 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
|||||||||||||
|
|
|
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
UN MUNICIPI ENTRE LA PLANA I ELS PETIS CIMS COSTANERS
Palafrugell és d’aquests municipis de la costa, com Torroella de Montgrí, Calonge o Castell d’Aro que disposen en la seva franja litoral de poblacions de gran activitat sobre tot en període d’estiu, que els fan nuclis de població molt concorreguts i animats. El municipi de Palafrugell no és en superfície un extens terme municipal com poden ésser els municipis de Cruïlles-Monells-Sant Sadurní, Santa Cristina d’Aro o Torroella de Montgrí, si es compara amb aquests altres municipis del Baix Empordà, però en canvi, és el municipi més poblat de tota la comarca. El fet de disposar de poblacions com Calella, Llafranc i Tamariu, i en menor importància Llofriu, Ermadàs, Santa Margarida o la Barceloneta, el converteix en el territori més poblat, sobre tot per la capital Palafrugell que és la més gran del Baix Empordà. També caldria afegir altres nuclis de població com les urbanitzacions d’Aigua Xelida o Montfina. Amb un contorn molt irregular, el municipi s’inicia al nord-est en la Punta del Bisbe, confinant amb el municipi de Begur, Regencós, Torrent, Forallac i finalment Mont-ras per tornar arriba al mar al Cap Roig, més concretament a la cala d’en Massoni, ja pertanyent a Palafrugell. A partir d’aquesta cala en direcció nord, voreja la costa on els tres nuclis més importants són Calella, Llafranc i Tamariu, però també amb altres indrets interessants com el jardí botànic de Cap Roig, el far i la torre de Sant Sebastià o el poblat ibèric de Sant Sebastià de la Guarda.
Cal esmentar que al llarg de tot el recorregut hi ha una gran quantitat de cales i puntes geogràfiques, d’una morfologia típica mediterrània i la típica i abrupte forma que dona nom a la Costa Brava. Alguns d’aquest indrets són: Cala d’en Massoni, Cala el Golfet, Punta d’en Blanc, Punta Musfera, Cala Pedrosa, Cala Gelida o Punta del Bisbe, entre molts altres. A nivell més local hi ha la GIV-6546 que uneix Palafrugell i Calella a través d’un autovia, i que també va fins a Llafranc, localitat que també s’hi pot arribar a través de la GIV-6591. Tamariu està comunicat a través de la GIV-6542. N’hi ha varies més que són de curt recorregut. Pel que fa a la seva riquesa hídrica, aquesta no presenta cap curs fluvial d’importància, només amb unes quantes rieres com la Riera de Multres o la Riera d’Aubi que de fet passen pel municipi cap a Pals i Palamós. A Llafranc i Tamariu hi ha algunes petites rieres o torrents, que només porten aigua quan plou. Referent a l’orografia, aquesta es també de poca importància donada la seva situació costera. De fet el municipi és una gran plana, exceptuant la part marítima que té tot una sèrie de petites muntanyes i cims on hi destaca el Far de Sant Sebastià a 178 metres, Puig Roí de 175 metres o el Puig de les Pasteres 174 metres.
PALAFRUGELL I PEIX FREGIT: ORIGEN DEL NOM I EL MOTIU
L’origen dels noms de les poblacions és un handicap a vegades difícil d’esbrinar i altres amb arrels més interpretables dels orígens del nom, i per tant amb més seguretat pel que fa a la interpretació, origen i significat del nom de la població. En el cas de Palafrugell, sembla hi ha unanimitat, fins i tot documental a través d’un manuscrit de l’Arxiu Capitular de Girona datat el 3 de novembre de 988, on l’origen del nom de la població prové d’un antic castell, palau i petita fortalesa propietat d’una persona nomenada “Frugello”,”Frugell” o “Frugell” com evolució toponímica. Pel davant hi hauria el nom de la residència, és a dir, “Palau” quedant descrit en l’esmentat document el nom de “Palacio Frugelli”, que amb el temps passaria a dir-se “Palafrugell”. En el mateix escut de Palafrugell hi ha la representació d’un castell o palau, situat entre dues garbes, simbologia que a perdurat al llarg de segles. La descripció de l’escut de la població és: Escut caironat (escut quadrat recolzat sobre un dels seus angles) de gules (vermell), un castell obert d'argent, acostat de dues garbes lligades d'or. Per timbre una corona de baró i acoblat en pal darrere l'escut un bordó de prior d'or.
La seva simbologia arranca que Palafrugell havia estat possessió dels comtes de Barcelona, fins que a l’any 1250 Pere II el Gran (València,1240 - Vilafranca del Penedès,1285) en feu donació al prior del monestir de Santa Anna de Barcelona, una congregació vinculada a l’Ordre del Sant Sepulcre de Jerusalem des del segle XII. Pel que fa al malnom o motiu en què es conegut Palafrugell, és a dir, “Peix Fregit” sembla que com molts altres casos en diferents pobles catalans, provenen d’històries certes o imaginàries com llegendàries, de dites, de cançoners o molts altres orígens. El nombre de motius de les diferents poblacions gironines, en són tant com pobles, veïnat i llogarets hi ha. Alguns prou coneguts en són per exemple, els “Pescallunes” de Sant Feliu de Pallerols, “Esquenapelats” de L’Escala, “Xerraires” de Corçà, “Matagossos” de Palamós, “Ganxons” de Sant Feliu de Guíxols, “Llepafils” de Sils o “Camatorts” de Girona, entre molts altres, on també hi caldria afegir les dites, que solen ésser uns complements de frases populars dels diferents pobles. D’aquesta manera, i com sembla, a partir d’un cançoner popular, amb els anys, quedà el motiu a la gent de Palafrugell com a “Peix Fregit”, un motiu que no té res de despectiu, ans el contrari, un plat culinari excel·lent i ofert en molts pobles de la costa.
LA INDÚSTRIA DEL SURO
La industria surera a Palafrugell ha estat un dels motors industrials més importants igualment com en altres poblacions tals com, Cassà de la Selva, Llagostera o Sant Feliu de Guíxols, entre d’altres, i ha estat de les poblacions on més s’ha mantingut al llarg dels anys malgrat els alts i baixos de tot tipus que a patit aquest tipus d’activitat industrial. Una indústria majoritàriament de tipus manual, tapera i on la fabricació en els entorns familiars hi va jugar un paper fonamental, però que amb els anys, s’ha hagut d’anar reconvertint i adequant a les necessitat de producció, productivitat, costos de fabricació i qualitat del producte; d’aquesta manera ha estat un sector que ha sabut adaptar-se i desenvolupar una indústria moderna amb una diversificació molt important de productes derivats del suro. L’enorme importància d’aquest sector industrial a comarques gironines com l’Alt i Baix Empordà i el Gironès, és de finals del segle XIX, tot i que durant el segle XX també va continuar amb més o menys alts i baixos, però mai ha deixat d’estar present en moltes poblacions, on avui en moltes d’elles hi ha una indústria consolidada. D’altra banda, les arrels de la utilització del suro per a la fabricació de taps, es pot situar a mitjans del segle XVIII a la part nord de l’Alt Empordà com Agullana o La Jonquera.
La activitat surera de Palafrugell com altres indrets gironins s’emmarca a final del segle XVIII i principis del XIX, a partir del qual de forma progressiva va anar desapareixent en algunes poblacions com La Jonquera i continuant en altres, i de manera molt significativa com en el cas de Palafrugell. Com que era una indústria exportadora pràcticament en la seva totalitat, els conflictes econòmics i bèl·lics a Europa l’afectaven considerablement. Una davallada important fou l’esclat de la I Guerra Mundial (1914-1918), prolífer per les empreses catalanes tèxtils, però negatiu per les del suro, que va fer que moltes activitats sureres desapareixerien per sempre de certes parts del territori pocs anys després, com Agullana, La Jonquera o La Vajol, però en canvi malgrat tot, es mantindrien en altres poblacions com Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols, Llagostera o Cassà de la Selva.
Aquesta indústria tenia dos elements molt importants que afectaven seriosament el cost del producte. D’una banda, que era una indústria pràcticament manual, i per tant amb necessitats d’un elevat nombre de personal i l’altra, les seves instal·lacions, normalment disperses i amb una estructura de planta poc adequada per poder implementar una millora en la manutenció interna del producte i la possible mecanització i automatització de les instal·lacions, degut que no eren en la majoria de casos edificis pensats per l’activitat, sinó adaptats a l’activitat, amb les conseqüents limitacions constructives i de manutenció. Els edificis no dissenyats per un procés industrial adequat, feien que es “maregés” el producte, és a dir, el seu moviment en planta d’una operació a l’altre, comportava uns costos fantasmes importants en manutenció i moviment de material i de persones difícils de quantificar, però reals en el seu dia a dia. A més, a part que la labor industrial s’adaptava al edifici i no al revés, hi havia l’afegit que la producció es donava a fer a cases i tallers privats, amb el moviment de material que això suposava.
La creació d’empreses ja d’un cert nivell industrial com Miquel, Vincke & Meyer a l’any 1900, o de la que a l’any 1929 seria la compradora d’aquesta, la Armstrong Cork Company d’origen nord-americà, faria que la indústria del suro disposes d’instal·lacions adequades als temps i a les innovacions tecnològiques i d’organització industrial. Però aquesta adequació industrial del sector no fou seguida per totes les poblacions dedicades a la indústria del suro, sinó només en part. D’aquesta manera , les poblacions que van continuar amb els mètodes de sempre de tipus familiar i a “preu fet”, la majoria van desaparèixer totes. Altres poblacions com Palafrugell, Cassà de la selva, Calonge, Palamós o Llagostera, sí van seguir el camí amb més o menys encert on la millora continua, desenvolupament de nous productes o la optimització de processos, modernització i automatització d’instal·lacions fou i ha estat un factor clau de sostenibilitat, per aquesta indústria centenària de les comarques gironines, tant en l’obtenció dels recursos en matèria primera com són els boscos, com en el sector industrial.
OFERTES MUSEISTIQUES I ESPAIS CULTURALS
El municipi de Palafrugell té una àmplia oferta museística que ofereix al visitant un ventall de possibilitats per a gaudir i admirar diferents aspectes del coneixement, l'art, la indústria o la natura, tot plegat dins un marc d'acurada exposició en diferents museus i espais. Palafrugell de molts segles ha estat un referent en les comarques gironines en el camp del suro, tant en la seva explotació forestal com en la elaboració i fabricació de gran quantitat i varietat d'articles que tenen com a matèria primera el suro. Tot i que pel gran públic parlar de suro és parlar de taps tant de vi com de cava o xampany, però la realitat és que el ventall de productes amb aquesta matèria és molt ampli. Per tant, no és d'estranyar que Palafrugell disposi de l'únic Museu de Suro de les comarques gironines, sinó també de tot Catalunya. Només el Museu d'Història de la Ciutat de Sant Feliu de Guíxols disposa d'un apartat on parlar de la industria surera de la població ganxona.
El Museu de Suro de Palafrugell va néixer a l'any 1972 de la mà i l'entusiasme de persones com l'arqueòleg Miquel Oliva Prat (Girona,1922 - Castelló d'Empúries, 1975) i dels entusiastes investigadors en temes arqueològics i prehistòrics locals Joan Badia Homs i Albert Recasens Pujol. El primer local en què van ésser exposades les primeres eines, productes i maquinaria fou en un local cedit per l'Ajuntament de Palafrugell a la Casa de Cultura "Josep Pla". A partir de l'any 1979, l'exposició es trasllada a una antiga fàbrica coneguda com a Can Genis, i es comencen a realitzar un seguit d'exposicions, la creació d'un fons documental i una activa obertura per tal que el públic pugui conèixer de més a prop aquesta indústria tant arrelada a la població.
En els anys vuitanta, el Museu del Suro ja disposa d'amplis locals de planta i pis en el carrer Tarongeta, on s'exposen tot un seguit de màquines, eines, estris i mobiliari vinculats a la indústria surera i tapera en particular. També disposa d'espais ho s'hi realitzen exposicions temporals i una planta superior on s'explica la història surera de Palafrugell i la seva gent, conjuntament amb molts articles i objectes fabricats amb suro. El museu dona un gir impressionant quan el 30 de juny de 2012 obre les portes del nou museu emplaçat en els antics edificis industrials surers de Can Mario. S'amplia molt tota l'oferta didàctica i d'exposició, disposant d'unes àmplies instal·lacions on de forma acurada es mostra maquinària, productes, articles i la història de la gent vinculada durant anys al sector surer. També la nova seu disposa d'una àmplia sala audiovisual i de conferència, a més d'una assortida botiga amb objectes fabricats amb suro i de informació local. Una altra entitat que no podia faltar a Palafrugell és la Fundació Josep Pla, dedicada a donar a conèixer i perseverar la figura i el nom del gran escriptor empordanès de Llofriu. La Fundació Josep Pla, neix a l'any 1973 quan el mateix escriptor fa donació de la seva biblioteca particular i es crea la Fundació Biblioteca Josep Pla que seria regida per un patronat que cuidaria no tan sols de la seva conservació, sinó també de facilitar l'accés a la documentació a totes les persones interessades. A l'any 1990 s'aproven els estatuts de l'entitat a partir de l'acta fundacional, i s'impliquen en la mateixa organismes com la Generalitat de Catalunya, Diputació de Girona, Consell Comarcal del Baix Empordà i l'Ajuntament de Palafrugell. Tot plegat per tal de comprometre's a col·laborar econòmicament i promoure, motivar i facilitar la lectura, així com l’estudi de l’obra literària i periodística de Josep Pla.
La Fundació Josep Pla, situada en el carrer Nou de Palafrugell, en la casa que havia estat de la família Pla, que és on hi disposa de la biblioteca, seu de la fundació, centre d'estudis i un espai permanent museïtzat dedicat a la figura de Pla. També realitza al llarg de l'any, gran quantitat d'activitats, que desenvolupar pels diferents racons del territori palafrugellenc com la mateixa població, Llofriu, Calella, Llafranc, Tamariu de Sant Sebastià. La indústria i la literatura estan presents en el Museu del Suro i la Fundació Josep Pla respectivament, però l'escultura contemporània, està present al Museu Can Mario, pertanyent a la Fundació Vila Casas amb seu central a Barcelona. Un ample i agradable espai, situa a prop del Museu del Suro i que ofereix una exposició permanent i altres temporals sobre escultura contemporània. Pels amant de la natura, les formes i els colors, en definitiva de les flors i la botànica en general, Palafrugell compte en un dels quatre jardins botànics existents a les comarques gironines. Situat a Calella i amb una petita porció de la finca que pertany a Mont-ras, els Jardins de Cap Roig ofereix disset hectàrees en un ampli espai i panoràmiques de la costa i el mar, on es troben més de mil espècies botàniques d'arreu del món.
En el mateix indret és troba el castell de Cap Roig, una residencia senyorial construïda a l'any 1931 i, que fou la residència del coronel rus Nicolai Woevodsky i la seva dona anglesa Dorothy Webster. El coronel Nicolai s'havia exiliat de Rússia arran de la revolució russa de 1917 que enderrocà el règim del tsar Nicolau II (1868-1918). Un dels altres espais visitables és el Centre de Interpretació del DipòsitModernista de Can Mario. Es el símbol més característic i identificador de Palafrugell, el qual va ésser construït entre 1904 i 1905 per tal de garantir el subministrament d'aigua a les instal·lacions industrials de la fàbrica de Can Mario, i amb una alçada de 35 metres, per tal de garantir una cota manomètrica suficient per a la pressió de la fàbrica. L'altre espai visitable és la Torre de Sant Sebastià, a prop de Llafranc i que fou construïda sobre el penya-segat de "Salt de Romaboira" a partir de l'any 1445, la qual es pot considerar com una de les construcció pioneres des de principis del període de més activitat pirata a la Costa Brava. Es una edificació molt majestuosa amb planta de semicercle allargat disposant d'amplis espais en cadascuna de les tres plantes; la planta baixa i dos pisos, a més de la terrassa en la part superior. Actualment la Torre de Guaita de Sant Sebastià està considerada com a monument protegit com a bé cultural d'interès nacional per la Generalitat de Catalunya, i depèn administrativament del Museu de Suro de Palafrugell, el qual disposa com a centre d'exposicions temporals i visita a totes les dependències de la torre, a part de centre d'informació turística del municipi.
LLOFRIU
Parlar de Llofriu és parlar de Josep Pla, al menys en principi o al que li vindria primer al cap a molta gent. Però, Llofriu també és un indret tranquil allunyat del Palafrugell hiperactiu estival de la seva costa, situat en la part nord-occidental del municipi de Palafrugell i al peu de Les Gavarres. Aquest espai forestal de primer ordre on hi destaca orogràficament el seu massís, però també un territori d'un paisatge encisador, d'arbres emblemàtics en la indústria del suro com les suredes, de riquesa fluvial, i farcit d'història des dels primers habitants prehistòrics entre d'altres encants. El territori està gestionat pel Consoci de les Gavarres, amb seu a Monells i entre d'altres organismes està format i afecta els municipis de: Vall-llobrega, Torrent, Santa Cristina d'Aro, Sant Martí Vell, Quart, Palamós, Palafrugell, Mont-ras, Madremanya, Llambilles, Llagostera, La Bisbal d'Empordà, Juià, Girona, Cruilles-Monells-Sant Sadurni de l'Heura, Celrà, Castell-Platja d'Aro, Cassà de la Selva i Calonge. Llofriu sobre a l'est per la delimitada gran plana amb Esclanyà, Regencós, Pals i Torrent al nord, i, on al fons es divisen les muntanyes que limiten la costa dels municipis del mateix Palafrugell i Begur. Per la part oest, la muralla natural de les Gavarres, amb els punts elevats de la Pedra Blanca de 207 metres, el Puig del Molló del Rei de 180 metres, el Puig de les Mines de 176 metres i les Muntanyes Poues a prop del nucli de Llofriu.
Llofriu està ben comunicat per carretera ja que hi passa a mig quilòmetre del seu nucli urbà la carretera C-31 amb el tram cap a Palamós convertit en autovia, i per la part nord en direcció a Pals, La Bisbal d'Empordà, Girona o direcció Figueres segons es vulgui. Llofriu es troba a 4 km de Palafrugell, 8 km de Calella, Llafranc i Tamariu que són la resta de poblacions d'importància del municipi baix-empordanès.
En el nucli urbà s'hi troba l'antiga església parroquial del segle XII i reconstruida a l'any 1751, Sant Fruitós, vorejada per espais amples i d'agradable estada, i que ja fou esmentada la seva presència a l'any 1121 com a "Sanct Fructuosi" en el testament del clergue Berenguer Amat, senyor de Sant Sadurní de L'Heura. Un nucli esmentat en el període entre els segles X i XI com "Lofred","Iofrid","Iofredi" i concretament a l'any 1061 com a "Lofrid", tot plegat possiblement un nom del de origen germànic "Lotfrid". Amb una superfície d'uns 10 quilòmetres quadrats, el paratge de Llofriu disposa de tres agregats de població que són els veïnats de Roma, L'Estació i la Barceloneta, aquest últim partit el seu nucli per la carretera C-31 de Girona a Palamós, per La Bisbal d'Empordà. Llofriu tot i ésser un petit nucli, és actiu, al llarg de l'any celebra diferents festes i actes com la Festa Major en la tercera setmana d'agost, la Festa Petita, el 23 de gener, festivitat de Sant Fruitós patró del poble, Festa de l'Homenot i la Gent Gran i també organitza la Festa de la Pela del Suro poc abans de les festes de Sant Joan en el mes de juny.
VEÏNATS D'ERMEDÀS I SANTA MARGARIDA
Els veïnats d'Ermedàs i Santa Margarida, són dos petits nuclis de població dins el municipi de Palafrugell, pràcticament a tocar l'un de l'altre ja que tots dos es troben a la banda dreta de l'autovia que va a Calella i a Llafranc des de Palafrugell. Ermedàs és un dels nuclis més antics del territori palafrugellenc, disposant d'un petit nucli urbà on hi ha la petita església dedicada a Sant Ramon i una singular torre de defensa situada en el Mas Fina, i un petit nombre d'altres habitatges. Disseminats pels entorns del veïnat hi ha diferents masos molts d'ells caracteritzats per la presència de torres de defensa, les quals foren construïdes al llarg de l'edat mitjana com element de defensa enfront de les incursions i atacs per part dels pirates que assolaven la costa en aquella època. La petita església de Sant Ramon del segle XVI, fou restaurada fa pocs anys, i presenta un estructura arquitectònica molt similar a les típiques esglésies i ermites d'estil romànic, amb una sola nau, absis semicircular i altres petits elements. En la façana principal on hi ha la porta d'accés a l'interior, en la part central té un campanar d'espadanya d'una sola obertura, que només hi resten les columnes, i on hi ha espai només per una campana. En la mateixa façana hi ha una obertura d'ull de bou i una fornícula sense imatge, sobre la porta, que disposa d'una llinda sense cap tipus d'inscripció. A cada costat de la porta d'entrada hi ha dues finestres rectangulars enreixades. Com en altres masos a l'entorn del veïnat que disposen de les característiques torres de defensa com en el Mas Petit d'en Caixa, la Torre Roja o el Mas Sureda, en el mateix veïnat hi ha el Mas Fina, amb una torre de defensa de base quadrada amb un singular matacà en la part superior, ara damunt la taulada del mas, però que antigament hi devia haver la porta d'accés estant la torre aïllada.
L'altre veïnat, el de Santa Margarida, també conegut popularment per Vilarnau, que seria el nom més antic d'aquest petit nucli, gira a l'entorn de la masia fortificada de Can Borrull i de la capella de Santa Margarida o també coneguda com de Sant Ponç de la Vilarnau. El primitiu i origen del nom de Vilarnau estaria en "Vilar Aranaldi", on "vilar" és un topònim molt freqüent, ja que des del segle X, significava un llogaret o veïnat annex a una vila, i que en aquest cas seria depenent de "Palacio Frugelli" (Palafrugell). L'origen d'advocació a Santa Margarida, podria venir de una veneració paleocristiana, ja que fou una màrtir nascuda a Antioquía (actual Turquia) en temps de l'emperador romà Dioclecià (segle III-IV), on també fou venerada en una església d'origen paleocristià situada a Sant Martí d'Empúries, coneguda com "Basílica paleocristiana" emplaçada dins la ciutat nova (Neàpolis) dels segles IV-VII. Tant el veïnat d'Ermedàs com Santa Margarida, són dos nuclis, sobre tot en la part disseminada, que es mantenen dins una economia agrícola i ramadera, mentre que molts altres habitatges, són o estances permanents o segones residències.
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
No seria fins a principis del segle XX i sobre tot a Palafrugell, que els edificis industrials serien dissenyats i construïts en base al tipus d’indústria que havien de servir. La distribució en planta d'un empresa és d'una importància vital de cara a la organització de la producció, als mètodes de treball i al cost final de producte.
| ACDG - Associació Cultural i Divulgativa Gironina - 2010© | Última actualització: setembre 2022 |
 |
|
| Inici - Agenda - Contactar - Salutació - Actes i Esdeveniments - Esport i Natura - Alt Empordà - Baix Empordà - Cerdanya - Garrotxa - Gironès - Pla de l'Estany - Ripollès - Selva - Enllaços - Webmap - Avís legal | |