contacte  -  mapa web
 
Baix Empordà
Inici Agenda Contactar Fires Esport i Natura Alt Empordà Baix Empordà Cerdanya Garrotxa Gironès Pla de l'Estany Ripollès Selva
Contactar
 
 
Baix Empordà
Begur
Calella de Palafrugell
Calonge
L'Estartit
Llafranc
Mont-ras
Palafrugell
Palamós
Pals
Platja d'Aro
S'Agaró
Sant Antoni de Calonge
Sant Feliu de Guïxols
Santa Cristina d'Aro
Tamariu
Torroella de Montgrí
INFO COMARCAL
Diari de Girona, Baix Empordà
Revista del Baix Empordà
Institut d'Estudis del Baix Empordà
LES ALTRES COMARQUES
Alt Empordà
Cerdanya
Garrotxa
Gironès
Pla de l'Estany
Ripollès
Selva
 

Tamariu

TAMARIU, UN MODEST PARADÍS
Tamariu
Vista de Tamariu des d'Aigua Dolça

Com que les arrels de Tamariu s'han perdut en el temps, de quan va passar d'ésser una petita cala a petita població, ja sigui de pescadors o dels primers estiuejants, res millor que un fragment de l'obre de Josep Pla (Palafrugell, 1897 - Llofriu, 1981), "Aigua de Mar" per tal de poder-se impregna dels olors d'aquest indret tant estimat com Tamariu:

... Com a Tamariu, el perfum dels pins, no l'he sentit enlloc més: un perfum que impregna les coses, les robes, les persones, els arreus de pesca, les barques i fins i tot els sofregits de l'arròs que es fan en el país, l'interior de les cases, l'aire que circula, els focs que s'hi encenen. És una olor una mica espessa ...

Tamarix Gallica
Flor de l'arbre "Tamarix Gallica" possible origen del nom de Tamariu

D'aquesta manera, en una de les moltes referència de Tamariu dins la seva extensa obra, parla d'aquest tant característic olor de Tamariu i de molts indrets de la Costa Brava en general, que prové del pi pinyer, un arbre molt típic de la Costa Brava i amb unes formes màgiques i variades, que s'assenta en qualsevol racó del litoral gironí.

Però tot i ésser abundós el pi pinyer, no fou l'origen del nom de Tamariu, el qual sembla que té el seu origen en el nom de l'arbre "tamariu" o "tamarit" (Tamarix gallica) que és una espècie d'arbre o arbust caducifoli del gènere "tamarix", que comprèn entre 50 i 60 espècies, i que sembla fou molt fructífer en els marges de la riera que desembocava a la petita badia de Tamariu.

Els últims exemplars van desaparèixer en les obres de cobriment de la riera i altres alteracions urbanístiques que es van realitzar a la població a finals dels segle XX.

D'aquesta manera al llarg de segles des del principi dels temps quan la gent devia començar a donar-li nom, com "Tamarí","Tamarin","Tamariua","Tamarid" i finalment "Tamariu" ja dins el segle XX, seria d'aquestes poblacions que l'origen del seu nom vindria per l'abundós nombre d'un tipus de planta en l'indret.

Hi ha exemples com La Jonquera, que ve de "jonc", una planta molt abundant en els marges del riu Llobregat d'Empordà, Ordis "Ordeos", planta herbàcia, Arbúcies "Arbitiae", lloc ple d'arbusts o finalment, entre d'altres, Figueres "Finguere", que molts autors identifiquen amb la figuera, i on les seves fulles figuren en l'escut de la ciutat.

 

ORIGENS I ARRELS DE TAMARIU

Llibre del Privilegis de Palafrugell
Reedició del Llibre de Privilegis de Palafrugell (1250 - 1724)
J.Villar - Fundació Noguera

Durant segles Tamariu no ha estat més que un cala, frondosa d'arbres pels costats i amb una riera que recollia les aigües pluvials dels entorns. El primer document que parla de Tamariu és de 1039 que parla d'una compravenda d'una propietat en aquest lloc i que es conserva actualment en l'Arxiu Municipal de Palafrugell.

Posteriorment, uns dos-cents anys més tard, hi haurà dos documents que continuen parlant d'aquest lloc com Tamariu, que són per una banda el Llibre del Privilegis de Palafrugell i un relat bèl·lic per part del cronista medieval català, Ramon Muntaner (Peralada, 1265 - Eivissa, 1336), quan fa referència de la batalla naval de "Cap Daygua Freda" una cala de nom Tamariu. Per tant, en aquella època l'indret devia estar perfectament localitzat, tot i que sembla no hi havia pas un nucli de població establert.

En un document notarial guardat a l'Arxiu Històric de Girona, a l'any 1529 es fa referència a una botiga propietat d'un tal Pere Mascort i situada a Tamariu. Cal esmentar que el nom "botiga" no ha estat sempre el concepte i definició que es té avui d'aquet mot.

Nota: Botiga, és un nom amb arrels gregues i que deriva de "apoteke" que significa, magatzem. Per tant, es devia tractar d'un lloc per a guardar estris de pesca i envoltat d'altres petites barraques similars.

L'avi Nissu i la seva família, davant l'hotel de la seva propietat, el primer que hi va haver a Tamariu.
© Col.lecció Familia Trilla/Tamariu i la seva gent

Al llarg de l'edat mitjana, Catalunya com molts altres indrets d'Europa, va patir greus pandèmies que van afectar i minvar de forma ostensible la població,  i que moltes d'elles van estar presents fins a mitjans del segle XIX, com les epidèmies de còlera de Barcelona de 1834 i 1854.

Entre els segle XVIII i XIX, Tamariu com una de les portes de mar que portaven cap a Palafrugell, fou bastit d'unes barraques de guàrdies sanitàries i que tenien la funció de controlar l'arribada per mar de persones que poguessin estar afectades d'alguna malaltia infecciosa.

Ja a mitjans del segle XIX es van començar a instal·lar a Tamariu de manera estable, les primeres famílies de pescadors, i per tant es pot dir que a partir de llavors, sí es pot parlar d'un inici de població estable.

Per tant, els primers habitants dics, tamariuencs i tamariuenques, la majoria d'ells procedents sobre tot de Palafrugell, però també vinguts d'altres punts de poblacions properes amb arrels marineres com Begur, L'Estartit, Sant Feliu de Guíxols o Roses, entre d'altres, foren els primers que a mitjans del segle XIX va fer possible l'exitència d'aquest indret.

Naixia així un petit nucli de població que com els típics pobles catalans tant mariners com de terra endins són batejades les seves morades, d'aquesta manera les cases de la població ja es coneixien pel seus malnoms o motius, com Can Nissu, Ca l'Escot, La Parola, Can Maset, la Xerinola, Can Martí Català o Cal Tomàs Carrabiner, entre molts altres.

+ Bibliografia:  
• TAMARIU I LA SEVA GENT, Bibiana Pous i Massot, Quaderns de Palafrugell, Ajuntament de Palafrugell, 2012
EL DIETARI DE JOAQUIM FINA DE PALAFRUGELL (1842-1878), Jordi Curbet Hereu, Publicacions Abadia de Montserrat, 2012

 

L'EMPLAÇAMENT DE TAMARIU

Calcomania de Tamariu dels anys 60

Està aïllat o ben comunicat, com totes les coses tenen la seva cara negativa, però també la positiva. La negativa és possible que molta gent pot desconèixer l'indret i no tingui una consideració especial ni interès per anar-hi, a part de no disposar segurament de serveis com altres poblacions més ben comunicades, però el factor positiu és que en certa manera, aquest aïllament ha fet que molts llocs hagin conservat el seu encant i natura d'antany.

Es podrien trobar casos com Tossa de Mar o Cadaquès, que la dificultat d'accés a aquestes poblacions, ha fet possible una particular vivència tant dels seus habitants com dels pocs visitants que anys enrere havien tingut, aquest és una mica el cas de Tamariu. Una prova està en què durant anys l'accés a Calella i Llafranc, sempre han estat millor que a Tamariu, que, possiblement abraçada per les muntanyes de Begur, l'ha fet un tan aïllada, tot i que la distància entre Palafrugell i Tamariu, és la mateixa que les altres dues poblacions costeres.

Tamariu doncs, és un indret tranquil, familiar i gens massificat, tot i que a l'estiu la seva animació és considerable sobre tot de dia; però a la nit, torna a recuperar tot i ésser temporada estival, la seva tranquil·litat i assossec tan peculiar. Està acaronada per dos puigs a banda i banda del petit nucli de població, la platja i la badia de Tamariu, el Puig de les Trones al nord i el Puig Gruí al sud.

Disposa d'una platja central, dita Platja de Tamariu, lleugerament separada per la part sud, per dues fileres de roques, amb una minúscula platja i al costat la Cala es Portió, antigament Port Tió, i que popularment també es coneix com a Platja dels Liris o Lliris, on hi ha una barraca comunal de 1872. A l'altra costat, en la zona de llevant, la petita cala d'Aigua Dolça; un indret acollidor, de fàcil accés i que té l'origen del seu nom en una petita font que hi havia hagut.

Tamariu Tamariu
Passeig del Mar i Platja de Tamariu
 
Terrasses al Passeig del Mar
Tamariu   Tamariu
Platja de Tamariu i Cala Es Portió
 
Cala d'Aigua Dolça
Tamariu   Tamariu
Barraques, litoral de llevant i Sa Rúbia al final
 
L'Escòrpora de Tamariu de l'Albert Cruells
Veure: L'escòrpora de Tamariu

A Tamariu s'hi pot accedir per terra per dues carreteres, la GIV-6542 que surt de Palafrugell pel carrer del Bruguerol passant a prop de Cala Pedrosa, Cala Gamarús i Cala d'en Roig, arribant pot després a Tamariu. L'altra carretera és pel Camí Vell de Tamariu, que de fet és un camí rural asfaltat innominat, bastant estret i que arranca del carrer de la Tarongeta de Palafrugell i entra a Tamariu pel carrer de la Riera.

Per mar també s'hi pot arribar, però Tamariu no disposa de port, ans un petit moll situat a llevant, anant a la platja d'Aigua Dolça, de reduïdes dimensions. La majoria, per no dir totes, les embarcacions estan fondejades a la badia.

 

DE TAMARIU A CALA PEDROSA: CamÍ de ronDA LITORAL I INTERIOR

Cada cop més, el litoral gironí es va complementant amb els anomenats "camins de ronda" una extraordinària idea i execució pedestre que permet conèixer de prop la simbiosi del mar mediterrani amb aquest fragment tan singular, abrupte i fascinant com és la Costa Brava.

Sortosament cada dia en són més els camins que voregen la costa i, la cura en què molt municipis tenen de la seva senyalització i conservació. Tamariu té dos camins de ronda, un que va cap al nord, fins a Cala d'Aigua Xelida, d'on es pot continuar fins arribar a Begur, passant per Cala Marquesa, Cala Tramadiu i Aiguablava, entre altres indrets.

Inici del camí de ronda en la Platja del Liris
 
Vista de la Punta de Castellet des del camí
 
Barraca en la Punta des Burro
 
El camí de ronda, al seu pas per Cala d'en Roig

El segon camí, és el que va de Tamariu fins a Cala Pedrosa, on després d'aquesta i remuntar cap a terra endins, hi ha la cruïlla que permet retornar a la dreta cap a Tamariu o a l'esquerra continuar trajecte fins arribar al far de Sant Sebastià.

El trajecte vers Cala Pedrosa és una ruta molt agradable, on s'amalgamen els trams plàcids i senzills, fins i tot protegits per baranes, amb trams amb una relativa dificultat, moltes vegades transitòria degut que el sòl ha estat encrueliment escatat per les aigües durant algun torrencial, feroç i curt xàfec.

La ruta s'inicia en la part sud de la mateixa Platja dels Liris de Tamariu,on hi ha la coneguda barraca de pescadors. En aquest tram, a mesura que hom es tira endavant, es pot contemplar la badia de Tamariu, com el Passeig del Mar que es perd on hi ha unes petites barraques, fins arribar a la punta de Castellet, que de fet és quan s'arriba a la Punta des Burro, on hi ha una barraca de pescadors.

Continuant el trajecte, s'arriba a la Cala d'en Roig, molta part del qual, es passa per un itinerari que cal estar atents, ja que no és camí, sinó que cal passar per les roques, però està molt ben senyalitzat per les senyals PR, és a dir, senders de petit recorregut, marcats amb dues franges, una blanca i l'altra groga.

A partir de Cala d'en Roig, el trajecte és fàcil, plàcid i envoltat totalment de pins, amb el present de la fragància d'aquests i de l'olor de mar, passant per Cala Gamarús i d'on es pot veure la Musclera Llarga, una llenasca que s'endinsa de forma apocada dins del mar.

Pas per Cala Gamarús
 
Pas per la Musclera Trencada
 
Descens cap a Cala Pedrosa
 
Cala Pedrosa

Després,  el plaent camí continua fins un petit mirador, sense cap pretensió, amb un únic i petit banc, però amb una vista generosa sobre la petita badia que forma la Cala Pedrosa, d'on s'hi pot accedir per un camí molt pronunciat, però que disposa de baranes per a facilitar el descens, és a dir, baixa d'una altitud de 40 metres fins els 2 metres de la platja, poc més d'uns 150 metres de recorregut.

La platja de Cala Pedrosa, és d'aigües extraordinàriament transparents, netes i cristal·lines, de forma triangular, de petita dimensions, amb un amplada màxima que és la que toca l'aigua, d'uns 30 metres, i no disposa de la típica sorra del moltes cales, sinó que tota ella està formada per còdols, de variada dimensió.

Camí interior i Pou de Veïns (1878)
 
La ruta interior, totalment forestal

Si es vol tornar a Tamariu per l'interior, i no retornar pel mateix camí, cal agafar el sender que hi ha al fons de la cala i pujar inequívocament fins arribar al final on hi ha la "T" de camins, en la cota 90 metres, on es pot triar si anar cap a Tamariu a la dreta, o al Far de Sant Sebastià a l'esquerra.

El retorn cap a Tamariu, per l'interior és plàcid i sense dificultats, cal estar atent a les indicacions, ja que el tram està perfectament senyalitzat per l'indicador en la mateixa carretera GIV-6542 o els diferents senyal PR que es van trobant pel camí, fins arribar al carrer del Perú, ja a Tamariu. En l'apartat, següent hi ha les dues rutes, nord i sud, del Wikiloc, molt ben fetes i detallades.

+ Informació Wikiloc:  
Camí de ronda de Tamariu a Cala Xelida
Camí de ronda de Tamariu a Cala Padrosa

 

DE POBLE DE PESCADORS A TURÍSTIC

Tamariu
Platja i Barraca dels Liris i vista de Tamariu i la platja al fons

Com molts indrets i pobles de la Costa Brava, Tamariu va iniciar la seva història demogràfica amb la presència de persones i famílies, que en mica en mica van anar fixant residència en aquest racó del municipi de Palafrugell.

Un dels exemples més representatius és Lloret de Mar, que essent un poble interior eminentment agrícola dispers en diferents masies i situat a l'entorn on avui hi ha la Mare de Déu de les Alegries, la seva gent i forans, en mica en mica es van anar situant a la vora del mar, al voltant on avui hi ha l'església de Sant Romà, establint-hi un poble pescadors i fins i tot, unes drassanes, avui desaparegudes, que derivaria en l'actual ubicació de Lloret de Mar.

Tamariu
Imatge antiga de pescadors a la platja de Tamariu
© Col.lecció A.Almeda/"Tamariu i la seva gent"

Aquesta propensió doncs, ha estat al llarg de la història el pal de paller seguit per moltes poblacions que avui conformen la demografia de la Costa Brava, amb la diferència que algunes d'aquestes poblacions han mantingut arrels professionals amb el mar, i altres més modestes, la pesca ha estat amb el pas dels anys en un element més personal, familiar o de lleure.

A mitjans del segle XIX, fou quan es van començar a fixar en residència diferents famílies, possiblement per les dificultats que comportava el desplaçament diari des de Palafrugell, o altres poblacions properes com Begur o altres, i poder estar d'aquesta manera estar més a prop de la font de riquesa i medi de vida que era el mar.

Tamariu
Molts indrets de Tamariu estan dedicats a personatges singulars dels primers habitants

D'aquesta manera, la cala de Tamariu es va anar omplint de vida, que evidentment, a part de la pesca que era l'activitat més important, també es van anar establint altres activitats pròpies de les necessitats de qualsevol població, com botigues, casa d'hostatges o tavernes, complementades amb altres feines com agricultor, pastor de cabres, recol·lector de mel, treballs a l'horta, però tot de manera molt minsa, en contraposició a la pesca que era la part més important.

Tamariu i la seva gent
Un excel·lent llibre per a conèixer amb detall, la historia de Tamariu i de la gent que l'ha fet possible

La pesca comportava en aquell temps, tot el que es diria avui, una complexa logística. Començava per la pròpia sortida a la mar a fer les captures, que no sempre era possible, ja que el temps i l'estat de la mar condicionaven la feina dels pescadors, el feixuc i precari transport moltes vegades fet a peu o en carros, la distribució i venda del peix al mercat, la conservació dels excedents a través dels salaó i, per descomptat, el tenir cura i l'arranjament de barques, xarxes i altres estris de pesca, imprescindible per una bona execució de la feina.

Havaneres de Tamariu
Havaneres de Tamariu: cloenda dels festivals d'havaneres als tres pobles de la costa de Palafrugell.

Però aquesta vida calmada i a l'entorn del mar, en la primera meitat del segle XX va començar a canviar. El fenomen del turisme, que en un principi era molt selectiu i familiar amb la presència de banyistes de llocs propers com el mateix Palafrugell, va anar derivant cap a una arribada de gent forana molt més massiva i posteriorment, la voluntat de moltes famílies de establir-hi una segona residència, principalment per a gaudir-ne de cara a l'estació estival.

Aquest moviment que va començar amb la presència de gent principalment de Palafrugell, en dies festius i en període estival principalment per tal de gaudir d'una diada platja i dels banys de mar, es va veure afavorida per una millor comunicació entre Palafrugell i Tamariu, com per una predisposició per part de la gent de Tamariu en veure una possibilitat de vivacitat a la petita vila i una nova font d'ingressos per l'estada d'aquestes persones de fora.

D'aquesta manera, es van començar a construir els primers xalets, alguns d'ells de gent estrangera, sobre tot anglesos, però també gent del país. Paral·lelament aquestes noves construccions i nous residents, es van anar forjant la creació de llocs per a poder dormir i menjar, per tant, van començar a aparèixer els primers hotels i restaurants, com també les primeres festes i celebracions.

Aquesta primera fase es va veure truncada per l'esdeveniment de la Guerra Civil (1936-1939) que ho va trasbalsar tot. Acabada aquesta i a partir dels anys 50 fou quan va començar el veritable "boom" turístic que ha permès arribar al Tamariu d'avui.

Tamariu tampoc fou aliè a un fenomen que va ésser prou important en diferents llocs de la Costa Brava: el cinema. Com altres poblacions, Tamariu fou lloc de rodatge parcial de varies pel·lícules i per tant, la seva gent no únicament es va veure sorpresa per la presència d'actors i actrius de renom, sinó que en foren protagonistes, encara que secundaris. Algunes d'aquestes pel·lícules rodades eren "En un rincón de España" (1948), "El último verano" (1961) o "Sombras acusadoras" (1957).

Tamariu Tamariu
Embarcacions en la platja de Tamariu
 
Embarcacions en la badia de Tamariu

Avui la gent de Tamariu ja no viu del mar, com antany que era el principal medi de vida. Els canvis en els hàbits de viure, les variades professions de la gent, la millora de les comunicacions i la necessitat d'una pesca i medis més grans per a poder ésser un sector rentable, han fet que els pescadors d'avui, siguin més pel petit consum, pel familiar o simplement com un medi de lleure i poder gaudir així, d'aquest encant que és el mar.  

 

 

 


Escut de Palafrugell

Bandera de Palafrugell
Escut
Bandera

 

NOMBRE D'HABITANTS (2015)
22.733 Habitants (font: idescat)
HABITANTS (Municat - 2013) - Tamariu
292 Habitants
GENTILICI
Tamariuenc, tamariuenca
SUPERFICIE DEL MUNICIPI
26,9 Km2
DENSITAT DE POBLACIÓ
845 Hab/Km2
COMARCA
Baix Empordà
PARTIT JUDICIAL
La Bisbal d'Empordà
DEMARCACIÓ ELECTORAL
La Bisbal d'Empordà
BISBAT
Girona
CODI POSTAL
17200
MERCAT SETMANAL - (Tamariu)
No disposa
COORDENADES GPS - (Tamariu)
Latitud N 41.917986º - Longitud E 3.207085º
LATITUD - (Tamariu)
2 metres
CIUTAT AGERMANADA
Mirapeis/Mirepoix (Midi-Pyrénées/França)
FESTA MAJOR DE TAMARIU
Agost (Santa Maria)
   

 

Ajuntament de Palafrugell Turisme Palafrugell Palafrugell Cultura

 

Facebook
Twitter
El temps a Tamariu
MeteoCat
Trànsit

 

Bibliografia Bibliografia
 

TAMARIU I LA SEVA GENT, Bibiana Pou, Quaderns de Palafrugell. Edita Aj.de Palafrugell i Dip.de Girona, 2012
PALAFRUGELL, Xavier Febrés, Quaderns de la Revista de Girona, Edita Diputació de Girona, 1989
LA GENT DE PALAFRUGELL, Miguel Solana, Quaderns de Palafrugell. Edita Aj.Palafrugell/Dip.Girona, 2003

Internet Internet
 
Explora la zona (Ajuntament de Palafrugell)
Institut Comunicació Palafrugell
El mar és el camí
Poseidon

Havanerus


Canals locals de TV
 
TV Costa Brava
Costa Brava Digital
Xtra FM - Costa Brava

Ràdio Palafrugell
Empordà TV

Revistes i Publicacions
 

El Nou, la guia del Baix Empordà
Revista de Palafrugell
Gavarres

Mapes Plànols i Mapes
  Tamariu
 
Barraca de Aigua Xelida   BARRAQUES DE PESCADORS: La barraca dels Liris

Les barraques de pescadors són les construccions més típiques i antigues de moltes cales de la Costa Brava. Una arquitectura popular que en molts llocs ha esdevingut amb el pas dels anys l'assentament humà i establiment de poblacions en el litoral. Les moltes que queden sortosament avui, són un patrimoni arquitectònic protegit en molts municipis.

Des del segle XII fins ben bé a mitjans del segle XVIII, el litoral de la Costa Brava va patir els atacs i incursions de pirates i corsaris que posaven en perill les persones, animals i altres bens que hi havia en la mateixa costa i en poblacions properes, per això moltes d'aquests assentaments humans es van anar retirant terra endins per tal de poder-se defensar i dissuadir amb l'arma de la distància les incursions dels atacants.

Cala El Crit, Mont-ras
Barraques en la Cala del Crit (Mont-ras)

Una d'aquestes poblacions fou Sant Martí d'Empúries, que tot i tenir muralles de protecció, la població es va retirar terra en dins per fundar Castelló d'Empúries, o com el cas de Tossa de Mar, que en no voler marxar de la mateixa línia de mar, es va veure obligada a tenir tota la població envoltada per una altes muralles i torres de guaita i defensa.

Però la gent que vivia del mar, no podia contínuament transportar les barques i els estris de pesca terra endins; els vehicles i els camins rurals limitaven extraordinàriament aquesta tasca. Per tant, es van veure obligats a deixar en les platges les eines i xarxes de pesca, com les mateixes embarcacions.

Casa-museu Salvador Dalí
La Casa-museu de Salvador Dalí a Portlligat, té el seu origen en antigues barraques de pescadors que es van uní més tard.

A partir d'aquí es va veure la necessitat de disposar de petites edificacions, per tal de poder guardar tots aquest atuells, i en molts casos i si la grandària del edifici ho permetia, també la pròpia barca de pesca, a part de poder servir també de refugi.

Aquestes petites edificacions es van anar coneixent amb el nom de "barraques". La paraula barraca prové de llatí "trabacca" que va passar a l'italià com "baracca", al francés "baraque" i al català "barraca". En la llengua castellana també existeix la paraula "barraca" que el diccionari de la "Real Academia Española" estableix d'origen català, tot i tenir altres sinònims com "Choza", "Chabola" o "Cabaña" entre d'altres.

Cala s'Alguer, Palamós
Antigues barraques molt canviades a
Cala s'Alguer de Palamós

Hi ha diferents definicions de barraca, però la que més s'acosta a la barraca de la Costa Brava, és la definida com: Petita i senzilla edificació, d'una sola planta, amb habitacle únic no compartit, és a dir, d'una sola nau i que serveix de refugis a gent com pagesos, pastors, o en aquest cas pescadors, amb una funció principal que és la de guardar estris, eines i altres atuells propis de la professió.

Per tant, fins a mitjans del segle XVIII la costa gironina, avui Costa Brava, estava poc poblada i en la gran majoria de casos sense habitants residents, ja que de fet les terres interiors arribaven fins a la platja o litoral. A Platja d'Aro, per exemple, les terres de conreu arribaven pràcticament fins la platja i els pocs habitants residents eren de masos dispersos allunyats de Castell d'Aro.

Portbou
Barraques en la platja petita de Portbou

Aquestes barraques, avui encara molt presents a moltes cales, en altres llocs van desaparèixer per la importància de la repoblació del litoral i per les activitats que cada cop més s'hi portaven a terme sobre tot, les que van començar a disposar de port de certa importància com a Palamós i Sant Feliu de Guíxols, on l'empenyiment d'activitats econòmiques com la indústria del suro, va portar aquest ports a una gran activitat, fins el punt per exemple, que tant a Palamós com Sant Feliu de Guíxols van disposar d'un transport ferroviari des de finals del segle XIX i principis del XX o, en el cas de Lloret de Mar, en la construcció de vaixells a les seves drassanes, avui totalment desaparegudes.

Les barraques de pescadors moltes d'elles nascudes fa més de 250 anys, són avui tot un símbol genuïnament gironí del seu encantador litoral. Amb els anys moltes d'elles han estat l'origen i esdevingut poblacions de la Costa Brava, però també han sigut i són encara avui dia, lloc de trobada, de tertúlies familiars i amicals, d'esbarjo i per tant, no simple magatzems, sinó uns edificis emblemàtics amb una forta càrrega sentimental d'encant i acolliment, tot i que, molts d'ells continuen tenint la seva funció original, però envoltats d'aquest bromall encisador.

Les barraques de Pescadors

"Les Barraques de Pescadors",
un interessant llibre per a
conèixer a fons aquesta emblemàtica construcció i a quins llocs estan de la Costa Brava.

Tamariu, essent un dels exemples més clars de la Costa Brava on els seus orígens venen d'aquestes primeres construccions del segle XVIII, encara avui, conserva mostres d'aquests primers edificis, i el més significatiu és la barraca dels Liris.

La Barraca del Liris, situada en la petita cala dita també dels Liris, situada a la zona sud de la platja principal dita, Platja de Tamariu, és la barraca més coneguda i emblemàtica de Tamariu. El seu nom, sembla que ve d'en Baldiri Llosent i Gallart, un dels fundadors de la societat que s'hi va crear tant bo punt a l'any 1884 fou acabada la barraca. Al tal Baldiri Llosent, el coneixien amb el motiu o malnom d'en "Liri" i que a més, tenia varis germans en la societat, i per tant, sembla que el nom que es coneix la barraca tingui el seu origen en aquest personatge.

Cala Pedrosa
Barraca de Cala Pedrosa

A l'any 1872 Ignasi Janover i Josep Llosent, fabricants de taps de suro de Palafrugell, compren una parcel·la en el paratge de la Perica, on s'hi construirà la barraca en la mateixa platja. A l'any 1884 acabada la barraca es constitueix una societat de 18 membres, amb un reglament propi, que tindrien la finalitat de celebrar-hi trobades amicals i gastronòmiques, on la caça i la pesca en serien les fons que alimentarien la segons sembla, suculentes i gastronòmiques trobades.

Barraca el Liris de Tamariu
Barraca dels Liris de Tamariu

Aquests àpats farcits de caça i pesca, tenien el seu dia culminat els dilluns, al que denominaven "Sant Dilluns", on es trobaven tots els membres per festejar, gaudir de l'àpat, la xerrola i acabar, com no podia ésser d'altra manera, amb una bona cantada d'havaneres i cançons catalanes entre d'altres.

 
LES BARRAQUES DE PESCADORS
Xavier Turró
Fundació Ernest Morató, Palafrugell, 2013
Costa Brava   LA COSTA BRAVA
Litoral gironí
Longitud litorial: 215 Km
Comarques: 3
Municipis: 22
Nord: Costa Vermella
Sud: Costa del Maresme

La Costa Brava és una part de la costa catalana que comença en la desembocadura del riu Tordera en el municipi de Blanes per la part sud, fins la comarca del Rosselló, quan arriba a la frontera amb França, en el municipi de Portbou, en la comarca de l'Alt Empordà.

Limita doncs al nord amb la comarca del Rosselló, la Costa Vermella i, al sud amb la comarca del Maresme, la Costa del Maresme.

Platja de Belladona, Calonge

Platja de Belladona
(Sant Antoni de Calonge)

El litoral de la Costa Brava té una longitud total de 215 Km. i passa per tres comarques: la Selva, coneguda aquesta part litoral com a Selva marítima, el Baix Empordà i finalment, l'Alt Empordà.

El nombre total de municipis que va resseguint és de vint-i-dos en total, i són: Blanes, Lloret de Mar, Tossa de Mar, Santa Cristina d’Aro, Sant Feliu de Guíxols, Castell d’Aro, Calonge (franja de Sant Antoni), Palamós, Mont-ras, Palafrugell (amb les localitats de: Calella de Palafrugell, Llafranc i Tamariu), Begur, Pals, Torroella de Montgrí (amb la part de l'Estartit), L’Escala, Sant Pere Pescador, Castelló d’Empúries, Roses, Cadaqués, Port de la Selva, Llançà, Colera i finalment, Portbou.

El terme Costa Brava, fou publicat per primera vegada en el diari La Veu de Catalunya, el 12 de setembre de 1908 pel poeta, escriptor, periodista i polític català, Ferran Agulló i Vidal (Girona, 1863 - Santa Coloma de Farners, 1933). Tot i haver hagut durant diferents èpoques, altres autors que la havien batejat amb altres noms, com Josep Pla, que la nomenava com la Costa del Corall, finalment va quedar per la posteritat el nom, Costa Brava.

Ferran Agulló Vidal

En record de Ferran Agulló a l'ermita de Sant Elm de Sant Feliu de Guíxols

El 29 de setembre 1963, al promontori de l'Ermitatge de Sant Elm a Sant Feliu de Guíxols, l'Ajuntament ofrenà un monument al mateix lloc on es creu que Ferran Agulló hauria tingut la intuïció de batejar aquesta costa, amb l'adjectiu de "Brava".

Un mot que si es té en compte les plàcides platges de Roses fins Empúries, de l'Estartit fins a Pals o la de Platja d'Aro, Lloret de Mar o Blanes, no semblen pas tan "braves". Tanmateix, moltes parts del litoral, tant si pertany a la Selva Marítima, Baix o Alt Empordà, hi ha indrets, on la fúria de les aigües es fa pelés quan s'esclafen contra les roques, esculls o penya-segats.

Si dissortadament una embarcació es troba a prop d'aquests llocs amb condicions marítimes adverses, la sort que correria la nau no seria altra que la violenta topada contra les roques per la virulenta embranzida de les ferotges aigües, esmicolant en milers de trossos la pobre embarcació.

Cap de Creus

Cap de Creus (Cadaqués)

El periodista Xavier Moret en el seu llibre “Viatge per la Costa Brava” comenta el fet de que la primera vegada que aquest nom va sonar, fou durant el brindis en un sopar a la finca “El Paradís” de Fornells (Begur), propietat aleshores del diputat de la Lliga Regionalista per Girona Bonaventura Sabater i Burcet, on hi eren presents altres personatges com: Francesc Cambó i Batlle, Lluís Duran i Ventosa, Enric Prat de la Riba i Sarrà, Josep Puig i Cadafalch i el propi Ferran Agulló, entre d'altres.

La divergència està en que, si fou Sabater o Agulló el qui pronuncià el mot “Costa Brava” per primer cop. El fet es que poc dies després de la trobada, fou Ferran Agulló fou qui publicà l’article en La Veu de Catalunya esmentant aquesta “Costa del Corall” com la denominava Josep Pla o “Costa Serena” com ho feia Joaquim Ruyra.

Illes Medes

Carall Bernat de les Illes Medes (L'Estartit)

El fet és que aquesta meravella de la natura que té la sort de gaudir el litoral nord de Catalunya, amb les seves aigües braves, petites platges i cales paradisíaques, la flairança de la flora, els recons marenys, els colors, el cel blau i les seves aigües cristal·lines, són malgrat l’especulació, la degradació i roí despotisme urbanístic que ha patit al llarg d’aquest últims cinquanta anys, una de les costes amb més bellesa del Mediterrani.

Malgrat tot, encara conserva una màgia molt exclusiva i personal, la majoria de les vegades per l’altra mà de l’home, la positiva.

Gràcies a l'actuació en la majoria dels casos, per les accions de part de persones i entitats que estimen el país, per sobre del despotisme i del mal entès desenvolupament econòmic, ha estat possible que molts indrets que haurien estat destruïts i enfemats per repulsives i àcrates construccions, sigui avui, un culte a la natura.

Camí de Ronda de S'Agaró

Camí de Ronda de S'Agaró a la Conca

Cami de Ronda de Llafranc a Calella
Camí de Ronda entre Llafranc i Calella

Hi ha molts exemples, potser el més conegut i alhora popular, que va acabar sortosament a favor del bé, i de manera democràtica amb un referèndum, fou el moviment per la defensa de la Platja de Castell de Palamós.

Però aquestes accions passades han d'ésser tocs d'alerta pel futur, les urpes dels especuladors i mesquinesa d'alguns, sempre estan a la guaita del que poden destruir o aixafar en benefici propi.

Altres fets positius que han permès la protecció de molts espais i la permanència de molts indrets, com per exemple els parcs botànics, com Marimurtra, Pinya de Rosa o el Cap-roig, espais com els Aiguamolls de l’Empordà, les Illes Medes o el Cap de Creus, entre altres espais i racons de la geografia gironina.

Molts per l'aposta de persones altruistes que han cregut en el territori, per l'acció d'entitats i fundacions, i també per la ferma aposta per a la protecció del territori per part d'entitats comarcals, municipals i la Generalitat de Catalunya.

Empúries

Empúries, origen de la civilització
cap a la península ibèrica

La Costa Brava, quan encara no havia estat batejada, i tardaria molts segles sense tenir aquest nom, fou el prolegomen de la romanització de la península Ibérica. La ciutat d'Empúries en seria la porta d'entrada. A l’any 575 aC foren els Grecs i a l’any 218 aC les tropes romanes comandades per Gneu Corneli Escipió, van ésser els qui van iniciar la presencia de l'Imperi Romà, en aquest indret.

Al cap de quasi 2.600 anys després, un altre vaixell procedent d'Atenes tornaria a la platja d'Empúries, cor de la Costa Brava, però no per desembarcar-hi tropes gregues, sinó per a portar des de la mítica Olímpia de Grècia, la flama que flamejaria del 25 de juliol al 9 d'agost de 1992 el peveter de l'estadi olímpic de les XXV Olimpíades d'estiu a Barcelona.

LA COSTA BRAVA
Rosa Maria Fragell Sansbelló
Carolina Martí Llambrich

Quaderns de la Revista de Girona, Diputació de Girona, 2007
VIATGE PER LA COSTA BRAVA
Xavier Moret i Ros
Edicions Brau, Figueres, 2008
LES CALES DE LA COSTA BRAVA
Guies gironines
Edicions La Trona, 2006
LA COSTA BRAVA, Plató de Cinema
Lluís Molinas
Edicions Brau, col.Ulyssus, Figueres, 2009
Patronat de Turisme Costa Brava
Baix Empordà Costa Brava
Viquipèdia
Costa Brava - Gencat
Cales i Camins de Ronda
Gangway to the Costa Brava
TotCett - Costa Brava
Costa Brava (castellano)
In Costa Brava (english)
Experiències
 ACDG - Associació Cultural i Divulgativa Gironina - 2010©
Última actualització: març 2016 
 Inici - Agenda - Contactar - Salutació - Actes i Esdeveniments - Esport i Natura - Alt Empordà - Baix Empordà - Cerdanya - Garrotxa - Gironès - Pla de l'Estany - Ripollès - Selva - Enllaços - Webmap - Webs ACDG - Avís legal