 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
|||||||||||||
|
|
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
UNES ARRELS MOLT LLUNYANES
Agullana com molts dels municipis situats a la part sud de la baldana pirenaica, com La Jonquera, Cantallops, Espolla, Rabós d’Empordà, Colera o Portbou han estat territoris habitats des del principi de la humanitat, fet que és corroborat pel gran nombre de monuments i restes de tipus prehistòric existents en aquests paratges, donant fe de la presència humana en gran part del territori que avui coneixem com el Paratge Natural d’Interès Nacional de l’Albera. Les restes megalítiques trobades en diferents indrets del municipi es poden situar a l’entorn del 2.500 al 1.800 anys aC, on hi destaca la troballa a Can Bech de Baix d’una necròpolis hallstàttica entre els segles I aC i I dC, és a dir, una necròpolis pertanyent a la cultura Hallstatt, situada en el primer període de l’edat de ferro centreeuropea.
També hi destaquen dos tipus de construccions megalítiques de ritual funerari tals com els dolmens i els menhirs, com són el dolmen de la Barraca del Lladre i el de La Llosa, i els menhirs de la Pedra Dreta o Roc del Frare i el de Palaus. Tots han estat font de diferents estudis prehistòrics i fins hi tot protagonistes de llegendes. L’edat de bronze es situa entre els anys 1.800 aC i 700 aC i la necròpolis de Can Bech de Baix, es situaria entre els anys 900 i 700 aC, o sigui dins el tercer i últim període conegut com edat del bronze final, caracteritzat per la cultura dels camps d’urnes o també dita, cultura sorotàptica, període i classificació on s’inclou el jaciment de Can Bech de Baix, el més important i conegut del Pirineu Oriental. Els jaciments de la necròpolis de Can Bec de Baix, està situat dins una finca privada de la família Bech de Careda, i que era el lloc on antigament, en temps de l’edat de bronze, enterraven les restes dels morts dins d’unes urnes soterrant-les en un forat en el subsòl; fins a les hores s’han trobat les restes excavades de 413 tombes d’aquest tipus. Tot el material trobat en les excavacions està exposat en un petit museu situat a Agullana, en una agradable presentació museogràfica i amb un bon nombre de panell explicatius.
UN MUNICIPI A PONENT DE L'ALBERA AMB UN SOL VEÏNAT, L'ESTRADA
Agullana és un municipi situat en la part nord-oest de l’Alt Empordà, molt ben comunicat ja que en la part est hi passa la N-II en direcció a Figueres o França, però també l’AP-7 on s’ho emplaça l’entrada/sortida número dos. Es un municipi muntanyós tot i que disposa d’una part plana propera en la part sud-est. Els cims no són excessivament elevats ja que es troba en una zona on hi ha diferents colls que comuniquen amb l’altre banda del Pirineu com el Coll del Portell o el Coll de Manrella a 700 metres d’altitud i on hi ha una carretera que comunica La Vajol amb Les Illes, a través de la GI-505 per la part gironina, i un camí rural per la banda nord-catalana. El cim més elevat del municipi és el el Puig Forcat a 815 metres. El riu més important del municipi és el Llobregat d’Empordà, tot i que només i passa per una curta part del seu territori, ja que és principalment un riu de La Jonquera. L’altra és el riu de la Guilla, que neix a La Vajol i travessa Agullana per vessar les seves aigües al Llobregat d’Empordà. Les altres rieres o torrents, tots són afluents de La Guilla o del mateix Llobregat d’Empordà, com el Còrrec del mestre Bernat, la riera del Gou o els torrents de Querols. Des del punt de vista de comunicacions hi passa l’autopista AP-7 que en part del seu municipi hi ha l’entrada/sortida número dos i la N-II, com a vies de més importància. Després hi ha la GI-500 entre la N-II i Agullana, la GI-501 entre Agullana i La Vajol, i la GI-504 que comunica amb la GI-502 que va a Darnius. A part del propi poble capital del municipi Agullana, només disposa d’un veïnat situat a uns dos quilòmetres entre el poble i la N-II, conegut com L’Estrada. Nom que podria derivar de la paraula “strata”, calçada, camí o carretera.
El consistori en fa la següent descripció: “Situat a l'est del poble d'Agullana, al mig del poc espai de terres de conreu que té el terme municipal, l'Estrada és un veïnat d'unes 20 cases i en el qual avui dia viuen unes 25 persones. per accedir-hi cal prendre un camí que surt de la carretera d'Agullana a l'altura del mas de can Romans. El nom d'aquest veïnat ha cridat sempre l'atenció, perquè la paraula strata en llatí significa camí empedrat i realment l'Estrada és un conjunt de cases construïdes al costat d'un camí que hi ha qui diu que podria haver estat la Via Augusta i que a l'època medieval es coneix amb el nom de la Strata Francisca. Alguns estudiosos, com J. Badia, pensen que el camí en qüestió no té un origen romà, sinó anterior”.
ESGLÉSIA DE SANTA MARIA D'AGULLANA
Es tracta d’una església romànica entre els segles XII i XIII, i sota el domini del bisbat de Girona des de llavors fins els nostres dies, documentada en diferents ocasions al llarg dels segles, i que a part de parroquial pròpia de la població d’Agullana, també havia tingut en el segle XIV com esglésies sufragànies les del veïnat de L’Estrada, Sant Martí de la Vajol i Sant Julià de Torts. L’edifici es conserva en molt bones condicions tant en el seu interior com a l’exterior, disposant d’una sola entrada lateral amb una portalada amb sis arquivoltes que culminen interiorment amb el timpà de pedra repicada sense cap tipus d’inscripció, on cal fer esment en l’arc exterior i major, que està decorat amb relleus simètrics totes les seves dovelles. La llinda no té cap inscripció ans un petit objecte on hi conjuga una creu i una corona circular. Les diferents arquivoltes es recolzen en cinc brancals a cada costat, dels quals dos per banda, són columnes adossades amb capitell i base. En la mateixa façana meridional que és la que dona a la plaça Major, hi ha dues finestres. El temple és d’una sola nau amb una volta apuntada i disposant d’un absis semicircular amb una única finestra, però el que és de remarcar és el singular campanar de cadireta de disposa d’una arquitectura molt poc freqüent, amb cinc obertures on en cadascuna hi ha una campana. Quatre de les quals foren instal·lades a l’any 1952 a l’entorn d’una gran festa i la cinquena als anys 70 a través d’una donació particular. Cal fer esment que el toc de les campanes es feia a través d’una porta d’accés que sortia a la teulada, la qual calia remuntar fins arribar a la carena de la mateixa. Aquesta era la tasca del campaner, que en el cas d’Agullana fou durant molts anys en Pere Ripoll i Pou (1872-1973), personatge tan popular que fins i tot el compositor Artur Rimbau i Clos (1898-1978) va composar la sardana “El campaner d’Agullana”, que es va estrenar a Agullana el 20 de juliol de 1952.
Entre els anys 1985 i 1987 es van fer diferent reformes internes i externes, on hi destaca l’enderrocament de les dependencies de l’ajuntament annexes a l’església i l’antiga sagristia del segle XVIII. El seu interior que es manté molt ben conservat, disposa d’una planta d’una sola nau, però en base de creu i per tant, amb un transsepte amb dues capelles laterals. L’interior de l’absis hi ha l’altar, envoltat per una reduïda girola i una graonada per accedir-hi. En la part oposada a l’altar, hi ha el cor possiblement dels segles XVI-XVII, que cobreix tota l’amplada de la nau, amb un arc rebaixat, amb quatre nervis que s’apuntalen en una columna central.
RECULL HISTÒRIC D'UN POBLE FRONTERER
El nom d’Agullana apareix documentat per primer cop a l’any 1019 amb el nom de “Aguliana”, on es fa referència a l’existència de la seva església de Santa Maria. Posteriorment en el segle XIV, apareix amb el nom de “Aguyana”, mot més proper a Agullana, ja que fins hi tot podria tractar-se d’una errada d’escriptura ja que és molt generalitzada la confusió fonètica de la “y” o “i” amb “ll (doble ela), o degut a variacions o evolució de dígrafs tals com “il”,”yl”, “ly” o “yll”. A l’any 1780 i segons la pedra gravada que hi ha a la façana de l’ajuntament ja figura correctament el nom d’Agullana, i el símbol de l’escut, que en aquest cas es tracta de quatre possibles agulles, que en l’escut actual està clarament especificat un nombre de cinc agulles de cap sota corona de marquesat.
Un dels altres aspectes a tenir en compte és la relació entre els Agullana propietaris del Palau dels Agullana, família noble de Girona, edifici encara existent a la pujada de Sant Martí de Girona, amb la població alt empordanesa. Segons l’historiador i catedràtic Martí de Riquer descendent de la família Agullana de Girona, es fa difícil establir un paral·lelisme entre el poble d’Agullana i aquesta família gironina, tot i que en el seu escut nobiliari hi ha certes similituds, però no iguals. Uns episodis perduts en la història, o millor dit en la prehistòria com la necròpolis de Can Bech de Baix, passant pels vestigis i monuments megalítics, escampats pel municipi, o veient de prop el pas dels romans, tot i que sembla que aquests no hi van establir cap assentament, fins arribar als vols de finals de setembre i principis d’octubre de l’any 1285 quan Pere II el Gran, derrotava per terra a l’exèrcit francès de Felip III l’Ardit, a prop d’Agullana, en el Coll de Panissars. Una batalla que no seria la última, ni de bon tros, en seguirien moltes més al llarg de dos segles de sotragades bèl·liques amb la veïna França.
Del episodis bèl·lics més recents fou la Guerra Civil (1936-1939) tot i que el període entre la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) fins arribar a la proclamació de la II República el 14 d’abril de 1931i, passant per l’esclat de la Guerra Civil fins la finalització d’aquesta, fou un període de setze anys molt convulsos entre diferents faccions de veïns amb opinions polítiques contraposades. Els fets més greus fou la detenció de set veïns d’Agullana, portats a Figueres i afusellats el 17 de setembre de 1936 i, davant noves detencions, el poble es va manifestar en contra, mantenint-se un estat de tensió però sense episodis tràgics de trist record. Després de la caiguda del front d’Aragó on principalment l’episodi més important fou la batalla de l’Ebre, Catalunya de forma inexorable va anar veient com les tropes franquistes guanyaven posicions, fins la caiguda total el 10 de febrer de 1939, quan arriben a La Jonquera i per tant, als límits fronterers. Poblacions com Figueres, Darnius, La Vajol, Agullana i Peralada va ésser indrets de gran moviment en les setmanes prèvies a la caiguda de Catalunya. La raó fou les obres d’art guardades i procedents principalment del Museu del Prado de Madrid, l’or tret del Banc d’Espanya, obres d’art i artístiques protegides per la Generalitat de Catalunya, i sobre tot, el moviment humà, caracteritzat per milers de refugiats anònims camí de l’exili, i els no tant anònims com els responsables del govern i exèrcit republicà, govern català i basc i molts intel·lectuals i responsables de tot tipus d’institucions. Agullana es convertia per uns dies, a principis del febrer de 1939, en la capital de la II República, donat que tot el govern en pes estava allotjat pels seus voltants, principalment, Agullana, La Vajol, Maçanet de Cabrenys o Darnius, en diferents masos on hi destaquen el Mas Perxés (Lluis Companys i José Antonio Aguirre), Mas Bech de Baix (Juan Negrín) i Mas Parellada (general Vicent Rojo) a Agullana i el Mas Barris (Manuel Azaña) de La Vajol.
Personatges com Manuel Azaña Diaz (1880-1940), segon president de la II República espanyola, el seu president de govern el doctor Juan Negrín López (1892-1956), general Rojo cap de l’Estat Major, Diego Martinez Bario, president de Les Corts, Lluis Companys i Jover (1882-1940), president de la Generalitat de Catalunya o José Antonio Aguirre, president del govern basc, entre molts altres ministres, alts funcionaris o parlamentaris, consellers, etc. amb les seves respectives famílies. Tant els diferents membres del govern republicà com autonòmics, com el gran nombre de persones anònimes, van anar deixant les seves provisionals morades situades en masos, cases particulars, edificis o campaments improvisats, on on havien estat per poc temps, per anar marxant cap a l’exili, a través principalment pels passos del Coll del Lli a La Vajol, pel Coll de la Manrella a Agullana o per La Jonquera, quan hi anaven vehicles, tot i que a partir de quan el colapse fronterer fou generalitzat, els vehicles es van haver de quedar sense poder travessar. En el context de la marxa a l’exili, es van realitzar les tasques d’evacuació d’obres d’art que estaven dipositades principalment a Figueres, Peralada, La Vajol o Darnius, entre d’altres llocs, així com l’or, joies i altres objectes de gran valor, la majoria dels quals, principalment l’or procedent del Banc d’Espanya de Madrid estava dipositat en la Mina Canta, dita també d’en Negrín a La Vajol. En el context de la marxa a l’exili, es van realitzar les tasques d’evacuació d’obres d’art que estaven dipositades principalment a Figueres, Peralada, La Vajol o Darnius, entre d’altres llocs, així com l’or, joies i altres objectes de gran valor, la majoria dels quals, principalment l’or procedent del Banc d’Espanya de Madrid estava dipositat en la Mina Canta, dita també d’en Negrín a La Vajol. El dia 10 de febrer de 1939, els nacionals arribaven a Agullana, un poble que pagaria la pàgina història amb trenta-set víctimes, set per la vesànica i mal entesa revolució i trenta, al front.
EL NUCLI URBÀ I ELS SEUS EDIFICIS EMBLEMÀTICS
Passejar pel nucli d'Agullana hom pot veure que el casc urbà disposa de tot un seguit d'edificis que el fan diferent a molts altres pobles, amb una majoria d'edificacions on està principalment molt present l'arquitectura modernista, entre d'altres. Són varis el edificis significatius que donen un aire senyorial i característic a la seva estructura urbanística. Com a punt de partida contribueix a dignificar els edificis d'Agullana, l'espectacular església parroquial de Santa Maria; un temple romànic entre els segles XII i XIII, amb una portalada, un absis i un espectacular campanar de cadireta on en cadascuna de les cinc obertures hi ha una campana. En l'arquitectura modernista va tenir un clar protagonista en el seu disseny i construcci´d'edificis, l'arquitecte Josep Azemar i Pont (Figueres,1862 - Barcelona,1914), el qual va realitzar la pràctica totalitat de les obres i edificis modernistes a Agullana, excepte el xalet Gomis i l'asil del mateix nom. La casa Estela és un edifici unifamiliar cantoner que fou construït a l'any 1908-1911 per l'arquitecte Azemar i que té unes característiques molt peculiars com és la cantonada arrodonida que culmina amb una torre circular, on també hi ha un balcó semicircular amb barana de ferro forjat, amb un plafó de rajola ceràmica sota el ràfec del mateix balcó.
Un dels altres projectes importants de l'arquitecte Azemar són les escoles, situades en el carrer de La Vajol, iniciant-se les obres de construcció a l'any 1910 i podent ésser inaugurades en el mes de juny de 1913. La seva construcció obeïa al fet que les dependències escolars per a nois situades en el segon pis de l'antic edifici de l'ajuntament adossat a l'església de Santa Maria, no reunia les condicions idònies per la seva funció. D'aquesta manera a partir de 1904 l'ajuntament de l'època inicia les gestions per tal de construir un nou edifici que reunís les condicions adients per la mainada i el mestre, i podés agrupar els nois i noies del poble, que estaven en aquell moment en edificis diferents. L'ajuntament encarrega el projecte a l'arquitecte Azemar, que després de diferents discrepàncies en la ubicació de l'edifici, finalment serà el mecenatge fet per en Lluís Maià Vidal i Carreras (Barcelona,1842-1922), enginyer de mines, geòleg i president del Centre Excursionista de Catalunya, qui farà aportació dels terrenys i dels diferents pagaments necessaris per tal que les escoles poguessin arribar a ésser una realitat, tal com així fou. Entre altres càrrecs Lluís Marià Vidal, fou enginyer en cap de mines de Girona i cap de la secció de mines de la Societat del Ferrocarril i Mines de Sant Joan de les Abadesses, però el fet més vinculant amb Agullana, era que estava casat amb Na Dolors Gomis i de Portulà (Barcelona, 1855 - 1891), filla de Casimir de Gomis i de Rosa de Portolà i Guinart, filla d'Agullana. També fou un gran entusiasta la prehistòria a l'Alt Empordà i impulsor de la societat coral "El Pirineu Agullanech".
Avui el grup escolar, encara existent i en funcionament, porta el seu nom: "Escola pública Lluís Marià Vidal", i disposa d'un carrer amb el seu nom, ja que a l'any 1911 fou nomenat fill predilecte d'Agullana. Un dels altres edificis singular dissenyats per l'arquitecte Azemar, és l'edifici de "La Concòrdia". L'edifici que s'inicià a l'any 1912 i fou inaugurat a l'any següent, 1913, i responia a les necessitats de la població de disposar d'amplis locals d'associació i activitats pels agullanencs, i per tant, d'ampliació i reforma dels existents. En aquell moment, hi havia moltes associacions a la població com la mateixa "Concòrdia", la "Providència" del veïnat de l'Estrada, la juvenil "La Juvenil Agullanense" o la de dones "La Nueva Armonia", que amb els anys s'anirien fusionant per tal de crea una entitat associativa amb més força, i per tant, amb la necessitat de gaudir de més espai i llocs per a desenvolupar activitats. Un altre edifici és el xalet Gomis, conegut avui com a "Can Parellada", que segons sembla el projecte original fou encarregat a Antoni Gaudí i Cornet (1852-1926), però discrepàncies entre l'arquitecte i el propietari, finalment l'obra fou portada a terme pel polifacètic Josep Pijoan i Soteras (1881-1963), ja que apart d'arquitecte també seria historiador, crític d'art, assagista i poeta.
El primer edifici que hom troba a l'entrar a Agullana és l'asil Gomis. Un edifici amb un prolegomen situat a l'any 1910 quan segons sembla Lluis Gomis, havia començat a fer els primers passos, però que la seva mort el mateix any ho va estroncar. Vuit anys més tard Na Teresa Pallejà, vídua de Lluis Gomis, es casa amb Josep Parellada i Faura, fet que propicià que el projecte tornés a renéixer; d'aquesta manera és fa efectiu i el 9 de novembre de 1919 es posa la primera pedra. A l'any 1932 en Josep Parellada en nom de la seva dona, en va fer donació a la Generalitat de Catalunya, acceptat el pacte entre les parts amb les condicions establertes, a partir d'aquell moment fou la Diputació de Girona que es va fer càrrec de l'acabament de les obres, assistència i organització del centre. El mes de febrer de 1937 començaria a funcionar el centre amb les primeres persones internades a l'asil. Durant les explosions portades a terme a Agullana i voltants el febrer de 1939, com el pont volat per Lister, van malmetre part de l'edifici, fet que obligà a la seva reparació on en les obres sembla van desaparèixer diferents elements ornamentals i de disseny modernista que havia tingut l'edifici original. Finalment, la decadència de l'edifici va venir sobre tot pel trasllat de les persones internades al centre, cap l'asil geriàtric de Girona a l'any 1969. En aquest 45 anys hi ha hagut diferents propostes d'ús de l'edifici, però sembla que cap s'ha consolidat com a definitiva. Actualment un dels usos més continuats que se li dona, es la de Sala d'Exposicions, i també una part de l'edifici funciona com a centre de dia per a gent gran, on hi ha diferents serveis d'atenció a familiars, formació de cuidadors i fisioterapeuta.
EXPOSICIÓ PERMaNENt DE LA NECRÒPOLIS DE CAN BECH DE BAIX
La necròpolis de Can Bech de Baix és un jaciment de finals de l’edat de bronze i fou descobert per casualitat a l’any 1927 per l’escriptor i poeta gironí Miquel de Palol i Felip (Girona, 1885-1965). Les excavacions pròpiament dites no van iniciar-se fins l’any 1943, quan l’arqueòleg Pere de Palol Salellas, fill de l’escriptor i amb el patrocini de l’Institut d’Estudis Pirinencs del CSIC, hi van treballar durant dos mesos, fet que va posar al descobert un dels jaciments necròpolis més importants de l’occident mediterrani. L’any 1973-1977 i programades per la Universitat de Barcelona s’hi van fer diferents excavacions que consolidaren el jaciment.La necròpolis de Can Bech de Baix és un jaciment de finals de l’edat de bronze i fou descobert per casualitat a l’any 1927 per l’escriptor i poeta gironí Miquel de Palol i Felip (Girona, 1885-1965). Les excavacions pròpiament dites no van iniciar-se fins l’any 1943, quan l’arqueòleg Pere de Palol Salellas, fill de l’escriptor i amb el patrocini de l’Institut d’Estudis Pirinencs del CSIC, hi van treballar durant dos mesos, fet que va posar al descobert un dels jaciments necròpolis més importants de l’occident mediterrani.L’any 1973-1977 i programades per la Universitat de Barcelona s’hi van fer diferents excavacions que consolidaren el jaciment.
ERMITA DE SANTA EUGÈNIA
L'ermita de Santa Eugènia, construïda entre 1630 i 1644, d'una sola nau amb un petit campanar de cadireta, està situada en la part nord del municipi i s'hi pot accedir a partir del punt quilomètric PK. 3,1 de la carretera GI-501 que comunica Agullana amb La Vajol. Es un indret molt apreciat per la gent d'Agullana i on s'hi celebren diferents esdeveniments i trobades, on la més popular de totes és la Festa de Pasqua i Aplec de Santa Eugènia que es celebrar un cop a l'any per la primavera.
Recollides les malmeses relíquies per part del capellà de Morellàs i Les Illes, foren retornades a Santa Eugènia i guardades en un bust de fusta i un retaule, el qual desapareixeria definitivament durant els actes vandàlics dels brètols i bergants al 1936. Es desconeix com les despulles de la santa van arribar i quedar en aquest lloc, ja que no es té coneixement del perquè eren traslladades des del monestir de Santa Maria la Real de Nájera (Rioja) fins a un lloc de França, i per alguna causa desconeguda van queda ocultes en una part del bosc, descobertes per l'esmentat rector, i on avui hi ha l'ermita. Els anys posterior a la Guerra Civil (1936-1939), l'ermita quedà molt malmesa, i no fou fins l'any 1955, quan es va començar a reparar i fer-hi les ampliacions actualment visibles. A partir de l'any 1970, les seves dependències es van transformar per tal de poder ésser emprades com a casa de colònies.
|
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
La tradició explica que l'origen de l'ermita fou la troballa de les relíquies de la santa en aquest indret per part del rector del poble, el qual va fer construir l'ermita i va dipositar les despulles de la santa en una part de l'altar, però aquest fou anys després destruït per tropes franceses a la recerca de tresor.
| ACDG - Associació Cultural i Divulgativa Gironina - 2010© | Última actualització: agost 2022 |
 |
|
| Inici - Agenda - Contactar - Salutació - Actes i Esdeveniments - Esport i Natura - Alt Empordà - Baix Empordà - Cerdanya - Garrotxa - Gironès - Pla de l'Estany - Ripollès - Selva - Enllaços - Webmap - Avís legal | |