 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
|||||||||||||
|
|
|
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
LES ARRELS BEGURENQUES
Des dels primers pobladors en època paleolítica o neolítica passant pels Ibers i romans. Al llarg de diferents excavacions portades a terme durant el segle XIX van posar al descobert que el municipi ja havia estat punt d’estada de moltes tribus al llarg del segles. Una proba d’aquest passat poc conegut i fins i tot misteriós, en són les coves de Ses Falugues. Dues obertures a la roca de diferents forma geomètrica d’entrada i que no es té una idea clara o de fer, cap idea ni fonament etnològic ni històric de quan foren fetes, per qui, o quina fou la raó de la seva construcció. Hipòtesis sobre la seva finalitat com a sitges, sepultures, amagatalls, o fins i tot objectiu obscurs i divins, en són algunes de les seves conjectures. Com moltes poblacions la demografia de Begur ha estat influenciada per les èpoques de prosperitat pel que fa al major nombre d’habitants o de guerres i altres misèries, quan és parlar de xifres de baixa població.
El nom de Begur, no fa molts anys s'escrivia com "Bagur". En l'edat mitjana, i llatinitzat consta en diferents documents com "Begurio". Es un nom que es suposa té una procedència cèltica i que podria venir de mots com: "Becuro" o "Bacurius" que podria ésser en nom propi d'una persona, ja sigui guerrer, propietari o de renom.
EL CASTELL DE BEGUR El punt neuràlgic de Begur al llarg de segles, i evidentment dins l’època medieval ha estat el seu castell, avui pràcticament en ruïnes i sense l’espaiositat i magnitud que havia tingut segles enrere. El primer document que parla de la propietat del castell és del segle XI, que parla que la propietat era d’Arnust de Begur, i poca cosa més. Sembla que el que va segui a l’Arnust fou Udalard Gasufred, que també poca cosa o res se’n sap. Quan la propietat del castell era d’Ermessenda de Carcassona (972 – 1058), esposa de Borrell III, comte de Barcelona (972 – 1017), fou traspassat al seu net Ramon Berenguer I, el Vell (1004 – 1035) i a la seva tercera dona, Almodis de la Marca (1020 – 1071). A partir d’aquí, durant anys, la propietat no va canviar. De fet no va ésser fins el 2 de novembre de 1360 quan Pere IV d’Aragó, el Cerimoniós, també dit el del Punyalet, obligat per la clara necessitat de recaptar fons per tal de fer front a les despeses de la guerra contra Castella, donat que aquesta havia envaït Aragó i València, nomenada com la guerres dels dos Peres (Pere I de Castella, el Cruel contra Pere IV d’Aragó, el Cerimoniós), es veu en la necessitat de vendre el castell, passant a mans de Gilabert de Cruïlles.
Amb la presència de la baronia de Cruïlles en el castell, i havent obtingut els privilegis i jurisdicció nobiliària per part del rei, s’enceta el període medieval caracteritzat per l’aplicació dels Mals Usos i domini despòtic i vexatori sobre els seus vassalls. Això comportà una sèrie de greus conflictes donat que la població preferia continuar sota el domini del rei, per comptes dels senyors de Cruïlles; fins el punt d’oferir 20.000 sous que era el preu que havien pagat els barons de Cruïlles per a l’obtenció dels privilegis, a canvi de la redempció, fet que no tan sols no van aconseguir, sinó que els diners foren apropiat pel governador de Girona, capità Rocabertí i no van aconseguir la redempció esperada. Aquesta lacra social medieval a part de provocar misèria i guerres importants com la dels Remences, veurà el seu punt i final amb la “Sentència Arbitral de Guadalupe”, signada en el Monestir de Santa Maria de Guadalupe (Cáceres, Extremadura), el 21 d’abril de 1486 entre les parts en conflicte –remences i nobles- i promulgada per Ferran II, el Catòlic, per tal de posar fi d’una vegada i per totes, a les guerres i conflictes continus amb els Remences, però també amb l’abolició dels Mals Usos i drets que tenien la classe aristocràtica i eclesiàstica, tot i que és va mantenir molts dels privilegis com ara el cobrament de censos i altres avantatges.
Catalunya, gràcies aquest arbitri del rei Ferran II, fou capdavantera i va viure l’inici de l’extinció del feudalisme, i fou en aquest sentit pioner a tot Europa, ja que en molts altres països (Alemanya, Hongria, Eslovènia, Anglaterra, França, Holanda, etc.) aquestes revoltes (Guerres dels Remences) no van aconseguir la finalitat que es proposaven, que era acabar amb els privilegis abusius de l’aristocràcia i de l’Església. El castell a partir del segle XV ja va començar a tenir els primers desperfectes, sobre tot degut durant la Guerra Civil Catalana (1462 – 1472). Posteriorment i durant la Guerra dels Nou Anys (1688 - 1697), les zones de Roses, Palamós, Girona, Hostalric i Begur, van patir els desperfectes i atacs de les tropes franceses. El castell de Begur, no va ésser aliè als fets, sinó que com a clar protagonista, en va patir les conseqüències amb una irrecuperable destrucció. El castell que per aquestes dates ja era en mans del poble de Begur, després d'haver estat venut per Carles de Vilademay i de Cruïlles al municipi, es mostra com el punt final i cloenda, a la llarga història i simbol feudal dels begurencs.
LA PIRATERIA: TORRES DE DEFENSA I GUAITA Begur com altres municipis vora la costa tenen una particular arquitectura que són les torres. Unes torres a vegades solitàries damunt d’un puig o adherides a una masia, ja sigui totalment integrada a la construcció o lleugerament separada, només per uns metres: són les torres de guaita i les torres de defensa. Bàsicament les primeres tenien la funció de servir com a vigia per tal d’advertir la presència de l’enemic, en aquest cas dels pirates o corsaris, de la seva presència a prop de la costa i amb clares intensions de calar en alguna platja del municipi per tal de fer una ràtzia vers alguna població o masia propera. Les torres de defensa, tal com diu la seva definició, eren per a contraatacar als pirates o en tot cas, com a refugi segur per les vides dels habitants dels masos, tot i que en la majoria de les ocasions es veien incapaços i impotents de contenir i defensar les seves propietats que es trobaven a l’exterior de les torres.
Les torres foren construïdes entre els segles XVI i XVII que és l’època en què apareix el perill d’assalt des del mar per part de pirates procedents del nord d’Àfrica. Begur havia arribat a tenir onze construccions d’aquest tipus, sis de les quals es conserven actualment. L’estructura de cadascuna de les torres és diferent, ja que la seva funció també no era la mateixa, tot i que molts elements són comuns. Les torres solien tenien entre dos a tres pisos, que es comunicaven a través d’un forat on hi posaven una escala manual, i en cap cas una de fixa feta de pedra, ja que el que importada era aïllar cadascun dels pisos. Una diferència entre una torre i l’altra era l’accés. Les torres de guaita solien tenir la porta arran de terra, mentre que les de defensa, la porta estava enlairada. D’aquesta manera l’accés es feia mitjançant una plataforma o escala mòbil, que un com la gent a dins podien retirar, dificultant l’entrada a la torre dels agressors. Altres característiques de les torres de defensa eren la disponibilitat d’elements com espieres, matacans o amb una terrassa cerclada per merlets, i proveïda de pedres i altres objectes per tal d’instigar als assaltants. Podien ésser de base quadrada o rodona, tot i que pràcticament la majoria que es conserven en el litoral gironí són rodones.
ESCLANYÀ Separar Esclanyà i Begur, es fa difícil, són un tot, ambdós estan emmarcats en una mateixa i comuna historia, viscuda al llarg dels segles, i a només 4,5 quilòmetres de distància entre l'un i l'altre. Es el nucli veïnal més important del municipi després de Begur, i està documentada la seva existència des de l’any 1280.
El poble s’aplega a l’entorn de la seva església de Sant Esteve d’Esclanyà, una construcció del segle X amb diferents element d’estil romànic, però transformada al llarg dels anys. Una altre edifici emblemàtic de la població és, el Castell d’Esclanyà del segle XIV, documentat des de l’any 1362 i és més conegut com a Torre d’Esclanyà, per la resta més important que queda de l’edificació medieval, en aquest cas i a diferència de les torres de guaita i defensa, la seva planta és rectangular.
ES PEDRÍS LLARG A l’any 1961 es publica la revista local “Tu Y Yo” que fou impulsada pel rector Josep Maria Mir i Teixidor, conjuntament amb un grup de begurencs implicats i que tenia com a finalitat la divulgació de temes parroquials i del Casino Cultural de Begur. Aquesta revista, de fet fou el prolegomen del que anys després portaria el nom de “Es Pedrís Llarg”. La publicació “Es Pedrís Llarg” que deu el seu nom a la pedral llarga que hi ha adossada a l’església parroquial de Sant Pere situada en la Plaça de la Vila, fou publicada amb el número 1 en el mes de setembre de 1987.
Es una publicació trimestral i en aquest cas, ja no d’iniciativa parroquial sinó que és portada per l’àrea de cultura de l’Ajuntament de Begur, amb col·laboració de la Diputació de Girona i es defineix com “Revista Municipal d’Informació i Cultura de Begur-Esclanyà”, amb una tirada de 1600 exemplars, amb quasi 20 pàgines d’àmplia i detallada informació sobre les activitats del municipi. La distribució és gratuïta.
ELS INDIANS Begur conjuntament amb Lloret de Mar, són les dues poblacions de la Costa Brava que més van viure l’anada de la seva gent a fer les amèriques i les que també van gaudir dels beneficis quan alguns d’aquest indians van tornar rics als seus llocs d’origen. Actualment una de les herències més directes i que es poden admirar tant a Begur com Lloret de Mar, són el gran nombre de cases senyorials i altres símbols que han quedat com un patrimoni del poble, enriquint el seu entorn urbà amb edifici de singular bellesa tan en el seu exterior com en l’interior, i que sortosament en la majoria de casos, els descendents han sabut i pogut preservar.
La precària situació econòmica del país en el segle XIX i altres factors socials, va fer que moltes persones es plantegessin la possibilitat d’anar a provar fortuna als països americans, sobre tot en els centrals com a Mèxic o Cuba. Molts d’aquests ho van aconseguir, però altres no, havent de tornar molt més pobres del que eren quan es van embarcar cap a les amèriques, o fins hi tor els que no van tornar, perquè van morir a les amèriques. Els que van tornar rics, les seves prioritats eren, viure de les rendes d’aquest capital obtingut, muntar negocis, casar-se, donat que la majoria havien marxar solters i molt joves, construir habitatges amb característiques d’espai i luxes molt superiors als existent, o fins hi tot, preparar-se una gran escultura funerària quan finissin els seus dies, tal com ha quedat per la historia el cementiri modernista de Lloret de Mar o en el mateix de Begur. A Begur molts dels que van retornar amb una bona bossa plena, van dedicar part d’aquests diners a la construcció de cases senyorials amb certs retocs de record del pais on havien aconseguit fer fortuna, però amb un potiferi d'estils arquitectònics diferents. D’aquests com, Josep Pi Carreras, Joaquim Prats Carreras, Josep Pi Forment, Josep Caner Vilallonga, Pere Forgas Puig, Josep Carerras Frigola, Pere Roger Puig i un llarg etcétera, donat que van ésser molt nombrosos, en són alguns exemples. El indians o “americanos” que van tornar rics o no van tornar, però deixaren part de la seva fortuna per bones obres pels begurencs, i malgrat voler diferenciar-se i fer ostentació de la seva nova condició de la resta de la població, remarcant així el seu èxit professional i empresarial en terres tant llunyanes, sempre van tenir un punt de mira altruista vers la seva població i la seva gent; de fet és pot dir que estimaven Begur i els seus conciutadans.
Part d’aquest fortunes foren destinades a edificacions i ajudes als begurencs, sobre tot en aspectes com l’ensenyament, tot i que no foren únics. Entre molts exemples, es pot citar el Casino Cultural, les escoles impulsades per Pere Pi i Ralló, part de l’edifici de les Escoles Velles cedit per Rosa Puig Geli, vídua de Pere Darna i Robau o l’ajut per part de Maria Lladó, vídua de Josep Pi, a finançar la reconstrucció de l’ermita de Sant Ramon, destruïda totalment durant la Guerra Civil Espanyola (1936 – 1939). Un altre fet curiós que indirectament van provocar els indians, fou que moltes famílies ben estant de Begur, es fessin construir noves residencies per tal de posar-se a l’alçada dels que havien fer fortuna. Una mica per a demostrar que també, que tot i no haver tingut necessitat de marxar, tenien recursos suficients per a portar a terme obres de la mateixa magnitud. Això va fer que dels molts edificis fets construir pel indians, s’enriquís la població amb altres fets fer per famílies benestants de Begur. El poble en sortia beneficiat al disposar d’edificacions que avui ens obliguen a aturar-nos per a contemplar la seva riquesa arquitectònica.
ELIZABETH TAYLOR I EL CINEMA A BEGUR
Parlar d'Elizabeth Taylor a Begur, és com parlar d'Ava Gardner a Tossa de mar, tot i que possiblement aquest última població ha idealitzat més l’artista nord-americana ja que entre altre coses té en un balcó privilegiat amb una àmplia vista de Tossa amb un monument que recorda el pas de l’artista per la població. Begur, no té cap record en aquest sentit de Liz Taylor, tal com per exemple, si té de Carmen Amaya, en un indret i conservació esplèndida. Dame Elizabeth Rosamund Taylor, coneguda popularment com a Liz Taylor, neix a Londres el 27 de febrer de 1931, per tant era britànica de naixement, però de pares nord-americans, que retornaran als Estats Units poc abans d’esclatar la II Guerra Mundial. En tota la seva carrera fou tot un símbol de Hollywood, i en el seu currículum té pel·lícules emblemàtiques del setè art com: “Quo Vadis (1951)”,“Gegant (1956)”, “La gata sobre la teulada de zinc (1958)”, “Cleopatra (1963)”,”Una dona marcada (1060)”,”Qui té por de Virgina Woolf (1966)” ... i així fins a 73 films. La seva relació amb Begur ve de la pel·lícula, “Suddenly, last summer” (De repente ... el último verano” que es va filmar a Begur a l’agost del 1959, a part d’altres exteriors a Sant Feliu de Guíxols, S’Agaró, Sant Antoni de Calonge i la platja de Pals. Els exteriors de Begur ho van ésser de diferents carrers de la zona antiga i del castell, i l’estada de l’actriu només va ésser d’uns dies. Aquesta pel·lícula i la presència d’actrius de cinema no ha estat l’única ocasió que ha surtit Begur o part del seu municipi en la gran pantalla. La primera pel.licula fou “Muñequita” (1940) filmada en part a Aiguablava, la segona “Tormenta de almas” (1946) filmada en part a Begur, la tercera “La sirena negra” (1947) filmada totalment a Begur i platges del municipi, la quarta “Niebla y Sol” (1951) filmada a Aiguablava. La cinquena “La Furia del mar” (1958) filmada a Begur i altres indrets, la sisena ja fou “De repente ... el último verano”, la setena “Sol de Verano” (1963) filmada en part a Aiguablava, la vuitena “Et demain ?” (1965) en part filmada a Begur, la novena i última “La dinamita está servida” (1968) filmada en part en el Cap Sa Sal. En cap cas hi va haver la presència d’artistes de talla internacional, tot i que sí de nivell nacional com: Fernando Fernán Gómez, Maria Dolores Pradera, Tony Leblanc Alfredo Landa o Laura Valenzuela. En altres indrets de la Costa Brava, després que Liz Taylor estigués a Begur, sí que van continuar amb la presència d’artistes internacionals com: Kirk Douglas, Yul Brinner, Michael Jayston, Lynn Anderson, Rudolf Nureyev, Marie Schneider, Ives Montand, Klaus Kinski o Anthony Quinn entre d’altres. A nivell nacionals va estar presente gent com: Arturo Fernández, Joan Capri, Paco Morán, Joan Manuel Serrat, Paco Rabal, Fernando Rey, Ana Belén, Victor Manuel, Adolfo Marsillach o Miguel Bosé, entre d’altres. Pel que fa a Elizabeth Taylor, no va estar present a cap altre film en la Costa Brava. Va morir als 79 anys a Los Angeles el 23 de març de 2011.
LES CALES DE BEGUR: DE CALA DES TRAMADIU FINS A PLatja del racÓ
El municipi de Begur disposa en tan sols uns cinc quilòmetres de costa, d’un gran nombre de racons idíl·lics de la Costa Brava, d’aigües transparents, petits nuclis habitats, caps, puntes i cales de fina sorra i, fins i tot un Parador Nacional. Els racons més importants agafats de sud cap a nord, són: Cala des Tramadiu, Cala de ses Herbes, Aiguablava, Fornells, Platja Fonda, Cap de Begur, Alt de Sant Pau, Sa Tuna, Aiguafreda, Sa Riera, Illa Roja i Platja del Racó, a tocar la llarga Platja de Pals. Inclou els caps de: Punta des Banc, Punta des Mut, Cap Rubí, Cap de Begur, Punta des Plom, Cap Sa Sal, Cap des Forns i Punta de la Creu. Entre les cales i els caps, el nombre de detalls, recons idíl.lics, agradables i d'aigua transparent són innumerables, i tot plegat envoltat i farcit d'unes pinedes frondoses que impregnen el paisatge d'olors mediterrànies.
Des de temps ancestrals aquests racons eren emprats per la gent del poble per a guardar les barques o els estris de pesca en petites cabanyes. Però també era lloc de concentració i trobada per tal de poder-hi fer àpats de germanor entre familiars, amics o gent del poble. Anys més tard, i amb el boom turístic dels anys seixanta, aquests indrets es van anar transformant en segones residències i llocs d'estiueig, malmetent molts espais. Sortosament, encara queden molts i encantadors racons i espais per a gaudir de la natura, de la costa i del mar. Potser el punt més conegut és la Punta des Mut, on hi ha el Parador Nacional d’Aiguablava, un dels 103 paradors que hi ha a tot Espanya, un dels set que hi ha a Catalunya, i l’únic situat a la Costa Brava.
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
L’indret on es situa Begur, és clar que no podia passar desapercebut pels habitants d’aquestes terres al llarga de segles.
| ACDG - Associació Cultural i Divulgativa Gironina - 2010© | Última actualització: setembre 2022 |
 |
|
| Inici - Agenda - Contactar - Salutació - Actes i Esdeveniments - Esport i Natura - Alt Empordà - Baix Empordà - Cerdanya - Garrotxa - Gironès - Pla de l'Estany - Ripollès - Selva - Enllaços - Webmap - Avís legal | |