d’espais protegits.

Centre de Repoducció de Tortugues de l'Albera, Garriguella

Centre de reproducció de tortugues
de l'Albera a Garriguella

Pel que fa a la normativa a partir de la qual es va crear aquest espai, així com la seva regulació, prenem el que especifica la mateixa web del Parcs de Catalunya de la Generalitat de Catalunya:

“El Paratge Natural d'Interès Nacional de l'Albera va ser creat per la Llei 3/1986, de 10 de març, del Parlament de Catalunya (DOGC 666, de 26.3.1986). Posteriorment, el Decret 101/1987, de 20 de febrer, sobre desplegament de la Llei 3/1986 (DOGC 825, de 6.4.1987), estableix la creació de dues reserves naturals parcials en el si del Paratge Natural. Aquestes són la Reserva Natural Parcial de la Capçalera de l'Orlina, de 384 ha, creada amb la finalitat de preservar-ne la flora, especialment la fageda, i la Reserva Natural Parcial de la Vall de Sant Quirze, de 585 ha, per a la protecció de la tortuga mediterrània.

Riu Orlina
Riu Orlina

Poc més endavant, el Decret 123/1987, de 12 de març, sobre declaració de reserves naturals per a la protecció d'espècies animals en perill de desaparició a Catalunya (DOGC 833, de 29.4.1987), crea la Reserva Natural Parcial de Sant Quirze, de 742 ha, també per a la protecció de la tortuga mediterrània”.

L’Albera, tot i no tenir unes grans dimensions, es tracta d’un territori d’un alt valor paisatgístic i natural, on s’hi troba una gran varietat de característiques ja siguin de tipus hidrològic, paisatgístic, en la seva fauna i flora, així com d’un ampli contingut històric i cultural, on la petjada de l’home hi ha quedat impregnada.

Sant Quirze de Colera
Antic monestir benedictí de
Sant Quirze de Colera

Parlar d’aquest paratge tan peculiar comportaria un extens relat, fet que pels interessats la millor opció apart de la bibliografia existent, és la visita al web dels Parcs de Catalunya de la Generalitat de Catalunya, àmpliament documentada.

Parc Natural de l'Albera
Portada del llibre "Flora i fauna de l'espai natural de l'Albera", imprescindible pels amants de la natura

Cal esmentar un aspecte molt interessant per tot els amants de la natura i l’excursionisme, que són les sortides guiades dels espais naturals protegits que organitzen diferents entitats i parcs de l’Alt i Baix Empordà, i que anualment editen un fulletó amb totes els sortides anuals.

L'ALBERA, VINYES I VINYATERS
Martina Camiade
Universitat de Perpinyà, 2004
FLORA I FAUNA DE L'ESPAI NATURAL DE L'ALBERA
Toni Llobet François
Edicions Brau, Figueres, 2011
   
L'ALBERA, ARQUITECTURA POPULAR I TRADICIONAL
Maria Teresa Genís
Consell Comarcal de l'Alt Empordà, 2008
   
UN COP D'ULL A L'ALBERA
Joan Budó i Ricart
Editorial L'esquerda de la Bastida, La Jonquera, 2000
Paratge Natural de l'Albera
Parc de Catalunya
Itinerannia
  BERNAT HUG DE ROCABERTÍ
Religiós, militar, poeta i Cavaller de l'Ordre d'Hospital de Sant Joan de Jerusalem
1415/1420 - 1488/1490

Alguns cronistes situen les arrels de la saga Rocabertí, procedent de la dinastia merovingi, és a dir la dinastia que entre els segles V i VII dominada gran part del territori que avui és França, Bèlgica i Alemanya.

La família descendent dels ducs d’Austràsia, foren perseguits pel rei Pepí I, el Breu (714-768), havent-se de refugiar en el Pirineu català, en una castell de la seva propietat que havia estat construït en el segle V, el qual van remodelar i restaurar convertint-lo en la seva residència i, posant-li el nom de “Castell de Roca Aubertí”; nom que derivaria cap a “Roca Aubert” i finalment “Rocabertí”. El castell actualment en ruïnes es troba a prop de La Jonquera sota la baldana del Puig dels Falguers a uns 430 metres d’altitud, en un lloc de difícil accés.

Escut dels Rocabertí
Escut d'armes dels Rocabertí

Entre el segles VIII i IX, va existir un tal Hug de Rocabertí que lluità al costat de Carlemany (742-814) i que sembla fou qui va ésser fundador del llinatge de Rocabertí, família poderosa i molt lligada a la reialesa aragonesa al llarg de segles. Tanmateix, aquest inici en el llinatge no està clar documentalment, ja que durant el anys 971 i 1010 el castell fou remodelat i ampliat pel vescomte Dalmau, però que no porta el nom de Rocabertí, com tampoc ho farien els seus successors Ramon Guillem o Ponç Guerau, entre d’altres no coneguts.

A l’any 1078 mor el comte Ponç I d’Empúries, i podria ésser que part del seu patrimoni anés a parar a mans del seu segon fill Berenguer d’Empúries, vescomte de Peralada i senyor de Rocabertí, per casament amb Arsenda de Rocabertí. A partir d’aquest matrimoni tampoc està clar i documentat la utilització del nom “Rocabertí”, sinó que s’ha d’arribar a l’any 1147 quan apareix el nom de Jofre de Rocabertí, dit Jofre I.

Durant els segles XII al XVI la relació i amistat amb la corona fou molt notable, estant els Rocabertí al costat dels reis i lluitant amb Pere I el Catòlic (1196-1213), Jaume I el Conqueridor (1213-1276), Pere II el Gran (1276-1285), Alfons II el Franc (1285-1291), Jaume II el Just (1291-1327), Alfons II el Benigne (1327-1336), Pere III el Cerimoniós (1336-1387), Joan I el Caçador (1387-1396), Martí I el Humà (1396-1410), Ferran I d’Aragó dit el d’Antequera (1410-1416), Alfons IV el Magnànim (1416-1458), Joan II el Sense Fe (1458-1479) i Ferran II el Catòlic (1479-1516) que seria l’últim que coincidiria amb el personatge de Bernat Hug de Rocabertí, però que pràcticament per raons d’edat poca vinculació tindria, quan Ferran II fou rei.

Jaume II, el Just
Jaume II el Just, conquesta Sardenya on hi mor en la batalla Dalmau IV de Rocabertí

Durant el regnat de Jaume II el Just (1267-1327) la casa dels Rocabertí estava liderada per Dalmau IV entre 1309 i 1324, el qual s’havia casat amb Beatriu de Cabrenys, que era filla de Bernat Hug III, baró de Cabrenys, fet que va comportar que la baronia de Cabrenys passés a mans dels Rocabertí. Dalmau IV va participar amb Jaume II en la campanya de Sardenya entre 1323 i 1324, on hi va morir.

Al morir Dalmau IV deixa com hereu a Jofre V (1324-1342), però al seu fill Guillem Galceran de Rocabertí, li farà concessió de la baronia de Cabrenys que en aquell temps incloïa territoris dels actuals municipis de Maçanet de Cabrenys, Costoja i Sant Llorenç de Cerdans entre d’altres propers. En aquesta donació possiblement hi va intervenir la seva esposa Beatriu de Cabrenys, ja que era la propietària de les terres  comprades a Simó de Cabrera a l’any 1330, i a més al morir el seu marit Dalmau, va traslladar la seva residència a Maçanet on hi va morir a l’any 1344.

Castell de Rocabertí

Restes del castell dels Rocabertí
a La Jonquera
© Fototeca.cat

Guillem Galceran de Rocabertí (?-1385) es casaria amb Maria d’Arbòrea, filla del jutge d’Hug II d’Arbòrea, que era una població de la província d’Oristany de l’illa de Sardenya, pertanyent en aquell moment a la sobirania aragonesa. D’aquesta manera, Guillem Galceran seria el fundador de la nissaga de Cabrenys de la branca derivada dels Rocabertí de La Jonquera, i amb el anys, el poble dit de Maçanet, passaria a ser conegut com Maçanet de Cabrenys.

D’aquesta manera, Guillem Galceran de Rocabertí i Maria d’Arbòrea, passarien a ser els avis paterns de Bernat Hug de Rocabertí, ja que del matrimoni naixerien el seu oncle Guerau Galceran de Rocabertí (?-1425) i el seu pare Guillem Hug de Rocabertí (?-1428).

Guillem Hug de Rocabertí, baró de Cabrenys va viure sota el regnat de Martí I l’Humà. Quan Martí I va morir sense descendència, la baronia de Cabrenys es va posicionar en favor que el successor fos Jaume II d’Urgell (1380-1433), seguint els criteris que es van establir en el consell de Peralada per part dels nobles empordanesos.

Celebrat el Compromís de Casp per part dels nous representants d’Aragó, València i Catalunya, tres per cada territori, aquest va dictaminar i aprovar el 24 de juny de 1412 que el successor de Martí I seria, Ferran d’Antequera en detriment de Jaume d’Urgell. D’aquesta manera, tot i ésser urgellistes, la família dels Rocabertí va acceptar la resolució dels compromís de Casp i es va posar al servei del nou rei, Ferran I d’Aragó, dit el d’Antequera (1380-1416), net matern de Pere III el Cerimoniós (1319-1387) i fill d’Elionor d’Aragó (1358-1382) que era filla de Pere III i germana de Martí I.

Casal d'Eril
Casal d'Erill, llinatge de la mare de
Bernat Hug de Rocabertí

Guillem Hug de Rocabertí, baró de Cabrenys, es va casar amb Francesca d’Erill, i del matrimoni en neixen quatre fills: Dalmau, Pere, Bernat i Joana, essent un fidel servidor igual que el seu germà Guerau, del rei Alfons IV, el Magnànim (1396-1458). Al morir Guerau de Rocabertí sense descendència, la baronia de Cabrenys passa al seu germà Guillem, per poc temps, i al morir aquest passaria al seu fill hereu en Dalmau.

D’aquesta manera, la baronia de Cabrenys queda a mans de Dalmau de Rocabertí i d’Erill (?-1479), germà gran d’en Bernat, que seguint la tradició, al no poder optar al patrimoni i drets de la família, ja que van quedar a mans del seu germà Dalmau, es declinà per la part eclesiàstica, tot i que no en la seva totalitat, sinó en part, ja que va entrar a l’Orde de Sant Joan de Jerusalem o de l’Hospital.

L’Orde de Sant Joan de Jerusalem, també conegut amb molts altres noms com, Orde dels Germans Hospitalers, Orde dels Cavallers Hospitalers, Orde Hospitaler o Orde de Malta entre d’altres, fou un orde de cavalleria de caràcter benèfic i pietosos que amb els anys esdevindria un cos armat de gran prestigi.

El fet que Bernat Hug de Rocabertí entrés en l’orde de Sant Joan, no fou aleatori, sinó que va venir molt possiblement per influència familiar. La seva germana Joana de Rocabertí, es va casar amb Pere de Vilagut (?-1449), senyor del castell de Sant Mori, aquest tenia tres germans, Bernat, Guillem i Joan de Vilagut, castellà d’Amposta i cavaller de l’orde, i per tant, es de suposar fou un factor clau perquè Bernat entrés dins l’orde.

Joan II, el sense fe
Joan II el Sense Fe, rei al qual va servir
amb lleialtat en Bernat Hug de Rocabertí

Bernat Hug de Rocabertí neix a Maçanet de Cabrenys molt possiblement en el castell de Cabrera entre els anys 1415 i 1420, per tant, a les acaballes del traspàs entre el rei Ferran I d’Aragó i el seu fill Alfons IV, el Magnànim, continuant després sota el regnat de Joan II, el Sense Fe (1458-1479) i del seu fill Ferran II, el Catòlic (1479-1516) per molt poc temps, ja que Bernat devia morir cap a l’any 1485.

A mesura que Bernat Hug es fa gran, va entrant en el cercle del cunyat de la seva germana, Joan de Vilagut, convertint-se amb un dels seus homes de confiança, quan a l’any 1441 marxen a la Illa de Rodes, que és on aquell moment hi ha la seu central de l’Orde de Sant Joan. Anys després va assolint càrrecs dins de l’orde, passant a ser comanador hospitaler d’Alfambra, localitat situada a Terol, a l’Aragó, que estava enquadrada en la castellania d’Amposta, d’on Joan de Vilagut n’era castellà.

Poc a poc Bernat Hug es va anar consolidant com un líder molt respectat dins de l’orde de Sant Joan en la corona d’Aragó, per la seva valentia i dots de gestor i diplomàtic, fet que li va valer cada cop més, el recolzament del rei Joan II, obtinguent a l’any 1456 el càrrec de comanador del castell de Montsó, i posteriorment a l’any 1461 el títol de Castellà d’Amposta, el càrrec més alt de l’Orde de Sant Joan en els territoris de la corona d’Aragó.

Knights Hospitaller Museum a Mdina (Malta)
The Knights of Malta

Un càrrec que havia ostentat el cunyat de la seva germana Joan de Vilagut des de l’any 1427 fins el 1444, i posteriorment Pere Ramon Sacosta (1446-1461), que el va deixar quan fou nominat gran mestre de l’Orde de Sant Joan i traslladat a la illa grega de Rodes. Llavors Joan II, va comprendre que havia arribat el moment que la castellania d’Amposta passés a mans d’un incondicional seu com era Bernat Hug, puix que comprenia el domini de la les comandes de Saragossa, Casp, Ascó i Miravet.

Aquest fet encara el va reforçar més com a vassall del rei Joan II, al qual va servir amb gran fidelitat durant la Guerra Civil Catalana (1462-1472), contra les tropes de la Generalitat i en Consell de Cent, participant en diferents batalles i missions diplomàtiques.

En la Batalla de Viladamat a l’Alt Empordà (1468)  fou fet presoner, per tal de protegir la retirada del rei Joan II i el seu fill Ferran II, tot i que fou alliberat posteriorment a l’any 1469, per les gestions del rei, però segurament pel pagament d’un fort rescat, degut al fort poder econòmic que tenia Bernat Hug. També va participar per ordre del rei Joan II, conjuntament amb el comte de Prades, Joan Ramon Folc de Cardona i Prades-Aragó, en les negociacions amb el rei de França Lluis XI, el  Prudent (1423-1483) amb relació al Rosselló.

Castell de Cabrera, Maçanet de Cabrenys
Restes del castell de Cabrera, residència
dels Rocabertí de Cabrenys

Bernat Hug de Rocabertí també conegut com Fra Bernat Hug, a més de religiós, militar, polític i diplomàtic, també fou poeta, essent Ausiàs March (1400-1459) el seu punt referencial i admirador, i altres d’orígens italià, principalment Dante i Petrarca. La seva obra no fou molt important, i només consta un llarg poema narratiu i simbòlic titulat “Comèdia de la Gloria d’Amor”.

Ja gran es va retirar de les gestes bèl·liques i la vida cortesana cap el 1477, dedicant-se exclusivament a les funcions pròpies vinculades a l’Orde de Sant Joan i a tenir cura del seu patrimoni. Va morir a l’any 1488/1490, sense fills, però que feu hereu universal a Joan de Rocabertí parent seu. Per tant devia morir entre els 65 a 70 anys, ja que no hi ha certesa del seu naixement ni mort, i possiblement al castell de Montsó o Saragossa.

El llinatge de la seva família a Maçanet de Cabrenys era en aquell moment en mans del seu nebot, Guerau de Rocabertí, ja que el seu germà Dalmau havia mort a l’any 1479. La branca dels Rocabertí que continuava a La Jonquera i que es va dividir amb Dalmau IV a l’any 1324, permetent la via de la baronia de Cabrenys, estava en mans de Felip Dalmau II (1479-1512).

EL BARONS DE CATALUNYA
Santiago Sobrequés i Vidal
Editorial Vicens Vives, Barcelona, 1970
Els Senyors
Els Rocabertí - Enciclopèdia Catalana
Castell de Montsó
Alfambra

 

 ACDG - Associació Cultural i Divulgativa Gironina - 2010©
Última actualització: gener 2016 
 Inici - Agenda - Contactar - Salutació - Actes i Esdeveniments - Esport i Natura - Alt Empordà - Baix Empordà - Cerdanya - Garrotxa - Gironès - Pla de l'Estany - Ripollès - Selva - Enllaços - Webmap - Webs ACDG - Avís legal