contacte  -  mapa web
 
Baix Empordà
Inici Agenda Contactar Fires Esport i Natura Alt Empordà Baix Empordà Cerdanya Garrotxa Gironès Pla de l'Estany Ripollès Selva
Contactar
 
 
Baix Empordà
Begur
Calella de Palafrugell
Calonge
L'Estartit
Llafranc
Mont-ras
Palafrugell
Palamós
Pals
Platja d'Aro
S'Agaró
Sant Antoni de Calonge
Sant Feliu de Guïxols
Santa Cristina d'Aro
Tamariu
Torroella de Montgrí
INFO COMARCAL
Diari de Girona, Baix Empordà
Revista del Baix Empordà
Institut d'Estudis del Baix Empordà
LES ALTRES COMARQUES
Alt Empordà
Cerdanya
Garrotxa
Gironès
Pla de l'Estany
Ripollès
Selva
 

Palamós

POBLAT IBÈRIC DE LA PUNTA DEL CASTELL
Poblat iber de Castell, Palamós
Vista d'una part del poblat íber de la Punta del Castell

Tot i que la fundació de Palamós, hi ha historiadors que la situen a l'any 1277 amb la compra del castell de Sant Esteve, pels entorns d'on avui hi ha Palamós, molts anys abans ja hi va haver-hi presència humana.

Un d'aquests llocs fou l'assentament iber, avui conegut com el Poblat Ibèric de la Punta del Castell, situat en un turó en la part nord de la platja del mateix nom.

Aquest poblat que fou habitat per la tribu iber dels Indigetes, data a partir del segle VI aC fins la època romana, i sembla va tenir el seu període de màxim esplendor entre els segles IV i III aC.

En la època d'inici de repoblament, sembla era un petit nucli de cabanes, i posteriorment es va anar construint el poblat i fortificar per la part que donava a terra, ja que la part de mar estava i continua protegit per penya-segats.

Tot i que sembla que durant el segle II aC el poble que sembla estava vinculat amb el d'Ullastret, va tenir un nou període d'esplendor, i a partir del segle I aC, sembla el lloc va anar-se abandonant progressivament.

La seva excavació va durar uns 10 anys, entre el 1945 fins el 1955 sota les ordres de l'arqueòleg gironí Miquel Oliva Prat (Girona, 1922 - Castelló d'Empúries, 1974), bon coneixedor del món iber a les comarques gironines, ja que entre moltes tasques arqueològiques, havia estat molt vinculat a les excavacions de la ciutat iber d'Ullastret, en el Puig de Sant Andreu, el poblament més gran d'aquesta tribu.

El jaciment fou descobert per en Lluís Barceló Bou (Cruïlles,1873 - Calonge, 1951), que havia estat historiador i bibliotecari autodidacte que, durant molts anys va ésser també conservador del llavors Museu-Biblioteca Municipal de Palamós.
Periòdicament, s'hi organitzen visites guiades, normalment amb coordinació amb el jaciment d'Ullastret, i organitzats pel Museu Arqueològic de Catalunya o per la oficina de turisme de Palamós.

 

EL TERRITORI PALAMOSÍ

Termes municipals abans de 1942 de Vila-romà (Sant Joan) i Palamós
© Llofriu-Wikia (modificat)

Palamós té una superfície de 14 Km2, una extensió una mica per sota de la mitjana dels municipis del Baix Empordà que és de 19,49 Km2 essent el més gran Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura amb 99,83 Km2 i el més petit, Colomers amb 4,34 Km2  pràcticament idèntic que el d'Ultramort de 4,36 Km2.

Antigament la seva superfície del terme municipal de Palamós havia estat molt menor, només de 1,14 Km2. Sant Joan de Palamós, avui un agregat de Palamós, havia estat fins l'any 1942 un municipi independent basant la seva economia en l'agricultura.

Quan aquesta a principis del segle XX va anar progressivament decaient principalment en pro de la indústria del suro i de l'activitat portuària de Palamós, els dos municipis es van fusionar amb un únic nom, Palamós.

Sant Joan de Palamós, que antigament era conegut com Vila-romà, encara avui els seus habitants tenen una forta identitat. El seu nucli urbà a part de masies disperses, s'havia concentrat a l'entorn de la parròquia de Santa Eugènia de Vila-romà, molt lligada també amb el municipi veí de Vall-llobrega, ja que juntament amb la seva parròquia de Sant Mateu, havien format un únic districte parroquial sota la dependència del monestir de Sant Feliu de Guíxols.

Per la part de terra i de sud-oest-nord, el terme municipal de Palamós toca amb el de Calonge, amb una petita franja de no més de 400 metres amb el terme de Forallac, amb el de Vall-llobrega i finalment, amb de Mont-ras que acaba en el Cap de Planes.

Carretera C-31 Port de Palamós
Carretera C-31 tram entre Platja d'Aro i Palamós
 
Port de Palamós

La seva orografia es molt plana, excepte per la part nord-oest, que comença a remuntar-se cap a Les Gavarres, quedant la punta final del terme entre el Puig Cargol (Calonge) de 363 metres i el Montagut Petit (Vall-llobrega) de 258 metres; el puig més alt dins el municipi de Palamós és la Roca Blanca de 162 metres d'altitud. A part d'aquest zona que s'endinsa a les gavarres, la resta és pràcticament pla, llevat d'una petita part en la zona litoral que agafa una superfície de les muntanyes de Begur, on la part més alta és el Puig del Terme de 139 metres.

La seva riquesa hidrogràfica és concentra bàsicament en varies rieres, la principal, la riera d'Aubi, que neix al terme de Palafrugell i vessa al mar en la platja de la badia de Palamós, ja a Sant Antoni de Calonge. L'Aubi té com afluents principals, la riera de Vall-llobrega, la riera del Bell-lloc, i la riera Belitrà. En el moment que entra al terme de Palamós, té una petita riera que deriva cap a la Platja de Castell, coneguda com l'Aubi Nou, que té la riera de Canyelles com a principal afluent.

Pel que fa a les comunicacions, Palamós està molt ben comunicada tant per mar com per terra. El port de Palamós, tret del de Barcelona i Tarragona, és el més important de Catalunya, ja que és alhora un port pesquer, comercial, esportiu i de passatgers creueristes. Un port que històricament arranca a l'any 1279 i que en segles posteriors no ha fet més que ampliar-se i prosperar.

Joan Abras i Palamós Palamós
"Palamós, paradís de la vela" de Joan Abras
 
Platja gran i el Passeig del Mar al fons
Palamós   Platja de Palamós
La tradició manual d'arranjament de xarxes
 
Badia de Palamós

Per carretera s'hi pot arribar a través de la nova C-31 tant si es prové de La Bisbal d'Empordà o Palafrugell com Calonge o Platja d'Aro. Des de la seva inauguració el juny de 2011 del tram entre Platja d'Aro i Palamós, ha suposat una descàrrega de transit, ja que antigament s'havia de passar pel centre de la població. Altres vies com la C-253 i C-256 són accessos procedents de la C-31, tot i que la C-253 era l'antiga entrada de Palamós, quan es procedia de Sant Antoni de Calonge. Pel que fa a distàncies, Palamós es troba a 21 Km de La Bisbal d'Empordà, capital del Baix Empordà, a 11 Km de Palafrugell, a 46 Km de Girona per Cassà de la Selva i a 117 Km de Barcelona per l'AP-7.

L'entitat urbana més important i de fet la única al municipi de Palamós, és Sant Joan, que actualment es pot considerar com totalment unida amb Palamós, donat que no hi ha ni un sol metre de separació entre un nucli i l'altre. Hi ha altres nuclis de població, com la Fosca, Pi d'en Xana, Santa Margarida o Sant Esteve, però cap amb identitat històrica com Sant Joan, i per tant, nuclis de poblacions sorgits al llarg del segle XX, la majoria de manera caòtica per l'especulació i el desgavell urbanístic.

Palamós Palamós
La Vela, sempre present a Palamós
 
Port esportiu i de lleure de Palamós des del Padró
Cala Margarida de Palamós   La Fosca de Palamós
Cala Margarida
 
Platja de la Fosca

Pel que fa a llocs històrics, el més antic el poblat ibèric del Castell i ja dins l'edat mitjana el castell de Vila-romà, avui totalment en ruïnes, com el de Sant Esteve de Mar. També hi ha la Torre Ribes, que és una antiga torre de guaita de tres plantes, que es troba en una propietat privada. Pel que fa als aspectes religiosos, hi ha l'ermita de Santa Maria de Bell-lloc a un 3 Km. de Sant Joan de Palamós.

Retornant als límits del municipi, tota la franja sud-est està limitada pel mar. Des del sud comença en la Platja Gran de Palamós que conjuntament amb la de Sant Antoni de Calonge són abraçades per la Badia de Palamós. Continua cap el port pesquer i comercial i un cop passat l'espigó portuari s'arriba a la punta de Sa Punta des Molí. En aquest punt s'hi troba el Far de Palamós, una construcció de 1857 encara operatiu.

Cala S'Alguer, Palamós Platja de Castell
Cala S'Alguer
 
Platja de Castell
Palamós   Cala Estreta, Palamós
Roques de la Roja
 
Cala Estreta

Continuant la costa direcció nord, es passa pel Padró fins arribar a la nova zona portuària de Palamós, bàsicament per les embarcacions de lleure i esportives. Abans d'arribar al Cap Gros s'ha de passar per Cala Margarida, caòtica i malmesa pel munt d'edificis sense ordre ni concent. La Platja de la Fosca, tot i està massa urbanitzada, encara conserva una ampla platja i un entorn agradable on es pot visualitzar l'antic castell de Sant Esteve, que últimament s'ha treballant en la seva recuperació.

La cala S'Alguer, és un petita platja on foren construïdes un bon nombre de barraques de pescadors, i que avui encara es conserven, en un entorn verd i de postal. Finalment s'arriba a l'última platja, no tan gran com la Fosca, però amb força capacitat, la Platja de Castell.

PalamósLa defensa d'aquest espai natural, va suposar una de les reivindicacions populars, i sortosament reeixides de les comarques gironines en defensa del patrimoni natural.

Acabdillat el moviment per l'associació "Salvem Castell" es van portar a terme gran nombre de mobilitzacions en pro de protegir els espais naturals contra la despòtica actuació especuladora d'aixafar-ho tot, en nom del mal entès progrés i, en benefici d'uns quans.

Després de la forta oposició popular que va acabar en un democràtic referèndum, el 12 de juny de 1994 on hi va haver una clara majoria, quasi un 70% en posar fre a una possible massacra urbanística com dissortadament en molts llocs de la Costa Brava. Afortunadament, avui aquest lloc forma part del Parc Natural Protegit de Castell-Cap Roig.

Més enllà de la Platja de Castell, on en la Punta de Castell s'hi troba el poblat ibèric, s'inicia una costa escarpada, agresta i brava de gran bellesa, només trucada breument per algunes petites i calmades cales com Cala Corbs, Cala Estreta o Cala Roca Bona, fins arribar al Cap de Planes, el límit del municipi de Palamós i començament del de Mont-ras.


Les Illes Formigues

Una part molt important del municipi confronta amb el mar, des de la mateixa platja de la badia de Palamós compartida amb el municipi de Calonge, fins arribar al Cap de Planes, passant per indrets, platges i cales com La Fosca, S'Alguer o la platja de Castell o altres més petites com Cala Margarida, Cala Corbs o cala de la Roca Bona.

Illes Formigues
Arxipèlag de les Illes Formigues
© Jordi Lluís

A la part nord del municipi per la mateixa costa entre 0,8 i 1,5 Km en línia recta mar endins, s'hi troben les Illes Formigues, famoses per ser el lloc on es va produir la coneguda batalla naval entre la flota francesa i la catalana, comandada per l'Almirall Roger de Llúria a l'any 1285.

El rei Felip III, l’Ardit, amb el suport i benedicció del Papa Martí IV, van voler castigar Pere II el Gran, fent una croada contra Catalunya. En aquesta croada els francesos varen patir una humiliant desfeta per part de les tropes catalanes, tant per mar en la batalla de les Formigues com per terra en el Coll de Panissars, lloc proper a La Jonquera.

Tanmateix, les Illes Formigues també han aparegut diverses vegades en els medis de comunicació, principalment pel ligiti entre l'ajuntament de Palamós i el de Palafrugell, que s'han disputat la seva permanència en funció de la documentació històrica sobre el petit arxipèlag. Per tal de no repetir la informació, s'adjunta l'escrit que va aparèixer al diari AraGirona.cat referent aquest tema, tant pel que fa a la història com a la sentència final del Tribunal Suprem.

 Informació i webs relacionades:  
  Bibliografia:
• SALVEM CASTELL, la veu d'un poble contra l'especulació urbanística, Feliu Antúnez i Seguí, CCG Edicions, Girona, 2010

 

ELS DOS CASTELLS DE PALAMÓS

Dins el municipi de Palamós hi ha dos castells, dissortadament dels dos només en queden les seves ruïnes i reduïts vestigis constructius del que foren en el passat. Un és el castell de Vila-romà situat en el paratge del Bell-lloc, el qual està totalment en ruïnes i que s'hi pot accedir a través de la urbanització el Pi d'en Xana per un camí sender que també porta al dolmen de Montagut i a Fitor.

L'altre castell, és el de Sant Esteve de Mar, en aquest cas molt més accessible que l'anterior, ja que es troba en la part nord de la Platja de la Fosca. Aquest castell en els darrers anys s'hi ha treballat i arranjat el seu entorn, fet que ha permès poder-hi organitzar visites guiades per part de l'Ajuntament de Palamós.

Castell de Vila-romà

Castell de Vila-romà, Palamós
Restes del Castell de Vila-romà

Malgrat està en condicions reprovables, està declarat com bé cultural d'interès nacional (BCIN) per la Generalitat de Catalunya, i es tracta d'una antiga fortalesa documentada a l'any 1276, i per tant, és de suposar que la seva existència és molt anterior a aquesta data, tot i que no hi ha consens per part dels historiadors en fixar una data comuna, però aquesta podria ésser entre els segles X i XI.

Aquest document de 1276 que és quan hi ha constància de la seva existència, prové de la comprar del castell per part del bisbe de Girona (1254 - 1279), Pere de Castellnou, se suposa en nom de l'església.

Aquest en devia gaudir ben poc com a màxim responsable eclesiàstic, ja que en aquella època havia marxat del bisbat de Girona i tenia la residència a La Bisbal d'Empordà, conjuntament amb el cabiscol i el clero, retirant-se posteriorment a Rupià, on emmalaltí, morint el 20 de febrer de 1279.

El castell fou comprat per 45.000 sous al hereus d'un tal Pere Alemany, que no té res a veure amb el pintor vergosià del segle XV. Ja a l'any 1371 el rei Pere III, el Cerimoniós o el del Punyalet (Balaguer,1319 - Barcelona,1387), l'incorpora als bens de la Corona d'Aragó.

Sembla que en anys posteriors també fou propietat del Duc de Sessa, senyor del Castell de Calonge. Finalment, a l'any 1812 en el marc de la Guerra del Francès (1808 - 1814), el castell fou volat per les tropes franceses, i mai més va tornar-se a reconstruir.

Castell de Sant Esteve de Mar

Els fonaments d'on es va enlairar el Castell de Sant Esteve de Mar són antiquíssims. Foren a partir de les restes d'una antiga vil·la romana d'on es va aixecar el castell i, segurament la vil·la romana ho fou sobre un antic assentament iber.

Castell de Sant Esteve de Mar, Palamós Castell de Sant Esteve de Mar, Palamós
Restes del Castell de Sant Esteve de Mar
 
Castell de Sant Esteve de Mar des de la Platja de la Fosca

El seu origen es situa a l'entorn del segle XIII, però diferents obres al llarg del segles XIV a XVIII el van anar ampliant. A l'any 1277 el rei Pere el Gran (València,1240 - Vilafranca de Penedès, 1285), encomana a Astruc Ravaia ric jueu del Call gironí, la compra del castell als canonges gironins Dalmau de Palol i Ponç d'Urtx.

Alexis Mdivani amb Barbara Hutton, casats entre 1933 -1935

La intensió del rei, sembla era la fundació d'un port i la repoblació de tota aquesta zona, i per tant, hagués estat el lloc on hauria nascut la vila de Palamós, però aquesta població més tard s'aniria declinant on avui està Palamós, i que hi havia hagut una fortalesa coneguda com el Palau.  Tota la zona fou organitzada jurisdiccionalment per Arnau de Bruguera o Sa Bruguera, que es pot dir, fou el primer alcalde de Palamós, i pertanyent a la parròquia de Santa Eugènia de Vila-romà.

El document més important i preuat del prolegomen històric de Palamós, és la "Carta Pobla" un document de gran importància històrica, ja que estableix l'estatus de ciutadania dels primers habitants del que avui és el municipi de Palamós, on prescriu els drets dels veïns i la regulació dels serveis comunals, com utilització de forns, molins, venda de sal, celebracions de fires i mercats o de cens de pescadors, a part d'establir altres aspectes com normes jurídiques i d'edificació.

Durant l'edat mitjana el castell va anar passant per diferents nobles propietaris; un dels quals fou Berenguer de Cruïlles (Peratallada,1210 - Barcelona,1362), bisbe de Girona (1349 - 1362) i primer President de la Generalitat de Catalunya (1359 - 1362).

Durant la Guerra dels Remences, en la segona meitat del segle XV, fou pràcticament enderrocat en la seva totalitat i estigué abandonat fins que en els segles XVI-XVII va ésser reconvertit en una casa de pagès.

La revolució bolxevic de 1917 va provocar l'abdicació del tsar Nicolau II, i la fugida de molts nobles i aristòcrates de Rússia. Molts d'ells va anar cap a la Costa Blava, als entorns de Niça, però altres van venir a la Costa Brava, com el coronel Nicolau Woevowsky, propietari del castell de Cap Roig.

El castell de Cap Roig que fou propietat del coronel Nicolau Woevowsky, un rus resident a la Costa Brava com Alexis Mdivani

Un dels altres aristòcrates russos que van venir a la Costa Brava fou, Alexis Mdivani (1905 - 1935). Membre d'una aristocràtica família d'origen georgià, Mdivani va adquirir el castell convertit en masia, per tal de poder-lo restaurar i convertir-lo en la seva residència. Les obres es van iniciar, però van quedar ben poc al quedar truncades quan a l'any 1935, Alexis Mdivani va patir un accident amb el cotxe, on hi va morir.

L'Alexis Mdivani que en aquell moment estava hostatjat al Mas Juny de Palamós, propietat del pintor Josep Mª Sert, es dirigia cap a Perpinyà amb un Rolls-Royce juntament amb la baronessa alemanya Maud von This. Quan passaven pel terme d'Albons i es veu per excés de velocitat el conductor va perdre el control del vehicle donant varies voltes de campana quan va passar per un sotrac molt pronunciat.

Alexis Mdivani, amic també de Salvador Dalí, va morir poc després de l'accident, i la mateixa ambulància el va portar al Mas Juny. La baronessa amb greus ferides fou traslladada a la Clínica del Dr. Francesc Coll i Turbau que hi havia en el carrer de la Força de Girona, i que posteriorment seria l'actual Clínica Girona, emplaçada avui en el carrer Joan Maragall de Girona.

La mort d'Alexis Mdivani va suposar el final de l'inici de les obres per a reconstruir el Castell de Sant Esteve de Mar. Si no es passat aquell fatal accident, possiblement avui el castell seria una obra esvelta en la Platja de la Fosca, com ho és el castell Woevowsky dels Jardins de Cap Roig.

 Informació i webs relacionades:  

 

EL TREN DEL BAIX EMPORDÀ: "L'EMPORDANET"

Placa de l'empresa Hohenzollern de Düsseldorf fabricant de dues locomotores adquirides a l'any 1907 per la línia Girona - Palamós

El tren de via estreta, conegut com el Tren del Baix Empordà, va tenir una història dividida en tres parts. La primera fou la inauguració de la línia entre Flaçà i Palamós, la segona la connexió entre Flaçà i Girona, per d'aquesta manera quedaven unides pel tren Palamós i Girona. Finalment, aquest traçat va disposar d'un ramal que aniria des de Girona a Banyoles.

Les estacions de Flaçà, Palamós i Banyoles, es trobaven al centre de la població, tot i que el de Palamós tenia un petit allargament fins el port, però l'estació de Girona, no estava situada al centre de la població com ho estava el tren gran i el que anava a Olot i Sant Feliu de Guíxols, sinó que estava situada en la zona de Pedret, just abans d'entrar a Girona cap el barri vell o la devesa.

La línia de tren entre Flaçà i Palamós fou inaugurada el 23 de març de 1887, en plena regència de María Cristina de Habsburgo-Lorena, esposa d'Alfons XII i mare d'Alfons XIII i, fou la primera línia de tren de via estreta a les comarques gironines. Cinc anys més tard, s'inauguraria el primer tram de l'altre línia de via estreta que amb el temps uniria Olot amb Sant Feliu de Guíxols, passant per Girona.

A principis del segle XIX els municipis entre Flaçà i Palamós, van anar experimentant un increment demogràfic, i no per un augment de l'activitat agrícola, ramadera i de la pesca, que eren les habituals en la comarca del Baix Empordà sinó, per una altra força productiva que fou l'explotació del suro, tant en la seva vessant forestal com la industrial.

Aquesta manufactura es va anar incrementant al llarg del segle XIX i per tant, la pròpia població autòctona ja no podia absorbir tota la producció que es generava en les nombroses industries sureres que anaven sorgint; es feia del tot imperatiu l'exportació del producte per tal de donar sortida al cada cop més alta manipulació i fabricació del suro, si no es volia entrar en un estancament d'aquest nou i pròsper sector industrial.

El Baix Empordà tenia varies poblacions industrials d'importància com La Bisbal d'Empordà, Palafrugell o Palamós entre d'altres, i disposava de dos punt molt importants per tal de garantir una expansió de la indústria surera. D'una banda, Flaçà on hi passava el tren gran que unia Barcelona, Girona i la frontera amb França. I l'altre, el port de Palamós, un punt estratègic de sortida cap a l'exportació per via marítima.

El tren sortint de Palamós a l'any 1915
© C.Salmerón
 
Dipòsit del tren a Palamós, 25 de maig de 1953
© D.T.Rowe

Aquest increment industrial i demogràfic s'havia de complementar per tal de garantir la seva supervivència amb unes bones comunicacions. Els carros i tartanes, havien estat fins aleshores el medis de transport més habituals, però la seva poca capacitat, lentitud i les desastroses carreteres feien del tot inviable la seva viabilitat pels nous projectes dels industrials empordanesos. Els camions i autobusos, no van ésser presents fins després d'acabada la I Guerra Mundial (1914-1918), amb el naixement de diverses empreses de transport de mercaderies i de viatges, tals com la TEISA fundada a Banyoles a l'any 1920 o la SARFA, que es va crear a Palafrugell l'any 1921, avui encara operatives.

Per tant, a finals del segle XIX si es volia disposar d'un medi de transport fiable, ràpid i de gran capacitat, que al mateix temps podia servir pel transport de mercaderies, de bestiar i també de viatgers, era del tot indubtable que l'únic que complia aquest requisits era, el ferrocarril.

A partir d'aquí es van realitzar diferents projectes de viabilitat i estudis per tal de implantar diferents línies de ferrocarril, que donada va seva curta distància operativa, serien els tren nomenats de via estreta, o sigui ample de via de 750 mm. Estudis en connectar per tren diferents poblacions com Girona, Sant Feliu de Guíxols, Palamós, Palafrugell, Torroella de Montgrí, L'Escala, La Bisbal d'Empordà, Olot o Banyoles entres d'altres.

Finalment els projectes que es van consolidar foren dos: el tren d'Olot a Sant Feliu de Guíxols per Girona i el de Palamós a Girona, amb un ramal que aniria fins a Banyoles, els qual es construirien i s'inaugurarien en dates diferents. Els altres estudis i projectes van ésser desestimats i mai es van portar a terme, molts dels quals eren prou agosarats amb un cost molt elevat com el projectat de Blanes a Figueres passant per Caldes de Malavella i Palamós.

Dissortadament de l'antic trajecte del tren Girona - Flaçà - Palamós no s'ha pogut transformar en un carril bici com el d'Olot fins a Sant Feliu de Guíxols, passant per Girona. El fet que molts dels trams passessin per la carretera ha estat possiblement un dels impediments.

Finalment el propietari i advocat de Palamós August Pagès i Ortiz, obté la concessió per part de l'Estat del tram entre Palamós i Flaçà, passant per Palafrugell i La Bisbal d'Empordà. En base a aquesta concessió, el 30 de novembre de 1884 davant notari a Palamós, es constitueix l'empresa "Tranvia del Bajo Ampurdán" amb un capital desemborsat de 1.000.000 ptes. subscrit a través d'accions a 500 ptes/acció, provinents principalment de veïns de Palamós, La Bisbal d'Empordà, Palafrugell i Calonge.

Una de les poques obres de l'antiga línia al seu
pas per Sant Joan de Mollet

El primer tram que es va construir va ésser entre Palamós i Palafrugell, no absent de dificultats per les pròpies obres o canvis en el trajecte que va motivar expropiacions, a costos molt més elevats dels previstos, motivant una ampliació de capital. Malgrat tot, la línia va anar seguint el seu curs i, a principis de 1887, les locomotores-tramvia procedents de Bèlgica, van començar a fer les primeres proves.

Finalment, i en un ambient d'eufòria i entusiasme popular, el dia 23 de març de 1887 es va procedir a la solemne inauguració, d'aquest primer tram de tren de via estreta de les comarques gironines. Del gran esplendor i augment de trànsit que fou a principis de la seva posta en marxa, al cap de poc es va veure afectada per la crisi de la industria surera en l'elaboració de taps, per culpa de la fil·loxera, fet que va obligar a posar a la venda la companyia ferroviària.

Al cap de vuit anys de la seva inauguració, el 8 de novembre de 1905 fou adquirida per la companyia belga "Société Anonyme de Chemins de Fer Économiques en Catalogne" que va promocionar amb èxit la línia amb la adquisició de noves locomotores i vagons, i canviaria de nom al cap de poc temps a, "FFCC Económicos en Cataluña".

Interessant llibre per a conèixer
a fons la història d'aquest tren
de via estreta

A l'any 1910 l'empresa sol·licita la concessió del tram entre Girona i Flaçà, complementat per un ramal fins a Banyoles. La concessió arriba per la part estatal a principis de 1912, i es comencen les obres que es veuran greument afectades per dificultats tècniques, econòmiques, vagues i principalment per l'esclat de la I Guerra Mundial (1914-1918) ja que la seu de la companyia estava a Brucel·les, i per tant, en zona de guerra.

Finalment, malgrat totes les dificultats, Palamós i Girona quedarien unides a través de Flaçà, el 26 de juny de 1921 dia de la seva inauguració. Poc després, l'empresa faria fallida, que conjuntament amb altres problemes i demandes que tenia obertes, la compraria l'empresa Ferrocarriles Económicos Españoles, S.A." que serà la nova companyia explotadora de la línia Girona(Pedret) - Flaçà - Palamós i la de Girona (Pedret) - Banyoles, que seria inaugurada el 16 de març de 1928, l'última i més tardana línia de via estreta de les comarques gironines.

La línia del Baix Empordà, com la de Olot-Girona-Sant Feliu de Guíxols, tindria els seus alts i baixos, on hi destaca pel que fa a viatgers, la clara competència per carretera, però als anys trenta va tornar a patí una forta trompada amb l'esclat de la Guerra Civil (1936-1939). A principis de febrer del 39, durant la retirada de les tropes republicanes cap a la frontera francesa i davant l'empenyiment de l'exèrcit de Franco, moltes instal·lacions i ponts foren destruïts afectant greument la línia que va quedar partida en diferents trams.

D'aquesta manera el govern franquista va decretar la suspensió i fou incorporada poc després a l'empresa "Explotación de Ferrocarriles por el Estado", passant a denominar-se "Ferrocarril Palamós-Gerona-Bañolas". A l'any 1948 es va reiniciar el transport de forma regular però només amb mercaderies i no seria fins el 11 de maig de 1950, que tornaria a tenir un servei regular per a passatgers.

Però, l'alegria de molts ciutadans per la represa de l'activitat ferroviària, duraria poc, concretament poc menys de sis anys. El 29 de febrer de 1956 la línia Girona (Pedret) - Flaçà - Palamós, i l'endemà 1 de març, la línia Girona (Pedret) - Banyoles, quedaria definitivament clausurada per ordre del "Ministerio de Obras Públicas".

+ Informació:  

El Tren Petit Palamós - Girona - Banyoles (YouTube)
El Tren de Palamós i la Cooperativa Obrera (.pdf)
El Tren Pinxo de Banyoles
Wikipèdia: Línia Palamós-Girona-Banyoles
40 anys sense trens petits (.pdf)
El Carrilet de Girona a Banyoles (.pdf)

+ Bibliografía:

• EL TRAMVIA DEL BAIX EMPORDÀ, Història del ferrocarril Palamós-Girona-Banyoles, C.Salmerón Bosch, Ed.Terminus, 1985
• EL TREN PETIT DE BANYOLES
, Josep Grabuleda Sitjà, Edicions QB Quaderns de Banyoles, Banyoles, 2002

 

ELS PORTS DE PALAMÓS: EL PORT COMERCIAL I EL PORT ESPORTIU MARINA

Ports de la Generalitat
Ports de la Generalitat - Zona marítima nord (Costa Brava)
© Gencat (Imatge Parcial)

Els sistema portuari català depenent de la Generalitat de Catalunya, està dividit en dos sistemes de gestió, el directe i el indirecte, i està classificat territorialment en tres franges marítimes: Zona portuària nord, zona portuària centre i zona portuària sud.

Ports de la Generalitat s’ocupa de gestionar els ports pesquers, esportius i comercials no concessionats de Catalunya, és a dir, aquells que l’Administració catalana gestiona directament (gestió directe) i que concretament són, 19 ports, 3 dàrsenes pesqueres i 4 embarcadors fluvials en tot Catalunya i dels quals, 8 estan en territori gironí.

Els port de Barcelona i el de Tarragona, són considerats ports d'interès general i la seva gestió es desenvolupa a través de l'Autoritat Portuària de Barcelona i de Tarragona respectivament.

La zona portuària nord és la que compren les comarques de l'Alt i Baix Empordà i la Selva marítima, és a dir tota la Costa Brava. Disposant de vuit ports en total, tots ells d'acció directe i dependents de Ports de la Generalitat, que és una empresa pública adscrita al Departament de Territori i Sostenibilitat. Aquests són: Llançà, Port de la Selva, Roses, L'Escala, L'Estartit, Palamós, Sant Feliu de Guíxols i Blanes.

Pere II, el Gran
Pere II el Gran, fundador de la vila i port de
Palamós en el segle XIII

Dins aquesta zona portuària nord, i a part dels ports esmentats dependents de Ports de la Generalitat, hi ha altres ports més petits que depenent de la Generalitat de Catalunya, però a través del Departament de Territori i Sostenibilitat directament, tals com: Portbou, Colera, Roses, Canals de Santa Margarida, Marina d'Empuriabrava, Aiguablava, Llafranc, Marina Palamós, Port d'Aro i Cala Canyelles.

Els ports de Roses i Palamós, per la seva importància i diversitat, estan dividits en part per Ports de la Generalitat i pel Departament de Territori i Sostenibilitat. I en el cas concret del port de Palamós, es configura com el port més important de Catalunya, després de Barcelona i Tarragona, pel fet que congrega totes les activitats possibles per via marítima, com la comercial, industrial, pesquera, recreativa i turística.

Palamós disposa de dos zones portuàries, conegudes com Port de Palamós i Port Esportiu Marina de Palamós. El primer situat en la zona de la Platja Gran, és el més gran, antic i important, centrat principalment amb l'activitat comercial, industrial, pesquer i turístic, com és el cas de la presència de gran velers i creuers. L'altre, situat en la zona del Padró, entre aquest i a tocar Cala Margarida, és de caire esportiu i recreatiu.

Palamós segle XVII
Vila i setge de Palamós (Gravat del segle XVII)
Font: Històries de Palamós i Comarca

A més,  Palamós té la importància d'ésser la seu de la Capitania de Marina Mercant, depenent del "Ministerio de Fomento", que compren els límits territorials entre la frontera amb França fins a la desembocadura del Tordera, és a dir, de la Costa Brava i, est dividida la zona en tres districtes marítims: Roses, Palamós i Blanes.

El port de Palamós, es considera que com a prolegomen de l'actual, evidentment ampliat en tots els aspectes i funcions amb el pas del temps, fou ordenada la seva construcció per Pere II, el Gran (València, 1240 - Vilafranca del Penedès, 1285).

Sembla que antigament, en època dels ibers i del romans, el lloc on hi va haver més activitat marítima fou la zona de Castell i la Fosca. A diferència, el poder reial va trobar cap a mitjans del segle XIII que la badia de Palamós era un lloc ideal per un port i l'assentament d'una vila al seu entorn.

Una de les raons, fou que només Palamós i Torroella de Montgrí eren territoris sota la sobirania del poder reial. Tossa de Mar, Sant Feliu de Guíxols o Roses, entre d'altres territoris septentrionals catalans, estaven en mans del poder eclesiàstic monacal.

La zona de Torroella de Montgrí, l'Estartit, poc profunda i receptora de corrents sorrenques de la desembocadura del riu Ter, fou ràpidament descartada en benefici de la badia de Palamós, més accessible i major fondària.

Port de Palamós, Enric Llach
"Port de Palamós, 1895" d'Enric Llach (Museu Marítim de Barcelona)
Font: Atles paisatgístic de les terres de Girona

Amb la compra del castell de Sant Esteve de Mar al Bisbat de Girona, va suposar que tot aquest territori a l'entorn de Palamós passava en mans del rei Pere II, el Gran. A part de la construcció d'un port i d'un palau-fortalesa, Palamós es va veure gratificat per la "Carta Pobla" que atorgava als futurs pobladors de la vila, tot un seguit de privilegis per tal de facilitar l'assentament humà en aquesta zona.

El poder disposar d'un port en la zona septentrional de Catalunya, en un moment en que la corona Catalano-aragonesa s'expandia pel Mediterrani, va fer que la funció del port de Palamós no fos comercial, sinó militar. Això va comportar, que Palamós, el seu port, la vila i el palau-fortalesa, es convertissin en un punt estratègia de primer ordre, i per tant, encís dels enemics, és a dir punt de conflicte. Tal, que fins i tot segles després i durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), Palamós fou de les poblacions més castigades per bombardejos de la marina franquista.

Fins arribar al segle XX, el port de Palamós va passar per diferents episodis històrics, activitats portuàries i estats de conservació diversos, i hauria d'esperar fins el 24 de juny de 1902, quan es va posar la primera pedra del port que avui es coneix.

Des dels seus inicis, fins a la construcció més consolidada en el segle XX, el port de Palamós, no va deixar de funcionar, tot i que les condicions de càrrega i descàrrega de vaixells no era com l'actual, i per tant, el transport i carretejat de mercaderies es feia amb barcasses i manualment mitjançant camàlics.

Port de Palamós
Vista de Port de Palamós des de l'extrem del moll vell
Port de Palamós Port de Palamós
Inici del port i Museu de la Pesca a l'esquerra
 
Pasarel.les en el port
Vaixell de vela "Rafael"   Espigó del Port de Palamós
Vaixell de vela llatina "Rafael" del Museu de Pesca
 
Espigó principal de port
Port de Palamós   Port de Palamós
La pesca, una importantíssima activitat laboral i comercial en el Port de Palamós

El comerç marítim durant el segle XX fou molt important, on el suro hi va tenir un paper protagonista de primer ordre, fins el punt que el mateix port gaudia d'un ramal per la càrrega i descàrrega de suro i altres mercaderies del tren de via estreta que anava de Girona a Palamós, conegut com Tramvia del Baix Empordà.

Avui, el port de Palamós continua amb una activitat molt important, però ja no únicament amb l'aspecte comercial, industrial i pesquer, sinó que en l'àmbit esportiu, del lleure i del turisme, s'ha vist fortament potenciat. Tant, que malgrat que en el port principal es poden veure vaixells de pesca, de càrrega de contenidors, esportius, de lleure o creuers, fou necessària una aposta considerable en dotar de Palamós d'una segona infraestructura marítima.

Port esportiu Marina de Palamós
Vista des del camí de ronda de Cap Gros, de Cala Margarida i el Port Esportiu Marina de Palamós al fons
Port Esportiu Marina de Palamós Port Esportiu Marina Palamós

Dues vistes del Port Esportiu Marina de Palamós

D'aquesta manera a l'any 1992 fou inaugurat un segon gran port, el Port Esportiu Marina de Palamós, situat entre el Padró i quasi a tocar Cala Margarida. Una infraestructura portuària àmplia i moderna que ha permès que Palamós pugui potenciar més la nàutica esportiva, amb 862 amarres per a embarcacions des de 7 fins a 30 metres d'eslora, i disposant també d'una àmplia zona de serveis propis en aquests tipus de instal·lacions nàutiques.

 Informació i webs relacionades:  
Port de Palamós (Dades)
  Bibliografia:
EL PORT DE PALAMÓS, Generalitat de Catalunya, Direcció General de Ports i Costes, Barcelona, 1991

 

CONVENT DELS AGUSTINS

Palamós
Gravat del segle XVII, on es veu la ciutadella i el convent
dels agustins en Sa Punta d'Es Molí

El Convent del Agustins de Palamós, ha passat com molt edificis en les comarques gironines a la història, i per tant, avui només en queden vestigis i en molts de casos una documentació escrita i gràfica del que fou i va representar aquell edifici.

La presència dels frases ermitans de Sant Agustí, no van arribar a les comarques gironines per primer cop i es van instal·lar a Palamós, sinó que ja disposaven d'altres convents com el de Torroella de Montgrí o el de Castelló d'Empúries.

Els agustins van arribar a Palamós l'any 1568 quan el Jurats de la Vila, van instar la creació d'una comunitat en el seu municipi d'aquests frares.

L'Orde de Sant Agustí és una congregació religiosa mendicant que va ésser fundada pel papa Innocenci IV a l'any 1244 seguint les directrius conegudes com "Regla de Sant Agustí", i que en un principi eren coneguts com Orde dels Ermitans de Sant Agustí o Eremites de Sant Agustí o també, agustins calçats, o simplement agustins.

Palamós
Façana de l'antiga església del convent dels agustins

El convent dels agustins de Palamós estava situat en la zona del Padró on també hi havia l'Hospital dels Pobres, però aquest no era l'emplaçament original. El primer convent es va edificar a l'entorn de l'antiga capella dedicada a la Mare de Déu de Gràcia i ubicada en Sa Punta d'Es Molí, construïda abans de 1509, i que a l'any 1543 fou greument danyada pel corsari otomà Baba Aruj, conegut com Barba-rossa. Aquest primer convent, estava situat a dins de la ciutadella de Palamós.

A partir de l'any 1568 que els agustins són presents a Palamós, es comença a construir el convent, ampliant-te'l progressivament, on l'any següent el frare Jaume Duran en fou el primer responsable. La vida dels agustins durant més de cent anys es va anar desenvolupant de forma harmoniosa entre l'orde i la població, com també amb la parròquia de Santa Maria.

Església parroquial de Santa Maria
La imatge de la Mare de Déu de Gràcia de l'església del convent, que es va posar en la façana de l'església parroquial de Santa Maria de Palamós (avui no hi és per trobar-se a restaurar)

Entre 1688 i 1697 és el que dura la Guerra dels Nous Anys entre França i la Lliga d'Augsburg, on Catalunya s'hi veurà immersa de ple. Poblacions com Castellfollit de la Roca, Hostalric i el mateix Girona, patiran setges importants, Palamós no en quedaria al marge. El 10 de juny de 1694, després de varis dies de setge, Palamós capitula i les tropes franceses entren a la vila, on entre molts atacs a la població el convent dels agustins s'hi veure afectat, resultant totalment destruït.

Després d'aquest episodi i sense convent, els frares s'instal·len provisionalment a casa d'un particular i més tard a l'Hospital dels Pobres a través d'un conveni amb els Jurats de la Vila, però són forçats pel bisbe de Girona, Miquel Joan de Taverner i Rubí a reconstruir el convent i abandonar l'hospital, ja que els trasllats que havien fet havia estat sense el coneixement i consentiment del bisbe.

D'aquesta manera, reinicien la reconstrucció del convent en el mateix lloc de Sa Punta d'Es Molí a l'any 1724, però al cap de poc, el rei Felip V, ordena la suspensió de les obres al considerar que aquest indret era un punt estratègic clau de defensa de la vila, les obres que fins aleshores s'hi havien fet, passant a convertir-se en espais militars.

Per tant, els frares agustins han de buscar un nou emplaçament, i aquest serà la zona on hi havia l'Hospital del Pobres, en la zona del Pedró i que avui només en queda l'antiga capella de la Mare de Deu del Carme en la confluència dels carrers Pedró i Enrajolat.

La construcció del convent en aquesta zona fou possible gràcies als pactes entre els frares i les autoritats de la vila, que varen fer cessió d'edificis i terrenys, però condicionat a que el nou convent havia de quedat finalitzant abans dels 10 anys.

Fruit dels acords, el 16 de juliol de 1772 es procedeix a la benedicció de la primera pedra. La vida del convent no serà llarga, només estarà actiu com a tal poc més de seixanta anys, a partir dels quals viurà diferents episodis fins a la desaparició total.

Un nou episodi bèl·lic tornarà a sacsejar la vida de Palamós i el seu convent: la Guerra del Francès o de la Independència (1808 - 1814), que farà que Catalunya torni està en guerra amb França, i les tropes veïnes tornin a irrompre en la vida dels ciutadans del país.

Convent del Agustins de Palamós
Fragment de l'antic claustre renaixentista en el Parc de l'antic Convent dels Agustins
Monument a l'antic convent dels agustins de Palamós Monument a l'antic convent dels agustins de Palamós

Fragment de l'antic claustre renaixentista del convent

 
Òcul i rosassa de la façana de l'església que aportava llum
en el cor de l'interior on s'hi cantava
Monument a l'antic convent dels agustins de Palamós Monument a l'antic convent dels agustins de Palamós

Portalada neoclàssica d'entrada a l'església dissenyada
pel mestre d'obres Josep Renart i Closes (1746-1824)

 
Fornícola i llinda amb l'escut dels Comtes de Recasens,
primers comtes de Palamós

Per tant, a partir de l'any 1809 fins el 1814 moltes poblacions estaran ocupades pels francesos, que en el cas del convent de Palamós, aquest serà ocupat i convertit en caserna militar, essent els frares expulsats, tot i que en previsió es van poder salvar moltes pertinences de l'orde que havien amagat.

Escut de la familia Recasens
Escut del segle XVIII de la familia Recasens, primers comtes de Palamós. Va costar 60 Lliures

Al l'any 1821 es promulga per part del govern espanyol de Ferran VII, la Llei de Reforma de Regulars que obliga al reagrupament de tots aquells edificis d'ordes religiosos els quals no arribin a 24 membres. D'aquesta manera, molts convents gironins entre ells el de Palamós, es veuen sorpresos per la seva supressió, quedant agregats a Barcelona.

Els frares retornen al convent el 1823, però per poc temps. A l'any 1835 la regent Maria Cristina de Borbó nombre ministre d'hisenda a Juan de Dios Álvarez Mendizábal, que inicia una veritable revolució històrica i social a Espanya, al suprimir ordes religioses, incautar els seus bens i procedir a establir les normes i lleis per a la seva venda, en el moviment de desamortització que porta el seu nom.

Aquest fet fou el cop de gràcia que va propiciar la desaparició per sempre els frares agustins i el seu convent de Palamós, quan el 15 de setembre de 1835, els frares lliuraven les claus del convent a les milícies urbanes, passant posteriorment a propietat municipal a l'any 1840.

A partir d'aquesta data l'Ajuntament de Palamós, converteix l'edifici en escola pública i llar per a mestres del centre, el qual va estar operatiu fins l'any 1848 que fou traslladat. A partir del 1848, l'edifici de l'antic convent va passar a convertir-se en una fàbrica de taps de suro, que va estar funcionant fins l'any 1855, moment a partir del qual es va procedir a la seva venda.

Com a cloenda de la història del convent dels agustins, i de la pròpia de Palamós, després de 423 anys, desapareixia per sempre a l'any 1991 amb l'enderrocament de l'edifici i annexes, conservant-se part de les seves peces, que són les que avui es poden contemplar en la zona enjardinada del Pedró.

 Informació i webs relacionades:  
Monestirs de Catalunya (Agustins de Palamós)
  Bibliografia:
EL CONVENT DELS AGUSTINS DE PALAMÓS, Pere Trijueque i Fonalleras, Col.lecció El Cau, Ajuntament de Palamós, 1991

 

ELS CAMINS DE RONDA DEL MUNICIPI DE PALAMÓS

Platja de la Fosca
Vista a l'arribada a la Platja de la Fosca pel camí procedent de Cala Margarida

Sortosament i cada vegada més, el litoral de la Costa Brava es pot visitar i de molt a prop, evidentment hi ha una part que la terra s'uneix amb el mar, aquesta part és la gran quantitat de cales i platges de configuren la meravella que és la Costa Brava.

Cala Margarida, Palamós Camí de ronda, Palamós
Cala Margarida
 
Una part de camí cap a la Fosca, pujant al Cap Gros
Punt geodèsic   La Fosca, Palamós
Vèrtex geodèsic de Cap Gros
 
Vista d'una part del Cap Gros

Tanmateix, aquesta proximitat esmentada no es refereix a les extraordinàries cales i petites platges que configuren el litoral, sinó aquestes rutes i senders que ressegueixen la Costa Brava pràcticament des de Portbou fins a Blanes, només interrompudes per l'arribada a una població o zona poblada o molt difícil accés.

Castell de Sant Esteve de Mar Cala S'Alguer, Palamós
Sortida de la Fosca pel Castell de Sant Esteve de Mar
 
Cala S'Alguer
Cala S'Alguer, Palamós   Platja de Castell, Palamós
Vista d'una part del camí de ronda
 
Arribada a la Platja de Castell

La resta, i cada cop més, està resseguida d'aquests senders i camins, la majoria dels quals accessibles per la majoria de persones de totes les edats, i que donen una imatge inèdita i espectacular vista de diferents punts del litoral. Són els coneguts, "Camins de Ronda".

Poblat ibèric, Palamós Cala Corbs
Sortida de la Platja de Castell pel Poblat Ibèric
 
Camí quan passa per Punta de Canyers - Cala Corbs
cabanya d'en Dalí, Palamós   Cap de Planes
Barraca d'en Dalí
 
Cala de Roca Bona i Cap de Planes

El municipi de Palamós no és aliè a aquestes rutes, també en disposa, en aquest cas de tres: el camí de ronda que va de Cala Margarida a la Fosca, el que va de la Fosca fins la Platja de Castell, passant per Cala S'Alguer i finalment, el camí que va vers al nord des de la Platja de Castell fins el límit del municipi de Palamós amb Mont-ras, en el Cap de Planes.

 

 

 


Escut de Palamós

Bandera marítima de Palamós
Escut
Bandera marítima
Logo turístic

 

NOMBRE D'HABITANTS (2015)
17.911 Habitants (font: idescat)
GENTILICI
Palamosí, palamosina
SUPERFICIE DEL MUNICIPI
14,0 Km2
DENSITAT DE POBLACIÓ
1.279 Hab/Km2
COMARCA
Baix Empordà
PARTIT JUDICIAL
La Bisbal d'Empordà
DEMARCACIÓ ELECTORAL
La Bisbal d'Empordà
BISBAT
Girona
CODI POSTAL
17230
MERCAT SETMANAL
Dimarts
COORDENADES GPS
Latitud N 41.850339º - Longitud E 3.131300º
ALTITUD
12 metres
CIUTATS AGERMANADES
FESTA MAJOR
Juny (Sant Joan)
FESTA MAJOR DE SANT JOAN
Agost (primer cap de setmana)
   
WEB AJUNTAMENT
WEB DE TURISME
   

 

Facebook
Twitter
El temps a Palamós
MeteoCat
Trànsit

 

Bibliografia Bibliografia
 

PALAMÓS, Rosa Maria Medir i Carles Sapena, Quaderns de la Revista de Girona, Diputació de Girona, 1988
LA COSTA BRAVA, Rosa Mª Fragell i Carolina Martí, Quaderns de la Revista de Girona, Dip.de Girona, 2007
LA PESCA, Joan Domènech i Joan Sala, Quaderns de la Revista de Girona, Diputació de Girona, 1994
COSTA BRAVA, Plató de Cinema, Lluís Molinas Falgueras, Llibreria Ulyssus, 2009
PALAMÓS PEDRA A PEDRA, RAJOL A RAJOL, Pere Trijueque Fonalleras, Ajuntament de Palamós, 2010
PALAMÓS RETROSPECTIU, Ajuntament de Palamós, 1983

TRES PALAMOSINS AL FRONT, Xavier Guillamón i Sanahuja, edita Ajuntament de Palamós, 2002
EL PORT DE PALAMÓS, Rosa Junyent i altres, edita Ajuntament de Palamós, 1991
100 ANYS DE FUTBOL A PALAMÓS (1898-1998), Comissió del Centenari, 1998
MEMÒRIES DE LA FOSCAELATS DE PALAMÓS, Albert Segú i Vilahur, Edicions Columna, 1988

Internet Internet (webs, blocs i xarxa social)
 

Càtedra d'Estudis Marítims
Punt Jove Palamós
Gespa Teatre
Associació fotogràfica Cine Club Bahia
Associación Cultural ShowBoys

Espai del Peix
Norai
Coral El Progrés
Club Cicliste Palamós
Club de Rem de Palamós

 
Cercle Artístic de Palamós
Club de Vela Palamós
Arxivers del Baix Empordà
Fans Palamós (Futbol)
Club Skaphos

Biblioteca Lluís Barceló Bou
Històries de Palamós i Comarca
Palamós i Sant Joan
Altres temps (Fotografies antigues de Palamós i Sant Joan)

Canals de ràdio i TV local
 
TV Costa Brava
Costa Brava Digital
Xtra FM - Costa Brava

Ràdio Palamós
Empordà TV

Publicacions Revistes, Publicacions i Premsa local
  Gavarres
Videos
  Palamós Cruises - © Youtube aVendrell20
   
Mapes Plànols i Mapes
  Palamós
 
Miquel Roger i Crosa   MIQUEL ROGER I CROSA
Polític, escriptor i compositor de sardanes

Palamós, 1881 - 1953

Des de mitjans del segle XIX, Palamós es va veure afavorida per un ambient musical molt actiu en diferents camps de la interpretació i composició musical.

No únicament van ésser formacions de tipus cobla-orquestra, com la Principal Antiga de Palamós o La Lira, sinó que les formacions fins a finals del segle XIX i mitjans del segle XX, van formar-se dins una gran varietat pel que fa al nombre de components i del tipus de música que interpretaven.

Principal antiga de Palamós
Cobla la Principal Antiga de Palamós (1915)
© Formacions Musicals

Paral·lelament a l'ambient musical també es va desenvolupar una activitat considerable en el camp de la literatura en general i de la poesia, com ho demostra el fet que Palamós gaudia dels seus propis Jocs Florals, que en els de 1914 comptava amb dos jurats, un de literari i un altre de musical.

El literari el formaven membres de prestigi com, Joaquim Ruyra i Oms (Girona,1858 - Barcelona,1939), Frederic Rahola i Trèmols (Cadaqués,1858 - 1919) o Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona,1884 - Brusel.les,1970), mentre que el jurat musical estava format també per persones de prestigi en el món musical, principalment de la sardana com, Enric Morera i Viura (Barcelona,1865 - 1942) o el guixolenc Juli Garreta i Arboix (Sant Feliu de Guíxols,1875 - 1925) on hi actuava com a Secretari General, en Miquel Roger.

Miquel Roger i Crosa, neix a Palamós a l'any 1881, on també hi finaria a l'any 1953. Setanta dos anys dedicats principalment al món de la literatura, la política, el periodisme i la música, amb gèneres com la novel·la, la comèdia, la poesia i amb trenta-quatre obres presentades als Jocs Florals de Barcelona. També, tot i que modesta,  va fer una petita aportació musical, escrivint tres sardanes, "Queixa","Encís" i "Festeig".

En Miquel Roger, estava estretament lligat al seu germà, en Martí Roger i Crosa que havia nascut a Palamós el 5 d'abril de 1867 on hi moriria el 20 de desembre de 1918 a l'edat de 51 anys víctima de la grip.

Martí Roger i Crosa
En Martí Roger i Crosa (Palamós, 1867 - 1918) germà d'en Miquel, qui va mantenir una estreta relació, considerant el seu
germà gran, com un model a seguir

El germà d'en Miquel, Roger, va cursar el batxillerat a Figueres i més tard, la carrera de dret a Barcelona on viuria en plenitud el nacionalisme i seria company d'Enric Prat de la Riba i Sarrà (Castellterçol,1870 - 1917), primer president de la Mancomunitat de Catalunya (1914 - 1917), del polític, advocat i periodista, Lluís Duran i Ventosa (Barcelona, 1870 - 1954) o de l'advocat i polític Narcís Verdaguer i Callís (Vic,1862 - Barcelona,1918), cosí germà de Mossèn Cinto Verdaguer.

Al poc de doctorar-se a Madrid i a punt d'iniciar carrera en el món del dret que tan brillantment hi havia arribat a partir dels seus estudis universitaris, va haver d'abandonar per malaltia i el fet que el seu pare posseïa un negoci, va fer que deixés aquest exercici i retornés a Palamós, on va compaginar el negoci familiar amb el seu germà i altres activitats també polítiques, literàries, periodístiques i musicals, molt estretament amb el seu germà Miquel, sobre tot en la revista "Marinada" on n'era director quan va morir.

Altres vinculacions polítiques d'en Martí Roger, com advocat,van ser càrrecs com la direcció del Jutjat Municipal i regidor a l'Ajuntament de Palamós. Posteriorment va passar a desenvolupar molt activament la presidència de la Cambra de Comerç, càrrec que desenvoluparia fins la seva mort.

A l'any 1913 en Miquel Crosa fou l'impulsor i director de la coral "Orfeó Aucellada" que va fer la primera presentació en públic durant la diada de la Puríssima, en una celebració organitzada per l'associació "Filles de Maria" i que va interpretar l'obra "Missa Pontificalis" del conegut compositor italià de música sacra, Lorenzo Perosi.

Orfeó Aucellada, Palamós
Orfeó Aucellada de Palamós (1917)
© Biblioteca de l'Orfeó Català

Un altre dels seus directors fou el músic i empresari taper palamosí, Josep Casanovas i Gafarot (Palamós, 1852 – 1940), conegut més popularment com “Paixeró”. Després van venir altres actuacions per part de l'Orfeó, com també ho va fer una altra formació coral que hi havia a Palamós en aquell temps, el cor "Lo Progrés" conduit pel mestre Molins.

A l’any 1914 funda a Palamós la revista “Marinada”; una revista dedicada a difondre la cultura catalana, de caire literari, amb continguts i escrits referents a la vila de Palamós, a la seva activitat econòmica i industrial, a la riquesa cultural, a les activitats esportives, on sobre tot destaca el fútbol, a les manifestacions literàries i a la cohesió social a través de la difusió de diferents escrits d'interès local pels palamosins de l'època i, on hi treballaria estretament amb el seu germà Martí.

Publicació Marinada, Palamós
Portada del Nº 1 de "Marinada" del
gener de 1914

La primera publicació de "Marinada" va sortir a la llum en el mes de gener de 1914 havent tingut altres precedents palamosins de tipus periodístic local com "Semanario de Palamós","La Sardana" i "La Senyera", tots amb la finalitat d'informar i incrementar el coneixement i la cultura de la població i llengua catalana, publicació on hi va col·laborar ell i el seu germà Martí.

En la seva basant política fou la d’estar lligat a la Mancomunitat de Catalunya (1914 - 1925) on el company del seu germà Martí, en Prat de la Riba, ja finat, havia estat el primer president. Va sortir com a diputat pel districte de La Bisbal juntament amb l'escriptor de Palafrugell, Josep Pla i Casadevall (Palafrugell,1897 - Llofriu,1981), ambdós del mateix partit.

El juny de 1921 es van fer eleccions al Parlament de Catalunya; pel districte de La Bisbal, hi havia quatre places que en els comicis van ésser guanyades per Miquel Roger Crosa (Palamós) i Josep Pla Casadevall (Palafrugell) membres de la Lliga Nacionalista del Baix Empordà.

Les altres dues places foren per Josep Irla Bosch (Sant Feliu de Guíxols) i Josep Fàbrega Pou (Palamós) per part de la Unió Federal Nacionalista Republicana, que anys després s'integraria a Esquerra Republicana de Catalunya. Poc després, Josep Fàbrega Pou (veure article dedicat a Fàbrega), va renunciar a l'acte de diputat en favor d'Albert de Quintana de León (Torroella de Montgrí).

Capçalera de "Marinada" (1914)
Capçalera "Marinada" (1919)

En Miquel Roger va col·laborar també amb la revista il·lustrada “La Il·lustració Catalana”, editada a Barcelona des de 1880 al 1926 i que era la veu de la Mancomunitat de Catalunya. En la revista que va passar per diferents etapes, hi van col·laborar personatges de la talla de Joan Maragall, Narcís Oller, Joaquim Ruyra o Josep Carner, entre d'altres.

La seva aportació a la sardana, la vinculació amb l'orfeó i sobre tot, la literatura són aspectes més coneguts, principalment per la gent de la comarca empordanesa i de Palamós en particular, però cal tenir compte també, que la seva obra va anar més enllà de la frontera comarcal.

La part més fructífera fou la novel·la amb les obres: “La pera de plata” (1905), “La ratxada” (1907), "El gran rei" (1907), “Vida triomfant” (1911), “La dissort” (1916), “Mala llavor” (1914), “Empordaneses” (1920), “Bon vent i barca nova” (1924), “De mort a vida” (1925) i “El martiri d'un apotecari” (1926). Va escriure una comèdia titulada, “La segona volta” (1934) i el llibre de poemes “Costa Brava” (1953).

Monument a la sardana en el Moll de Palamós

La seva aportació a la sardana va ésser petita. Només composà tres sardanes: “Queixa”, “Encís” i “Festeig”, on els seus vilatans van considerar que havia d'haver compost moltes més- En canvi la participació en diferents Jocs Florals de Barcelona, on hi va estar present durant vint-i-nou anys, sí foren d'un gran volum de treball.

Des de la seva primera obra presentada a l’any 1905 “La muller”, fins a “Salt de gegant” que fou l’última que presentà a l’any 1934, va escriure un total de 34 obres, obtinguen premis i diferents accèssits a premi.

COBLES I ORQUESTRES DE PALAMÓS (1843-2014)
Lluís Mercader Bravo
Viena Edicicions, Barcelona, 2014
Palamós Sardanista
Exemplar número 19 de "Marinada" de juny de 1915
Exemplar de "Baix Empordà" - Setmanari Nacionalista (Palafrugell 11 de Juny de 1921)
Josep Fàbrega i Pou   JOSEP FÀBREGA I POU
Administratiu, polític i alcalde Palamós per ERC

Palamós, 4-1-1868
Girona, 12-8-1939

Es pot dir que la seva vida fou d'aquestes que es poden qualificar del tot actives, plena d'activitat en diferents àmbits, fins que les bales d'un escamot de l'exèrcit franquista el va afusellar a les tàpies del cementiri de Girona, el dissabte 12 d'agost de 1939, quan encara no havien passat sis mesos, que havien ocupat Girona.

Josep Fàbrega Pou va néixer a Palamós el 4 de gener de 1868. La seva família paterna provenia d'Olot i el seu pare era en Joan Fàbrega, mentre que la materna de Sant Feliu de Guíxols, essent la seva mare Concepció Pou. Va tenir durant el seu matrimoni tres filles.

Seminari de Girona
Antic seminari de Girona, on Josep Fàbrega va iniciar la carrera eclesiàstica, estudis
que no va acabar

Els seus primers estudis foren en la parròquia de Palamós, més tard va ingressar a estudiar en el seminari de Girona, però al cap de pocs anys va deixar el centre i la seva possible carrera eclesiàstica i vocació fou definitivament deixada de banda.

De retorn a Palamós va entrar a treballar en la fàbrica de suro Remigi Tauler, on hi va desenvolupar tasques administratives i comptabilitat. Ja en aquesta època es va involucrar en diferents moviments i organitzacions de diferent caire, ja que fou un dels impulsors de la cooperativa "La Equitativa" i del Centre Econòmic "La Gorga".

La familia de Josep Fàbrega, Palamós
Josep Fàbrega amb la seva esposa
i les seves tres filles
© Arxiu Municipal de Palamós

La cooperativa "La Equitativa" com moltes sorgides a les comarques gironines, eren la viva expressió de la necessitat que tenien sobre tot els obrers, per ajudar-se a sobreviure les penúries d'aquelles èpoques.

Però les cooperatives eren quelcom més que llocs on podien adquirir els productes de primera necessitat. Eren centres de cohesió social entre la població, de democràcia, de solidaritat i d'ajut als més necessitats.

La cooperativa "La Equitativa" de Palamós, no va ésser diferent i va representar per molts anys tot un símbol social per a Palamós. Es va fundar davant notari el 6 d'abril de 1887 i va estar formada en principi per sis socis de diferents sectors de Palamós, que progressivament anirien augmentant.

Cooperativa La Equitativa, Palamós
Cooperativa "La Equitativa" en el nou
edifici a l'any 1905
© Arxiu Municipal de Palamós

Amb alts i baixos com qualsevol entitat, ja que va haver de viure moments molts crucials de la història, tant socials com econòmics, la cooperativa va estar activa fins la seva dissolució el febrer de 1988.

El Centre Econòmic "La Gorga" era lloc de trobada dels Palamosins més progressistes, ja que comptava amb biblioteca i cafeteria, on s'hi trobaven els tertulians, sobre tot de caire anarquista com republicans i altres intel·lectuals de la vila.

A l'any 1902 ficat de ple en la vida política municipal, és escollit alcalde Palamós, on coincideix amb la col·locació de la primera pedra en la construcció del moll de Palamós, però també en moments difícils com la topada entre la Guardia Civil i un gran nombre de vaguistes.

Assabentat de greus aldarulls que estaven passant i que podien haver acabat tràgicament, es personà en el lloc del conflicte com a mediador, però també, com a ferm defensor i màxima autoritat a Palamós en aquella època. La seva mediació va permetre calmar els ànims, que es dissolgués la manifestació i que la Guardia Civil, es retirés al quarter.

Al juny de 1921 va ésser elegit diputat de la Mancomunitat de Catalunya, pel districte de La Bisbal, conjuntament amb altres tres: l'escriptor Josep Pla i Casadevall (Palafrugell,1897 - Llofriu,1981), Miquel Roger i Cros (Palamós,1881 - 1953) ambdós per la Lliga Nacionalista del Baix Empordà, i Josep Irla i Bosch (Sant Feliu de Guíxols,1876 - Saint Raphael,1958), com Fàbrega per part del Partit Republicà Federal del Baix Empordà.

Albert de Quintana
Fàbrega renuncia al càrrec de diputat a la Mancomunitat en benefici de l'advocat de Torroella de Montgrí, Albert de Quintana, al que considerava veritable guanyador.

Fàbrega va renunciar al càrrec en benefici de l'advocat Albert de Quintana i de León (Torroella de Montgrí,1890 - Madrid,1932), en considerar que era el legítim guanyador de les eleccions. Fàbrega va continuar lligat al Partit Republicà Federal del Baix Empordà, que durant el període entre 1920 i 1930, en seria el seu president.

Entre el 13 de setembre de 1923 fins el 28 de gener de 1930 es trasbalsa la història política i social d'Espanya, al iniciar-se un període de règim autoritari sota la direcció de la figura del general Miguel Primo de Rivera y Orbaneja (Jerez de la Frontera,1870 - París,1930), que en aquell moment era Capità General de Catalunya; tot plegat amb el beneplàcit del rei Alfons XIII.

Aquest període, nefast per Catalunya, no únicament va suposar la liquidació de la Mancomunitat de Catalunya i la eliminació sistemàtica de qualsevol símbol o expressió catalanista, sinó la persecució i empresonament de molta gent contrària al moviment totalitari.
En aquesta línia d'actuació del nou règim, Josep Fàbrega és empresonat el mateix any 1923 per la seva vinculació a moviments i organitzacions catalanistes.

ERC
Primer logo d'ERC (1931)
logo ERC
Logo actual d'ERC (2013)

El 14 d'abril de 1931, poc més d'un any de la caiguda del règim totalitari del general Dámaso Berenguer, successor de Primo de Rivera, es proclama la II República Espanyola. En aquest nou règim polític, Josep Fàbrega torna a ser nomenat alcalde de Palamós per segona vegada, en aquest cas com a membre en les files en ERC.

Aquesta vegada, només hi restaria fins l'any següent, 1931 ja que es va veure involucrat molt directament en les vagues que es produïren en el port de Palamós i, davant la tensió del moment i la pressió de la patronal en contra seu, va renunciar al càrrec.

La seva gestió en resoldre amicalment el conflicte entre treballadors i patronal, i que li suposà la renuncia a l'alcaldia, no va passar desapercebuda per altres persones que van valorar les seves gestions. D'aquesta manera, en el mes d'agost de 1932 els republicans de les comarques gironines, li van retre un homenatge a la Platja de la Fosca, amb la presència del president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià i Llussà (Vilanova i la Geltrú,1859 - Barcelona,1933).

Francesc Macià
Francesc Macià, President de la Generalitat de Catalunya, va estar present en l'homenatge que es va fer a Josep Fàbrega
a la Platja de La Fosca, l'agost de 1932

El 20 de novembre de 1932 es celebren eleccions al Parlament de Catalunya, on ERC aconsegueix amb Francesc Macià al front, una majoria absoluta amb 56 diputats dels 85 que conformava la càmera catalana.

La circumscripció de Girona aporta 11 diputats d'ERC, entre els quals hi a Josep Fàbrega i Pou per Palamós, en la sisena posició, i d'altres prou coneguts, com Josep Irla i Bosch (Sant Feliu de Guíxols,1876 - Saint Raphael,1958) futur president de la Generalitat de Catalunya (1940-1954), Pere Blasi i Maranges (Puigcerdà,1886 - Barcelona,1961) molt vinculat a Torroella de Montgrí, Laureà Dalmau i Pla (Agullana,1886 - Girona,1969), metge, director de l'Hospital Santa Caterina de Girona i ponent en l'Estatut de Núria, Antoni Dot i Arxer (Olot,1908 - Houston,Texas,1972) empresari i fundador de les publicacions "Revista d'Olot" i "Acció Ciutadana o d'Antoni Xirau i Palau (Figueres,1898 - Bagneux, Paris, 1976), advocat i conseller de la Generalitat, entre d'altres.

Durant l'època de diputat es va caracteritzar per la seva discreció en el treball, i va publicar alguns escrits en publicacions comarcals com la "Marinada" de Palamós, "El programa" de Sant Feliu de Guíxols o "L'Autonomista" de Girona.

La Marinada de Palamós
"Marinada" una publicació mensual de Palamós, nascuda a l'any 1913 i on Josep Fàbrega hi va publicar diversos articles

El 26 de gener de 1939, les tropes del Nacionals, comandades pel general Juan Yagüe, entren a Barcelona, posant fi d'aquesta manera al govern de la Generalitat de Catalunya, i a les tasques del Parlament. En retirada cap a l'exili, serà Agullana, La Vajol i Darnius, els últims pobles on hi haurà les últimes reunions del govern en territori català, i el 5 de febrer el pas pel Coll del Lli, cap a l'exili. [1]

Però aquest pas cap a l'exili, Josep Fàbrega no el va fer, hi va renunciar. Com molts, creia que la seva tasca només havia estat pel bé del país i la seva gent, sense acció violenta ni delicte de sang que pogués comportar un correctiu per part del bàndol guanyador. Com molts, estava errat.

Va ésser l'únic diputat que va renunciar a marxar cap a l'exili, tot i que el va començar, però vidu, malalt i amb 71 anys, va decidir anar enrere, no anar cap a Olot a trobar-se amb altres diputats i, tornar cap a Palamós. De ben sagú en devia ésser totalment conscient, que quan entressin els franquistes a Palamós, li costaria la vida, tal com va passar als cinc mesos després de la seva detenció.

Presó de Girona, al veïnat de Salt
L'antiga presó de Girona (1939 - 1969) [2]

L'1 de març de 1939 a Palamós, la Guardia Civil procedeix a la seva detenció i el mateix dia, l'Auditor de Guerra va ordenar el trasllat i ingrés a la presó de Girona, en aquell moment situada en el carrer de Santa Clara del Veïnat de Salt, on ja hi havien també empresonats cinc veïns seus: l'Antoni Ribas Merino, conegut com en "Madriles", en Josep Ruiz Duran, en Conrad Barnés Costart i Dídac Garrell Tauler, tots quatre de Palamós i Santiago Lucía Torà, aquest últim de Sant Antoni de Calonge.

Se li va obrir un procés sumaríssim contra ell, als altres palamosins esmentats i alguns més. En el judici hi van haver varies declaracions de veïns de Palamós, remarcant la seva participació en fets catalanistes i d'esquerres, tot i que no en delictes de sang. En l'acta de celebració del Consell de Guerra de 4 de maig de 1939, s'estableix de forma clara la condemna per ell i nou més: pena de mort.

Quan Fàbrega entra a la presó, ja és un home gran i amb una salut delicada, que empitjora durant la seva reclusió.

El 17 d'abril és ingressat a l'hospital per tal de poder-li practicar una adenectomia, per tal de corregir un adenoma de pròstata que patia. Durant la seva estada a l'hospital, li és comunicada la condemna que sol·licita el fiscal per ell i altres encausats.

El dia 12 d'agost de 1939, a les sis de la matinada, en les tàpies del cementiri de Girona, davant l'escamot d'execució, "Tercio de Requetés de Alava", fou afusellat Josep Fàbrega i Pou, vidu, de setanta-un anys, encara no recuperat de la intervenció quirúrgica.

En total aquell dia foren executats 34 presos, incloent-hi en Josep Fàbrega, i tres altres palamosins: Dídac Garrell Tauler, alcalde de Palamós per ERC durant la República, Vicenç Martí Querol, Antoni Ribes Merino i Josep Ruiz Duran. Els altres eren procedents de molt variades poblacions gironines com La Cellera de Ter, Olot, Girona, Mont-ras, Sant Feliu de Guíxols, Sant Esteve d'en Bas, Arbúcies, Sant Hilari Sacalm o Figueres, entre d'altres.

Moltes de les persones sotmeses a la pena capital havien estat membres principalment d'organitzacions anarquistes com la CNT o la FAI, amb greus actuacions i assassinats abans i durant la guerra de persones innocents les quals varen matar sense contemplacions, ni judici de cap mena.

Però moltes de les persones afusellades per la repressió franquista, no eren sinó persones normals, sense cap delicte de sang ni malifeta, només defensors d'idees republicanes i democràtiques, i moltes vegades ni tan sols això, sinó que foren víctimes de l'enveja i venjança per part d'altres conciutadans, que amb falsos testimonis els van portar al patíbul, davant la indolència i poca alacritat de les autoritats franquistes, en esbrinar si les acusacions eren reals o hi havia actituds pèrfides.

L'afusellament de Josep Fàbrega i Pou i altres judicis
"L'afusellament de Josep Fàbrega i Pou, diputat del Parlament de Catalunya i altres judicis". Un llibre de Aïda Lorenzo i Esther Llorenç, molt coneixedores sobre temes de la postguerra i repressió franquista

Però el calvari de la família Fàbrega no va acabar amb la pèrdua del cap de família, les estúpides i cretines lleis franquistes, com la "Ley de Responsabilidades Políticas" se'n van cuidar prou d'anar burxinant les ferides que havia deixat la guerra i la repressió posterior. D'aquesta manera es van inventariar les propietats de la família i l'obertura del corresponent procés judicial el 23 de maig de 1949.

Després de no poques penúries i vicissituds, finalment l'expedient sancionador i embargament de propietats fou sobreseguda i deixada sense efecte, finalitzant l'infausta injustícia el 9 de gener de 1954, quan la família va poder disposar dels béns retingut per l'administració franquista.

L'AFUSELLAMENT DE JOSEP FÀBREGA I POU, DIPUTAT DEL PARLAMENT DE CATALUNYA I ALTRES JUDICIS
Aïda Lorenzo i Esther Llorenç
CCG Edicions, Girona, 2009
REPUBLICANS REPRESALIATS PEL FRANQUISME
Aïda Lorenzo i Esther Llorenç
CCG Edicions, Girona, 2009
GIRONA 1939: QUATRE SENTÈNCIES DE MORT
Josep Clara i Resplandis
Publicacions Abadia de Montserrat, 2001
Un segle de vida de la Cooperativa La Equitativa de Palamós
Història de la presó de Girona
Veure: La Vajol - Agullana

La presó de Girona estava situada en el Veïnat de Salt, al final del carrer de Santa Clara, on hi havia l'església del Veïnat i el monestir de Santa Clara, pertanyent a les germanes clarisses, i que la gent del poble coneixia més com el convent de les monges.

Durant la Guerra Civil (1936-1939) el monestir va quedar abandonat, i al finalitzar la guerra, una part molt important fou reconvertit en la presó provincial pel règim, on s'hi empresonaven principalment els detinguts durant la depuració en la postguerra franquista, dels quals uns eren posats en llibertat, altres empresonats i els que patien la pitjor part, afusellats.

A l'any 1969 la congregació va tornar recuperar el centre, ja que s'havia construït una nova presó a Girona en el Pont Major, on els presos la majoria ja eren comuns, ja que la barbàrie post bèl·lica del règim franquista havia minvat feia anys.Les monges que a partir de 1939 havien ocupat l'edifici parroquial al costat de l'església, i al recuperar les noves dependències, van veure que era del tot impossible la seva continuïtat en l'antic edifici.

D'aquest manera, van construir un nou convent en el municipi de Vilobí d'Onyar a l'any 1974.Pocs anys després, fora la presó i havent marxat les monges que cuidaven alhora l'església, va quedar prou abandonat. Es va construir una nova església al Veïnat de Salt en el carrer Enric Granados/Pau Casals a prop de la Coma-Cros, dedicada a Sant Jaume, patró de Salt.

Tot el complex de, casa parroquial, convent de Santa Clara, església i antiga presó, es va enderrocar, on avui no en queda ni el nom, ja que l'antic carrer de Santa Clara, és en part carrer de l'Abat Oliva i Plaça de Catalunya.

Veure: Monestir de Santa Clara de Girona

Far de Palamós   ELS FARS MARÍTIMS
Seguretat marítima

Far de Palamós (1857)

Quan fa set o vuit mil anys es van iniciar les primeres navegacions per la Mediterrània per part dels pobles neolítics, aquestes no passaven d’ésser temptatives properes a la costa, en període d’estiu i sempre de dia.

Però amb l’evolució dels pobles i la necessitat d’establir comunicació i relacions mercantils entre la gent que vivia a l’entorn mediterrani, el mar era una medi ideal per establir-hi un mitjà de transport.

Els fenicis i els grecs en van ésser un primer exemple de la necessitat de millora la navegació en general, tant pel que fa a les tècniques nàutiques com a la construcció naval.

La creixent necessitat de comunicació i el d’establir lligams comercials, actuava com una embranzida perquè millorés tot els transport marítim en tots els seus sentits.

Far de s'Arenella, Port de la Selva
Far de S’Arenella (Port de la Selva)

Un dels aspectes més importants, era poder aprofitar tot el dia i no, únicament les hores diürnes, és per això que no únicament calia millorar la navegació nocturna pel que fa a les pròpies tècniques nàutiques, sinó que calia disposar d’un aliat que avisés als vaixells de la proximitat de la costa i dels perills que suposava la seva navegació propera, sobre tot quan la mar presentava aspectes de poca amabilitat.

Aquest aliats pel navegants van ésser els fars. Instal·lacions d’ajuda visual que avisaven al navegant que la ruta que emprava era la correcta i a més, de l’existència de la costa a poques milles de la seva posició.

Alguns d’aquest fars, foren veritables llegendes, com el d’Alexandria; altres de grans proporcions, com la Torre de Hèrcules a La Corunya o fars medievals transformats com el de Cotlliure, en campanar de l’església parroquial.

"The light at the edge of the World" un film rodat al Cap de Creus i que fou traduit segons els països com "El Faro del fin del Mundo" i en altres "La Luz del fin del Mundo"

La Costa Brava com és obvi, per les seves característiques i situació ha estat una costa que de temps immemorials ha comptat amb aquest tipus d’ajut al navegant, des de les primitives fogueres, passant pels de petroli, elèctrics i alguns d’ells ajudats per energia solar o eòlica.

O també han estat escenaris de pel·lícules com “La luz del fin del mundo” rodada a l’any 1971 a Cap de Creus amb protagonistes de la talla de Kirk Douglas i Yul Brynner.

En total la costa bravenca disposa de nou fars i de tres balises en tot el seu litoral que son:

Far de S’Arenella (Port de la Selva)
Far del Cap de Creus (Cadaqués)
Far del Cap de Nans (Cadaqués)
Far de Roses (Roses)
Far de Les Medes (Torroella de Montgrí)
Far de Sant Sebastià (Palafrugell)
Balisa de les Formigues(Palafrugell)
Far de la Llosa (Palamós)
Far de Palamós (Palamós)
Balisa de Palamós (Palamós)
Balisa de Sant Feliu (Sant Feliu de Guíxols)
Far de Tossa (Tossa de Mar)

Far del Cap de Creus
Far del Cap de Creus

Seguiran en un futur el fars mantenint aquest paper tant important pels mariners, o passaran a la història com moltes de les tècniques, objectes i vaixells que han solcat la mar durant segles ? Avui, la navegació està farcida de noves tècniques i aparells com la mateixa navegació per satèl·lit que facilita amb precisió la posició d’un punt, sigui aquest fix o mòbil.

El sistema de navegació NAVSTAR-GPS, conegut més popularment com GPS n’és un exemple. Són 24 satèl·lits que giren a l’entorn de la terra a uns 20.000 km d’alçada, en sis orbites i que són de gran ajuda per a navegació marítima i terrestre.

FARS DE LA COSTA BRAVA I COSTA VERMELLA
Joan Ramon Solanes
Editorial Art-3,Figueres, 1988
Faros del Mundo
Fars Catalans - Port de Barcelona
Els Fars de Catalunya
Los Faros de Cataluña
  BARRAQUES DE PESCADORS
Foto: Barraca d'Aigua Xelida

Les barraques de pescadors són les construccions més típiques i antigues de moltes cales de la Costa Brava. Una arquitectura popular que en molts llocs ha esdevingut amb el pas dels anys l'assentament humà i establiment de poblacions en el litoral. Les moltes que queden sortosament avui, són un patrimoni arquitectònic protegit en molts municipis.

Des del segle XII fins ben bé a mitjans del segle XVIII, el litoral de la Costa Brava va patir els atacs i incursions de pirates i corsaris que posaven en perill les persones, animals i altres bens que hi havia en la mateixa costa i en poblacions properes, per això moltes d'aquests assentaments humans es van anar retirant terra endins per tal de poder-se defensar i dissuadir amb l'arma de la distància les incursions dels atacants.

Barraques a la Cala del Crit (Mont-ras)

Una d'aquestes poblacions fou Sant Martí d'Empúries, que tot i tenir muralles de protecció, la població es va retirar terra en dins per fundar Castelló d'Empúries, o com el cas de Tossa de Mar, que en no voler marxar de la mateixa línia de mar, es va veure obligada a tenir tota la població envoltada per una altes muralles i torres de guaita i defensa.

Però la gent que vivia del mar, no podia contínuament transportar les barques i els estris de pesca terra endins; els vehicles i els camins rurals limitaven extraordinàriament aquesta tasca. Per tant, es van veure obligats a deixar en les platges les eines i xarxes de pesca, com les mateixes embarcacions.

Casa-museu Salvador Dalí
La Casa-museu de Salvador Dalí a Portlligat, té el seu origen en antigues barraques de pescadors

A partir d'aquí es va veure la necessitat de disposar de petites edificacions, per tal de poder guardar tots aquest atuells, i en molts casos i si la grandària del edifici ho permetia, també la pròpia barca de pesca, a part de poder servir també de refugi.

Aquestes petites edificacions es van anar coneixent amb el nom de "barraques". La paraula barraca prové de llatí "trabacca" que va passar a l'italià com "baracca", al francés "baraque" i al català "barraca". En la llengua castellana també existeix la paraula "barraca" que el diccionari de la "Real Academia Española" estableix d'origen català, tot i tenir altres sinònims com "Choza", "Chabola" o "Cabaña" entre d'altres.

Cala s'Alguer
Antigues barraques molt canviades a
Cala s'Alguer de Palamós

Hi ha diferents definicions de barraca, però la que més s'acosta a la barraca de la Costa Brava, és la definida com: Petita i senzilla edificació, d'una sola planta, amb habitacle únic no compartit, és a dir, d'una sola nau i que serveix de refugis a gent com pagesos, pastors, o en aquest cas pescadors, amb una funció principal que és la de guardar estris, eines i altres atuells propis de la professió.

Per tant, fins a mitjans del segle XVIII la costa gironina, avui Costa Brava, estava poc poblada i en la gran majoria de casos sense habitants residents, ja que de fet les terres interiors arribaven fins a la platja o litoral. A Platja d'Aro, per exemple, les terres de conreu arribaven pràcticament fins la platja i els pocs habitants residents eren de masos dispersos allunyats de Castell d'Aro.

Portbou
Barraques en la platja petita de Portbou

Aquestes barraques, avui encara molt presents a moltes cales, en altres llocs van desaparèixer per la importància de la repoblació del litoral i per les activitats que cada cop més s'hi portaven a terme sobre tot, les que van començar a disposar de port de certa importància com a Palamós i Sant Feliu de Guíxols, on l'empenyiment d'activitats econòmiques com la indústria del suro, va portar aquest ports a una gran activitat, fins el punt per exemple, que tant a Palamós com Sant Feliu de Guíxols van disposar d'un transport ferroviari des de finals del segle XIX i principis del XX o, en el cas de Lloret de Mar, en la construcció de vaixells a les seves drassanes, avui totalment desaparegudes.

Les barraques de pescadors moltes d'elles nascudes fa més de 250 anys, són avui tot un símbol genuïnament gironí del seu encantador litoral.

Amb els anys moltes d'elles han estat l'origen i esdevingut poblacions de la Costa Brava, però també han sigut i són encara avui dia, lloc de trobada, de tertúlies familiars i amicals, d'esbarjo i per tant, no simple magatzems, sinó uns edificis emblemàtics amb una forta càrrega sentimental d'encant i acolliment, tot i que, molts d'ells continuen tenint la seva funció original, però envoltats d'aquest bromall encisador.

"Les Barraques de Pescadors",
un interessant llibre per a
conèixer a fons aquesta emblemàtica construcció i a quins llocs estan de la Costa Brava.

Tamariu, essent un dels exemples més clars de la Costa Brava on els seus orígens venen d'aquestes primeres construccions del segle XVIII, encara avui, conserva mostres d'aquests primers edificis, i el més significatiu és la barraca dels Liris.

La Barraca del Liris, situada en la petita cala dita també dels Liris, situada a la zona sud de la platja principal dita, Platja de Tamariu, és la barraca més coneguda i emblemàtica de Tamariu.

El seu nom, sembla que ve d'en Baldiri Llosent i Gallart, un dels fundadors de la societat que s'hi va crear tant bo punt a l'any 1884 fou acabada la barraca. Al tal Baldiri Llosent, el coneixien amb el motiu o malnom d'en "Liri" i que a més, tenia varis germans en la societat, i per tant, sembla que el nom que es coneix la barraca tingui el seu origen en aquest personatge.

Cala Padrosa
Barraca de Cala Padrosa

A l'any 1872 Ignasi Janover i Josep Llosent, fabricants de taps de suro de Palafrugell, compren una parcel·la en el paratge de la Perica, on s'hi construirà la barraca en la mateixa platja.

A l'any 1884 acabada la barraca es constitueix una societat de 18 membres, amb un reglament propi, que tindrien la finalitat de celebrar-hi trobades amicals i gastronòmiques, on la caça i la pesca en serien les fons que alimentarien la segons sembla, suculentes i gastronòmiques trobades.

Barraca dels Liris de Tamariu

Aquests àpats farcits de caça i pesca, tenien el seu dia culminat els dilluns, al que denominaven "Sant Dilluns", on es trobaven tots els membres per festejar, gaudir de l'àpat, la xerrola i acabar, com no podia ésser d'altra manera, amb una bona cantada d'havaneres i cançons catalanes entre d'altres.

 
LES BARRAQUES DE PESCADORS
Xavier Turró
Fundació Ernest Morató, Palafrugell, 2013
 ACDG - Associació Cultural i Divulgativa Gironina - 2010©
Última actualització: març 2016 
 Inici - Agenda - Contactar - Salutació - Actes i Esdeveniments - Esport i Natura - Alt Empordà - Baix Empordà - Cerdanya - Garrotxa - Gironès - Pla de l'Estany - Ripollès - Selva - Enllaços - Webmap - Webs ACDG - Avís legal