contacte  -  mapa web
 
Alt Empordà Narasalus
 
Inici Agenda Contactar Fires Esport i Natura Alt Empordà Baix Empordà Cerdanya Garrotxa Gironès Pla de l'Estany Ripollès Selva
Contactar
 
 
Agullana
Albanyà
Cadaqués
Castelló d'Empúries
Colera
Espolla
La Jonquera
La Vajol
L'Escala
Llançà
Maçanet de Cabrenys
Port de la Selva
Portbou
Rabós d'Empordà
Roses
Sant Llorenç de la Muga
Sant Pere Pescador
INFORMACIÓ COMARCAL
Diari Empordà
Consell Comarcal de l'Alt Empordà
La Fissura
INFORMACIÓ MUNICIPAL
Santuari de la Mare de Déu del Mont
Salines Bassegoda
LES ALTRES COMARQUES
Baix Empordà
Cerdanya
Garrotxa
Gironès
Pla de l'Estany
Ripollès
Selva
 

Albanyà

A PONENT DE L'ALT EMPORDÀ
Església de Sant Pere d'Albanyà
Església de Sant Pere

Tot i ésser un del municipis de les comarques gironines més extens, Albanyà és també un dels menys poblats, amb només una densitat de població de 1,5 habitants/Km en base a tenir una superfície municipal de 94,4 Km2.

Molta gent que coneix la seva ubicació, el primer que pensa es que es un poble perdut i atrapat per terres pirinenques i a toca de l'Alta Garrotxa, on la carretera que hi porta, la GI-511 diu prou, fins aquí arribo. Com diu l'argot popular català, "un cul de món"; certament, un racó quasi perdut, però farcit de boscos frondosos, d'aigües netes, de gorges idíl·liques, de camins interminables per a fer-hi salut i fer gaudir els ulls i l'ànima de paratges sense horitzó.

Però Albanyà, no només es un gran paratge d'una riquesa natural extrema, també és història i arquitectura. En el municipi s'hi poden trobar fins a tretze esglésies d'estil romànic, dos d'elles formant part de santuaris; el Santuari de la Mare de Déu del Fau i el de la Mare de Déu del Món; aquest últim, ja no conegut a les comarques gironines, sinó de tot Catalunya.

El Santuari de la Mare de Déu del Mont, on l'insigne Mossèn Cinto Verdaguer (Folgueroles, 1845 - Barcelona, 1902) hi va fer estada i, on avui encara es pot gaudir al veure la seva habitació impecablement conservada, i en altres dependencies, una petita exposició y la biblioteca, un lloc recollit i de silenci, on s'hi pot percebre que en un moment o altre, mossèn Cinto entrarà per la porta.

El monestir de Sant Llorenç de Sous, un dels altres indrets carregats d'història. Un monestir que les seves arrels documentades arranquen a l'any 871, en un diploma del monarca carolingi Carles el Calb (823 - 877) i sembla depenent en els seus orígens del monestir de Sant Aniol d'Aguja. El seu estat de ruïnós, però en el últims anys s'hi han fet excavacions i s'han adequat molts espais que havien estat del monestir, per poder-los visitar, al menys arqueològicament.

Pel que fa a la zona on es troba actualment Albanyà, ja fou habitada molt abans, de fet des de temps prehistòrics, com ho demostren diferents vestigis arqueològics, com es el jaciment de la cova de la Pólvora i la tomba megalítica o cista de la Creu de Principi.

Albanyà Albanyà
Ajuntament d'Albanyà
 
Carrer de Figueres
Albanyà   Albanyà
Albanyà des dels horts
 
Carrer de Sant Llorenç
Albanyà   Albanyà
Font de l'Olla
 
Parc infantil

Retornant a l'entorn natural i geogràfic, Albanyà és el primer poble de l'Alt Empordà, on el riu La Muga hi fa la primera visita, que continuarà al llarg del seu trajecte per terres alt empordaneses fins a desemboca al mar a la badia de Roses, en l'estuari i platja, entre Empuriabrava i els Aiguamolls de l'Empordà, ambdós dins el municipi de Castelló d'Empúries.

Encerclat la vall d'Albanyà i regada per La Muga, té una barrera muntanyenca coneguda com la Serra de Ferrerós, on hi passa el GR-11 que comunica a peu, Albanyà i Sant Feliu de Carbonills, un veïnat documentat des del segle IX. Té molts altres puigs i petites serralades com el Puig Denou (512 m), el Mont (1.124 m), el Puig de Sant Ció (851 m) o la Tossa d'Espinau (1.087 m), entre molts altres.

El municipi sense comptar el mateix Albanyà, té nous veïnats; quatre dels quals estan pràcticament deshabitats com: Corsavell, Pincaró, Ribelles i Sous. Altres com: Molí de Dalt, Molí de Baix, Carbonils i Bassegoda, tenen pocs habitants. De tots els veïnats que té Albanyà, el més poblat es, Lliurona.

El riu La Muga al seu pas per Albanyà
Albanyà   Albanyà

Com totes les poblacions, els alts i baixos demogràfics ha estat prou importants al llarg de la seva història, també a Albanyà, que avui no arriba als 150 habitants en tot el municipi, però amb dades estadístiques de demografia a l'any 1857 havien arribat als 1.059 habitants (penseu que Barcelona a l'any 1857 en tenia, 183.787 d'habitants); o sigui, han perdut habitants, però han guanyat en tranquil·litat; no es pot demanà tot.

 

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DEL MONT

Albanyà
Cingle de Rocapastora, vista des del Santuari

La Mare de Déu del Mont és un santuari marià, que pertany eclesiàsticament al Bisbat de Girona, i es troba situat en el pic conegut com el Mont a 1.124 metres d'altitud, dins el municipi d'Albanyà, a l'Alt Empordà.

Sorprèn a molta gent, el fet que formi part del municipi d'Albanyà, ja que es creu que tant Sous com la Mare de Déu del Mont són de Beuda o de Besalú.

El fet es que pertany al municipi d'Albanyà, però no hi ha excés directe entre el Santuari i el poble capital del municipi, excepte per camins de bosc, no sempre transitables i amb vehicles especials 4x4.

L'accés que cal emprar per arribar al santuari és per la carretera N-260 que va de Figueres a Olot per Besalú i anar a Beuda per la GIV-5234, que després continua cap a Segueró, o també cap a Maià de Montcal per la GIV-5235.

També s'hi pot anar, a partir de la N-260 trencant a l'alçada de l'Hostal d'en Vilar (Km. 50,5) cap a Cabanelles, però agafant la GIP-5237, que porta cap a Sant Martí Sesserres. Les vies són múltiples i per tant, la distància variable, però amb una carretera fins al santuari, cap al final estreta, però asfaltada.

Al sud del terme municipal d'Albanyà té una línia divisòria pràcticament recte des del Bosc de Can Riamens, a prop de Sant Martí Sesserres fins el Puig de Torroella a 1.056 metres d'altitud. Tanmateix en els Boscos  de Can Serra, fa un encaix cap al sud agafant fins el Cingle de Rocapastora i el Pla de Solls, per tornar a remuntar fins arribar a l'esmentat Puig de Torroella. Aquest encaix, no únicament es un enclavament d'Albanyà, sinó també part de la frontera comarcal entre l'Alt Empordà i la Garrotxa.

En aquest encaix d'aproximadament uns 4 Km2 hi queden  inclosos, el veïnat de Sous, actualment deshabitat, on s'hi troba l'antic monestir de Sant Llorenç de Sous, i el Santuari de la Mare de Déu del Mont.

 

• Breu fragment històric

El santuari fou construït a principis del segle XIV, entre els anys 1.311 i 1.318 per l'abat Bernat del Monestir de Sant Llorenç del Mont. En el monestir benedictí de Sant Llorenç del Mont que a partir de  l'any 1829 passaria a denominar-se Sant Llorenç de Sous, pel fet de que la seva església passaria a convertir-se en la parròquia de Sous, s'hi venerava una Mare de Déu des de l'any 1222.

Sembla que aquesta imatge de la Mare de Déu va propicià una forta devoció de la gent dels voltants, fet que impulsà a l'esmentat abat Bernat, a desplaçat la imatge fins el punt més alt de la zona, amb la construcció d'un habitacle que amb els anys es convertiria en el santuari actual.

Santuari de la Mare de Déu del Mont, Albanyà Mare de Déu del Mont, Albanyà
Paisatge del Mont i Cingles d'Espinau al fons
 
El Santuari vist des de l'accés i aparcament
Monestir de Sant Llorenç del Mont, Albanyà   Santuari de la Mare de Déu del Mont, Albanyà
Ruïnes del Monestir de Sant Llorenç del Mont
 
Façana principal i Mirador de les Arcades

La construcció del primitiu santuari no va estar lliure de polèmica, es podria dir més política que no religiosa, ja que enfrontar a l'abat Bernat del monestir, amb el bisbe de Girona, llavors Guillem de Vilamarí (? - 1318), un bisbe de renom, ja que fins i tot, va participar en els enfrontaments entre els papes de Roma i d'Avinyò, per tal de posar pau i trobar una sortida al Cisma d'Avinyò, havent participat també, en el sínode que va escollir al papa Joan XXII (1316 - 1334), el segon papa d'Avinyò.

Finalment sembla que a l'any 1319 hi va haver un acord entre l'abat del Monestir de Sant Llorenç del Mont i el Bisbat de Girona, tot i que per la data, el bisbe Guillem de Vilamarí ja havia mort, i el llavors bisbe de Girona era Pere de Rocabertí i Desfar [1]. L'acord predisposava que l'administració del santuari seria per part del Monestir de Sant Llorenç del Mont, i el Bisbat de Girona, tindria el dret de visitació, jurisdicció i cobrament material d'un cens anual de 10 lliures de cera [2].

Santuari de la Mare de Déu del Mont, Albanyà
Imatge de la Mare de Déu del Mont, original de la qual es troba en el Museu d'Art de Girona

Aquesta primera polèmica no fou única amb el Bisbat de Girona, ja que a l'any 1461, any anterior a l'esclat de la Guerra Civil Catalana (1462 - 1472), va intentar prohibir el culte, ja que entenia que en el santuari s'hi reunien elements remences i antifeudals, propers a Joan II d'Aragó i contraris a la Generalitat i al Consell de Cent.

A l'any 1577 es crea la Confraria de Sant Joan Baptista amb amplis poders com a administradors del santuari. Aquesta confraria és el prolegomen de la comissió per a la reconstrucció del santuari, que es va crear a l'any 1962. Posteriorment a l'any 1969, seria transformada en el Patronat del Santuari de la Mare de Déu del Mont, que posteriorment seria l'actual Associació Amics del Mont.

A l'any 1592 en plena decadència del Monestir de Sant Llorenç del Mont, aquest es convertí en un centre religió, agregat al Monestir de Sant Pere de Besalú, com també succeir amb el santuari.

Quan a l'any 1833 els dos monestirs van quedar suprimits, el Bisbat de Girona va nomenar un capellà pel custodi de la capella del santuari, que també se'n va fer càrrec de la parròquia de Sant Llorenç de Sous. De les ruïnes del monestir de Sant Llorenç del Mont, s'havia rehabilitat 1829 l'església, convertint-se en la parròquia de Sant Llorenç de Sous, un veïnat disseminat, avui dia deshabitat.

El santuari tampoc fou aliè al descontrol del país, i fou saquejat a l'any 1936, per grups anarquistes. Acabada la Guerra Civil (1936 - 1939), es va intentar fer reviure el santuari amb l'establiment d'una comunitat de frares caputxins presents entre 1949 i 1957, però el projecte no va tenir continuïtat degut sobre tot per les dificultats d'accés.

Fou a partir dels anys seixanta i setanta, quan es van començar a portar a terme tot un seguit de millores, ja sigui en el mateix santuari i annexes, com també als accessos, de la mà del Bisbat de Girona, l'Ajuntament d'Albanyà i la Generalitat de Catalunya. La construcció d'una estació repetidora de ràdio i televisió, en va facilitar també en seu desenvolupament.

Actualment el Santuari de la Mare de Déu del Mont forma part dels santuaris de la diòcesi del Bisbat de Girona, i administrat pel Patronat del Santuari de la Mare de Déu del Mont, creat a l'any 1964 pel llavors bisbe de Girona, Narcís Jubany i Arnau (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona 1996), posterior Arquebisbe de Barcelona i cardenal, en temps del papa Pau VI.

Santuari de la Mare de Déu del Mont, Albanyà
Vista del Mirador de les Arcades amb el Pirineu al fons
 
Logo de l'Hostatgeria del Santuari
 
Els Bisbes, Narcís Jubany i Jaume Camprodon

Anys després, al 1969 el bisbe de Girona Jaume Camprodon i Rovira (Torelló, 1926 - 2016), el patronat va quedar establer de manera oficial. Un patronat divers dividit en diferents comissions de cultura, obres i pastoral, i format no tant sols per representats per eclesiàstics, sinó també per civils pertanyents a parròquies de l'Alt Empordà, Garrotxa i Pla de l'Estany (Beuda, Cabanelles, Cistella, Maià de Montcal, Figueres, Navata, Crespià, Olot, Albanyà i Avinyonet de Puigventós.

El Patronat del Santuari de la Mare de Déu del Mont, està recolzar per l'entitat, Associació d'Amics del Mont, creat amb la finalitat de col·laborar amb el Patronat, en el manteniment i divulgació de del Santuari en tot el gran nombre d'activitats, festes, jornades i aplecs que s'hi celebra al llarg de l'any.

[1] - Sobre els Rocabertí trobareu informació  en el Triangle Gironí a La Jonquera i Sant Llorenç de la Muga.
[2] - La lliura com a unitat de pes, estava dividida en 12 unces i 1 lliura era equivalent a 400 grams al principat, 407 grams a les Illes i 355 grams al País Valencià.

 

• Dependències del Santuari de la Mare de Déu del Mont

El Santuari de la Mare de Déu del Mont té diferents dependències, la més antiga i emblemàtica la església, però també altres com l'hostatgeria amb disponibilitat de restaurant i habitacions, la biblioteca o els espais dedicats a Mossèn Jacint Verdaguer.

Santuari de la Mare de Déu del Mont, Albanyà Santuari de la Mare de Déu del Mont, Albanyà
Façana principal i campanar
 
Campanar
Santuari de la Mare de Déu del Mont, Albanyà   Santuari de la Mare de Déu del Mont, Albanyà
Interior de l'església des de l'entrada de ponent
 
Interior de l'església des del cambril

L'església vestigi dels primer moments del que seria el Santuari de la Mare de Déu de Mont, es un temple del segle XIV, classificat com a romànic tardà, senzill i auster, el qual fou construït entre els anys 1311 i 1318 per l'abat Bernat del Monestir de Sant Llorenç del Mont.

Segles després, concretament al segle XVIII va ésser ampliada i parts de la seva estructura modificada, on cal fer esment com part més important l'absis romànic, que va desaparèixer possiblement quan es va procedir a la construcció de l'hostatgeria.

Disposa de dues portes d'accés al seu interior, la principal que mira a ponent, davant del mirador de les arcades, i l'altra en el corredor abalconat que serveix d'accés a l'hostatgeria.

La coberta es de volta de canó apuntada, on a mà esquerra s'hi troba el presbiteri amb una làpida sepulcral del que fou abat del Monestir de Sant Llorenç del Mont a l'any 1530, Abat Albanell. També disposa d'un harmònium que fou adquirit per mossèn Cinto Verdaguer a l'any 1888, i que sembla fou pagat per subscripció popular.

A l'exterior en la façana d'entrada de ponent, hi ha el campanar, simple, de secció quadrada, sense cap pretensió, amb tres estret i alts finestres on hi ha les campanes. La verge original de la Mare de Déu del Mont, no està present a l'església, sinó que és una rèplica; la original es troba conservada en el Museu d'Art de Girona.

Dels espais dedicats a Mossèn Cinto Verdaguer, la part més emblemàtica, es l'habitació de l'hostatgeria on hi va fer estada del 25 de juliol al 9 de setembre de 1884. També hi ha altres espais on es podent veure diferents obres i objectes relacionats amb l'insigne poeta català.

La biblioteca és una altra dependència disponible del Santuari, un lloc on hi ha classificades a l'entorn dels 2.000 volums i que amés, disposa de seccions de filmoteca, fonoteca i hemeroteca. Finalment el santuari disposa d'una hostatgeria, amb servei de cafeteria, restaurant i habitacions, a més d'una agradable i àmplia sala d'estar i per descomptat, d'una terrassa amb vistes esplèndides a l'Empordà, Pla de l'Estany i Garrotxa o més enllà, si la claror i nitidesa de l'aire ho permet.

 Informació i webs relacionades:  
Hostatgeria del Santuari (Facebook)
  Bibliografia:
• LA MARE DE DÉU DEL MONT, David Pujol i Fabrellas, CCG Edicions, Girona, 2005

 

ESTADA DE MOSSÈN CINTO VERDAGUER AL SANTUARI

Mossèn Cinto Verdaguer

Jacint Verdaguer, fou una persona que corregué món, sobre tot va conèixer terres d'Amèrica Central i diversos capitals europees, però en cap cas va deixar de banda la seva terra, tirant més cap al nord, cap al Pirineu; tot plegat possiblement pel seu gran amor a la natura, a la muntanya i al excursionisme.

Les terres gironines són posseïdores de molts santuaris marians, repartits per tota la geografia comarcal gironina i dependents de la Diòcesi del Bisbat de Girona: el Santuari de la Mare de Déu del Àngels a Sant Martí Vell (Gironès), Santuari de la Mare de Déu de Terrades a Terrades (Alt Empordà), Santuari de la Mare de Déu d'Argimon a Riudarenes (Selva) o Santuari de la Mare de Déu del Collell a Sant Ferriol (Garrotxa) en són alguns, fins arribar a dinou.

El Santuari de la Mare de Déu del Mont, que arranca a principis del segle XIV, i que es té coneixement que la seva verge ja es venerava al segle XIII en el Monestir de Sant Llorenç de Mont, és un lloc estimat i respectat per molta gent, principalment pels habitants dels pobles dels entorns, pertanyents tant a l'Alt Empordà com a la Garrotxa.

Indubtablement, l'estada al santuari de Mossèn Cinto Verdaguer marca un abans i un després en la història, prestigi i coneixement de l'indret i del santuari en particular. Tot i que sembla que al principi la voluntat de Verdaguer era fer estada a Collsacabra, a la Catalunya interior entre les comarca d'Osona, la Selva i la Garrotxa, des d'on es pot visualitzar el Canigó i la Serra de Cabrera, finalment es va decidir per el Mont.

Mossèn Verdaguer va arribar a Girona en tren, procedent de Barcelona el dia 18 de juliol de 1884. Amb el tipus de transport de l'època, es a dir, en tartana, es va dirigir directament cap a Banyoles. Cal recordar que en aquella època era l'únic sistema de transport que hi havia entre Girona i Banyoles, la tartana d'en Sala. La TEISA no es crearia fins el 1920 i el tren no arribaria a Banyoles fins l'any 1926.

S'hostatjà a la Fonda de Cal Forro, situat en la plaça de la font, en la mateixa placeta on avui hi ha el Museu d'Arqueòlogic Comarcal de Banyoles, fent-hi una estada de set dies. Ben aviat va estar envoltat d'un bon nombre de personatges banyolins, entre el que hi destacava el farmacèutic i historiador, Pere Alsius i Torrent (Banyoles, 1839 - 1915)[1] o en Josep Franquet i Serra, poeta i llibreter molt conegut a Girona.

L'estada de Verdaguer a Banyoles li va permetre conèixer els voltants de l'estany i fer diferents excursions a paratges propers cap a Pujarnol i Rocacorba, però també gaudir dels cercles literaris i dels reconeixement que li van dispensar.

El dia 25 de juliol  de 1884 arribava al Santuari de la Mare de Déu del Mont, que tot sembla per passar-hi algun dia, però que es convertir en una estada de quaranta jornades. Fou rebut per capellà custodi del santuari, mossèn Josep Comadevall i Santaló, qui li oferí hostatge.

Cambra de Mossèn Cinto Verdaguer
 
Placa commemorativa
 
Espai d'exposició
 
Detalls d'una part de l'exposició

L'estada al santuari no fou permanent per Verdaguer, ja que va fer diferents excursions pels entorns, sobre tot a Besalú i a la majestuosa mansió d'El Noguer de Segueró, en el municipi de Beuda a prop de Sant Llorenç de Sous.

De l'estada de Verdaguer al Santuari de la Mare de Déu del Mont en van sortir moltes obres literàries i poemes, que s'afegirien a altres de la seva estada a Banyoles, però de totes elles en ressalta una de les obres més emblemàtiques de l'obra de Verdaguer: "Canigó", que va publicar a l'any 1886 després de molts anys treballant-hi i perfilant tot el seu contingut.

Canigó, constitueix un dels poemes èpics claus en la Renaixença catalana. És un poema llarg, atès que és tot un llibre; conté una descripció geogràfica dels Pirineus catalans, que es desenvolupa a través de la figura mítica del Comte Tallaferro, un valent i ferotge lluitador contra els sarraïns; un mite que està basat en el personatge històric com fou Bernat Tallaferro, més concretament Bernat I de Besalú (970 - 1020).

Durant el seu govern, el comtat de Besalú va assolir la seva màxima influència i va arribar a ser seu episcopal. El seu sobrenom ve de ser un governant enèrgic i temperamental i un gran guerrer. També durant els anys 1003 a 1020 fou comte de Ripoll.

Monument a Mossèn Cinto Verdaguer (2008) de l'escultor olotí Joan Ferrés i Curós
 
Placa commemorativa del monument
 
Monòlit proper

L'estada de Verdaguer al santuari va arribar a la seva fi el dia 9 de setembre de 1884, després de la celebració el dia 8 de setembre de la festa de la Mare de Déu. A l'agost de 1885 hi tornaria, però només per una estada d'uns pocs dies.

L'any 1984 es va fer la commemoració del centenari de l'estada de Mossèn Cinto Verdaguer al santuari, y a l'any 2008 s'inaugurava l'escultura dedicada al insigne poeta; una obra feta per l'escultor olotí Joan Ferrés i Curós.

Actualment es pot visitar en l'hostatgeria un petit espai museïtzat, la biblioteca i sobre tot la cambra que fou dormitori i sala de treball de Mossèn Cinto Verdaguer, on a través de la finestra de l'habitació, es pot veure una esplèndida vista de la part est del Pirineu català, i per descomptat l'emblemàtic i tot un símbol muntanyenc de Catalunya.

Podeu trobar més informació sobre Pere Alsius a Banyoles.

 

 Informació relacionada:  
  Bibliografia:
• MISCEL.LÀNIA EN HONOR DE JOSEP MARIA MARQUÈS, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2010

 

LLIURONA I LA RUTA DEL CARTER

Vista general actual de Lliurona

Després d'Albanyà, el poble de Lliurona ha estat sempre el més poblat del municipi, tot i que actualment el nombre d'habitants ha minvat considerablement. Fent una estimació del percentatge actual de població que és de 52 habitants (cens Municat 2013), es podria estimar que a principis del segle XX el nombre d'habitants fos a l'entorn dels cent cinquanta.

Lliurona té un nucli de població, actualment molta part derruïda i deshabitada, i després té pels seus entorns diversos masos disseminats com l'Hostal de l'Arç, Can Perussa, Can Vim, el Casalot, Cal Caritg, Cal Minaire o Cal Ferrer entre d'altres.

El poble de Lliurona es troba situat a 770 metres d'altitud al peu del Puig de Sant Ció de 851 metre altitud. Emplaçat en un enclavament proper a la Massanella i a prop del Bassegoda. Forma part del municipi d'Albanyà, i ben bé, està en el límit est entre la comarca de l'Alt Empordà i la Garrotxa, que de fet, el seu territori té poc de la planícia empordanesa i molt de l'alta muntanya garrotxina.

No hi ha carretera oficial per arribar-hi, però igualment s'hi pot arribar amb cotxe, a partir d'una pista forestal asfaltada que surt d'Albanyà en direcció est, a continuació de la carretera GI-511 que arriba a Albanyà quan es ve de Sant Llorenç de la Muga.

Els orígens de Lliurona són molt antics, ja que hi ha vestigis que aquest paratges foren habitants en temps prehistòrics com ho mostra la Bauma d'en Noguer, el Bac de Can Manera o la zona coneguda com la Creu de Principi. Aquesta presencia humana va continuar, i la primera documentació escrita que es disposa és de l'any 1019, on es parla de Sancti Andrear de Lorona, que seria l'actual nom de l'església del poble dedicada a Sant Andreu.

Església de Sant Andreu (segle XI - XIII)
 
Portalada amb el timpà gravat amb una petxina
 
Armella de la porta de l'església
 
Interior actual de l'església

Devia haver-hi diverses possessions i alous, que al llarg dels anys medievals van està disputades per part de l'església, més concretament pel bisbat de Girona, com també pels continus canvis de propietari, ja sigui de senyors en nom propi o del rei; tot plegat va comportar que durant el segle XV un bon nombre de litigis i disputes que fa influir en l'economia de la zona i la disminució de la seva població.

Lliurona com una bona part de la Garrotxa i la Selva, van viure un episodi natural tràgic: la nit del 15 de març de 1427 es va produir un terratrèmol amb epicentre entre Olot i Amer, que va causar grans destroces i mortalitat, i que es repetiria al maig del mateix any i el febrer de l'any següent.

El 2 de febrer de 1428 tornava a repetir-se la tragedia, amb un altre terratrèmol, aquest cop amb epicentre a Camprodon i que afectaria, no tan sols bona part del Ripollès i la Garrotxa, sinó a molts llocs de Catalunya, arribant les seves conseqüències per la part nord, fins i tot a l'abadia Sant Martí del Canigó o al monestir de Fontclara a Banyuls d'Aspres, a les comarques de Conflent i del Rosselló, al nord de l'Alt Empordà.

Per descomptat, també afectaria tot el municipi d'Albanyà, acabant d'ensorrar les dependències religioses del Santuari de la Mare de Déu del Mont, que ja havien quedat fortament malmeses per els terratrèmols del 1427.

Església de Sant Andreu (segle XI - XIII)
 
Antic carrer darrera església
 
Estat d'alguns habitatges de Lliurona
 
Llinda gravada amb una creu templària i l'incripció 1801

Amb la Sentència Arbitral de Guadalupe, signada el 21 d'abril de 1486, Ferran II, el Catòlic va aconseguir posar fi a les disputes remences, fet que va propiciar que els pagesos alleugerissin les seves càrregues no tan sols financeres, sinó també socials; tot plegant va esdevenir una millor vida i reconeixement a la vida del pagès.

Aquesta bonança nou fou per sempre. Albanyà i la Bassegoda, fan frontera amb les comarques del nord de Catalunya que van ésser usurpades pel Tractat dels Pirineus a l'any 1659, quedant sota la sobirania de França, i per tant, zona de continus conflictes bèl·lics entre els dos estats, que sumant-hi, les desgràcies com els períodes de pesta del segle XVIII i l'aparició del bandolerisme, no feien més que minvar la economia i la població de la zona, provocant com a conseqüència dels despoblaments, desgavells i reordenacions territorials continuades de municipis i parròquies.

Tot i que Albanyà, Lliurona i la Bassegoda, són un oasi de pau i silenci, de fet com qualsevol altre part del territori català, van viure de forma continuada i en vida pròpia tots els trasbalsos que patia el país. Després dels continus enfrontaments amb els exercits francesos fins el segle XVIII, a partir de principis del segle XIX, en van venir de nous. A l'any 1808 s'inicia la Guerra de la Independencia, la Guerra del Francès a Catalunya, contra les tropes de Napoleó, que finalització a l'any 1814.

En el mateix segle XIX des del 1833 al 1876 esclatarien les tres guerres carlistes, on diferents comarques catalanes en serien clarament protagonistes, sobre tot en el II i III guerra, i pel que fa a les gironines, la més afectada la Garrotxa i tota la part nord frontera amb França, i com a conseqüència més a l'Alta Garrotxa i la Bassegoda, que en van ésser clares protagonistes.

Tot plegat, sense deixar de banda, la particular guerra que portaven a terme els bandolers, que es movien per aquests paratges de zones muntanyenques i farcits de zones boscosos, ideals per les seves malifetes i amagatalls. Ja a finals del segle XIX i principis del XX, la tranquil·litat no era pas a l'ordre del dia, cal pensar que aquella època Bassegoda encara era terme municipal independent i Lliurona la capital, per tant, gaudia de diferent serveis com l'església, l'escola, hostals, però també quarter de la Guardia Civil.

Bac del Casalot
 
Camí asfaltat a Lliurona
 
Una vista del camí asfaltat

El municipi va viure els alts i baixos de la I República (1873 - 1874), de la dictadura del general Primo de Rivera (1923 - 1930), de la II República (1931 - 1939), i finalment de la Guerra Civil (1936 - 1939), on passava aquesta, alguns antifranquistes foren afusellats, en els anys 1941 i 1943.

Lliurona viuria entre 1940 i 1950 un els episodis històrics envoltats de llegendes, guerra de guerrilles i episodis armats antifranquistes, principalment entre la Guardia Civil i denominats, Maquis, on en Quico Sabaté, en va ser un dels protagonistes més destacats. La part del Pirineu Oriental, per tant, l'Alt Empordà, Garrotxa i Ripollès, va ésser els llocs predilectes perquè aquests guerrillers antifranquistes entressin i traspassessin habitualment la frontera, per portar a terme les seves accions.

Al vell mig, l'Alta Garrotxa en fou el lloc predilecte dels moviments, donades les seves característiques orogràfiques i pel frondós territori de farcit d'arbres, a més de disposar de moltes masies aïllades, que eren també lloc de refugi i abastament del maquis, amb el lògic neguit dels seus residents, davant la por d'ésser descoberts per la Guardia Civil, essent arrestats i denunciats per col·laboracionistes.

Ja en la segona meitat del segle XX tindria lloc a Lliurona un altre fet, en aquest cas administratiu. Bassegoda, amb capital a Lliurona, deixaria d'ésser un municipi independent per passar a formar part del terme municipal d'Albanyà, fet que passava a l'any 1969.

Com molts pobles de les comarques gironines, Lliurona ha passat d'ésser un poble d'una gran activitat en tots sentits, a un petit nucli residual, on moltes de les cases que abans havien estat plenes de vida, avui estan en runes. Esperem tingui la mateixa sort que altres pobles gironins que s'han vist afavorits, per la gent que ha comprat cases per primera o segona residencia, passant a restaurar-les i dóna-les-hi vida un altre cop.

• La Ruta del Carter

Vista general de la Vall de La Muga entre Albanyà i Sant Llorenç de la Muga

Per accedir a Lliurona hi ha una altra ruta, que evidentment no es pot fer en cap tipus de vehicle, ni tan sols en bicicleta, a menys que un vulgui anar carregat a la carcanada com un ase la bici, si no tot, un bon tram de camí; com també de passada no cal oblidar els estics o bastons de muntanya.

Aquesta ruta, és coneguda com la "Ruta del Carter", que era la ruta triada pel carter d'Albanyà per tal que la gent de Lliurona, rebessin el correu. Una ruta, que un cop feta, no cal ésser massa imaginatiu per entendre que el pobre carter quan li arribaven cartes de Lliurona, l'estat de joia no devia pas ésser el que primer que li aflorava,  a més pensant, amb les famoses i farcides bosses que portaven abans els carters carregades a l'esquena.

El camí s'inicia a Albanyà, a partir de la plaça Major on hi ha l'església de Sant Pere, pel costat de la Font de l'Olla, essent la pujada des dels 230 m. d'altitud que es troba Albanyà, fins el 770 m d'altitud de Lliurona. A partir d'aquí es baixa cap al riu, que després de passar-lo es comença a enfilar cap el Coll de Bertran.

Vista des del camí de pujada
 
Vista del Domènec (438 m)
 
Masia La Parada
 
Anar fent cames

Pels boscos de Can Costa, deixant a l'esquerra el Puig del Domènec de 438 metres l'altitud, s'arriba a La Parada, una gran masia, on ja es comencen a visualitzar unes extraordinàries vistes.

A partir d'aquí, es va pujant cap al Coll de les Arcades, que després de passar per l'Hostal de l'Arç, s'arriba finalment a Lliurona, després d'haver gaudit d'unes excel·lents vistes del frondós Albanyà i de Sant Llorenç de la Muga al fons, sense perdre de vista en tot moment la Serra de Ferrerós a l'esquerra, mirant el pla que deixa La Muga d'Albanyà a Sant Llorenç.

Es pot baixar pel mateix camí, o contràriament si es vol canviar d'escenari, xano-xano es pot agafar el camí forestal asfaltat que va baixant cap a Albanyà, podent veure una altra bona col·lecció d'excel·lents vistes del paisatge.

  Bibliografia:
LLIURONA, EL RELAT D'UN POBLE CAIGUT EN L'OBLIT - Martí Lagresa i Cumbriu/ Gas Mountain©, 2018

 

LES ERMITES D'ALBANYÀ

Ermita de Sant Feliu de Carbonills

Properament ...

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


Escut d'Albanyà

Bandera d'Albanyà
Escut
Bandera

 

ALBANYÀ EN XIFRES
GENTILICI
Albanyenc, albanyenca
SUPERFICIE DEL MUNICIPI
94,4 Km2
COMARCA
Alt Empordà
PARTIT JUDICIAL
Figueres
DEMARCACIÓ ELECTORAL
Figueres
BISBAT
Girona
CODI POSTAL (Albanyà)
17733
CODI POSTAL (Lliurona)
17734
MERCAT SETMANAL
No disposa de mercat setmanal
COORDENADES GPS
Latitud N 42,305839º - Longitud E 2,721244º
ALTITUD
239 metres
CIUTAT AGERMANADA
No està agermanada
FESTA MAJOR
Juny
FESTA DEL ROSER DE LLIURONA
Agost
FIRA DEL BOLET
Octubre
ROMERIA MARE DE DEU DEL MONT
Setembre
FESTA DE BASSEGODA
Setembre
   
WEB OFICIAL DE L'AJUNTAMENT
   

 

Facebook
El temps a Albanyà
MeteoCat
Trànsit

 

Internet Internet
 
Canals de Ràdio i TV locals
  Empordà TV
Ràdio Capital de l'Empordà
Publicacions Revistes, Publicacions i Premsa local
  Empordà
Mapes Mapes i Plànols
  Albanyà
 
Jacint Verdaguer   JACINT VERDAGUER I SANTALÓ
Poeta i sacerdot

Folgueroles, 1875
Vallvidrera, 1902

El que seria un dels escriptors i poetes més representatiu de la literatura i poesia catalana del segle XIX, Jacint Verdaguer i Santaló, va veure la llum el dissabte 17 de maig de 1845, al poble del Folgueroles, a la comarca d'Osona a poc més de sis quilometres de Vic.

Naixeria durant el regnat d'Isabel II, en una època convulsa entre la I i la II Guerra Carlina o Guerra dels Matiners, una enfrontament que s'iniciaria a l'any següent del naixement de Verdaguer, a Solsona.

En el sí d'una llar modesta, el seu pare, Josep Verdaguer i Ordeix, era mestre de cases i alhora pagès, metre que la seva mare, Josepa Santaló i Planas, era una dona aficionada a la lectura i molt devota, fet que va exercir una gran influència sobre Verdaguer en encaminar-lo vers dos viaranys; d'una banda cap a la carrera sacerdotal, i de l'altra, cap a l'amor a la literària.

Folgueroles
Església de Santa Maria de Folgueroles
© Catalunya.com

El matrimoni va tenir vuit fills, Miquel (1842), Jaume (1844), Jacint (1845), Francisca (1847), Filomena (1849), Bartomeu (1852), Margarida (1854) i Josep (1857), dels quals només en van sobreviure tres (Miquel, Jacint i Francisca). D'aquests vuit fills nascuts, Jacint, que tenia com a noms de l'església, Segimon i Ramon, en fou per tant el tercer. Els Verdaguer i Santaló, eren una família modesta, però alhora amb un cert nivell cultural.

De ben petit, Verdaguer ja fou escolaritzat, en aquest cas a l'escola del mateix poble de Folgueroles, a prop de casa seva, a l'antiga plaça de l'església del poble.

Els primers anys de vida desenvolupats en el mateix poble i rodalies, li van permetre viure i entendre la cultura popular, les festes, costums i tradicions locals, les feines del camp amb els temps precisos de collita o sembrat, els oficis, molts d'ells avui desapareguts; i al mateix temps, l'entorn natural i el paisatge osonenc.

Als anys d'infantesa al poble i aprenent a la seva escola van passar ràpid. Al curs 1855-56 quan tenia ja deu anys, va començar el estudis al Seminari de Vic. Una formació acadèmica que li va durar quinze anys. En una primera etapa com alumne extern del seminari, però després com a tridentí [1], destinat a fer la carrera sacerdotal.

Inicià doncs els estudis sacerdotals en base a un pla d'estudis disposat en tres etapes, que incloïa matèries com: Humanitats, retòrica, filosofia, teologia, moral, dret canònic a més de pràctica sacerdotal.

Verdaguer al marge de la seva formació sacerdotal, va cultivar i completar el coneixement a partir de la lectura dels clàssics grecollatins i també italians, d'autors castellans del segle d'or (Quevedo, Tirso de Molina, Calderón de la Barca, San Juan de la Cruz, ... ), d'autors romàntics francesos (Lamartin, Victor Hugo, Gautier, ... ) i d'autors catalans de totes les èpoques.

Durant la seva estada al seminari, va conèixer en Jaume Collell i Bancells (Vic, 1846 - 1931), eclesiàstic, periodista, poeta, escriptor i a partir de 1880, canonge del seminari. Collell era un personatge molt vinculat als cercles culturals, literaris i catalanistes, fet que va permetre a Verdaguer entrar en aquests grups literaris com va ésser el Círcol Literari de Vic a l'any 1860.

Can Tona de Calldetenes
Can Tona de Calldetenes
© Endrets

Als 18 anys, és a dir al 1863 es va instal·lar a la masia de Can Tona, situada en el municipi de Sant Martí de Riudeperes, fronterer amb Folgueroles i que avui pertany al municipi de Calldetenes, a uns cinc quilòmetres de Vic. Allà, a canvi de la manutenció va alternar les tasques d'estudiant i mosso, fent també de mestre dels infants de la masia. La seva bona salut i constitució atlètica li permeti compaginar-ho tot.

Can Tona és el punt d'inici de les seves primeres obres literàries de temàtica patriòtica, històrica, poemes d'estil popular i de caràcter amorós, entre les que hi destaca, Amors d'en Jordi i na Guideta (1865), així com un bon nombre de poesies.

A l'any 1859 de la mà d'Antoni de Bofarull i de Brocà (Reus, 1821 - Barcelona, 1892) i Victor Balaguer i Cirera (Barcelona, 1824 - Madrid, 1901), foren restituïts els Jocs Florals a Barcelona, per l'impuls patriòtic i literari del moviment de la Renaixença (1833 - 1892). A l'any 1864, Jacint Verdaguer hi va participar per primera vegada, però passant-hi totalment desapercebut.

De fet fou l'any següent 1865, quan Verdaguer inicià amb més força la seva presència un altre cop als Jocs Florals, que de cinc composicions presentades, el jurat li'n va premiar dues.

Obtingué el premi especial per Els minyons d'en Veciana i A la mort d'en Rafel de Casanova, però sense voler-ho, aquest esdeveniment, i més concretament l'assistència a la festa dels Jocs Florals de 1865, que es va portar a terme al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, el marcarien amb una de les seves imatges més característiques que l'acompanyarien al llarg de la seva vida i en el seu record per par de tothom.

Es va presentar vestit de pagès mudat, és a dir, de festa major com cal: gec de vellut, barretina musca, espardenyes i bastó de tortellatge. La imatge de Jacint Verdaguer més coneguda i immortalitzada, fins i tot en paper moneda, com en els bitllets de 500 pessetes (1971) i segells de 5 pessetes (1977).

A partir d'aquest esdeveniment literari, Verdaguer ja fou més conegut, ja que li va permetre també entrar en cercles proper a la literatura, poesia i cultura en general; diferents publicacions es van fer ressò de les seves obres.

L'obra i les activitats de Jacint Verdaguer van anar creixent des d'aquest Jocs Florals de 1865 arreu del país, principalment a Barcelona i Osona, però també, no va deixar de banda aquests Jocs Florals, insignes de la llengua i cultura catalana.

A l'any 1868, Verdaguer va presentar al certament del Jocs Florals L'Espanya naixent, un poema èpic que no va tenir cap reconeixement per part del jurat. Tanmateix, la seva presència als jocs fou fructífera, perquè el president dels Jocs Florals del 1868 fou Victor Baleguer, el qual va invitar a Frederic Mistral, màxim exponent del renaixement de la literatura occitana, que va establir una sòlida amistat amb Verdaguer.

Sant Jordi de Puigseslloses
Ermita de Sant Jordi de Puigseslloses
© RC Relats en català

Malgrat tot, la carrera eclesiàstica de Verdaguer no defallia; el 24 de setembre de 1870 era ordenat sacerdot a Vic, i el 2 d'octubre, cantava la seva primera missa a l'ermita de Sant Jordi de Puigseslloses. Una ermita construïda a l'any 1477 al costat del dolmen de Puigseslloses, a uns dos quilòmetres de Folgueroles. Aquesta ermita serà el punt de partida de la dualitat de la vocació religiosa i poètica de Verdaguer.

Com s'ha esmentat, Verdaguer nèxia a l'any 1845 entre la I y la II Guerra Carlina; doncs, ve li tocava viure de ple la III Guerra Carlina (1872 - 1876). A l'any 1871 era nomenat vicari de Vinyoles d'Orís, un poble del municipi de Les Masies de Voltregà, a la comarca d'Osona, en aquest mateix any moria la seva mare.

El rector de la parròquia de Vinyoles d'Orís, mossèn Galceran, va abandonar la parròquia per unir-se a una partida carlina, que es veu comandava un seu germà. Verdaguer només hi va restar dos anys (1871 al 1873) en la seva primera estada pastoral; unes fortes cefalàlgies el van obligar a deixar la parròquia i traslladar-se a Barcelona, per tal de trobar remei mèdic als seus mal de caps.

Va restar a Barcelona fins el 1874. El que no se sap si va guarir la cefalàlgia a Barcelona amb l'ajut mèdic o pel simple fet de marxar de Vinyoles d'Orís; cal pensar que aquest poble està a mig camí entre Vic i Olot, o sigui, Osona i la Garrotxa, on fou la part de Catalunya més afectada per la guerra entre carlistes i liberals, per tant, zona de conflicte i neguit pels seus habitants.

A finals de l'any 1874 es farà a la mar, però no com a mariner, sinó com a capellà d'un vaixell de la Companyia Transatlàntica, propietat d'Antonio López López (Comillas, Cantàbria, 1817 - Barcelona, 1883), un negrer per alguns i un emprenedor per uns altres. [2]

Antonio López López, marqués de Comillas
Antonio López López, marquès de Comillas, amb el qual Verdaguer hi va estar relacionat amb ell i la seva família durant diset anys

Foren vint mesos pràcticament, en què Verdaguer va estar fora de terres catalanes i donant voltes per les Antilles. Tanmateix, sembla que no li va anar malament del tot; va refer la seva salut física, va acomplir el somni de viatjar, i fer-ho per l'escenari del seu poema L'Atlàntida.

En les seves nou travessies, Verdaguer va perfilar la seva obra component molts temes, alguns d'ells emmarcats en l'enyor, segell romàntic per excel·lència en obres com L'Emigrant o La Plana de Vic.

La relació de Verdaguer amb la família del marquès de Comillas fou molt estreta, ja que després de l'aventura marítima, va entrar com a capellà i almoiner de la família, vivint fins l'any 1893 a la residència del marquès, en el Palau Moja de la rambla de Barcelona, període en el qual va morir el seu pare en el mes de setembre del 1876.

L'edifici esmentat era i encara continua, com una obra esplèndida que fou iniciada la seva construcció a l'any 1774. Està situat entre la Rambla dels Estudis i el carrer Porta Ferrissa i actualment l'edifici acull diferents serveis del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Aquest període, suposa per Verdaguer una gran activitat literària, social i nacionalista, amb molts actes on hi va estar present, com el Mil·lenni de Montserrat (1881) o la restauració del Monestir de Ripoll (1886), actes emmarcats en un moviment catalanista conservador, on hi va participar activament, com és el cas de la defensa dels interessos de Catalunya, en el Memorial de Greuges presentat al rei Alfons XII.

L'Atlàntida
L'Atlàntida de 1886

Un cop més, la feina literària la va compaginar amb l'esperit nacionalista i en el religiós, com ho mostra l'intensa etapa literària de Verdaguer. Publica la versió final i complerta de L'Atlàntida (1878), la primera obra èpica major de Verdaguer, la qual havia estat distingida amb el premi extraordinari en els Jocs Florals de 1877.

L'Atlàntida representa la culminació del procés i missió engegada per la Renaixença, la voluntat de situar un altre cop la llengua catalana a un nivell literari culte, que és el que li pertany.

Aquesta emblemàtica obra va ésser complementada amb altres com: Idíl·lics i Cants místics (1879), Canigó (1886), Pàtria (1888) i Montserrat (1898).

Aquestes en són només una petita mostra de la seva obra, després en vindrien més, tant o més estimades com l'anomenat Cicle montserratí (1880 - 1889), recollides posteriorment en el volum Montserrat: Llegendari, cançons, odes (1889).

Montserrat
Montserrat, sempre present en Verdaguer

L'obra de Verdaguer és immensa, i d'una extraordinària qualitat literària, que va des de la part més culte a la més popular. Una obra, on la flaire i l'amor a la terra fou una constant; majestuoses creacions, algunes d'elles veritables sagetes al cor català, com l'entranyable Virolai (1880), un poema on el mestre Josep Rodoreda i Santigós (Barcelona, 1851 - Buenos Aires, 1922) fou el qui posar música, i que es convertiria juntament amb els Segadors, de les cançons catalanes més emblemàtiques i estimades.

Verdaguer també va viatjar molt, des de llocs molt allunyats fins altres més propers, com la seva visita al massís del Canigó a l'estiu de 1879, amb l'obligada visita a dos grans monestirs del territori, Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà.

El 15 de juliol de 1884 va arribar al Santuari de la Mare de Déu del Mont, on hi faria una estada fins a principis del mes de setembre del mateix any, i on hi retornaria a fer una petita estada a l'any 1885. Aquest relat es detalla en l'espai dedicat al Santuari de la Mare de Déu del Mont, en aquest mateix apartat d'Albanyà.

Trepitjaria molts altres indrets de Catalunya, com les comarques de la Cerdanya, Alt Urgell, el Pallars, la Ribagorça o la Vall d'Aran, com també Andorra i Arieja a Occitània. Com es pot comprovar, Verdaguer va tenir una predilecció pels territoris del Pirineu Català, i no hi ha altre raó, que la passió que sentia pel país i l'excursionisme.

Cinto Verdaguer
Mossèn Cinto Verdaguer

L'activitat viatgera fou intensa, ja que apart de visitar molts indrets del Pirineu Català, al formar part de la família del marqués de Comillas, li va permetre viatjar amb vaixell pel mediterrani visitant Mallorca, però també països com Marroc i Algèria. Diverses ciutats europees tampoc van quedar al marge, com Ginebra, Paris, Berlin o Sant Petersburg entre d'altres. A Roma ja hi havia estat a l'any 1878 quan va visitar al sant pare Lleó XIII (1878 - 1903), moment en que va aprofitar per parlar-li de L'Atlàntida.

Des del punt de vista literari, tots aquest viatges no van quedar en un no res, sinó que Verdaguer va escriure molts articles que van ésser publicat a setmanaris com "La Veu de Montserrat" o "La Ilustració Catalana". També va recollir en un llibre Excursions i Viatges, les seves experiències al llarg i ample de les geografies que va recórrer; una obra en prosa, que ha estat considera com la millor prosa catalana del segle XIX.

De Tanger a Sant Petersburg, Jacint Verdaguer
"De Tànger a Sant Petersburg"

Com qualsevol gran personatge, Verdaguer també va està envoltat de certes discòrdies, les quals sembla es van iniciar després del seu viatge a Terra Santa. Va reduir la seva producció literària i va caure en una certa crisi espiritual, dedicant-se a altres activitats que molts consideraven poc ortodoxes, com ara pràctiques d'exorcisme. Tanmateix, les tasques d'ajudar als més desvolguts i les almoines que repartia a les capes més pobres no es va aturar, ja que considerava un deure sagrat, l'ajut a les capes més desafavorides.

La vida de Verdaguer va fer un tomb, tot i que continuà amb el seu esperit d'ajut per tal d'alleugerir el patiment de la gent, com ho mostren la Casa d'Oració i l'adquisició de la finca on hi havia la capella de la Santa Creu de Vallcarca, aquest últim on Verdaguer hi volia fer una lloc d'oració i acollida.

Tanmateix, les veus feridores i que volien el descrèdit del poeta, anaven fent la seva feina perversa, on els arguments més emprats foren el de qualificar-lo com una persona que havia perdut el seny degut a una feblesa mental, i que calia el seu ingrés en un centre frenopàtic, el que avui es diria un Centre Hospitalari de Salut Mental.

Expulsat de l'entorn del marquès de Comillas, Verdaguer fou confinat i obligat a fer estada al Santuari de la Mare de Déu de la Gleva, en el municipi de Les Masies de Voltregà, estada que va fer entre el 1893 i el 1895, moment en què va decidir marxar i retornar a Barcelona a casa de la família Duran que anys enrere havia conegut.

Santuari de la Mare de Déu de la Gleva
Santuari de la Mare de Déu de la Gleva, on Verdaguer fou confinat pel bisbe de Vic

Això va indignar al bisbe de Vic, Josep Morgades i Gili (1826 - 1901) que el va suspendre a divinis, privant-lo de l'administració sacerdotal dels sagraments. Verdaguer, en protesta va optar per la via de la premsa, on va publicar nombrosos articles molt polèmics segons alguns, però segons altres, impregnats d'una prosa en una català sublim, d'un perfeccionisme mai vist fins aleshores.

Per alguns estudiosos de Verdaguer com el filòleg i catedràtic Narcís Garolera i Carbonell (Vic, 1949), en tots aquests articles en defensa seva, Verdaguer va arribar al zenit o al cim, com diria qualsevol excursioniste, de la prosa catalana del segle XIX.

Els mals sons de Verdaguer continuarien uns anys més, fins que marxà a Madrid i entrà en contacte amb personalitats eclesiàstiques influents, relacionades amb el Vaticà i del Monestir de El Escorial. Finalment, es troba una situació pactada, Verdaguer presenta disculpes al bisbe Morgades, les quals accepta.

El tribunal eclesiàstic de Vic aixeca la suspensió del a divinis, i retorna a Verdaguer les llicències sacerdotals. Verdaguer retorna a Barcelona, i per coses del destí, passa a ser sacerdot a la parròquia de la Mare de Déu de Betlem, davant del Palau Moja del marquès de Comillas, on hi havia passat  disset anys de la seva vida.

Malgrat tot, amb les penúries i els alts i baixos dels darrers anys, Verdaguer mai va deixar la seva faceta literària de racó, ans va continuar fins els darrers dies de la seva vida, publicant noves obres com ara, Aires del Montseny (1901) o Al Cel (publicada al 1903), conjuntament també, amb tasques relacionades amb publicacions com "Lo Pensament Català" i "La Creu del Montseny", entre d'altres activitats, totes elles molt relacionades amb la cultura i la literatura.

Vil.la Joana de Vallvidrera
Vil.la Joana de Vallvidrera, on Jacint Verdaguer hi va passar els seus últims dies.

Els anys no passaven envà i en el mes d'abril del 1902, li fou diagnosticada un tuberculosi en estat avançat. El 17 de maig quan feia el seu cinquanta-setè aniversari, es traslladava del carrer Aragó on residia, a la finca coneguda com Vil·la Joana, una de les finques més importants de Vallvidrera, en aquell temps un municipi independent fins l'any 1890 que va integrà a Sarrià.

En aquesta finca propera a Barcelona, a la mitja tarda del 10 de juny de 1902, hi traspassava un dels poetes i literats més grans de la història de les lletres catalanes, conegut popularment com mossèn Cinto Verdaguer.

L'obra de Jacint Verdaguer és tan àmplia que no s'ha considerat oportú descriure-la tota. A la Fundació Jacint Verdaguer podran facilitar tota la informació adient (veure enllaços web dínterès)

DIMONIS, APUNT DE JACINT VERDAGUER A LA CASA D'ORACIÓ
Enric Casasses
Edicions Verdaguer, Folgueroles, 2014
PERFILS DE VERDAGUER
Maria Condeminas
Edicions Proa, Barcelona, 2003
LES ASCENSIONS DE VERDAGUER AL PIRINEU
Bernat Gasull i Roig
Edicions Cossetània, Valls, 2008
Sobre els Verdaguer i els Santaló a Folgueroles

Tridentí: La paraula tridentí prové de la ciutat de Trento, on es va celebrar el concili ecumènic de l'església catòlica, entre els anys 1545 i 1563, i d'on van sorgir tota una sèrie d'acords i reformes, la Doctrina Tridentina.

El nom d'Antonio López López, Marquès de Comillas, avui, encara culeja. El propietari de la naviliera "Compañia Transatlántica" va morir a Barcelona el 16 de gener de 1883. L'ajuntament de llavors va creure oportú honrar al navilier amb una estàtua que va estar durant anys al final de la Via Laietana a tocar del port de Barcelona.

Després de múltiples polèmiques amb col·lectius al llarg de molts anys, finalment, la tarda del diumenge 4 de març de 2018 el consistori d'Ada Colau, va donar l'ordre de desmuntar la polèmica estàtua de Don Antonio López, per donar-li millor vida al Museu d'Història de Barcelona.

Per uns, un negrer i traficant d'esclaus, fet desmentit per fals, segons l'Associació Catalana de Capitans de la Marina Mercant, i per altres, un emprenedor home de negocis que va fer fortuna a les amèriques, concretament a Santiago de Cuba, tot un "territori comercial català".

Cal esmentar que sembla ésser que el marquès va fer moltes aportacions econòmiques en benefici de famílies pobres i desafavorides; unes almoines que Mossèn Verdaguer era l'encarregat d'administrar i distribuir.

Alfons Faig i Renart   ALFONS FAIG I RENART
Barber, carboner, pagès i acordionista

Lliurona, 1905
Les Preses, 1996

Al llarg de la història hi ha els grans personatges conegut arreu, dels quals s'ha escrit innumerables llibres i altres documents, però hi ha altres històries.

Històries local, aquelles que neixen i moren en petits indrets o poblacions, unes històries fetes per personatges singulars d'aquestes zones locals, emmarcats en qualsevol tipus d'activitats, però que han passat pels entorns locals en molt casos entranyablement recordats.

En Fonso amb els seus companys d'escola
© Familia Renart - Quintana

En Cisco del Carol de Molló, en Quim Grassó de Fornells de la Muntanya, en Joan Sau de Les Planes d'Hostoles, mossèn Pere Fradera a Les Llosses, en Braum de Tossa de Mar o en Jaumet del flabiol de Sant Hilari Sacalm, en són alguns d'aquest exemple de personatges locals.

L'Alfons Faig, conegut com en Fonso de Lliurona, n'és també un d'ells, en aquest cas, conegut principalment per la seva devoció vers la música, que en va gaudir abraçat a la seva entranyable acordió.

Alfons Faig i Renart, va néixer el dissabte 28 de juliol de 1905 a Lliurona, el poble més important després d'Albanyà del municipi albanyenc, en la llar coneguda com a "Cal Minaire".

Lliurona
Vista de Lliurona actualment

De ben jovenet, de fet al poc d'haver nascut va morir la seva mare, fet que va propiciar perquè anés a viure a casa de la seva tia, na Marta Vilanova que vivia a les Arcades de Lliurona. Les Arcades de Lliurona, no era cap veïnat, sinó el nom d'una masia del paratge de Lliurona.

Fets el set anys, va retorna a Lliurona a Cal Minaire; d'aquesta manera va poder viure amb el seu pare,  anar a l'escola i començar anys després, aprendre l'ofici de barber a Ca la Petronil.la, lloc que també havia estat hostal, tot plegat a Lliurona.

De totes les activitats que feia, també ajudava al seu pare a les tasques del bosc, però n'hi havia una altra que faria lligar-lo a la música: fer d'escolà.

Acordió cromàtic de botons similar al que feina servir en Fonso de Lliurona

En aquella època a Lliurona es feien dues misses diàries, i entre algun cèntim que feia però sobre tot per tot una bona col·lecció d'estampes, les qual va canviar amb un seu amic per un flabiol, fou el que li despertà l'interès per a la música.

Un interès que va creixa pel fet que un dels capellans de Lliurona li va començar a donar classes de solfa; d'aquesta manera compaginava la pràctica musical amb el flabiol i amb les lliçons del mossèn; la llàstima fou que al cap de poc temps el capellà va marxar de Lliurona, i el pobre Fonso es va quedar sense les classes de solfeig.

Als trenta-nou anys va perdre el pare, temps suficient perquè el seu progenitor s'adonés de la passió que de ben petit mostrava per la música, una observança que havia fet ja feia anys, de fer-li el primer regal musical, una acordió.

En Fonso fent de barber

Fins el quaranta anys havia doncs practicat i tocar l'acordió, però a partir de llavors se li va presentar un nou repte, no va canviar d'instrument, però quasi. De sempre havia aprés a tocar amb acordions cromàtics de botons, els coneguts com l'acordió Bayan. Però, va voler canviar a un acordió cromàtic [1], en aquest cas de teclat, fet que li va comportar quasi començar de nou.

Durant tots aquests anys i els següents va anar compaginant la seva feina de barber amb la de músic acordionista, vivint a Lliurona a la masia l'Hostal de l'Arç amb la seva dona na  Maria Quintana i la seva filla, Margarida.

A Lliurona hi va viure fins l'any 1972, és a dir, 67 anys, llavat d'una breu estada a Santa Coloma de Farners, moment en que van marxar a viure a Les Preses, en el veïnat del Bosc de Tosca.

En Fonso de Lliurona a l'any 1994
© Josep Mª Julià - Centre de Recerca i Difusió de la Imatges - Aj.de Girona

En l'època de Les Preses, amb seixanta-set anys, semblaria que ja era el moment d'agafar-se la vida amb més calma, doncs no. Fou una època molt moguda i amb una forta intensitat pel que fa a les activitats musicals.

A Les Preses va conèixer en Peret Blanc de Beget que tocava el violí, i amb el qual van ver un duo que van ésser molt coneguts, per les moltes festes que van anar, essent alhora molt estimats per la gent de la comarca i llocs on anaven.

En Fonso restà 24 anys a Les Preses, temps suficient, però que li degué semblà curt, per gaudir de la garrotxa, de la Vall d'en Bas i en particular de la seva gent i les seves tradicions.

Fonso de Lliurona, acordionista
de l'Alta Garrotxa

Cercle Folklòric i Cultural Marboleny

Una estima que es va materialitzar quan a l'any 1994, als 89 anys, fou homenatjat per l'Esbart Dansaire Marboleny, l'Ajuntament de Les Preses i tot plegat, amb l'afecte de tot el poble; moment en que fou nomenat, Fill Adoptiu de Les Preses.

A finals de 1996, en Fonso fou ingressat a l'hospital de Sant Jaume d'Olot, on hi traspassaria el 30 de desembre de 1996. Foren 91 anys de vida pletòrica envolta de la família, d'amics i de la música i evidentment, el seu inseparable com si fos un propi òrgan del seu cos, l'acordió.

FONSO DE LLIURONA
Kim Agustí i Bassols i altres
Edita Marboleny, Les Preses, 1997
Marboleny
Lliurona, un poble caigut en l'oblit - Martí Lagresa i Cumbriu/ Gas Mountain©, 2018

L'adjectiu de cromàtic ve perquè és un instrument que permet tocar les set notes naturals, es a dir: do - re - mi - fa - sol - la - si, però també les alterades, que com a sostinguts serien, do# - re# - fa# - sol# - la#.

Amb aquestes dotze notes permet que hi entrin tots els bemolls, ja que per exemple, un sib = la#

 ACDG - Associació Cultural i Divulgativa Gironina - 2010©
Última actualització: maig 2018 
 Inici - Agenda - Contactar - Salutació - Actes i Esdeveniments - Esport i Natura - Alt Empordà - Baix Empordà - Cerdanya - Garrotxa - Gironès - Pla de l'Estany - Ripollès - Selva - Enllaços - Webmap - Webs ACDG - Avís legal