contacte  -  mapa web
 
Baix Empordà
Inici Agenda Contactar Fires Esport i Natura Alt Empordà Baix Empordà Cerdanya Garrotxa Gironès Pla de l'Estany Ripollès Selva
Contactar
 
 
Baix Empordà
Begur
Calella de Palafrugell
Calonge
L'Estartit
Llafranc
Mont-ras
Palafrugell
Palamós
Pals
Platja d'Aro
S'Agaró
Sant Antoni de Calonge
Sant Feliu de Guïxols
Santa Cristina d'Aro
Tamariu
Torroella de Montgrí
INFO COMARCAL
Diari de Girona, Baix Empordà
Revista del Baix Empordà
Institut d'Estudis del Baix Empordà
LES ALTRES COMARQUES
Alt Empordà
Cerdanya
Garrotxa
Gironès
Pla de l'Estany
Ripollès
Selva
 

Calonge

AMALGAMA ENTRE LA FLAIRE DEL MAR I EL BOCAM DE LA TERRA
Calonge
Calonge, una simbiosi entre el mar i el camp

Calonge és d’aquests municipis gironins principalment situats a la costa, que han vist com en els últims cinquanta anys, ha canviat radicalment no tan sols l’activitat econòmica que durant segles havia desenvolupat la gent del seu territori, sinó la distribució demogràfica de la població, arreu del municipi.

Vi la Vella LolaAmb l’aparició de nous nuclis d'habitants els quals havien estat en el passat, només petites localitats o fins i tot ni això, essent la majoria d'aquests indrets, sobre tot a la costa, petits racons o nuclis de pescadors, amb petites cabanes on hi guardaven les barques i els seus estris per endinsant-se a la mar o fer-hi de tant en tant, alguna trobada amical o familiar i, avui s'han convertit en nucli important, fins i tot amb més activitat i habitants que la població originària.

D’aquests en trobem varis exemples a part evidentment del mateix Calonge i Sant Antoni. Els exemple més rellevants es poden trobar a Castell d’Aro i Platja d’Aro, Torroella de Montgrí i L’Estartit o, el més significatiu entre Selva de Mar i el Port de la Selva, a part d’un altre ja més antic com el de Lloret i Lloret de Mar. Cap ha perdut la seva activitat i personalitat, però certament les part situades a la costa, s’han erigit en nuclis molt dinàmics, evidentment durant el període estival principalment.

Dos casos ben significatius producte del boom turístic que s’inicià en els anys 60 és el cas de Castell d’Aro i Platja d’Aro i el de Calonge i Sant Antoni. A Platja d'Aro a principis del segle XX no hi havia més que alguns masos dispersos i cap activitat pesquera. A Sant Antoni, en els anys cinquanta, l'emblemàtica Torre Valentina, i poca cosa més. En el cas de Torroella de Montgrí, el pes històric i la població de la capital del municipi, fan que continuï tenint una presència cabdal, durant tot l'any, contràriament a L'Estartit que només té animació a l'estiu, i poca cosa li manté la seva activitat fora d'aquesta estació.

Els casos de Lloret i Lloret de Mar i el de la Selva de Mar i Port de la Selva, el desnivell es produeix ja segles enrere. El de Lloret a partir del segle XV i el de la Selva de Mar en el segle XVIII, que tot i ésser ja de tan antic, serà amb l’esmentat boom turístic dels 60 quan les dues poblacions creixeran de forma considerable, sobre tot Lloret de Mar.

Un gràfic que mostra aquestes diferències i actual demografia, en el cens de l'any 2013 de Idescat.

Avui el municipi de Calonge està integrat principalment per cinc entitats de població com són el mateix Calonge, Sant Antoni, Cabanyes, Sant Daniel i Treumal, on la més poblada és Calonge i la menys Cabanyes. Evidentment, a l’estiu Calonge té més d’habitants, però és la zona costera de Sant Antoni, que situada en un indret immillorable i ben comunicat de la Costa Brava, que acull el nombre més grans de residents en el municipi, entre els habituals, els estiuejants amb residència i els turistes que hi va a passar un eríode curt de dies.

 

EL TERRITORI CALONGÍ

Calonge
Final del Pla de Calonge i Puig del Jonc

El municipi de Calonge amb una superfície de 33,6 Km2 pertany a la comarca del Baix Empordà i està limitat de nord-oest-sud, pels municipis de Palamós, Forallac, Sant Sadurní de l’Heura, Santa Cristina d’Aro i finalment Castell-Platja d’Aro.

Per la part est, el mar, limitat al nord per la Riera del Belitrà, frontera amb el municipi de Palamós i pel sud amb la Platja de Belladona, frontera en aquest cas amb el municipi de Castell-Platja d’Aro.

El terme municipal de Calonge és de muntanya i de mar, anant de la cota més baixa del municipi en la platja de Sant Antoni a 0 metres, fins a l’extrem nord-oest de 200 metres d’altitud, tot i que dins del seu territori té dos cims més alts com el Puig Cargol de 363 metres i el Puig de la Cendrosa de 335 metres.

Per tant, la seva orografia és variable ja que disposa de part muntanyoses com la muntanya de Can Mont o Massís de la Creu i altres zones planes, com el Pla de Calonge. Pel que fa a la seva hidrografia, Calonge en el seu municipi no disposa de cap riu d’importància, sinó d’un bon nombre de rieres, rials i torrents.

La més important, la Riera de Calonge, també denominada a vegades com riu, té un recorregut de 3,5 Km. essent de tipus estacional i alimentada principalment per la Riera dels Molins, Torrent d’en Simonet o el Rifred, a m’és d’altres que són rials de les anteriors. i que recullen les aigües del territori en dies de pluja.

Calonge Calonge
Terra de vins i oli
 
Vista de Sant Antoni des de la Torre Valentina

Al final del seu recorregut la Riera de Calonge, que es canalitza a partir del pont de la carretera C-253, vessa les seves aigües a la platja de Sant Antoni en la badia de Palamós, en la cruïlla entre el carrer Ferran Agulló i el Passeig de Josep Mundet.

Calonge és un municipi ben comunicat on s’hi pot arribar per terra i per mar, tot i que per mar no disposa de port, sí a pocs quilòmetres hi ha dos ports nàutics, de lleure i pesquers importants, que són el de Palamós a 2 km. i el de Platja d’Aro a 8 Km. ambdós municipis confrontants.

La carretera que passa per Sant Antoni i que comunica Platja d’Aro amb Palamós és la C-253. La que enllaça Sant Antoni fins a Calonge és la G-661, que quan arriba a Calonge es troba amb la C-31, actualment via ràpida des de Palamós a Llagostera. La GIV-6612 que va a Romanyà de la Selva i Llagostera, s'inicia a Calonge, com la GI-660 que va a La Bisbal d’Empordà, a part de gran nombre de camins rurals.

 

DE LES COVES DE LA VALL DE RUAS FINS AVUI

Un territori com el que ocupa Calonge, no deixa que és del tot normal que la petjada de l’home hi fos present des de temps immemorials; el fet de tenir boscos, corrents d’aigua, plana i mar, són ingredients del tot sòlids pels assentaments humans.

Baronia de Cruïlles

El primer vestigis o proves de la presencia de l’home en aquest territori en són moltes, però disperses i es podrien situar a l’entorn dels anys 3000-1800 aC que és la data que els arqueòlegs situen les coves de la Vall de Ruàs i del dolmen del mateix nom, i que podrien haver tingut continuïtat amb l’existència d’un poblat ibèric referenciat posteriorment com Castell Barri, a uns 400 anys aC molt habituals aquests assentaments preromans en el litoral català.

Ja a l’any 881 és té constància d’un nucli de població, nomenat  “Colonico”,  mot que alguns historiadors el consideren el prolegomen de Calonge, i després a l’any 994, ja la primera referència documental sobre una església que tenia aquesta població i que estava dedicada a Sant Martí.

Alfons IV, el Magnànem otorga privilegis a Calonge el 1437
© Sàpiens

Ja més en època medieval, és creu que pel segle VIII es va començar a construir el castell de Calonge, possiblement a partir d’alguna primera edificació defensiva, i que s’aniria ampliant i modificant al llarg dels segles posteriors fins al actual que es pot contemplar. El projecte es creu té el seu origen, en la voluntat dels comtes de Girona, en aquella època en mans del comte Rostany (785-811).

Quan Pere II el Gran (València,1240 - Vilafranca del Penedès,1285) a l’any 1279 crea la batllia de Palamós, Calonge en passarà a formar part juntament amb altres territoris propers com Vila-romà (Sant Joan de Palamós), Fitor o Vall-llobrega. Per tant, la jurisdicció que tenia el Veguer de Girona, passarien al Batlle reial de Palamós, fet que no agradà gaire als habitants de Calonge ja que, entre moltes funcions tenien l’obligació de lluitar en la defensa del port reial de Palamós en front dels atacs dels pirates i corsaris.

Un fet curiós que s’ha perpetuat en el temps, fou que en aquella època, Calonge en nom del baró de Cruïlles i Peratallada i, quart senyor de Calonge, Gilabert de Cruïlles i Bestracà (1225-1295), home lleial a la reialesa, ja que serví a Jaume I (1213-1276), Pere II (1276-1285), Alfons II (1285-1291) i Jaume II (1291-1327) sobre tot en les campanyes de Mallorca i València, obtingué el permís per part de Pere II per poder establir un mercat a la població; el dia fixat fou el dijous, el mateix dia que actualment es celebrar el dia de mercat a la població.

Calonge
L'escut de Calonge en el plint de les columnes destres de la portalada d'entrada
de l'església parroquial de Sant Martí

Un fet important per Calonge succeeix a l’any 1437, en aquell moment propietat de Bernat Gilabert de Cruïlles i de Cervelló (1421-1448), i que el rei Joan I, el Caçador (Perpinyà,1350 - Foixà, 1396) havia venut a la baronia de Cruïlles.

La gent de Calonge ofereix al rei la redempció de drets i alienats per Joan I, passant de nou que la vila sigui sota la sobirania reial, i d’aquesta manera obtenir tot un seguit de privilegis, entre ells l’ésser considerada Vila Reial, i a més disposar de batllia pròpia, fet que aconsegueix per part del monarca Alfons IV, el Magnànim (1396-1458).

El privilegi reial duraria trenta-sis anys. Calonge durant la Guerra Civil Catalana (1462-1472) es declinaria al costat de la Generalitat i el Consell de Cent, que serien els que perdrien la guerra contra Joan II, el Sense Fe (Medina del Campo,1398 - Barcelona, 1479).

D’aquesta manera, tot i que fou molt benèvol amb els perdedors, a Calonge els va afectar ja que a l’any 1473, en agraïment a la fidelitat i adhesió al rei, concedia la jurisdicció de Calonge a Martí Guerau de Cruïlles i de Blanes (1410-1474), fet que fou molt protestat per Barcelona i Calonge.

El fet que Barcelona protestés davant Joan II per la concessió, venia que Calonge dins dels privilegis atorgats per Alfons IV, era considerada carreratge, és a dir, com si fos un carrer de la Ciutat Comtal, i per tant, dipositaria de la seva protecció.

La població continuaria el seu pas per la història de Catalunya, i per tant no seria aliè a fets com la revolta del Remences (segona meitat del segle XV), la Guerra dels Segadors (1640-1652), la dominació napoleònica (1809-1812) o la tercera Guerra Carlina (1872-1876).

Castell de Calonge Castell de Calonge
Castell de Calonge
 
Pati interior del castell

L’últim trist esdeveniment fou la Guerra Civil (1936-1939) i que Calonge va viure de manera cruenta, i no per combats bèl·lics entre els bàndol republicà i nacionalista, sinó pels tristos esdeveniments fora del front i que van viure moltes poblacions gironines i catalanes en general.

Calonge
La Guerra Civil a Calonge

Les càfiles de brètols i assassins, formats principalment per caps escalfats de la CNT i la FAI, no van fer sinó distorsionar una revolta antifeixista i pro republicana, en batudes indiscriminades i criminals, que portarien la mort de persones innocents sense judici de cap mena, cremar i destruir obres d’art, edificis i documents de gran valors històric pel nostre país, o accions dels més espavilats, com les de robar obres d’art per la seva posterior venda en benefici propi.

Calonge en aquest període seria de les poblacions gironines que més patiria l’onada de crims com l’assassinat de tretze calongins a mans de les milícies anarquistes. Sortosament, la valentia dels seus habitants va posar fi a la boja espiral de violència, sense cap sentit ni finalitat.

Transcorrent els anys postbèl·lics i el municipi es refà de l’últim esdeveniment que patí el país, on l’agricultura, la indústria i sobre tot el turisme ressorgiran amb força. Un turisme que havia començat a néixer els anys vint i trenta, però només per una quants privilegiats, passa al anys quaranta i cinquanta a un turisme més familiar i integrat per gent del país, principalment de comarques gironines i de Barcelona.

Ja en els anys seixanta, s’inicia igual que altres indrets de la Costa Brava, una veritable onada de turista nacionals i estrangers. Aquest és el moment que Sant Antoni de Calonge esdevé un nucli de gran activitat estival, d’ençà la seva tènue localització demogràfica en el segle XVIII.

 

 

 

 


Escut de Calonge

Escut

 

NOMBRE D'HABITANTS (2015)
10.520 Habitants (font: idescat)
CALONGE (Municat 2013)
5.616 Habitants
GENTILICI
Calongí, calongina
SUPERFICIE DEL MUNICIPI
33,6 Km2
DENSITAT DE POBLACIÓ
313 Hab/Km2
COMARCA
Baix Empordà
PARTIT JUDICIAL
Sant Feliu de Guíxols
DEMARCACIÓ ELECTORAL
La Bisbal d'Empordà
BISBAT
Girona
CODI POSTAL
17251
MERCAT SETMANAL (Sant Antoni)
Dimecres
MERCAT SETMANAL (Calonge)
Dijous
COORDENADES GPS (Calonge)
Latitud N 41.861647º - Longitud E 3.076506º
ALTITUD (Calonge)
22 metres
CIUTATS AGERMANADES
Otívar (Granada/Andalucia)
Sant Pau de Fenollet (Fenolleda/Catalunya nord)
Sant Julià de Lòria (Andorra)
FESTA MAJOR (Calonge)
Juliol
FESTA MAJOR D'HIVERN (Calonge)
Novembre
FESTA MAJOR (Sant Antoni)
Agost
   
WEB AJUNTAMENT
WEB DE TURISME
   

 

Facebook
Twitter
El temps a Calonge
El temps a
Sant Antoni
MeteoCat
Trànsit

 

Bibliografia Bibliografia
 

CALONGE I SANT ANTONI, Centre d'Estudis Calongins, Quaderns Revista de Girona, Dip.de Girona, 2005
LA GUERRA CIVIL A CALONGE, Albert Vilar i Massó, Edit.F.Barnés i Tot Art, 2001
CALONGE, I LA SEVA GENT (1885-1925), Josep Fort i Ripoll, Ajuntament de Calonge, Edita Norprint, 2012
MADELEINE CARROLL, la senyora de Treumal, Lluís Molinas i Falgueras, Edit.Revista del Baix Empordà, 2012
CALONGE TERRA DE MÚSICS, Albert Vilar i Massó, 2009

Internet Internet
 
Ateneu Popular de Calonge
Interludi - Associació Festivals de Música de Calonge
Cargol Treu Farra
El Plat Blau
PlatgesCat

Club Motor Clàssic Calonge
CBCSA Club de Bàsquet
Arxivers del Baix Empordà

Canals de ràdio i TV local
 
TV Costa Brava
Costa Brava Digital
Xtra FM - Costa Brava

Empordà TV

Publicacions Revistes, Publicacions i Premsa local
  Gavarres
Mapes Plànols i Mapes
  Calonge
Sant Antoni de Calonge
 
Ricard Viladesau i Caner   RICARD VILADESAU I CANER Músic i compositor

Calonge, 18-1-1918
Barcelona, 26-1-2005

Viladesau està considerat com un dels millors tenores, o altrament dit, el millor tenora de la història d’aquest instrument. El mateix Pau Casals i Defilló (El Vendrell,1876 - San Juan,Puerto Rico,1973), en un memorable concert a Perpinyà a l’any 1950, el va definir com el “príncep de la tenora” pel seu virtuosisme i sonoritat amb aquest instrument tant típic de la cobla.

La tenora és un instrument aeròfon de llengüeta doble i tub cònic, constituït per cinc peces: la canya, el tudell, el cos superior, el cos inferior i la campana. Construït bàsicament en fusta de ginjoler com la gralla, menys la campana que és metàl·lica i, té unes dimensions de 0,85 metres.

Fou introduida a la cobla en el segle XIX per Pep Ventura i Casas (Alcalá la Real,1817 - Figueres,1875), i un dels altres músics gironins que com Viladesau fou un gran tenora va ésser Josep Coll i Ligora (Llançà,1893 - Cassà de la Selva,1965), el qual en fou el seu professor en els inicis, quan Viladesau començava amb aquest instrument.

Pau Casals amb La Principal de la Bisbal a Perpinyà, el 15 de març de 1952, quan va batejar a Ricard Viladesau com el "Príncep
de la Tenora"
© Formacions Musicals

Ricard Viladesau i Caner, va néixer el 18 de gener de 1918 a Calonge, a Can Gustinet, família dedicada a la indústria familiar típica de Calonge, la fabricació de taps i també, a la venda de vi, dues activitats on va anar creixent i amb el traginar dels dos productes va anar coneixent els entorns i racons aquesta serralada litoral coneguda com les Gavarres.

Espai dedicat a la cobla i a la sardana en
el Museu d'Història de la Ciutat a Girona

La llavor interna de la música li començà a brollar de ben jove, ja que als set anys va entrar a cantar al cor de l’església parroquial de Sant Martí de Calonge i, als vuit anys, ja va començar a rebre els primers coneixements musicals estudiant solfeig.

Només amb dotze anys, ja va debutar tocant el flabiol i el tamborí amb la Principal de Calonge; d’aquesta manera, el flabiol de cobla, també dit de claus i, el tamborí foren els seus primers instruments, a l’entorn de l’any 1930, tot i que dos anys més tard i en la mateixa orquestra ja començaria a tocar la tenora.

Els estudis de tenora els va iniciar amb el calongí Pep Fuster, coneixements que va poder posar en pràctica en la mateixa orquestra la Principal de Calonge i, que anys després ampliaria els seus coneixement i pràctica del instrument amb el gran mestre de tenora de l’època, Josep Coll, tal com s'ha esmentat.

Josep Coll i Ligora, mestre de Ricard Viladesau. al qual va dedicar la seva
primera sardana a l'any 1948
© Formacions Musicals

A l’any 1935 dues circumstàncies van fer que el negoci dels Viladesau a Calonge anés a la baixa. La nova carretera de Calonge a Romanyà, va deixar de passar al costat de Can Gustinet, com feia l’antic camí, el que va suposar una davallada en la venda de vi. El segon factor fou el fort impuls de la indústria del suro, que va propiciar la construcció de fàbriques en detriment dels petits negocis familiars. Tot plegat va suposar que la família Viladesau decidís marxar de Calonge i anar a viure a Palafrugell.

Amb residència a Palafrugell no el va privar perquè entrés a formar part de l’orquestra Guíxols de la població costera de Sant Feliu de Guíxols, fet que li va permetre poder-se desplaçar amb el tren a Cassà de la Selva, on vivia el mestre Josep Coll i Ligora, el millor tenora de l’època i creador d’un mètode per aprendre aquest instrument.

Orquestra Caravana el 1943 fundada entre d'altres per Ricard Viladesau
© Formacions Musicals

Quan formava part de la Principal de Palafrugell, esclata la Guerra Civil (1936-1939), tenia llavors 18 anys i fou cridat a files, però no a cap arma, sinó que formà part de la banda, essent enviat a Almadén (Ciudad Real), i posteriorment cap a Castelló de la Plana i València, on serà fet presoner pels Nacionals.

Com molts joves de l’època, un cop acabada la guerra, tant si havien fet el servei militar durant la República com no, se’ls obligava a repetir un altre cop el servei. D’aquesta manera, torna a files, i un altre cop a la banda, essent traslladat a Santiago de Compostela. Un temps després d'estar en terres gallegues, obtindria permís per acabar el servei militar a Girona.

A l’any 1943 es desplaça a Torroella de Montgrí i funda amb altres músics l’orquestra Caravana, on hi estarà durant set anys, fins el 1950. Durant aquest període és quan Ricard Viladesau es casa amb Rosa Carrera i Gironella, el 19 de juliol de 1944.

La revista sardanistica "Carnet del Sardanista" en el seu número del mes de gener de 1950, ja anuncia la propera incorporació de Ricard Viladesau a La Principal de La Bisbal.
© Formacions Musicals

A l’any 1950 entra a formar part com a primer tenora de la Principal de La Bisbal, una cobla orquestra de gran prestigi i on hi estarà vint anys, i de fet es d'on és més recordat pel públic en general. També amb la Principal de la Bisbal, hi gravarà multitud de discos sobre tot de sardanes, tal com es pot veure en la següent imatge, que és un dels LP dedicat a sardanes dels quatre que es van gravar.

Ricard Viladesau, a part de músic també fou un compositor de sardanes, havaneres, música de cobla i altres composicions. Una de les primeres sardanes que va compondre la va dedicar al seu mestre Josep Coll i Ligora a l’any 1948.

Un dels LP que va gravar la Principal
de la Bisbal amb Ricard Viladesau
com a tenora solista

En total foren 244 sardanes que va anar composant des de l’any 1948 fins el 2004, sis peces per a cobla, més de disset havaneres les quals va combinar amb altres pel que fa a les lletres, diferents composicions vocals i tres peces per a ball.

Després de vint anys a La Principal de La Bisbal, deixa la formació i s’incorpora a l’Orquestra Simfònica Ciutat de Barcelona, com a viola i tenora, on aquell moment n’era el director Antoni Ros-Marbà. Una formació fundada a l’any 1944, que a l’any 1994 rebria el nom de Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya.

Mètode per a Tenora
de Ricard Viladesau

Durant els quinze anys que va estar amb la Simfònica va continuar composant i donant classes de tenora i tible a Barcelona, Blanes i Girona, que complementaria amb l’edició d’un mètode per a tenora. A l'any 1991 li fou concedida la Creu de Sant Jordi.

Ricard Viladesau

Ricard Viladesau i la seva tenora

Retirat de la vida professional a la seva torre de Llafranc coneguda com “La Tenora”, la música el va acompanyar sempre. Afectat d’un problema cardíac fou traslladat a Barcelona, a la Clínica de Sant Jordi, on hi va morir el 26 de gener de 2005.

Incinerat, les seves cendres llançades al mar de Llafranc, acompanyen el seu esperit i la seva música; una mar i una terra que tan va infondre i lloar en el si de cadascuna de les seves obres, que quedaran per sempre pels amants de la música en general i de les sardanes en particular.

RICARD VILADESAU, el príncep de la tenora
Robert Roqué i Jutgla
Llibres del Segle Editorial, Girona, 1998
TERRA DE MÚSICS
Dossier Gavarres nº 23
Editorial Gavarres, Cassà de la Selva,2002
MÈTODE PER A TENORA
Ricard Viladesau
Edicions Musicals, Barcelona,1996
LA TENORA 150 ANYS
Enric Francès, Lluís Albert, Jordi Puerto i Robert Roqué
Editada per Agrupació Sardanistica Farners GISC, 1999
La Principal de La Bisbal
Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya
In memoriam
Girona m'enamora
Aigua Xelida
Pic, Repic i Repicó
Fragment de sardanes de R.Viladesau

 

 

 ACDG - Associació Cultural i Divulgativa Gironina - 2010©
Última actualització: febrer 2016 
 Inici - Agenda - Contactar - Salutació - Actes i Esdeveniments - Esport i Natura - Alt Empordà - Baix Empordà - Cerdanya - Garrotxa - Gironès - Pla de l'Estany - Ripollès - Selva - Enllaços - Webmap - Webs ACDG - Avís legal