contacte  -  mapa web
 
Baix Empordà
Inici Agenda Contactar Fires Esport i Natura Alt Empordà Baix Empordà Cerdanya Garrotxa Gironès Pla de l'Estany Ripollès Selva
Contactar
 
 
Baix Empordà
Begur
Calella de Palafrugell
Calonge
L'Estartit
Llafranc
Mont-ras
Palafrugell
Palamós
Pals
Platja d'Aro
S'Agaró
Sant Antoni de Calonge
Sant Feliu de Guïxols
Santa Cristina d'Aro
Tamariu
Torroella de Montgrí
INFO COMARCAL
Diari de Girona, Baix Empordà
Revista del Baix Empordà
Institut d'Estudis del Baix Empordà
LES ALTRES COMARQUES
Alt Empordà
Cerdanya
Garrotxa
Gironès
Pla de l'Estany
Ripollès
Selva
 

Palafrugell

UN MUNICIPI ENTRE LA PLANA I ELS PETIS CIMS COSTANERS
Plana de Palafrugell des de Roques d'Ase

Palafrugell és d’aquests municipis de la costa, com Torroella de Montgrí, Calonge o Castell d’Aro que disposen en la seva franja litoral de poblacions de gran activitat sobre tot en període d’estiu, que els fan nuclis de població molt concorreguts i animats.

El municipi de Palafrugell no és en superfície un extens terme municipal com poden ésser els municipis de Cruïlles-Monells-Sant Sadurní, Santa Cristina d’Aro o Torroella de Montgrí, si es compara amb aquests altres municipis del Baix Empordà, però en canvi, és el municipi més poblat de tota la comarca.

El fet de disposar de poblacions com Calella, Llafranc i Tamariu, i en menor importància Llofriu, Ermadàs, Santa Margarida o la Barceloneta, el converteix en el territori més poblat, sobre tot per la capital Palafrugell que és la més gran del Baix Empordà. També caldria afegir altres nuclis de població com les urbanitzacions d’Aigua Xelida o Montfina.

Amb un contorn molt irregular, el municipi s’inicia al nord-est en la Punta del Bisbe, confinant amb el municipi de Begur, Regencós, Torrent, Forallac i finalment Mont-ras per tornar arriba al mar al Cap Roig, més concretament a la cala d’en Massoni, ja pertanyent a Palafrugell.

A partir d’aquesta cala en direcció nord, voreja la costa on els tres nuclis més importants són Calella, Llafranc i Tamariu, però també amb altres indrets interessants com el jardí botànic de Cap Roig, el far i la torre de Sant Sebastià o el poblat ibèric de Sant Sebastià de la Guarda.

Part del tercer tram de la C-31

Cal esmentar que al llarg de tot el recorregut hi ha una gran quantitat de cales i puntes geogràfiques, d’una morfologia típica mediterrània i la típica i abrupte forma que dona nom a la Costa Brava. Alguns d’aquest indrets són: Cala d’en Massoni, Cala el Golfet, Punta d’en Blanc, Punta Musfera, Cala Pedrosa, Cala Gelida o Punta del Bisbe, entre molts altres.
Palafrugell és un municipi molt ben comunicat ja que són varies les carreteres que hi arriben o en surten. La principal és la C-31, en el seu cinquè tram entre Santa Cristina d’Aro i Figueres. La C-66 que uneix Palafrugell i Besalú , passant per La Bisbal d’Empordà o Girona entre moltes altres poblacions.

A nivell més local hi ha la GIV-6546 que uneix Palafrugell i Calella a través d’un autovia, i que també va fins a Llafranc, localitat que també s’hi pot arribar a través de la GIV-6591. Tamariu està comunicat a través de la GIV-6542. N’hi ha varies més que són de curt recorregut.

Pel que fa a la seva riquesa hídrica, aquesta no presenta cap curs fluvial d’importància, només amb unes quantes rieres com la Riera de Multres o la Riera d’Aubi que de fet passen pel municipi cap a Pals i Palamós. A Llafranc i Tamariu hi ha algunes petites rieres o torrents, que només porten aigua quan plou.

Referent a l’orografia, aquesta es també de poca importància donada la seva situació costera. De fet el municipi és una gran plana, exceptuant la part marítima que té tot una sèrie de petites muntanyes i cims on hi destaca el Far de Sant Sebastià a 178 metres, Puig Roí de 175 metres o el Puig de les Pasteres 174 metres.

 

PALAFRUGELL I PEIX FREGIT: ORIGEN DEL NOM I EL MOTIU
Còdex del segle XVII, "Llibre de privilegis de Palafrugell"

L’origen dels noms de les poblacions és un handicap a vegades difícil d’esbrinar i altres amb arrels més interpretables dels orígens del nom, i per tant amb més seguretat pel que fa a la interpretació, origen i significat del nom de la població.

En el cas de Palafrugell, sembla hi ha unanimitat, fins i tot documental a través d’un manuscrit de l’Arxiu Capitular de Girona datat el 3 de novembre de 988, on l’origen del nom de la població prové d’un antic castell, palau i petita fortalesa propietat d’una persona nomenada “Frugello”,”Frugell” o “Frugell” com evolució toponímica. Pel davant hi hauria el nom de la residència, és a dir, “Palau” quedant descrit en l’esmentat document el nom de “Palacio Frugelli”, que amb el temps passaria a dir-se “Palafrugell”.

En el mateix escut de Palafrugell hi ha la representació d’un castell o palau, situat entre dues garbes, simbologia que a perdurat al llarg de segles. La descripció de l’escut de la població és: Escut caironat (escut quadrat recolzat sobre un dels seus angles) de gules (vermell), un castell obert d'argent, acostat de dues garbes lligades d'or. Per timbre una corona de baró i acoblat en pal darrere l'escut un bordó de prior d'or.

Peix Fregit
© La Cuina de sempre

La seva simbologia arranca que Palafrugell havia estat possessió dels comtes de Barcelona, fins que a l’any 1250 Pere II el Gran (València,1240 - Vilafranca del Penedès,1285) en feu donació al prior del monestir de Santa Anna de Barcelona, una congregació vinculada a l’Ordre del Sant Sepulcre de Jerusalem des del segle XII.

Pel que fa al malnom o motiu en què es conegut Palafrugell, és a dir, “Peix Fregit” sembla que com molts altres casos en diferents pobles catalans, provenen d’històries certes o imaginàries com llegendàries, de dites, de cançoners o molts altres orígens. El nombre de motius de les diferents poblacions gironines, en són tant com pobles, veïnat i llogarets hi ha.

Alguns prou coneguts en són per exemple, els “Pescallunes” de Sant Feliu de Pallerols, “Esquenapelats” de L’Escala, “Xerraires” de Corçà, “Matagossos” de Palamós, “Ganxons” de Sant Feliu de Guíxols, “Llepafils” de Sils o “Camatorts” de Girona, entre molts altres, on també hi caldria afegir les dites, que solen ésser uns complements de frases populars dels diferents pobles.

D’aquesta manera, i com sembla, a partir d’un cançoner popular, amb els anys, quedà el motiu a la gent de Palafrugell com a “Peix Fregit”, un motiu que no té res de despectiu, ans el contrari, un plat culinari excel·lent i ofert en molts pobles de la costa.

 

LA INDÚSTRIA DEL SURO
Modern layout de l'empresa Trefinos de Palafrugell
© Trefinos

La industria surera a Palafrugell ha estat un dels motors industrials més importants igualment com en altres poblacions tals com, Cassà de la Selva, Llagostera o Sant Feliu de Guíxols, entre d’altres, i ha estat de les poblacions on més s’ha mantingut al llarg dels anys malgrat els alts i baixos de tot tipus que a patit aquest tipus d’activitat industrial.

Una indústria majoritàriament de tipus manual, tapera i on la fabricació en els entorns familiars hi va jugar un paper fonamental, però que amb els anys, s’ha hagut d’anar reconvertint i adequant a les necessitat de producció, productivitat, costos de fabricació i qualitat del producte; d’aquesta manera ha estat un sector que ha sabut adaptar-se i desenvolupar una indústria moderna amb una diversificació molt important de productes derivats del suro.

L’enorme importància d’aquest sector industrial a comarques gironines com l’Alt i Baix Empordà i el Gironès, és de finals del segle XIX, tot i que durant el segle XX també va continuar amb més o menys alts i baixos, però mai ha deixat d’estar present en moltes poblacions, on avui en moltes d’elles hi ha una indústria consolidada. D’altra banda, les arrels de la utilització del suro per a la fabricació de taps, es pot situar a mitjans del segle XVIII a la part nord de l’Alt Empordà com Agullana o La Jonquera.

Antics treballadors del suro
© Museu del Suro

La activitat surera de Palafrugell com altres indrets gironins s’emmarca a final del segle XVIII i principis del XIX, a partir del qual de forma progressiva va anar desapareixent en algunes poblacions com La Jonquera i continuant en altres, i de manera molt significativa com en el cas de Palafrugell. Com que era una indústria exportadora pràcticament en la seva totalitat, els conflictes econòmics i bèl·lics a Europa l’afectaven considerablement.

Una davallada important fou l’esclat de la I Guerra Mundial (1914-1918), prolífer per les empreses catalanes tèxtils, però negatiu per les del suro, que va fer que moltes activitats sureres desapareixerien per sempre de certes parts del territori pocs anys després, com Agullana, La Jonquera o La Vajol, però en canvi malgrat tot, es mantindrien en altres poblacions com Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols, Llagostera o Cassà de la Selva.

La Torre de Can Mario, tot un
símbol de la Palafrugell surera

Aquesta indústria tenia dos elements molt importants que afectaven seriosament el cost del producte. D’una banda, que era una indústria pràcticament manual, i per tant amb necessitats d’un elevat nombre de personal i l’altra, les seves instal·lacions, normalment disperses i amb una estructura de planta poc adequada per poder implementar una millora en la manutenció interna del producte i la possible mecanització i automatització de les instal·lacions, degut que no eren en la majoria de casos edificis pensats per l’activitat, sinó adaptats a l’activitat, amb les conseqüents limitacions constructives i de manutenció.

Els edificis no dissenyats per un procés industrial adequat, feien que es “maregés” el producte, és a dir, el seu moviment en planta d’una operació a l’altre, comportava uns costos fantasmes importants en manutenció i moviment de material i de persones difícils de quantificar, però reals en el seu dia a dia. A més, a part que la labor industrial s’adaptava al edifici i no al revés, hi havia l’afegit que la producció es donava a fer a cases i tallers privats, amb el moviment de material que això suposava.

No seria fins a principis del segle XX i sobre tot a Palafrugell, que els edificis industrials serien dissenyats i construïts en base al tipus d’indústria que havien de servir. La distribució en planta d'un empresa és d'una importància vital de cara a la organització de la producció, als mètodes de treball i al cost final de producte.

La creació d’empreses ja d’un cert nivell industrial com Miquel, Vincke & Meyer a l’any 1900, o de la que a l’any 1929 seria la compradora d’aquesta, la Armstrong Cork Company d’origen nord-americà, faria que la indústria del suro disposes d’instal·lacions adequades als temps i a les innovacions tecnològiques i d’organització industrial.

Però aquesta adequació industrial del sector no fou seguida per totes les poblacions dedicades a la indústria del suro, sinó només en part. D’aquesta manera , les poblacions que van continuar amb els mètodes de sempre de tipus familiar i a “preu fet”, la majoria van desaparèixer totes.

Altres poblacions com Palafrugell, Cassà de la selva, Calonge, Palamós o Llagostera, sí van seguir el camí amb més o menys encert on la millora continua, desenvolupament de nous productes o la optimització de processos, modernització i automatització d’instal·lacions fou i ha estat un factor clau de sostenibilitat, per aquesta indústria centenària de les comarques gironines, tant en l’obtenció dels recursos en matèria primera com són els boscos, com en el sector industrial.

+ Informació:  
Institut Català del Suro
Consorci Forestal de Catalunya
• Associació d'Empresaris Surers de Catalunya
Museu del Suro

 

OFERTES MUSEISTIQUES I ESPAIS CULTURALS
Museu del Suro de Palafrugell

El municipi de Palafrugell té una àmplia oferta museística que ofereix al visitant un ventall de possibilitats per a gaudir i admirar diferents aspectes del coneixement, l'art, la indústria o la natura, tot plegat dins un marc d'acurada exposició en diferents museus i espais.

Palafrugell de molts segles ha estat un referent en les comarques gironines en el camp del suro, tant en la seva explotació forestal com en la elaboració i fabricació de gran quantitat i varietat d'articles que tenen com a matèria primera el suro.

Tot i que pel gran públic parlar de suro és parlar de taps tant de vi com de cava o xampany, però la realitat és que el ventall de productes amb aquesta matèria és molt ampli.

Per tant, no és d'estranyar que Palafrugell disposi de l'únic Museu de Suro de les comarques gironines, sinó també de tot Catalunya. Només el Museu d'Història de la Ciutat de Sant Feliu de Guíxols disposa d'un apartat on parlar de la industria surera de la població ganxona.

Fundació Josep Pla (Exposició)

El Museu de Suro de Palafrugell va néixer a l'any 1972 de la mà i l'entusiasme de persones com l'arqueòleg Miquel Oliva Prat (Girona,1922 - Castelló d'Empúries, 1975) i dels entusiastes investigadors en temes arqueològics i prehistòrics locals Joan Badia Homs i Albert Recasens Pujol.

El primer local en què van ésser exposades les primeres eines, productes i maquinaria fou en un local cedit per l'Ajuntament de Palafrugell a la Casa de Cultura "Josep Pla". A partir de l'any 1979, l'exposició es trasllada a una antiga fàbrica coneguda com a Can Genis, i es comencen a realitzar un seguit d'exposicions, la creació d'un fons documental i una activa obertura per tal que el públic pugui conèixer de més a prop aquesta indústria tant arrelada a la població.

Can Mario i Dipòsit Modernista

En els anys vuitanta, el Museu del Suro ja disposa d'amplis locals de planta i pis en el carrer Tarongeta, on s'exposen tot un seguit de màquines, eines, estris i mobiliari vinculats a la indústria surera i tapera en particular. També disposa d'espais ho s'hi realitzen exposicions temporals i una planta superior on s'explica la història surera de Palafrugell i la seva gent, conjuntament amb molts articles i objectes fabricats amb suro.

El museu dona un gir impressionant quan el 30 de juny de 2012 obre les portes del nou museu emplaçat en els antics edificis industrials surers de Can Mario. S'amplia molt tota l'oferta didàctica i d'exposició, disposant d'unes àmplies instal·lacions on de forma acurada es mostra maquinària, productes, articles i la història de la gent vinculada durant anys al sector surer. També la nova seu disposa d'una àmplia sala audiovisual i de conferència, a més d'una assortida botiga amb objectes fabricats amb suro i de informació local.

Una altra entitat que no podia faltar a Palafrugell és la Fundació Josep Pla, dedicada a donar a conèixer i perseverar la figura i el nom del gran escriptor empordanès de Llofriu. La Fundació Josep Pla, neix a l'any 1973 quan el mateix escriptor fa donació de la seva biblioteca particular i es crea la Fundació Biblioteca Josep Pla que seria regida per un patronat que cuidaria no tan sols de la seva conservació, sinó també de facilitar l'accés a la documentació a totes les persones interessades.

A l'any 1990 s'aproven els estatuts de l'entitat a partir de l'acta fundacional, i s'impliquen en la mateixa organismes com la Generalitat de Catalunya, Diputació de Girona, Consell Comarcal del Baix Empordà i l'Ajuntament de Palafrugell. Tot plegat per tal de comprometre's a col·laborar econòmicament i promoure, motivar i facilitar la lectura, així com l’estudi de l’obra literària i periodística de Josep Pla.

Castell i passatges dels Jardins de Cap Roig

La Fundació Josep Pla, situada en el carrer Nou de Palafrugell, en la casa que havia estat de la família Pla, que és on hi disposa de la biblioteca, seu de la fundació, centre d'estudis i un espai permanent museïtzat dedicat a la figura de Pla. També realitza al llarg de l'any, gran quantitat d'activitats, que desenvolupar pels diferents racons del territori palafrugellenc com la mateixa població, Llofriu, Calella, Llafranc, Tamariu de Sant Sebastià.

La indústria i la literatura estan presents en el Museu del Suro i la Fundació Josep Pla respectivament, però l'escultura contemporània, està present al Museu Can Mario, pertanyent a la Fundació Vila Casas amb seu central a Barcelona. Un ample i agradable espai, situa a prop del Museu del Suro i que ofereix una exposició permanent i altres temporals sobre escultura contemporània.

Pels amant de la natura, les formes i els colors, en definitiva de les flors i la botànica en general, Palafrugell compte en un dels quatre jardins botànics existents a les comarques gironines. Situat a Calella i amb una petita porció de la finca que pertany a Mont-ras, els Jardins de Cap Roig ofereix disset hectàrees en un ampli espai i panoràmiques de la costa i el mar, on es troben més de mil espècies botàniques d'arreu del món.

Vista nocturna de Palafrugell des del dipòsit modernista
 
Torre de Guaita de Sant Sebastià

En el mateix indret és troba el castell de Cap Roig, una residencia senyorial construïda a l'any 1931 i, que fou la residència del coronel rus Nicolai Woevodsky i la seva dona anglesa Dorothy Webster. El coronel Nicolai s'havia exiliat de Rússia arran de la revolució russa de 1917 que enderrocà el règim del tsar Nicolau II (1868-1918).

Un dels altres espais visitables és el Centre de Interpretació del DipòsitModernista de Can Mario. Es el símbol més característic i identificador de Palafrugell, el qual va ésser construït entre 1904 i 1905 per tal de garantir el subministrament d'aigua a les instal·lacions industrials de la fàbrica de Can Mario, i amb una alçada de 35 metres, per tal de garantir una cota manomètrica suficient per a la pressió de la fàbrica.

L'altre espai visitable és la Torre de Sant Sebastià, a prop de Llafranc i que fou construïda sobre el penya-segat de "Salt de Romaboira" a partir de l'any 1445, la qual es pot considerar com una de les construcció pioneres des de principis del període de més activitat pirata a la Costa Brava. Es una edificació molt majestuosa amb planta de semicercle allargat disposant d'amplis espais en cadascuna de les tres plantes; la planta baixa i dos pisos, a més de la terrassa en la part superior.

Actualment la Torre de Guaita de Sant Sebastià està considerada com a monument protegit com a bé cultural d'interès nacional per la Generalitat de Catalunya, i depèn administrativament del Museu de Suro de Palafrugell, el qual disposa com a centre d'exposicions temporals i visita a totes les dependències de la torre, a part de centre d'informació turística del municipi.

+ Informació:  
GIROMUS, Museus de les Comarques Gironines

 

LLOFRIU
Llofriu i l'església de Sant Fruitós

Parlar de Llofriu és parlar de Josep Pla, al menys en principi o al que li vindria primer al cap a molta gent. Però, Llofriu també és un indret tranquil allunyat del Palafrugell hiperactiu estival de la seva costa, situat en la part nord-occidental del municipi de Palafrugell i al peu de Les Gavarres.

Aquest espai forestal de primer ordre on hi destaca orogràficament el seu massís, però també un territori d'un paisatge encisador, d'arbres emblemàtics en la indústria del suro com les suredes, de riquesa fluvial, i farcit d'història des dels primers habitants prehistòrics entre d'altres encants.

El territori està gestionat pel Consoci de les Gavarres, amb seu a Monells i entre d'altres organismes està format i afecta els municipis de: Vall-llobrega, Torrent, Santa Cristina d'Aro, Sant Martí Vell, Quart, Palamós, Palafrugell, Mont-ras, Madremanya, Llambilles, Llagostera, La Bisbal d'Empordà, Juià, Girona, Cruilles-Monells-Sant Sadurni de l'Heura, Celrà, Castell-Platja d'Aro, Cassà de la Selva i Calonge.

Llofriu sobre a l'est per la delimitada gran plana amb Esclanyà, Regencós, Pals i Torrent al nord, i, on al fons es divisen les muntanyes que limiten la costa dels municipis del mateix Palafrugell i Begur. Per la part oest, la muralla natural de les Gavarres, amb els punts elevats de la Pedra Blanca de 207 metres, el Puig del Molló del Rei de 180 metres, el Puig de les Mines de 176 metres i les Muntanyes Poues a prop del nucli de Llofriu.

Vista de Llofriu
 
Carrer del Ter i església de Sant Fruitós
 
Plaça de l'Església
 
Carrer Irene Rocas i Romaguera

Llofriu està ben comunicat per carretera ja que hi passa a mig quilòmetre del seu nucli urbà la carretera C-31 amb el tram cap a Palamós convertit en autovia, i per la part nord en direcció a Pals, La Bisbal d'Empordà, Girona o direcció Figueres segons es vulgui. Llofriu es troba a 4 km de Palafrugell, 8 km de Calella, Llafranc i Tamariu que són la resta de poblacions d'importància del municipi baix-empordanès.

Escut de Llofriu

En el nucli urbà s'hi troba l'antiga església parroquial del segle XII i reconstruida a l'any 1751, Sant Fruitós, vorejada per espais amples i d'agradable estada, i que ja fou esmentada la seva presència a l'any 1121 com a "Sanct Fructuosi" en el testament del clergue Berenguer Amat, senyor de Sant Sadurní de L'Heura. Un nucli esmentat en el període entre els segles X i XI com "Lofred","Iofrid","Iofredi" i concretament a l'any 1061 com a "Lofrid", tot plegat possiblement un nom del de origen germànic "Lotfrid".

Amb una superfície d'uns 10 quilòmetres quadrats, el paratge de Llofriu disposa de tres agregats de població que són els veïnats de Roma, L'Estació i la Barceloneta, aquest últim partit el seu nucli per la carretera C-31 de Girona a Palamós, per La Bisbal d'Empordà.

Llofriu tot i ésser un petit nucli, és actiu, al llarg de l'any celebra diferents festes i actes com la Festa Major en la tercera setmana d'agost, la Festa Petita, el 23 de gener, festivitat de Sant Fruitós patró del poble, Festa de l'Homenot i la Gent Gran i també organitza la Festa de la Pela del Suro poc abans de les festes de Sant Joan en el mes de juny.

+ Informació:  
Llofriu
Consorci de les Gavarres
• Llofriu (wikia)
Fundació privada Llofriu

 

VEÏNATS D'ERMEDÀS I SANTA MARGARIDA
Torre de defensa del Mas Fina a Ermedàs

Els veïnats d'Ermedàs i Santa Margarida, són dos petits nuclis de població dins el municipi de Palafrugell, pràcticament a tocar l'un de l'altre ja que tots dos es troben a la banda dreta de l'autovia que va a Calella i a Llafranc des de Palafrugell.

Ermedàs és un dels nuclis més antics del territori palafrugellenc, disposant d'un petit nucli urbà on hi ha la petita església dedicada a Sant Ramon i una singular torre de defensa situada en el Mas Fina, i un petit nombre d'altres habitatges.

Disseminats pels entorns del veïnat hi ha diferents masos molts d'ells caracteritzats per la presència de torres de defensa, les quals foren construïdes al llarg de l'edat mitjana com element de defensa enfront de les incursions i atacs per part dels pirates que assolaven la costa en aquella època.

La petita església de Sant Ramon del segle XVI, fou restaurada fa pocs anys, i presenta un estructura arquitectònica molt similar a les típiques esglésies i ermites d'estil romànic, amb una sola nau, absis semicircular i altres petits elements. En la façana principal on hi ha la porta d'accés a l'interior, en la part central té un campanar d'espadanya d'una sola obertura, que només hi resten les columnes, i on hi ha espai només per una campana.

En la mateixa façana hi ha una obertura d'ull de bou i una fornícula sense imatge, sobre la porta, que disposa d'una llinda sense cap tipus d'inscripció. A cada costat de la porta d'entrada hi ha dues finestres rectangulars enreixades.

Com en altres masos a l'entorn del veïnat que disposen de les característiques torres de defensa com en el Mas Petit d'en Caixa, la Torre Roja o el Mas Sureda, en el mateix veïnat hi ha el Mas Fina, amb una torre de defensa de base quadrada amb un singular matacà en la part superior, ara damunt la taulada del mas, però que antigament hi devia haver la porta d'accés estant la torre aïllada.

Església de Sant Ramon
 
Torre de Santa Margarida (Mas Espanyol)
 
Can Borrull de Santa Margarida
 
Ermita de Santa Margarida

L'altre veïnat, el de Santa Margarida, també conegut popularment per Vilarnau, que seria el nom més antic d'aquest petit nucli, gira a l'entorn de la masia fortificada de Can Borrull i de la capella de Santa Margarida o també coneguda com de Sant Ponç de la Vilarnau.

El primitiu i origen del nom de Vilarnau estaria en "Vilar Aranaldi", on "vilar" és un topònim molt freqüent, ja que des del segle X, significava un llogaret o veïnat annex a una vila, i que en aquest cas seria depenent de "Palacio Frugelli" (Palafrugell). L'origen d'advocació a Santa Margarida, podria venir de una veneració paleocristiana, ja que fou una màrtir nascuda a Antioquía (actual Turquia) en temps de l'emperador romà Dioclecià (segle III-IV), on també fou venerada en una església d'origen paleocristià situada a Sant Martí d'Empúries, coneguda com "Basílica paleocristiana" emplaçada dins la ciutat nova (Neàpolis) dels segles IV-VII.

Tant el veïnat d'Ermedàs com Santa Margarida, són dos nuclis, sobre tot en la part disseminada, que es mantenen dins una economia agrícola i ramadera, mentre que molts altres habitatges, són o estances permanents o segones residències.

 

 

 

 


Escut de Palafrugell

Bandera de Palafrugell
Escut
Bandera

 

NOMBRE D'HABITANTS (2015)
22.733 Habitants (font: idescat)
GENTILICI
Palafrugellenc, palafrugellenca
SUPERFICIE DEL MUNICIPI
26,9 Km2
DENSITAT DE POBLACIÓ
845 Hab/Km2
COMARCA
Baix Empordà
PARTIT JUDICIAL
La Bisbal d'Empordà
DEMARCACIÓ ELECTORAL
La Bisbal d'Empordà
BISBAT
Girona
CODI POSTAL
17200
MERCAT SETMANAL
Dimarts
COORDENADES GPS
Latitud N 41.918294º - Longitud E 3.165206º
ALTITUD
64 metres
CIUTAT AGERMANADA
Mirapeis/Mirepoix (Midi-Pyrénées/França)
FESTA MAJOR DE PALAFRUGELL
Juliol, Santa Margarida
FESTA PETITA DE PALAFRUGELL
Novembre, Sant Martí
FESTA MAJOR DE LLOFRIU
Agost, Santa Maria
FESTA PETITA DE LLOFRIU
Gener, Sant Fruitós
FESTA MAJOR DE CALELLA
Juny, Sant Pere
FESTA MAJOR DE LLAFRANC
Agost, Santa Rosa
FESTA MAJOR DE TAMARIU
Agost, Santa Maria
FESTA MAJOR D'ERMEDÀS
Agost, Sant Ramon Nonat
FESTA MAJOR DE SANTA MARGARIDA
No es celebra
   

 

Ajuntament de Palafrugell Palafrugell Turisme Palafrugell Cultura

 

Facebook
Twitter
El temps a Palafrugell
MeteoCat
Trànsit

 

Bibliografia Bibliografia
 

PALAFRUGELL, Xavier Febrés, Quaderns de la Revista de Girona, Edita Diputació de Girona, 1989
LA GENT DE PALAFRUGELL, Miguel Solana, Quaderns de Palafrugell. Edita Aj.Palafrugell/Dip.Girona, 2003

Escrits i Document relacionats
  ELS MALNOMS, una apart de la història del meu poble, Albert López, Univ.Jaume I, Castelló (Pais Valencià), 1997
Internet Internet
 
Bienal de Fotografia
Aula de Cinema
Associació Profes de Pel.licula
Empordanesken Associació

Havanerus
El mar és el camí
Institut Comunicació Palafrugell
Biblioteca de Palafrugell

 
Coral Nit de Juny
Joventuts musicals de Palafrugell
Arxivers del Baix Empordà
Institut Municipal d'Esports

Bloc de la Biblioteca de Palafrugell
Club Atlètic Palafrugell
Agrupació Excursionista Palafrugell

Canals locals de TV
 
TV Costa Brava
Costa Brava Digital
Xtra FM - Costa Brava

Ràdio Palafrugell
Empordà TV

Revistes, Publicacions, Premsa local i digital
 

El Nou, la guia del Baix Empordà
Revista de Palafrugell
Gavarres

Mapes Plànols i Mapes
  Palafrugell
Llofriu
 
  JOSEP PLA I CASADEVALL Escriptor i periodiste

Palafrugell, 1897
Llofriu, 1981

Neix a Palafrugell el 8 de març de 1897, en el sí d'una família benestant d'arrel pagesa, essent el més gran dels quatre germans. Fou el primer fill del matrimoni entre Antoni Pla Vilar i Maria Casadevall Llach, després van venir els seus germans, Pere, Maria i Rosa.

Pla neix en la casa del carrer Nou de Palafrugell, però poc temps després es trasllada a la nova casa que la família ha fet construir en el carrer del Sol, que actualment porta el nom de l'industrial palafrugellenc, Josep Torres i Jonama.

Residència (encara no col.legi) dels
Maristes a Girona a l'any 1913
© Valentí Fargnoli

Realitza els estudis primaris en el Col·legi del Germans Maristes de Palafrugell, i després d'aprovar l'examen d'ingrés i el primer de batxiller a Figueres, es trasllada a Girona per a continuar els estudis de batxillerat en el "Instituto Nacional de Enseñanza Media" situat en el carrer de la Força de Girona, estant en règim d'internat en el col·legi dels Maristes de Girona.

Publicació mensual "OFRENA" i
on Pla hi va fer els primers escrits

Expulsat del internat a finals del curs 1912-1913, es trasllada a Barcelona on acabarà el batxillerat i d'aquesta manera poder entrar a la universitat, que ho farà a medicina, estudis que abandonarà per a poder-se matricular en Dret. En un principi va viure en una pensió, però posteriorment el seu pare va llogar un pis a Barcelona, on també hi farien estada els seus germans.

Guarnició militar de Sant Domènec de Girona, on Pla tindria la sort de fer una "mili" només de vint-i-un dies, per comptes dels tres anys.
© Fons Fotogràfic Salvany. MDC

Es en aquest període quan desperta en ell la passió per la lectura i els inicis a començar a escriure petits articles com els que fa fer a la revista "Ofrena" de Barcelona, on hi publica dos articles que titula "Els Pobles", l'un en el número 3 (gener de 1917) dedicat a Begur, i un altre en el nº 6 (abril de 1917) dedicat a Riudellots de la Selva.

L'estada a Barcelona la viu amb gran activitat fent-se lector de la Biblioteca de Catalunya, i l'any següent el 1918 del "Ateneu barcelonès" i assistent assidu a les tertúlies literàries en diferents indrets de Barcelona, amb personatges com Josep Maria de Segarra, Eugeni d'Ors o Francesc Pujals. Serà una època que començarà la seva admiració per l'escriptor basc Pío Baroja.

En aquesta època coneix al poeta i escriptor Alexandre Plana i Santaló (Lleida,1889 - Banyuls,1940) a través de les tertúlies, que tot i ésser un personatge emmarcat dins el noucentisme, aquesta no serà la corrent que Pla seguiria en la seva obra literària, ja que la pròpia estaria marcada més per una literatura plana, senzilla i propera a la gent.

El grup de l'Ateneu. Josep Pla, el
primer per l'esquerra sentat

A partir dels primers escrits, continuarà publicant diferents articles a publicacions com "El Camí" de Barcelona, a "Baix Empordà" de Palafrugell, a "Alt Empordà" de Figueres, a "Vila-Nova" de Vilanova i la Geltrú.

Durant l'any 1919 continua la seva labor pel que fa a escrits en català en diferents publicacions com "La Revista" de Barcelona o "Diario de Gerona". Es un any que per l'edat es veu obligat a fer el servei militar, però com que treu un número de quota molt alt es veu alliberat, i el seu pas per l'exèrcit espanyol sota el regnat d'Alfons XIII, dura només vint-i-un dies a la caserna de Sant Domènec de Girona; tot un cop de sort, ja que en aquella època la "mili" durava tres anys.

Diari "La Publicidad" on Pla i col.laboraria i seria corresponsal a Paris

El mateix any 1919 acaba la carrera de Dret, però sense cap interès per dedicar-se a l'advocacia, sinó amb un clar propòsit de continuar en el món de la narrativa i del periodisme. Amb aquest esperit entra a treballar com a periodista al diari "Las Noticias" i al cap de poc temps al de "La Publicidad". En aquest mateix any, fa el seu primer escrit a la revista franco-catalana d'art i literatura, "L'Instant" de Barcelona-Paris.

Cal esmentar que Josep Pla no era periodista sinó advocat, però la carrera de periodisme tal com es coneix avui, no s'iniciaria fins l'any 1926 amb la "Escuela Libre" del diari "El Debate" de Madrid, que seria clausurada pel govern del "Frente Popular" a l'any 1936 amb l'inici de la Guerra Civil (1936-1939), i no seria fins l'any 1942 quan s'obriria la primera "Escuela Oficial de Periodismo" a Madrid, que no arribaria a Barcelona fins a finals dels anys seixanta.

Durant l'any 1919 i 1920 col·labora en moltes publicacions com "D'Ací d'Allà" o "Vell i Nou de Barcelona entre d'altres i, publica el llibre "Enric Casanovas" de les publicacions d'art "La Revista", a més de col·labora amb el diari madrileny "El Fígaro". El mes d'abril és nomenat corresponsal del diari "La Publicidad" a Paris.

El Berlín que Josep Pla es va trobar a l'any 1923 s'hi va establir per un temps
© Harley Davidson i els salvatges anys vint a Berlin

Durant tot l'any 1921 continua treballant en periodisme escrivint articles en diferents publicacions i col·laborant en diferents entitats com les Joventuts Nacionalistes de Catalunya i la "Action Française". Per diferents temes periodístics viatja a Mallorca, Salamanca, Madrid i a final d'any a Lisboa en una exposició d'art català, redactant articles per diaris com "La Publicidad", "La Veu de Catalunya" i "Baix Empordà".

Per primera vegada, entra en el camp de la política, quan surt elegit pel districte provincial de La Bisbal d'Empordà, diputat provincial i de la Mancomunitat de Catalunya, que en aquell moment presidia l'arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch.

A l'any 1922 inicia un altre viatge a l'estranger que el marcarà en la seva obra: Itàlia. Primer va a Gènova per assistir a la Conferència Internacional, des d'on enviarà diferents reportatges a "La Publicidad", "La Veu de Catalunya" i, a la revista "D'ací d'Allà", continuant a la península Itàlica uns quans mesos més, retornant-hi posteriorment.  Aquest any, el diari "La Publicidad" canviarà de propietaris i passarà a mans catalanes, fet que comportarà un canvi en el seu nom, dient-se "La Publicitat" i en la catalanitat de les seves columnes. En aquest nou àmbit, Josep Pla escriurà en seu primer reportatge des de la Itàlia feixista titulat: "Benet Mussolini".

Josep Pla en els anys de més
activitat professional

Continua col·laborant en diferents publicacions, i viatge per diferents països entre els que cal esmentar Itàlia, la convulsa regió alemanya de Ruhr, que en aquell moment en virtut del Tractat de Versalles, i de l'aturada de pagaments de guerra per part d'Alemanya a França, estava ocupades per tropes belgues i franceses, Suïssa i a finals d'any de nou per diferents regions alemanyes, en un moment que el país estava vivint greus episodis històrics i el naixement cada vegada més fort del moviment nacionalsocialista de Hitler.

El 13 de setembre de 1923 s'instal·la el règim autoritari del general Primo de Rivera, aquest fet fa que Catalunya en molt aspectes s'hi vegi afectada, una de les afectacions serà la dissolució de la Mancomunitat, fet que passava el 29 de gener de 1924. D'aquesta manera, Pla es veu abocat a deixar l'activitat política que havia iniciat a l'any 1921.

En el camp periodístic continua escrivint per "La Publicitat" i "La Veu de Catalunya", on en aquest última publicació es provoca una polèmica arran d'uns articles referents a periodisme contraris a opinions que tenen Eugeni d'Ors o Pi i Margall entre d'altres. Durant els anys 1924 i 1929 la seva activitat serà frenètica no tan sols pel que fa a les tasques professionals, sinó també al viatges que realitza per molts països europeus.

Durant aquest període de cinc anys viatjarà per primera vegada o retornarà varies vegades a indrets com: Paris, Suïssa, Àustria, Hongria, Txecoslovàquia, Alemanya, Rússia, Anglaterra, Itàlia, Bèlgica, Holanda, els països escandinaus, Grècia, Turquia, Romania, Bulgària, Iugoslàvia i Albània entre d'altres països, sense descartar que durant aquest període va voltar molt per Catalunya, residir a Llofriu i posteriorment a Barcelona.

Volums de "Francesc Cambó" en l'exposició permanent de la Fundació Josep Pla

En aquest període la seva obra i treball professional fou molt actiu. Col·labora amb la "Revista de Catalunya", en "La Publicitat", a "D'ací d'Allà", amb "El Dia" de Mallorca, amb la "Nova Revista", a "La Nau", en "L'Opinió", a "L'Anuari dels Catalans", amb el "Butlletí del Futbol Club Barcelona" i en el "Baix Empordà".  També seran moltes les revistes que li publicaran diferents treballs seus, ja sigui de forma directe o traduïts, com "Negre i Taronja" a la "La Novel·la d'Ara" o el "Un piccolo incidente" a "Le Opere e i Giorni" de Gènova.

Inicia una novel·la que no arribarà a publicar "Berlin-Oest", però altres sí veuran la llum com: "Coses vistes" de l'editorial Diana, "Llanterna màgica" també amb l'editorial Diana o altres com "Rússia: Noticies de l'URSS", "Relacions","Vida de Manolo contada per ell mateix","Cartes de lluny","Cartes meridionals" o "Madrid, 1921" que era un llibret de cròniques de la primera estada a Madrid. També d'aquesta època correspon el llibre "Francesc Cambó", fundador i líder de la Lliga Regionalista, que es publicaria varies vegades, la l'última a l'any 1973.

A començament dels anys trenta continua la seva activitat periodística, en aquest cas amb "La Veu de Catalunya" on hi té dues seccions "Polèmica" i "El Món", i que serà enviat com a corresponsal del diari a Madrid i cronista parlamentari, on també col·laborarà amb la revista madrilenya "Mundo Gráfico". De retorn a Barcelona, treballarà en una enquesta sobre el camp català, i col.laborarà amb diaris com "La Veu del Vespre" que després passaré a dir-se "L'Instant".

Revista DESTINO on Pla hi
col.laborarà durant anys

El 18 de juliol de 1936 esclata la revolta militar contra la II República, i Pla al mes d'abril del mateix any va enviar des de Madrid l'última crònica, retornant cap a Catalunya, on en el mes de maig guanya el premi extraordinari Concepció Rabell dels Jocs Florals de Barcelona pel llibre "Viatge a Catalunya", i col.labora amb la revista de Josep Ensesa "S'Agaró".

Tres mesos d'iniciada la Guerra Civil (1936-1939) marxa a Marsella, acompanyat de la seva parella Adi Enberg, de pare noruec i mare sueca. Adi i Pla es van conèixer en els cercles catalans de Paris als anys vint, ja que la seva família vivia a Barcelona i ella parlava català. De fet no van estar mai casats i van tenir alts i baixos en la seva relació per la diferència de caràcter molt marcada entre els dos. Segons es diu, havien tingut una filla, Rose, que no se'n té cap dada o al menys pocs incidis. Un altre episodi és el cas orejat d'haver fet tasques d'espionatge i suport en favor del franquisme, i que sempre ha suposat un refús per part de certs sectors catalans a Pla, no a la seva genial obra, sinó a les seves actituds politiques de tendència conservadora.

El 12 de març de 1980 Josep Pla rep la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya
de mans del President Terradellas

Durant la guerra civil viatja pel mediterrani, fa estada a Itàlia i a França, i retorna a Barcelona el gener de 1939 quan la ciutat havia caigut en mans dels nacionals, entrant al diari "La Vanguardia" que abandonarà quan pren la direcció del diari el taül franquista Luis de Galisoga. A finals del mateix any, comença a col·laborar amb la revista "Destino" amb qui seguirà de manera més regular a partir de l'any 1940, any en què publicarà els dos primers volums de "Historia de la República Espanyola" que havia rebut per encàrrec d'en Francesc Cambó, i que finalitzarà amb dos volums més a l'any següent.

Es detingut per segona vegada, per uns comentaris sarcàstics que havia fet contra la Itàlia de Mussolini, que en certa manera apaivaga amb uns articles d'elogi que posteriorment es publiquen a el "Destino". La primera detenció havia estat a l'any 1924 sota el règim dictatorial de Primo de Rivera, per una critica al règim de la seva política colonial en un article en el diari mallorquí "El Dia".

A partir 1943 i durant dotze anys col·laborarà amb el "Diario de Barcelona", continuant amb "Destino" i més tard amb la revista "S'Agaró de l'empresari gironí Ensesa. A partir de 1951, accentua el ritme en la producció del llibre en català, quan el règim franquista sembla comença afluixar el jou contra la literatura catalana, publicant "L'Illa dels Castanyers","Pa i raïm" i "Un senyor de Barcelona".

Una de les boines de Josep Pla donades per la Maria Pla a Carles Ripoll i Solà, gran amic de Pla i que es conserva en el Centre d'Estudis Empordanesos de Torroella de Fluvià

A partir que s'instal·la al Mas Pla de Llofriu, la quantitat d'obra literària, treballs i col·laboracions periodístiques en revistes i diaris és inacabable, com ho són el munt de viatge que encara realitzaria abans de deixar de sortir de Llofriu. Torna a viatjar per Europa visitant Bèlgica, Portugal, París, Anglaterra, Itàlia, Grècia, Suïssa, Holanda, Alemanya i la URSS entre d'altres països, però també el continent americà i altres continents: Estats Units, Cuba, Brasil, Puerto Rico, Buenos Aires, Israel i altres països de l'Oceà Índic, Atlàntic o del Carib.

Un altre factor fou el reconeixement a la seva obra, els quals la majoria va poder gaudir en vida, i per tant el nombre d'homenatges, premis, reconeixements, distincions honorífiques són innumerables. Fins hi tot en vida, va poder iniciar a Palafrugell la fundació que porta el seu nom.

Fundació Josep Pla a Palafrugell

Només li va mancar un premi, a ell i a tots els eminents literats en llengua catalana; el "Premi Nobel de Literatura". Si el senyor Nobel per comptes d'enriquir-se amb tantes guerres i explosius, es llegit una mica més i viatjat com va fer Josep Pla, possiblement hagués descobert l'existència de la literatura catalana, i d'un munt d'escriptors mereixedors dels premis que atorga anualment l'acadèmia sueca, que tal com expressa el seu lema "talent i gust", sembla tenir poc d'aquests dos substantius, i molt de decisions polititzades, de menyspreu i desdeny vers llengües sense Estat, com és el cas del català o altres com l'escossés, flamenc o bretó.

El dia més assenyalat de l'any, el 23 d'abril, Diada de Sant Jordi, mor Josep Pla i Casadevall en el Mas Pla de Llofriu, a les 10 del matí, als 84 anys. Descansa en la terra palafrugellenca que el va veure néixer, en el petit cementiri de Llofriu.

JOSEP PLA, ESCRIPTOR I PERIODISTA
Col.legi de Periodistes de Catalunya
GENCAT, Enntitat Aotònoma del Diari Oficial i de Publicacions, Institució de les Lletres Catalanes, Barcelona, 1991
JOSEP PLA, BIOGRAFIA DEL SOLITARI
Cristina Badosa i Mont
Edicions 62, Barcelona, 1996
CENTENARI JOSEP PLA (1897-997)
Lluís Bonada, Cristina Badosa i Lluís Busquets
Gencat, Barcelona, 1997
JOSEP PLA, BIOGRAFIA DEL SOLITARIO
Cristina Badosa Mont
Editorial Alfaguara, Madrid, 1997
JOSEP PLA
Arcadi Espada i Enériz
Editorial Omega, Barcelona, 2004
JOSEP PLA Y EL VIEJO PERIODISMO
Xavier Pericay i Hosta
Ediciones Destino, Barcelona, 2009
JOSEP PLA ORAL
Josep Valls i Grau
Edicions Acontravent, Barcelona, 2011
LES DONES DE JOSEP PLA
Xavier Febrés
Edicions 62, Barcelona, 1999
Fundació Josep Pla
Lletres.net
Blog Ferran Sala Casasampere
Publicació OFRENA Nº 3
Pla novel.lista proustià
  MODEST CUIXART I TÀPIES
Pintor

Barcelona, 1925
Palamós, 2007

Properament ...

 ACDG - Associació Cultural i Divulgativa Gironina - 2010©
Última actualització: gener 2016 
 Inici - Agenda - Contactar - Salutació - Actes i Esdeveniments - Esport i Natura - Alt Empordà - Baix Empordà - Cerdanya - Garrotxa - Gironès - Pla de l'Estany - Ripollès - Selva - Enllaços - Webmap - Webs ACDG - Avís legal