contacte  -  mapa web
 
Ripollès
Inici Agenda Contactar Fires Esport i Natura Alt Empordà Baix Empordà Cerdanya Garrotxa Gironès Pla de l'Estany Ripollès Selva
Contactar
 
 
Ripollès
Camprodon
Gombrèn
Les Llosses
Molló
Planoles
Queralbs
Ripoll
Setcases
Toses
Vallfogona de Ripollès
INFO COMARCAL
El Ripollès Digital
Nació Ripollès
LES ALTRES COMARQUES
Alt Empordà
Baix Empordà
Cerdanya
Garrotxa
Gironès
Pla de l'Estany
Selva
 

Ripoll

BRESSOL DE CATALUNYA
Vall de Ribes
La Vall de Ribes, el cor del Ripollès

Aquest indret del prepirineu meridional fou un territori ja poblat a l’edat del bronze entre el 1500-600 abans JC, del tot comprensible, ja que una de les fonts principals dels assentaments humans eren les vores o proximitat de rius.

En aquest zona, la presència de rius com el Ter i el Freser eren fonts de riquesa, i per tant, predisposició d’assentaments humans, fet que també hi ajudaven diferents passos de comunicació entre les part nord i sud de la serralada pirenaica.

La batalla de Tours (França) de l'any 732 va suposar el final de l’invasió islàmica cap l'interior d'Europa, que després de la desfeta, els àrabs es van anar replegant cap al sud, per les pressions dels Francs encapçalats per Carles Martel (690-741).

Divisió territorial de la Marca Hispànica

Mort Carles Martel, el seu successor Pipí I, el breu (715-768) serà qui encapçalarà els Francs, que a l’any 759 expulsa definitivament als musulmans de Septimània, que es el territori aproximat actual de la Provença i del Rosselló, i pren Narbona. Una pressió que continuarà quan el succeeix el seu fill Carles I, el Gran, més conegut com l’emperador Carlemany (742-814).

Durant el període entre els anys 752 i 801, es produeix una forta ofensiva per part dels Francs en contra dels musulmans, fet que comporta la conquesta del territori de la part septentrional de la Península Ibèrica, de fet, aproximadament la franja entre els Pirineus i el riu Ebre.

Lluis I, el Piatós
Lluís I, el Piadós

Per tal de protegir el territori franc, Carlemany i posteriorment el seu fill Lluís I, el Piadós (778-840), creen una franja de protecció contra el Califat de Còrdova, a la que nomenen “Marca Hispànica”.

Aquest territori no tindrà mai una estructura administrativa unificada, sinó que serà fraccionada en diferents territoris: neixen els comtats catalans. En un principi els comtats catalans seran tretze: Ribagorça, Pallars, Urgell, Cerdanya, Conflent, Rosselló, Besalú, Vallespir, Peralada, Osona, Girona, Empúries i Barcelona. El comtat de Ripoll no es crearà fins l’any 988 que a partir del 1003 per renuncia de l’abat Oliba, passaria al seu germà gran Bernat I Tallaferro, comte de Besalú.

A l’any 834 el rei franc Lluís I, el Piadós dóna a Sunifred I, els comtats d’Urgell i Cerdanya. Anys després en el 842 una expedició musulmana envaeix Barcelona, i diferents territoris d’Osona, Berguedà i el Lluçanès, intentant així, reconquerir territori perdut i arribar un altre cop fins Narbona.

Guifré I el Pilós, i la llegenda del
naixement de la Nació Catalana

Sunifred I, aliat dels francs i del rei Lluís I, el Piadós, aconsegueix que ni tan sols traspassin els Pirineus, i els atura abans d’arribar a Cerdanya. Aquesta feta devia ésser considerada un gran gest de lleialtat pel rei franc Carles II el Calb (823-877), que era el successor del seu pare Lluís I, el Piadós que havia mort l’any 840.

El fet va coincidir amb la mort de Bernat de Septimània (?-844), això afavorir que Sunifred I, fos nomenat per Carles II, el Calb com a comte i marquès de Barcelona, Girona, Osona, Narbona, Agde, Besiers, Lodeva, Melguelh, i Nîmes, a més dels que ja tenia de Cerdanya i l’Urgell.

Sepulcre de Guifré I, el Pelós
Sepulcre de Guifré I, el Pelós a Santa Maria de Ripoll

El comte Sunifred I que estava casat amb la noble  Ermessenda, mor a l’any 848. Del seu matrimoni van néixer set fills: Guifré, Miró, Radulf, Sunifred, Riculf, Sesenanda i Ermessenda. Els tres primers són els que van heretar part dels territoris. Guifré, dit Guifré I, el Pelós heretà el comtat de Barcelona, Miró, dit Miró I, el de Rosselló i Conflent i finalment Radulf, dit Radulf I el de Besalú.

Entre les llegendes i gestes bèl·liques, Guifré I el Pilós es convertí en un guerrer i un símbol en la història de Catalunya, no únicament per qüestions polítiques, religioses i territorials, sinó que impregnà el territori de gran quantitat d’edificis, sobre tot monestirs, que avui la majoria encara dempeus, són un referent històric, cultural i arquitectònic. pel país.

Quan Guifré I el Pilós, morí assassinat a l’any 897 era comte de Barcelona, d’Osona, Girona, Urgell, Cerdanya i Conflent. Fou impulsor dels monestirs de Santa Maria de Ripoll (880) i Sant Joan de les Abadesses (885). El seu nom, familiars o descendents més propers també van estar relacionats amb altres monestirs i edificis romànics a Catalunya i de gran importància com el de Sant Miquel de Cuixà, Sant Martí del Canigó o el de Montserrat entre d’altres.

+ Informació: (diferents articles al Wikipèdia interessants)  

Carles Martel - Pipí I el Breu - Carlemany - Lluís I el Pietós - Marca Hispànica - Carles II el Calb - Sunifred I - Gòtia
Guifré I el Pelós - Gesta Comitum Barchinonensium

 

MONESTIR DE SANTA MARIA DE RIPOLL
Santa Maria de Ripoll
Façana principal del monestir
de Santa Maria de Ripoll

El monestir de Santa Maria, no tan sols és el més emblemàtic edifici de Ripoll i el Ripollès, sinó també un dels símbols de la nació catalana, i una joia de l’arquitectura romànica.

L’edifici segurament construït damunt d’un antic temple destruït per les guerres amb els àrabs, fou Guifré I, el Pelós (840-897) qui va iniciar i recolzar la seva construcció. Un edifici que seria el preludi de molts altres impulsats per ell mateix o els familiars i descendents al llarg dels anys posteriors al segle IX.

El monestir anys després de la
destrucció de 1835

Des de l’any 834 que el rei franc Lluís I el Piadós, va fer donació al pare de Guifré, Sunifred I del comtats de l’Urgell i de Cerdanya, aquest no tan sols els van consolidar, sinó que es van veure ampliats posteriorment amb altres donacions i titulacions comtals.

Guifré I, el Pelós quan va morir el seu pare Sunifred I a l’any 848, només tenia 8 anys, i per tant, el comtat d’Urgell, Cerdanya i Conflent, va passar a mans de Salomó I, tot sembla que era parent de Sunifred. Vint-i-un anys després, és

a dir l’any 868 sembla que mort Salomó I. Però la falta de documentació no es pot saber com i quan i de quina manera els territoris van passar a Guifré. El que si sembla és que a partir de l’any 870 documentalment consta Guifré com a comte de d’Urgell i Cerdanya, a partir del 878 com a comte de Barcelona, d’Osona i Girona, i a partir del 896 un any abans de la seva mort, comte de Conflent.

La reordenació eclesiàstica del territori després d’anys d’ocupació musulmana, comporta tot un seguit de mesures, entre les quals hi ha la de dotar a la població de centres religiosos, que també seran alhora nuclis de poder, de donacions, de privilegis, però també de fons de manteniment i creació cultural i documental.

En aquesta línia, a l’any 880 Guifré I, el Pilós i la seva esposa Guinidilda d’Empúries, impulsen la construcció del monestir, a imatge d’altres edificis religiosos de gran prestigi com podien ésser la basílica de Sant Denis de Paris, l’abadia de Sant Benet de Fleury en el Loira o l’abadia de Montecassino a Laci (Itàlia).

L’edifici al llarg de la seva història com pràcticament la totalitat d’altres similars ha passat per ampliacions, reformes i reconstruccions, en part degudes a les pròpies necessitats de la comunitat benedictina, però altres de conseqüències fatals, per culpa de revolucions i guerres.

Monestir de Santa Maria de Ripoll Monestir de Santa Maria de Ripoll Monestir de Santa Maria de Ripoll i Ajuntament
Torre del costat esquerra
 
Cimbori
 
Campanar i Ajuntament de Ripoll

Durant segles va gaudir de privilegis i fou receptor de donacions, que el van convertir en un monestir de gran importància i poder. La seva església fou consagrada a l’any 888 sota l’advocació de Santa Maria, i lliurada a l’ordre benedictina i el seu abat Daguí, que seria tutor, educador i conseller del cinquè fill de Guifré, Radulf (885-942), anys després bisbe d’Urgell i abat del monestir.

Les continues necessitats de monestir i del seu creixent poder, va fer que es procedís a grans obres d’ampliació durant els segles IX i X, i a successives consagracions de nous espais eclesiàstics com la de Sant Pere o la mateixa església de Santa Maria; les grans obres d’ampliació finalitzaren a l’any 977.

A l’any 1008 a la mort de l’abat Seniofré, ocuparia el càrrec d’abat un descendent de Guifré I el Pelós, l’abat Oliba, el seu besnét, que continuaria incrementant el poder del monestir i impulsant la creació d’altres monestirs i esglésies, així com ampliacions i reformes en altres, erigint-se com un benefactor de l’art romànic llombard.

Monestir de Santa Maria de Ripoll Monestir de Santa Maria de Ripoll Monestir de Santa Maria de Ripoll
Diferents imatges de la portalada del monestir
Monestir de Santa Maria de Ripoll   Monestir de Santa Maria de Ripoll   Monestir de Santa Maria de Ripoll
Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona
Radulf, bisbe d'Urgel i abat de Ripoll
Ramon Berenguer III, Comte de Barcelona

A partir de l’any 1070 el monestir perd autonomia en dependre de l’abadia de Sant Victor de Marsella, a resultes d’un seguit de conflictes entre abats, comtes i bisbes, i que no podrà desprendre-se’n fins l’any 1169.

Durant anys i fins el segle XIV va continuar essent un centre religiós i de poder eclesiàstic català de primer ordre, però a partir d’aquí un reguitzell d’esdeveniments negatius, va portar al declivi la institució ripollesa.

La baixada d’ingressos degut a la pesta negra que fuetejà el territori durant el segle XIV, la pèrdua del control del monestir de Montserrat i per acabar-ho d’adobar, Catalunya i el Ripollès en gran manera, pateixen les conseqüència del terratrèmol més catastròfic de la historia a l’any 1428 i on el monestir en surt greument afectat.

Monestir de Santa Maria de Ripoll Monestir de Santa Maria de Ripoll Monestir de Santa Maria de Ripoll
Monestir de Santa Maria de Ripoll   Monestir de Santa Maria de Ripoll   Monestir de Santa Maria de Ripoll
Diferents imatges del seu interior

La greu crisi de l’església catòlica del segle XVI per diferències entre conservadors i reformistes, l’amenaça dels turcs, el ressorgiment dels protestants, sobre tot a Alemanya, i altres disputes de tot tipus, va obligar a la celebració d’un concili, en aquest cas i després de moltes pressions, convocat pel Papa Pau III a Trento.

Com en el cas de diferents congregacions, el concili va generar defensors i detractors, i dins el monestir de Santa Maria de Ripoll no va succeir res diferenciat. D’aquesta manera es va iniciar un període tens, de disputes i d’insubordinacions, fets on s’hi van afegir invasions per parts del francesos. El declivi fou total i mai més es va recuperar.

Monestir de Santa Maria de Ripoll Monestir de Santa Maria de Ripoll Monestir de Santa Maria de Ripoll
Diferents imatges del claustre

Les posterior guerres carlines del segle XIX (1833-1839/1846-1849/1872-1876) i més concretament la primera, tampoc varen afavorir ni la vida monacal ni l’esplendor econòmic ni cultural que havien tingut durant l’edat mitjana, sinó tot el contrari, foren el cop de gràcia a la seva mort. Robatoris, destrucció, profanacions, incendis, saqueigs, expulsions, expropiacions, fanatisme anarquista i anticlerical, com els brètols de les tropes liberals, tot plegat anava fent descantell a la institució, fins a queda totalment abandonada i destruïda, i el poc que quedava dempeus, el pas del temps cuidava que la joia erigida per Guifré I, anés quedant en un no res.

Sortosament, a finals del segle XIX s’inicien moviments en favor de la seva restauració, començant a l’any 1863 les primeres obres de restauració, que poc a poc, porten a l’edifici actual, que si no és en molts aspectes com fou el monestir en els anys de màxim esplendor, si acosta al visitant, a fer-se una idea del pilar fonamental que fou el monestir de Santa Maria de Ripoll com a mai més ben dit, bressol de Catalunya.

+ Informació:  

Monestir de Santa Maria de Ripoll (Viquipèdia)
Románico catalán
Art medieval

 

SCRIPTORIUM
Scriptorium, Ripoll
Scriptorium de Ripoll

El monestir de Santa Maria de Ripoll no tan sols fou un del més importants centres religiosos benedictins de Catalunya, amb una arquitectura romànica magnífica i molt singular, sinó que al llarg dels segles es convertí en un centre cultural de primer ordre guardant, creant i transcrivint molts textos, sobre tot procedents d’escrits àrabs.

Tota aquesta documentació zelosament guarda i cuidada pels monjos, no únicament feia referència a aspectes politics, de privilegis, butlles, territorials i de propietat, sinó que molta de la documentació era de tipus tècnic i científic.

El “Scriptorium” que literalment vol dir espai per poder escriure, era el centre neuràlgic de la cultura i el saber que es guardava en els monestirs, tot i que segons interpretacions també significa més que un lloc concret una tasca pròpia en l’activitat dels monjos, o al menys dels més qualificats per tal de poder fer aquesta labor.

Les traduccions de textos sobre tot de l’àrab al llatí, o d’altres llengües, doncs requeria uns coneixements per part dels monjos molt important, ja que hi havia molts textos de tipus tècnic o científic. També calia aptituds artístiques pels que adornaven o complementaven amb figures o grafismes els textos escrits.

Molta d’aquest documentació, no eren simplement compendis escrits, sinó que alguns contenien veritables obres d’art pictòric i gràfic. Aquest fou el cas dels “Beatus” que eren llibres amb gran quantitat de grafismes i miniatures, que explicaven passatges de la vida quotidiana, de llegendes o de la mateixa Bíblia.

Amb més o menys fortuna, la conservació de la documentació en el monestir de Santa Maria de Ripoll es va anar guardant, però fou sobre tot durant la primera guerra carlina (1833-1839) quan es va produir la veritables destroça d’un incalculable fons documental per part de les tropes liberals, milicians i brètols exaltats i fanàtics.

Actualment Ripoll disposa d’un centre documental dit “Scriptorium” amb una exposició permanent amb visites guiades, i on es pot a més, adquirí el coneixement a través de tallers de com treballaven els monjos de l’època en l’elaboració a tots nivells dels manuscrits i quins estris i materials empraven.

+ Informació:  

Ripoll Turisme (scriptorium)
El Ripollès (scriptorium)
Els Scriptoriums (viquipèdia)

 

MUSEU ETNOGRÀFIC DE RIPOLL
Museu Etnogràfic de Ripoll
Antiga i nova seu del museu

El Museu Etnogràfic de Ripoll conjuntament amb el Museu Municipal de Tossa de Mar, són dels més antics de les comarques gironines. A l’any 1929 diferents entusiastes i amants de la riquesa cultural del Ripollès, com Tomàs Raguer, Rossend Serra i altres funden l’Arxiu Museu Folklòric de Ripoll, la primera exposició etnogràfica de Catalunya, i que tindria la seva seu, en les golfes de l’església de Sant Pere, una edificació documentada des de l’any 880, al costat del monestir.

Durant tot aquest temps ha recollit, conservat, estudiat i difós el patrimoni del Ripollès, fent una clara incidència en la forja catalana, activitat que Ripoll al llarg de segles havia estat capdavantera, sobretot pel que fa a la construcció de pistoles i fusells.

Bastants anys després, Ripoll es va dotar d’un nou i més ampli espai per tal de mostrar la seva riquesa industrial i etnològica, d’una manera més didàctica i museogràfica, i com a continuació de l’obra engegada a l’any 1929 pels primers erudits. D’aquesta manera, i després de molts anys de treballs i restauració del nou edifici, a l’any 2011 s'inaugurava la nova seu, en la mateixa plaça del monestir coneguda com Abat Oliba.

El museu d’agradable decoració distribuit en diferents sales i vitrines temàtiques, presenta un ampli ventall de la tradició comarcal. El món de la pagesia, la muntanya, la indústria, la llar, la vestimenta, els serveis, les tradicions, i per descomptat els seus estris i eines quotidianes, són un exemple de la riquesa d’una terra i la seva gent.

Museu Etnogràfic de Ripoll Museu Etnogràfic de Ripoll Museu Etnogràfic de Ripoll
Algunes imatges del nou Museu Etnogràfic de Ripoll

D’altra banda, no únicament disposa d’àmplies sales, sinó que ofereix altres serveis com exposicions temporals, cursos i xerrades, serveis educatius, serveis de restauració artística, associació d’amics del museu, biblioteca, i també cuida de les visites guiades a d’altres espais com el Scriptorium o la Farga Palau, els dos en el mateix casc urbà de Ripoll.

+ Informació:  

Web oficial del Museu Etnogràfic de Ripoll
Giromus: museus de Ripoll

 

EL RIPOLLÈS

RipollèsLa divisió comarcal de Catalunya està formada per un total de 41 unitats territorials, cadascuna de les quals disposa d’un organisme competent, el Consell Comarcal i una capital.

La comarca més extensa és la Noguera amb 1.784 Km2 amb capital a Balaguer, i la més petita, el Barcelonès amb 145 km2 amb capital a Barcelona, essent la comarca més petita, però en canvi la de més població, quasi 15.500 habitants per quilòmetres quadrat, la més elevada de Catalunya.

La comarca del Ripollès amb 956 Km2 és la tretzena comarca de Catalunya i la tercera pel que fa a les comarques gironines, precedida per l’Alt Empordà, i la Selva. Després de la Cerdanya gironina, és la que menys població té, 25.995 habitants a l’any 2013 i per tant amb una densitat de població de 27 habitants per quilòmetre quadrat, la més baixa de totes les comarques gironines.

La formen un total de 19 municipis: Campdevànol, Campelles, Camprodon, Gombrèn, Llanars, Les Llosses, Molló, Ogassa, Pardines, Planoles, Queralbs, Ribes de Freser, Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Sant Pau de Segúries, Setcases, Toses, Vallfogona de Ripollès i Vilallonga de Ter. D’aquests municipis en superfície, el més gran és Les Llosses, que és de fet el més gran de tots el municipis gironins, i el més petit Sant Pau de Segúries, en canvi Ripoll és la més poblada, i Campelles la que menys.

Comarques gironines
Comparació entre les comarques gironines
Dades: Idescat - Autor: ACDG

Està limitada d’est, sud fins a l’oest, per les comarques de la Garrotxa, Osona, Berguedà i Cerdanya i per la part nord, limita totalment amb França, amb les comarques nord-catalanes del Vallespir i Conflent.

El Ripollès

Pel seu passat històric i el seu llegat cultural, artístic i arquitectònic és molt ampli, edificis emblemàtics tals com: Monestir de Santa Maria (Ripoll), monestir de Sant Joan (Sant Joan de les Abadesses), Santa Maria i Sant Pere (Camprodon), Santuari de la Mare de Déu de Núria o església de Sant Jaume (Queralbs), Santuari i Sant Pere de Montgrony i restes de l’antic castell de Matamala (Gombrèn) o l’església de Santa Cecília (Molló), ens són un reduït exemple.

El Ripollès situat en la vessant sud del Pirineu oriental, és una comarca molt rica amb aigua i amb grans extensions forestals i varietat de paisatges vegetals.

Els seus afluents principals són el riu Ter, el riu Freser i el Ritort, on aquests dos últims són afluents directes del riu Ter, que després de recórrer més de dos-cents quilòmetres deixarà les seves aigües a prop de Torroella de Montgrí entre el aiguamolls del Baix Empordà i la platja de la Fonollera. A part dels tres rius esmentats la comarca disposa d’un gran nombre de rieres, rierols i torrents que recullen les seves aigües tant de la neu dipositada als cims durant l’hivern com de les pluges al llarg de l’any.

Jardí botànic de plantes medicinalsLa seva orografia, riquesa forestal i cultural, com la diversitat paisatgística, fa que el Ripollès sigui una comarca, on els indrets i racons per a visitar siguin innumerables, on hi cal afegir la seva altitud, essent el cim més elevat a 2.910 metres, que és el Puigmal.

Refugi d'Ulldeter, Setcases
El Ripollès fou on hi va haver el primer refugi de tot l'Estat

Aquesta orografia i altitud, de les seves serralades i muntanyes, li permeten disposar d’espais per a la pràctica de l’esqui i altres esports de muntanya a part com els propis d'escalada, senderisme i excursionisme, per totes les edat i nivells de dificultat. Cal fer especial esment a les dues estacions més importants de la comarca com són l’estació d’esquí de la Vall de Núria en el municipi de Queralbs, i la de Vallter 2000 en el de Setcases.

Especialment cal fer esment, del municipi de Setcases, que fou on es va construir el primer refugi de tot l’Estat, i també de Catalunya. El primer refugi d’Ulldeter es va obrir el 25 de juliol de 1909 i va estar operatiu fins la Guerra Civil (1936-1939) que va quedar abandonat i per tal que no fos ocupat i servís de refugi als Maquis, fou dinamitat per l’exèrcit franquista. El 29 de juny de 1959 es va obrir el nou refugi, que és l’actual, més a prop de les pistes de Vallter 2000.

 

EL MUNICIPI DE RIPOLL
Ripoll
Ajuntament de Ripoll
Casa Soladell, Ripoll
Casa Soladell

El municipi de Ripoll és el més poblat de la comarca, evidentment ja que s’hi troba la vila de Ripoll. Amb una superfície de 73,71 Km2 és un territori superior a la mitjana comarcal dels municipis que està a 50,3 Km2.

Es troba en la part sud de la comarca envoltat pels municipis també ripollesos de Les Llosses, Campdevànol, Ogassa, Sant Joan de les Abadesses i Vallfogona de Ripollès. Per la part sud, delimita amb els municipis de Vidrà i Santa Maria de Besora, pertanyents a la comarca d’Osona.

Té diferents nuclis de població veïnals com: Sant Bernabé de les Tenes, Agafallops, Rocafiguera o les colònies de Malpàs i de Santa Maria. També diferents ermites i altres edificis dispersos com: Castell de Llaés, Sant Vicenç de Puigmal, Santa Maria del Catlllar, Sant Antoni o la Mare de Déu de la Cau.

Les principals vies de comunicació són la carretera C-17 que connecta Ripoll amb Vic, la N-152 amb Ribes de Freser, la C-26 amb Les Llosses i Berga, però també amb Sant Joan de les Abadesses.

Finalment la N-260a que per Vallfogona del Ripollès va des de Ripoll a Olot. Una carretera en bon estat, amb vistes esplèndides sobre el paisatge del Ripollès, però que cal fer-la per la seva sinuositat amb molta calma, ja que contràriament es fa feixuga i llarga.

Ripoll   Ripoll   Ripoll
Plaça de Sant Eudald
El riu Freser a Ripoll (Pont del Raval)
Arxiu comarcal i monument a la sardana

Els principals afluents són els dos rius més importants de la comarca, el riu Freser i el riu Ter, que precisament en el mateix nucli urbà de Ripoll, és per on s’uneixen, i que continua a partir d’allí només amb el nom de riu Ter. Altres afluents dins el seu municipi són la riera de Les Llosses, la riera de les Carboneres i la riera del Cauvell.

 

 

 

 


Escut de Ripoll

Bandera de Ripoll
Escut
Bandera

 

NOMBRE D'HABITANTS (2015)
10.632 Habitants (font: idescat)
GENTILICI
Ripollès, ripollesa
SUPERFICIE DEL MUNICIPI
73,7 Km2
DENSITAT DE POBLACIÓ
144 Hab/Km2
COMARCA
Ripollès
PARTIT JUDICIAL
Ripoll
DEMARCACIÓ ELECTORAL
Puigcerdà
BISBAT
Vic
CODI POSTAL
17500
MERCAT SETMANAL
Dimecres (Carrer Barcelona) i Dissabtes (Centre Vila)
COORDENADES GPS
Latitud N 42.199722º - Longitud E 2.192731º
ALTITUD
691 metres
CIUTAT AGERMANADA
Prada (Conflent)
Capranica (Itàlia)
AGERMANAMENT COMARCAL
FESTA MAJOR
Sant Eudald (maig)
FESTA NACIONAL DE LA LLANA
Maig
CASAMENT DE PAGÉS
Maig
FESTIVAL INTERNACIONAL DE MÚSICA
Juliol i agost
FIRA CATALANA DE L'OVELLA
15 d'octubre
LA CARBASSADA
1 de Novembre
   
WEB OFICIAL DE L'AJUNTAMENT
CONSELL COMARCAL DEL RIPOLLÈS
   

 

Facebook
Twitter
El temps a Ripoll
MeteoCat
Trànsit

 

Bibliografia Bibliografia
  EL PANTOCRÀTOR DE RIPOLL, Centre d'Estudis Comarcals del Ripollès, 2009
CANÇONER DEL RIPOLLÈS, Maria Antònia Joan i Nebit, Centr d'Estudis Comarcals del Ripollès, 1998
RIPOLLÈS, 17 excursions a peu, Pako Crestas, Coessitània Edicions, 2012
Internet Internet
 
Consorci del Ter
Centre de Tecnificació Esportiva del Ripollès
Ripoll Jove
Oficina Municipal d'Habitatge de Ripoll
Patrimoni Cultural
Ripoll: Capital de la Cultura Catalana 2013
Fundació Guifré
Fundació Eduard Solé
 
Monestirs de Catalunya
Románico catalán
Envelliment Actiu
Escola Oficial d'Idiomes de Ripoll

Museu Etnogràfic
Club Excursioniste de Ripoll

Canals locals de TV
  Televisió del Ripollès
Vall de Camprodon TV
Publicacions Premsa local, Revistes i Publicacions
  El 9 Nou
El Ripollès Digital
Nació Digital al Ripollès
Mapes Plànols i Mapes
  Ripoll
 
Abat Oliba   ABAT OLIBA
Comte de Ripoll i de Berga (988-1002). Abat dels monestirs de Santa Maria de Ripoll, Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó. Bisbe de Vic.
Besalú, 971
Sant Miquel de Cuixà, 1046

Fou el tercer fill d’una de les famílies més eminents de la Catalunya del segle X ja que els seus pares eren Oliba I Cabreta, comte de Cerdanya, Besalú, Berga i Ripoll, i Ermengarda d’Empúries.

Era descendent directe de Guifré I, el Pilós, un dels personatges més carismàtics de la història de Catalunya, reconegut com a “Pare de la Pàtria” (“Pater Patriae), el qual ha quedat estretament lligat a la llegenda que porta el seu nom, quan l’historiador valencià, Pere Antoni Beuter en parlà en la seva crònica de 1551, i  li atribueix el fet de la creació de l’escut del Casal de Barcelona; les quatre barres de sang damunt l’escut de color daurat, la futura insígnia de la Corona d’Aragó, i per tant senyera de Catalunya, Aragó, València i Mallorca.

Besalú
Besalú, vila on va néixer l'abat Oliba

L’Abat Oliba era besnét de Guifré I el Pelós, ja que el fill d’aquest, Miró II, que era el seu avi, del seu matrimoni amb Ava de Cerdanya, nasqué el seu pare, Oliba I Cabreta. El seu pare és va casar amb Ermengarda d’Empúries, que era la filla de Gausbert, el comte d’Empúries i del Rosselló i de Trudegarda.

Del matrimoni entre Oliba I Cabreta amb Ermengarda d’Empúries, van néixer cinc fills: En Bernat Tallaferro (970-1020) que seria el famós personatge valent i guerrer que mitificaria Jacint Verdaguer a l’any 1886 en el poema èpic “Canigó”.

El llegendari Bernat I Tallaferro,
germà gran de l'Abat Oliba

Bernat I, Tallaferro seria el successor del comtat de Besalú, quan el seu pare Oliba I Cabreta hi renuncià a l’any 988, i posteriorment a l’any 1003, passaria a ésser comte de Ripoll, quan el seu germà Abat Oliba, també renuncià a l’any 1002 als seus comtats, amb l’ingrés a l’ordre benedictina del monestir de Ripoll.

El segon fill fou Guifré II de Cerdanya (970-1050), comte de Cerdanya i Conflent i que posteriorment a l’any 1003 seria conegut com a Guifré I comte de Berga, per renuncia del seu germà Abat Oliva.

Arbre geneològic proper a l'Abat Oliba

El tercer fill fou l’Abat Oliba (971-1046), que seria nomenat comte de Ripoll i Berga a l’any 988 quan el seu pare Oliba I Cabreta pren els hàbits i es retira al monestir de Montecassino, a la regió de Laci a Itàlia.

Durant catorze anys, fou comte de Ripoll i Berga, els qual renuncià a l’entrar en l’ordre de Sant Benet a l’any 1002. El comtat de Ripoll passà a mans del seu germà Bernat i el de Berga del seu germà Guifré.

El quart fill fou Berenguer d’Elna (993-1003), que seria bisbe d’Elna. El cinquè seria una filla, Adelaida de Cerdanya (?-1024) que es casaria amb Joan d’Oriol, senyor de Sales de Llierca.

L'Abat Oliba entra sota les regles
de la comunitat de Sant Benet

A l’any 1002 renuncia als seus drets com a comte de Berga i de Ripoll, que cedeix als seus germans Guifré i Bernat, respectivament i, ingressà en l’ordre de Sant Benet que era la comunitat que estava a càrrec en el monestir benedictí de Santa Maria de Ripoll, un monestir que havia estat fundat 122 anys abans pel seu besavi Guifré I, el Pilós.

La seva família va estar molt lligada al monestir benedictí de Santa Maria de Serrateix, en el Berguedà, ja en temps de Guifré I, el Pilós i posteriorment pel seu fill Miró II i net Oliba Cabreta, amb generoses ajudes i donacions. L’abat Oliba també hi col·laborà abans de deixar el comtat amb la donació de Sant Martí i Sant Sadurní.

Sant Miquel de Cuixà
Sant Miquel de Cuixà

Sis anys després del seu ingrés al monestir de Santa Maria, mor l’abat Seniofré de Ripoll i al mateix any l’abat Guifré de Cuixà, el primer en juliol de 1008 i el segons, segurament a principis d’any. Les dues places vacants, les ocupa l’abat Oliba, tot i que no està clar si primer fou abat de Ripoll i posteriorment de Cuixà o a l’inrevés.

La seva presència al capdavant de dos gran monestirs com el de Ripoll i el de Cuixà, fa que es refermi de manera més estricta pel que fa a les regles de Sant Benet i per tant a una disciplina més austera en els monestirs, com també la defensa perseverant dels bens monàstics en front dels atacs per part dels senyors feudals.

Santa Maria de Ripoll

Santa Maria de Ripoll

Aquesta defensa dels drets monacals, el porten fins a Roma, on aconsegueix varies butlles per part de Papa Sergi IV (Roma,?-1012) per la defensa dels drets dels seus monestirs. Cal pensar la importància d’aquests tipus de drets en aquell temps, on un atac a un monestir, podia ésser considerat com un atac al Vaticà, de greus conseqüències en aquella època donada la força que tenia el Papa de Roma.

Poc temps després del seu nomenament com abat a Ripoll i Cuixà, a l’any 1009 és nomenat abat del monestir de Sant Martí del Canigó, un altre enclavament també fundat a l’any 1007 i consagrat a l’any 1009, per un membre de la família Oliba, en Guifré, germà de l’abat Oliba. Guifré era comte de Cerdanya i Conflent, per cessió del seu pare Oliba Cabreta des del 988, i de Berga per cessió del seu germà Abat Oliva, des del 1003.

Sant Martí del Canigó

Sant Martí del Canigó

El seu estil de govern monàstic, tindrà influència en altres monestirs, com el de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) o el de Sant Sadurní de Tavèrnoles a la comarca de l’Alt Urgell.

A finals de l’any 1017 la comtessa consort de Barcelona, Osona i Girona, Na Ermessenda de Carcassona, esposa de Ramon Borrell I, comte de Barcelona, Osona i Girona, va intercedir a favor de l’abat Oliva, per tal que aquest ocupés el càrrec de bisbe auxiliar de Vic, fet que va propiciar que al morir a l’any 1018 el bisbe Borrell d’Osona, Oliba fos nomenat bisbe de Vic.

Bisbe de Vic, i abat de Sant Martí del Canigó, de Santa Maria de Ripoll i Sant Miquel de Cuixà, es converteix en una persona de gran poder, però aleshores, també amb una frenètica càrrega de treball. L’abat i bisbe Oliba es converteix en un personatge clau i gran rellevància del seu temps, tant per la cultura catalana com, impulsor de l’art romànic per diferents indrets del nostre país.

El mateix any que ja és bisbe de Vic, impulsa la construcció de Sant Vicenç de Cardona aconsellant al vescomte Bermon I, la reconstrucció de l’església que estava molt malmesa i espoliada.

L’abat Oliba sempre es va esmerar en conciliar els diferents enfrontaments i disputes entre les diferents famílies i castes senyorials, com és el fet de defensar a la comtessa Ermessenda, a l’any 1019 en un plet a Ullastret (Baix Empordà), que aquesta tenia contra Hug d’Empúries; el seu germà Bernat de Besalú era valedor o sigui, recalçava a Hug d’Empúries.

Però, en una altra ocasió, a l’any 1017 es declinà a favor del seu germà Bernat, en contra de la seva germanastra Ingilberga. El pare de l’abat Oliba, l’Oliba Cabreta sembla va tenir relacions extra matrimonials amb Ingilberga de Besora, esposa d’Ermemir senyor de Besora, de la qual naixeria una nena, dita també Ingilberga, que seria abadessa entre 996 i 1017, i de fet l’última abadessa del monestir de Sant Joan de les Abadesses (en aquell temps, Sant Joan de Ripoll), per expulsió de la comunitat femenina.

Sant Joan de les Abadesses
Interior del monestir de Sant
Joan de les Abadesses

Veritat o mentida, història o llegenda, complot interessat o fet provat, sembla que el monestir fundat per Guifré I, el Pelós i de comunitat monacal femenina, havia caigut en boca de tothom que s’havia convertit en un centre de pecat i disbauxa.

En l’època referida, l’any 1017, era abadessa del monestir de Sant Joan, Ingilberga, germanastra de l’abat Oliba i d’en Bernat I, comte de Besalú i de Ripoll, conegut com a Bernat Tallaferro, llegendari guerrer català del segle XI, el qual feia temps perseguia el projecte de convertir Besalú en bisbat, i aquesta podria ésser una de les causes provocades de descrèdit vers el monestir femení.

El fet és que ell, el seu germà i altres, van anar a Roma a l’any 1017 a exposar el cas al Papa Benet VIII (1012-1024), successor de Servi IV, el que havia concedit butlles a l’abat Oliba a l’any 1011. El Papa va accedir a les seves peticions, i la comunitat femenina de Sant Joan de Ripoll, fou expulsada del cenobi.

Petit llibre il.lustrat que esplica la
vida del bisbe i abat Oliba

El monestir de Sant Joan de Ripoll, fou habitat per una comunitat de frares, i el mateix any creat el bisbat de Besalú, que seria del tot efímer, ja que no duraria més de tres anys, fins l’any 1020 que seria el mateix any que moriria en Bernat I Tallaferro.

Entre els anys 1020 i 1024 realitza diferents accions, com el repoblament de Sant Martí de Tous i de Montbui ambdós a l’Anoia, encarregant la seva defensa a Guillem de Mediona, cavaller levita. També la Seu de Manresa es va veure realçada per Oliba, com per la comtessa Ermessenda, donant-li més importància eclesiàstica. El senyor d’Ogassa, Joan Oriol va fer refer el temple de Sant Martí d’Ogassa, fet que comportar la seva consagració per l’abat Oliba, i moltes altres accions i presència foren portades a terme pel bisbe i abat Oliba.

De gran significat històric, cultural, arquitectònic i religiós per a Catalunya són els monestirs de Santa Maria de Ripoll, Sant Martí del Canigó, Sant Miquel de Cuixà o Sant Joan de les Abadesses entres molts altres; tots de la mà del gran Guifré I, el Pilós i dels seus descendents, principalment de l’abat Oliba.

Abadia de Montserrat
Abadia de Montserrat

De tots ells, hi ha el majestuós símbol de la nació catalana, l’abadia de Montserrat. Una insigne institució que neix a partir de l’ermita de Santa Maria, quan a l’any 888 el comte Guifré I, el Pilós en va fer donació al Monestir de Santa Maria de Ripoll.

Però anys després al 1025 el seu besnét, l’abat Oliva, que ja era bisbe de Vic, funda un nou monestir benedictí en el lloc on s’emplaçava l’ermita de Santa Maria, convertint-se en el monestir benedictí de Santa Maria de Montserrat, depenent del monestir de Santa Maria de Ripoll.

El nou monestir comença agafar popularitat en la comarca i rep multitud de peregrins per tal d’adorar la Mare de Déu de Montserrat. Ja mor l’abat Oliba, a l’any 1082, tot i continuant depenent de Santa Maria de Ripoll, disposa ja d’abat propi.

Han de passat més de 300 anys, fins que al 1409 es convertís en abadia, tot i que encara el monestir de Santa Maria de Ripoll conservava certs privilegis. Però l’11 de març de 1431 el Papa Eugeni IV (1431-1447) estén una butlla, per la qual l’abadia de Montserrat, queda totalment alliberada i independent del monestir de Santa Maria de Ripoll.

Després de 1025 quan l’abat Oliba impulsa la creació del monestir de Santa Maria de Montserrat, continua la seva farcida agenda d’activitats culturals i eclesiàstiques, amb noves consagracions com les de, Santa Maria de Ripoll, Santa Maria de la Tossa, Santuari del Catllar, Santa Eulàlia de Riuprimer o Sant Miquel del castell de la Roqueta, i també assistències a altres consagracions com a, Sant Andreu de la Vola, la Seu de Girona, o la basílica de Vic.

Un dels seus últims actes fou la consagració de l’indret on hi havia uns terrenys propietat del monestir de Sant Miquel de Cuixà amb una ermita, segons una butlla del Papa Sergi IV; la població era Sant Miquel de Fluvià, a l’Alt Empordà.

Amb una solemne cerimònia on hi assistiren els bisbes de Narbona i Girona, i els comtes d’Empúries i de Rosselló, es va procedir a la consagració dels terrenys i del petit temple que hi havia, i que seria el lloc on s’hi construiria el monestir de Sant Miquel de Fluvià, depenent del monestir de Sant Miquel de Cuixà i que seria dirigit per una comunitat religiosa de monges benedictines.

Monestir de Sant Miquel de Fluvià
Sant Miquel de Fluvià

Quan ja tenia 75 anys, mentre es trobava de visita en el monestir de Sant Miquel de Cuixà, l’abat i bisbe Oliba, hi traspassa el 30 d’octubre de 1046.

Després d’anys dedicat intensament a enfortir el paper espiritual, econòmic i cultural de l’Església, consagrant temples, contribuint al repoblament dels territoris conquerits als musulmans, defensant els menys afavorits davant els massa constants abusos senyorials, i impulsant la cultura des dels escriptoris dels diversos monestirs dels quals fou abat, l’abat bisbe Oliba morí l’any 1046, a l’edat de setanta-cinc anys.

La mort d’Oliba succeí mentre es trobava de visita al monestir de Cuixà complint amb les seves obligacions abacials. La seva mort, esperada per la seva avançada edat, fou sentida com una pèrdua importantíssima per les diverses comunitats que regia ja fos com a abat o com a bisbe. El dol fou generalitzat, i així ho testimonia la famosa encíclica elaborada per la comunitat de monjos de Ripoll, on rememoren Oliba com un veritable guia per a aquells que estaven sota la seva protecció[1].

PETITA HISTÒRIA DEL BISBE I ABAT OLIBA
Antoni Pladevall i Font
Editorial Mediterrània, Barcelona,2009
Universitat Abat Oliba
Monestir de Sant Joan de les Abadesses
Camins de l'Abat Oliba
Ermenssenda i Oliba
Escultura de l'Abat Oliba
Fragment extret de "Camins de l'Abat Oliba. Viatge a la Catalunya de l'any 1000". Un extraordinari i exceptional llibret editat pel Departament d'Innovació, Universitats i Empresa, de la Generalitat de Catalunya, que encoratgem la seva lectura a tots els amants d'aquells personatges que tant han fet per la nació catalana.
 ACDG - Associació Cultural i Divulgativa Gironina - 2010©
Última actualització: gener 2016 
 Inici - Agenda - Contactar - Salutació - Actes i Esdeveniments - Esport i Natura - Alt Empordà - Baix Empordà - Cerdanya - Garrotxa - Gironès - Pla de l'Estany - Ripollès - Selva - Enllaços - Webmap - Webs ACDG - Avís legal