contacte  -  mapa web
 
Baix Empordà
Inici Agenda Contactar Fires Esport i Natura Alt Empordà Baix Empordà Cerdanya Garrotxa Gironès Pla de l'Estany Ripollès Selva
Contactar
 
 
Baix Empordà
Begur
Calella de Palafrugell
Calonge
L'Estartit
Llafranc
Mont-ras
Palafrugell
Palamós
Pals
Platja d'Aro
S'Agaró
Sant Antoni de Calonge
Sant Feliu de Guïxols
Santa Cristina d'Aro
Tamariu
Torroella de Montgrí
INFO COMARCAL
Diari de Girona, Baix Empordà
Revista del Baix Empordà
Institut d'Estudis del Baix Empordà
LES ALTRES COMARQUES
Alt Empordà
Cerdanya
Garrotxa
Gironès
Pla de l'Estany
Ripollès
Selva
 

Llafranc

LA POBLACIÓ I EL SEU ENTORN MARÍTIM.
Llafranc
Vista de la badia i la platja de Llafranc

Essent una de les tres poblacions costeres pertanyents al municipi de Palafrugell, Llafranc està situada al costat de Calella, que les separa vorejant la costa, la Punta d'en Blanc on hi fa frontera la Torre de Calella i les Lloses del Canadell, un recorregut que es pot fer a través d'un camí de ronda en bones condicions i amb vistes esplèndides.

Per terra, quan s'arriba al giratori procedent de Palafrugell per la curta autovia GIV-6546, l'entrada a Llafranc no està separada per cap franja sense edificacions, sinó que tan sols un indicador quan s'entra pel carrer Lluís Marquès Carbó, informa que s'entra a Llafranc.

Llafranc està situat en la badia oberta a migjorn del mateix nom, entre la Punta d'en Blanc a ponent i el Cap de Sant Sebastià a llevant, amb un petit port esportiu on hi ha el Club Nàutic Llafranc fundat a l'any 1963, amb 140 amarradors i disposant d'Escola de Vela, i des d'on es porten a terme diferents activitats relacionades amb el mar i els esports afins.

Majestuosa, la seva platja està formada per sorra fina, daurada i d'una granulometria agradable com la seva vista que es visualitza en tota la badia. La seva longitud és de quasi 350 metres, metre que la seva amplada mitjana és de 40 metres. Situada davant el mateix nucli urbà, partida pel carrer Francesc de Blanes i el Passeig Cípsela, els quals estan partits per la riera de Llafranc, una riera que no porta mai aigua, llevat dels períodes de pluja. La platja guardonada amb la bandera blava per la qualitat de les seves aigües i serveis, està adaptada per a minusvàlids, persones amb cadira de rodes o persones amb mobilitat reduïda.

L'accés a Llafranc no presenta dificultats, ja que disposa de dos accessos, l'un a través de l'autovia GIV-6546 que ve de Palafrugell, a partir de la qual també s'arriba a Calella, i la GIV-6591 que connecta amb la GIV-6542R, que comunica Palafrugell amb Tamariu.

Llafranc Llafranc Llafranc
Llafranc des de Sant Sebastià
Vista des del port nàutic
Gaudint del mar
Llafranc   Llafranc   Llafranc
Port nàutic
Platja de Llafranc
Platja, esport i lleure

Llafranc ha estat de sempre racó idíl·lic d'artistes, actors, escriptors i personatges de tota mena; un racó de la Costa Brava que ha ofert serenor i tranquil·litat, un lloc on han trobat la inspiració i calma, però alhora a prop d'altres necessitats.

El nombre de personatges que amb més o menys estada s'hi han vist implicats seria inacabable de relacionar en el món de la pintura amb Salvador Dalí, Lluís Mercadé o Modest Cuixart, que plasma en el seu quadre "Faunes i Nimfes de Llafranc", tot un símbol de imaginació i creativitat. Als més coneguts s'hi hauria d'afegir el gran nombre de pintors uns més anònims que d'altres, que han impregnat els seus llenços amb els colors de Llafranc i els seus entorns,

La música i la dansa, on Ricard Viladesau nascut a Calonge, gran compositor i reconegut com "príncep de la tenora", hi va viure durant l'últim període de la seva vida, i altres sense viure-hi s'hi van apropar com Lluis Llach, Paco de Lucia, Johnny Hallyday, Joan Manuel Serrat o Xavier Cugat, com ho van fer genis de la dansa com Antonio Gades o Carmen Amaya. Un referent dels anys seixanta a Llafranc, sense dubte era el local Chez Thomas, lloc de trobada i tertúlia d'amics.

Llafranc Llafranc Llafranc
Riera de Llafranc
Passera Publius Usulenus Veiento
Església de Santa Rosa
Llafranc   Llafranc   Llafranc
Passeig Francesc de Blanes
Plaça del Promontori
Passeig Cipsela
Llafranc   Llafranc   Llafranc
Entrada al Port Nàutic
 
Amarres a la platja
 
Barques a la platja

Hi ha tingut un paper destacat la fotografia, el teatre, la televisió, el cinema i la seva gent, ja no tant sols per filmacions i rodatges de tots tipus, amb presència d'actors de talla internacional, sinó també en el marc de festivals cinematogràfics, que sense tenir pretensions majúscules, sí aportaven aires de passió i entusiasme, en un entorn reduït i carismàtic, com fou el "Festival de Cinematografia Amateur de la Costa Brava".

Llafranc
Vista de la badia des de l'escull del port

Hi van fer estada i passejat pels seus carrers i racons propers, personatges del món literari, del cinema, de la comunicació o del teatre com Sofia Loren, Kirk Douglas, Adolfo Marsillach, Carles Sentís, Vázquez Moltalbán o Josep Maria Flotats, entre d'altres.

En l'aspecte literari, Josep Pla tot hi que no hi va viure, la seva petjada i referència és continua en diferents apartats i continguts de la seva obra, com a bon palafrugellenc.

Un cas particular pel que fa als autors literaris, és el de l'escriptor britànic Thomas Ridley Sharpe, referent de la novel·la satírica i d'humor negre britànica, nascut a Londres a l'any 1928 i, que va trobar a Llafranc a l'any 1993 després de passar-hi una breu estada, un lloc adient per a poder escriure les seves obres, i que faria que poc després hi fixés la seva residència permanent a partir de 1995, fins el 6 de juny de 2013 que hi va morir als 85 anys.

Un fet curiós són els noms de les poblacions, alguns fàcilment identificables, però d'altres procedents de temps molts llunyans que fins i tot s'ha perdut o no es coneix el significat exacte del nom que ha arribat als nostres dies. En el cas de Llafranc, sembla que podria procedir, sense cap raó de pes a la contracció dels mots "lloc" i "franc", és a dir lliure de tributs o d'impostos.

 

DOLMEN DE CAN MINA I LA PREMSA ROMANA
Dolmen de la Mina

A l'any 1964 un equip d'arqueòleg dirigits pel professor d'història, especialista en prehistòria Lluís Esteva Cruañas (Sant Feliu de Guíxols,1906 - 1994) van posar al descobert una sepultura megalítica, localitzada en el "Puig de Rais" a prop del pk.1 de la GIV-6591 que connecta amb Llafranc des de Palafrugell-Tamariu, i conegut actualment com a "Dolmen de Can Mina".

Aquest punt referencial seria la demostració que aquest territori ja fou habitat mils d'anys abans de l'arribada dels romans també en aquest indret. Mostra de l'esmentat és la ubicació d'un poblat íber de la tribu dels Indigeta conegut com Sant Sebastià de la Guarda, situat en el "Puig de sa Guàrdia" de 123 metres d'altitud, al costat del mar i on avui hi ha Sant Sebastià.

A part del poblat esmentat de Sant Sebastià de la Guarda, i que es descriu en el paràgraf següent, en el mateix nucli de Llafranc s'hi va descobrir en unes excavacions fetes a l'any 1999, en l'actual carrer del Coral, una premsa romana possiblement de vi i que es podria situar a l'entorn del segle I, un tipus de premsa molt emprada en el sector mediterrani occidental en el període comprés entre els segle I d'abans i després de JC.

La premsa situada en el carrer del Coral, respon bastant als criteris que els romans emplaçaven aquests tipus d'indústries artesanes, és a dir, a la part alta d'un turó, per tal que el producte resultant, en aquest cas un líquid, fluís per gravetat vers als dipòsits situats en una cota inferior.

Llafranc Llafranc Llafranc
Carrer del Coral
Pedra amb els solcs
Fora on hi havia hagut una pedra amb solcs

En les restes actualment deixades al descobert hi ha una pedra tallada amb dos solcs o ranures que servien com a suport i enclavament de dos columnes de fusta en vertical, que tenien la funció de suportar la premsa i el seu accionament a través de tot un mecanisme. Un altre indici és el forat que hi resta al costat, que és on possiblement hi havia hagut un altre suport com l'esmentat, actualment desaparegut.

 

CONJUNT MONUMENTAL DE SANT SEBASTIÀ
Sant Sebastià, Palafrugell
Hostatgeria de Sant Sebastià

L'emplaçament de Sant Sebastià podríem dir és un complex o conjunt monumental format per diferents entitats, concretament cinc: el poblat iber de la tribu dels Indigetes, la torre de guaita, el santuari, l'hostatgeria i el far. Cinc elements que han tingut un protagonisme en diferents èpoques i amb funcions totalment diferenciades, tres dels quals continuen oferint els seus serveis com de seguretat marítima, religiosos o de hostatgeria i restauració.

El poblat iber de Sant Sebastià de la Guarda, són les restes més antigues del indret i evidencien la presència de l'home des de temps immemorials. La torre de guaita construïda a l'any 1445, majestuosa i de característiques constructives molt peculiars, és un clar símbol de la història del país i més concretament de l'Empordà pel que fa al període, entre els segle XV i XVII quan el territori va patir les ràtzies per part dels pirates.

L'indret de Sant Sebastià es va veure ampliat a l'any 1707 amb la construcció d'un ermitatge i una hostatgeria, unes obres que s'anirien portant a terme i que es donarien per finalitzades a mitjans del mateix segle XVIII.

Aquestes noves dependències van donar un gran impuls al paratge, ja que va passar de tenir una torre, ja en el segle XVIII abandonada per les funcions per les quals havia estat construïda a l'any 1445, a ésser un lloc de peregrinatge, i gran afluència de gent per a celebrar-hi aplecs, casaments i altres trobades, possiblement que la gran estima que Sant Sebastià va anar agafant entre la gent de la població i l'aportació que aquesta havia fet en l'ajut de la seva construcció.

Sant Sebastià, Palafrugell Sant Sebastià, Palafrugell Sant Sebastià, Palafrugell
Accés al santuari i hostatgeria pel poblat
Entrada a l'església i l'antiga hotatgeria
Hostatgeria
Sant Sebastià, Palafrugell   Sant Sebastià, Palafrugell   Sant Sebastià, Palafrugell
Interior de l'hostatgeria
pati de l'hostatgeria
Data de possibles reformes
Sant Sebastià, Palafrugell   Sant Sebastià, Palafrugell   Sant Sebastià, Palafrugell
Interior de l'església
 
Interior de l'església des del cor
 
Sant Sebastià i simbols del mar

Actualment es conserva i funcionen els serveis d'hostatgeria que s'han vist incrementats amb la presència d'un ampli i elegant restaurant amb terrasses d'agradable vista vers al mar i el seu entorn.

L'església d'estil barroc és d'una sola nau, amb capelles laterals de poca fondària, disposant d'un ampli espai pel cor damunt la porta d'entrada, que s'hi accedeix a través d'una escala en la part dreta, oferint una amplia visió de tot el temple. L'altar és envoltat per una doble escala per la qual s'accedeix a la moderna imatge de Sant Sebastià.

Coronat el seu interior per una volta d'aresta, està pintada de blanc, i decorada per algunes imatges i quadres, i elements mariners com petits vaixells. Amb una capacitat d'unes vuitanta persones assegudes, no s'hi fan oficis de forma regular, sinó només en dates significatives o també quan s'hi fan actes religiosos sol·licitats per particulars com per exemple casaments.

 

EL POBLAT IBER DE SANT SEBASTIÀ DE LA GUARDA
Idealització de com podia ésser el poblat
© Ajuntament de Palafrugell

Els Indigets, també coneguts com Indigetes o Indiketes, foren un poble iber situat principalment per la zona de les comarques de l'Alt i Baix Empordà i de la Selva, dividits en quatre tribus tenint la residència en varis punts on els principals eren: Cervià de Ter, Llançà, Empúries i una tal Indika, que fins ara no ha estat localitzada. A part d'aquests principals nuclis hi havia d'altres per les zones de Cap de Creus, Ullastret, Punta del Castell (Platja de Castells/Palamós), Puig de Castellet (Lloret de Mar) o el mateix Sant Sebastià de la Guarda.

Els indicis de la presència de l'home en els paratges de Llafranc, també són reforçats per diferents troballes de tota mena, on hi destaquen objectes com esteles, claus i hams romans, collars i penjolls, làmpades d'oli, ceràmica i rajoleria en general, eines o àmfores entre d'altres objectes, i per tant, un bon nombre d'objectes que havien pertangut als habitants d'aquest territori al llarg de la prehistòria i primers segles de la història.

El poblat de Sant Sebastià de la Guarda era un nucli iber indiget format per cases adossades, altres aïllades, amb carrers i espais oberts, on també s'hi havien construït altres elements com forns i sitges. Les sitges eren dipòsits d'emmagatzematge subterranis d'una fondària entre 4 i 5 metres que servien per guardar els cereals una vegada havien estat ventats i garbellats, i que eren el producte de les recol·lectes dels camps de cereals dels seus habitants cultivaven i tenien com a producte alimentari de primera necessitat.

Altres productes que també consumien eren els que obtenien directament del mar a partir de la pesca o, els que a través de vaixells arribaven a la badia de Llafranc procedents de diferents indrets mediterranis com Grècia, Itàlia, sud de França entre d'altres. El peix i el marisc eren productes obtinguts per les tasques i arts de pesca, mentre que l'oli, vi o els salaons, és a dir, els productes que eren conservats a partir d'ésser de tècniques de conservació amb sal sòlida o salmorra.

Sant Sebastià, Palafrugell Sant Sebastià, Palafrugell Sant Sebastià, Palafrugell
Vista des de l'entrada
Vista des del mirador
Nucli urbà
Sant Sebastià, Palafrugell   Sant Sebastià, Palafrugell   Sant Sebastià, Palafrugell
Vista de diferents sitges
Oratori de Sant Sebastià
Alimentació dels Indiketes

Els productes que arribaven per mar no únicament eren de tipus alimentari, sinó que n'hi havia altres com atuells, eines o ceràmica, aquests últim molt importants, ja que permetien el desenvolupament de la vida quotidiana al poble pel que fa a disposar de recipients per a la conservació dels aliments, la seva cocció i consum, a part de poder ésser emprats en altres utilitats.

El poblat es troba al costat del complex de Sant Sebastià, espai on hi ha el far, l'hostatgeria, el santuari i la torre de guaita. Es un espai natural, lluminós i molt ben conservat, agradable amb miradors al mar i d'on arranca el camí GR-92 que va des de Sant Sebastià fins a Tamariu, passant a prop de Cala Padrosa i Cala d'en Roig.

Pel que fa a les indicacions arqueològiques, el jaciment està molt ben indicat, amb una àmplia disponibilitat de panells explicatius, didàctics i que donen una clara visió del poblat, de la seva gent i de la seva manera de viure. A més, disposa d'un zona de pic-nic amb bancs i taules.

 

LA TORRE DE GUAITA DE SANT SEBASTIÀ
Sant Sebastià, Palafrugell
Torre de guaita

La pirateria ha estat al llarg de segles un fet íntimament lligat a la historia i existència de la marina arreu del món. Per tant, l'existència de pirates, que eren el que actuaven en benefici propi i de forma independent, i el corsaris, més organitzats, coordinats i sota les ordres de règims, senyors o fins i tot països, foren uns personatges molt significatius en la història de la marina en molts d'indrets i racons del món.

Catalunya, i més la Costa Brava que es la part més propera, no fou aliena a aquest fenomen, que actuà de manera un tant diferent de com actuaven en la majoria de casos els vàndals marítims que era, assaltant altres naus en alta mar. En el cas propi, foren incursions i assalts als territoris, poblacions, masies i bens propers a la costa, i per tant, ràtzies que venien del mar cap a terra i no atacs en el propi mar.

Per tal de defensar-se d'aquest atacs es quan la gent s'organitza per a fer-hi front, i un dels elements més destacats són la prevenció i la defensa. La prevenció va venir donada per la torre de guaita, un element que tenia la funció d'avisar a la població de la presència o desembarcament de indesitjables, podent d'aquesta manera facilitar  la seva protecció, defensa, guarda dels bens més preuats, bestiar o en tot cas, fugir terra endins amb les pertinences més imprescindibles.

Les torres de guaita eren construïdes en la mateixa costa o en turons estratègics que permetien una àmplia visió del territori o també, poder visualitzar altres torres properes que poguessin avisar de la presència de pirates, com és el cas de la Torre de Sant Sebastià amb la torre de Calella, construïda posteriorment a l'any 1597. El sistema d'alerta era normalment a través de campanes o fogates per visualitzar fum o foc.

Pel que fa a la defensa, aquesta es va concretar en un tipus de construcció de torre diferent de les altres. Disposava d'elements per tal d'obstaculitzar i contenir l'atac, com per exemple la porta d'accés, normalment enlairada respecte el sòl i sense escales fixes, sinó mòbils que es retiraven una vegada la gent era a dins. Els pisos també eren aïllats i no disposaven d'escala fixa d'accés, d'aquesta manera, en cas d'entrar a la planta baixa, no es podia pujar a la primera planta i així successivament.

La gran majoria d'aquests tipus de torre no es van construir de forma aïllada, sinó que estava adossades a un edifici, principalment masies. Moltes d'elles, tampoc estaven ben bé adossades, sinó lleugerament separades de l'edifici habitatge.
Tot i que la defensa es basava en la fortificació, les masies com habitatge aïllat i més castigat pels atacs vàndals, no foren les úniques, sinó que altres edificis com esglésies van ésser fortament reforçades amb elements de defensa.

Sant Sebastià, Palafrugell Sant Sebastià, Palafrugell Sant Sebastià, Palafrugell
Vista de la torre des del camí de ronda
Camí d'accés a la torre
Vista de la torre (part cilindrica)
Sant Sebastià, Palafrugell   Sant Sebastià, Palafrugell   Sant Sebastià, Palafrugell
Interior
Terrassa i marlets
Campanar

El període de més activitat fou la franja entre els segles XV i XVII i per tant, l'etapa en que foren construïdes la majoria de torres de la costa gironina, per tal de protegir-se dels atacs procedents del mar. Uns tropells que eren protagonitzats normalment per algerians i turcs, tot i que també hi havia naus i gents procedents de Gènova o Pisa.

La finalitat d'aquestes ràtzies eren varies, on entre d'altres factors hi havia la necessitat d'abastir-se d'aliments i altres productes de necessitat, el robatori de diners i objectes de valor i el rapte de persones, que en aquest cas, hi havia dos aspectes. El segrest per poder vendre com esclaus als segrestats o el de demanar un rescat a canvi d'alliberament de la persona o persones.

La Torre de Sant Sebastià fou construïda sobre el penya-segat de "Salt de Romaboira" a partir de l'any 1445, i per tant, es pot considerar una de les pionera des de principis del període de més activitat. Es una edificació molt majestuosa amb planta de semicercle allargat disposant d'amplis espais en cadascuna de les tres plantes; la planta baixa i dos pisos, a més de la terrassa en la part superior.

Sant Sebastià, Palafrugell
El far i l'hostatgeria des de la terrassa de la torre

Conjuntament amb la construcció de la torre, s'hi va edificar una capella, avui desapareguda i que possiblement seria substituïda per la nova que encara es troba adossada a l'edifici i que és l'actual santuari. En la part superior, s'hi troba la terrassa on es visualitza en tots els punts cardinals una excel·lent vista panoràmica del territori i del mar i, on encara s'hi conserven els merlets i un petit campanar, que no formava part de la torre pròpiament dita, sinó fou de posterior construcció i pertany de fet a l'església.

La seva construcció a l'any 1445 sembla va coincidí amb la construcció de l'ermita de Sant Elm a Sant Feliu de Guíxols, pel permís exprés del bisbe de Girona Bernat de Pau (Banyuls,1394 - Girona,1457), ja que en la documentació apareix el paràgraf: " .... la capella et Turris Sancti Sabastiani marrittini de Palafrugello."

Actualment la Torre de Guaita de Sant Sebastià està considerada com a monument protegit com a bé cultural d'interès nacional per la Generalitat de Catalunya, i depèn administrativament del Museu de Suro de Palafrugell, el qual disposa com a centre d'exposicions temporals i visita a totes les dependències de la torre, a part de centre d'informació turística del municipi.

+ Informació:  
Les Torres de vigilancia i defensa de la Costa Brava
Museu del Suro

 

FAR DE SANT SEBASTIÀ
Sant Sebastià, Palafrugell
Far de Sant Sebastià, el mar
i les illes Formigues

El far de Sant Sebastià no únicament ha estat considerat dels més potents de la costa catalana i mediterrània, sinó de tot l'Estat espanyol. A més disposa d'un complex únic i d'un lloc envejable en el cor de la millor costa mediterrània, la Costa Brava.

Fou construït i inaugurat a l'any 1857 en ple regnat d'Isabel II de Borbó (Madrid,1830 - Paris,1904) i quan era president del govern Ramon Maria Narváez, que seria substituït el mateix ant per Francisco Armero Peñaranda.

En el moment d'estudiar el seu emplaçament, s'hi van aportar diferents opcions com la d'ésser construït en les illes formigues o al cap de Begur. En el primer cas, considerant que havia d'ésser el més important de Catalunya i l'únic de primer ordre, el lloc no oferia un  emplaçament gaire òptim, i en el segon cas, era massa proper al far del Cap de Creus.

Sant Sebastià, Palafrugell
Entrada principal del far de Sant Sebastià

Al final el seu emplaçament en el penya-segat del "Salt de Romaboira", fou indret escollit com a més òptim donat que il·luminava la costa de Palamós i Sant Feliu de Guíxols.

Fou l'escollit malgrat que el lloc tenia l'inconvenient d'ésser un paratge amb gran abundor de tempestes amb fortes descàrregues elèctriques, com ho demostra el fet que una nit de l'any 1883, un llamp entrés a la sala de il·luminació i deixés estordit al fanaler, o que a l'any 1909 una altre llamp, caigués a sis metres del fanaler, deixant-lo cec i estormeït per una estona.

A l'any 1924 es va modernitzar la seva òptica, que va tornar a ésser millorada a l'any 1966.  Actualment emet un flux de llum blanca cada cinc segons. La seva alçada sobre el nivell del mar de 167 metres  i amb una potència de 3kW el fa visible fins a 32 milles naútiques, és a dir pràcticament uns 60 quilòmetres. El far de Sant Sebastià fou el far més gran construït durant el segle XIX i actualment disposa de connexió  la xarxa de senyals mundial DGPS.

 

CAMÍ DE RONDA o passeig xavier miserachs: LLAFRANC - CALELLA
Llafranc
Camí de Ronda o passeig Miserachs de Llafranc a Calella

El camí de ronda s'inicia a Llafranc a partir del carrer Francesc de Blanes per la part sud, continuant pel carrer escales de Garbí, que s'arriba al final de l'escalinata a la plaça de Marinada, que és on comença de fet el camí de ronda.

Un agradable i plaent trajecte que porta el nom de Xavier Miserachs i Ribalta (Barcelona,1937 - Badalona, 1998) que fou un eminent fotògraf, exponent de les aportacions artístiques dels anys cinquanta i seixanta, on va plasmar en les seves imatges, no únicament els aspectes estètics, sinó un valuós contingut documental històric de l'època de recuperació econòmica de la postguerra civil espanyola.

Captivat del clima, el paisatge i de la seva gent, Miserachs era un assidu visitant de Llafranc on en un principi hi tenia llogat un apartament, però anys després, va adquirir un mas, Can Vilanova d'Esclanyà, un veïnat a prop de Llafranc tot i que pertany al municipi de Begur, i a on hi va fixar una residència i estada més permanent.

El seu llegat des de l'any 2011 està dipositat en el Centre d'Estudis i Documentació del Museu d'Art Contemporani de Barcelona amb un arxiu constituït aproximadament per 80.000 imatges fotogràfiques, juntament amb tot tipus de documentació privada del fotògraf, com també un fons important del que fou la seva biblioteca.

Iniciat el trajecte des de la plaça de la Marinada, tot el recorregut està en molt bon estat i permet gaudir d'unes perspectives, paisatges, vegetació i varietat de colors, amb l'acompanyament continu del mar. Les atractives panoràmiques permeten contemplar la badia de Llafranc, la platja, el port nàutic, el cap de Sant Sebastià o la Punta d'en Blanc, lloc on hi ha uns amplis bancs.

Llafranc Llafranc Llafranc
Escales de Garbí
Plaça de la Marinada
Platja de Llafranc
Llafranc   Llafranc   Llafranc
Badia de Llafranc
Punta d'en Blanc
Punta d'en Blanc i Badia de Llafranc
Llafranc   Calella de Palafrugell   Calella de Palafrugell
Detall de camí de ronda
 
Estatua "La Gent del Mar" de Canadell
 
Mirador de Canadell

El camí continua i entra de ple a Calella, pel carrer del Cap de Creus, continuació del passeig o camí de Xavier Miserachs, que es bifurca a prop de l'estàtua metàl·lica coneguda com "Gent del Mar" cedida a l'any 2002 a la vila de Palafrugell per l'escultor Rodolfo Candelaria. Una part puja cap al passeig de la Torre, però el camí continua vorejant la costa pel darrera de la Torre de Calella, per les Llosses del Canadell, Punta dels tres Pins i fins arribar a la Platja del Canadell on acaba el camí, en el mirador del mateix nom, i on hi ha un monument en record del periodista Carles Sentis i Anfruns (Barcelona,1911 - 2011) molt vinculat i estimat a Calella.

+ Informació:  
Camins de Ronda de la Costa Brava
Costa Brava
Explora la zona (Ajuntament de Palafrugell)

 

 

 


Escut de Palafrugell

Bandera de Palafrugell
Escut
Bandera

 

NOMBRE D'HABITANTS (2015)
22.733 Habitants (font: idescat)
HABITANTS (Municat - 2013) - Llafranc
319 Habitants
GENTILICI
Llafranec, llafranenca
SUPERFICIE DEL MUNICIPI
26,9 Km2
DENSITAT DE POBLACIÓ
845 Hab/Km2
COMARCA
Baix Empordà
PARTIT JUDICIAL
La Bisbal d'Empordà
DEMARCACIÓ ELECTORAL
La Bisbal d'Empordà
BISBAT
Girona
CODI POSTAL
17200
MERCAT SETMANAL - (Llafranc)
No disposa
COORDENADES GPS - (Llafranc)
Latitud N 41.893972º - Longitud E 3.193896º
LATITUD - (Llafranc)
4 metres
CIUTAT AGERMANADA
Mirapeis/Mirepoix (Midi-Pyrénées/França)
FESTA MAJOR DE LLAFRANC
Agost (Santa Rosa)
   
WEB AJUNTAMENT
WEB DE TURISME
PALAFRUGELL CULTURAL
   

 

Facebook
Twitter
El temps a Llafranc
MeteoCat
Trànsit

 

Bibliografia Bibliografia
 

LLAFRANC, Annie Unland, Quaderns de Palafrugell. Edita Ajuntament de Palafrugell i Dip.de Girona, 1996
PALAFRUGELL, Xavier Febrés, Quaderns de la Revista de Girona, Edita Diputació de Girona, 1989
LA GENT DE PALAFRUGELL, Miguel Solana, Quaderns de Palafrugell. Edita Aj.Palafrugell/Dip.Girona, 2003

Internet Internet
 
Club Nàutic Llafranc
Camí de ronda entre Llafranc i el Golfet (Calella)
Explora la zona (Ajuntament de Palafrugell)
Poseidon

Havanerus
El mar és el camí
Institut Comunicació Palafrugell

Canals locals de TV
 
TV Costa Brava
Costa Brava Digital
Xtra FM - Costa Brava

Ràdio Palafrugell
Empordà TV

Revistes i Publicacions
 

El Nou, la guia del Baix Empordà
Revista de Palafrugell
Gavarres

Mapes Plànols i Mapes
  Llafranc
 
Ricard Viladesau i Caner   RICARD VILADESAU I CANER Músic i compositor

Calonge, 1918
Barcelona, 2005

Viladesau està considerat com un dels millors tenores, o altrament dit, el millor tenora de la història d’aquest instrument. El mateix Pau Casals i Defilló (El Vendrell,1876 - San Juan,Puerto Rico,1973), en un memorable concert a Perpinyà a l’any 1950, el va definir com el “príncep de la tenora” pel seu virtuosisme i sonoritat amb aquest instrument tant típic de la cobla.

La tenora és un instrument aeròfon de llengüeta doble i tub cònic, constituït per cinc peces: la canya, el tudell, el cos superior, el cos inferior i la campana. Construït bàsicament en fusta de ginjoler com la gralla, menys la campana que és metàl·lica, té unes dimensions de 0,85 metres. Fou introduït en la cobla en el segle XIX per Pep Ventura i Casas (Alcalá la Real,1817 - Figueres,1875), i un dels altres músics gironins que com Viladesau fou un gran tenora va ésser Josep Coll i Ligora (Llançà,1893-Cassà de la Selva,1965), el qual en fou el seu professor en els inicis, quan Viladesau començava amb aquest instrument.

Espai dedicat a la cobla i a la sardana en
el Museu d'Història de la Ciutat a Girona

Ricard Viladesau i Caner, va néixer el 18 de gener de 1918 a Calonge, a Can Gustinet família dedicada a la indústria familiar típica de Calonge, la fabricació de taps i també, a la venda de vi, dues activitats on va anar creixent i amb el traginar dels dos productes va anar coneixent els entorns i racons aquesta serralada litoral coneguda com les Gavarres.

La llavor interna de la música li començà a brollar de ben jove, ja que als set anys va entrar a cantar al cor de l’església parroquial de Sant Martí de Calonge i, als vuit anys, ja va començar a rebre els primers coneixements musicals estudiant solfeig.

Només amb dotze anys, ja va debutar tocant el flabiol i el tamborí amb la Principal de Calonge; d’aquesta manera, el flabiol de cobla, també dit de claus i, el tamborí foren els seus primers instruments, a l’entorn de l’any 1930, tot i que dos anys més tard i en la mateixa orquestra ja començaria a tocar la tenora.

Els estudis de tenora els va iniciar amb el calongí Pep fuster, coneixements que va poder posar en pràctica en la mateixa orquestra la Principal de Calonge i, que anys després ampliaria els seus coneixement i pràctica del instrument amb el gran mestre de tenora de l’època, Josep Coll.

Josep Coll Ligora, mestre de Ricard Viladesau. al qual va dedicar la seva
primera sardana a l'any 1948
© Formacions Musicals

A l’any 1935 dues circumstàncies va fer que el negoci dels Viladesau a Calonge anés a la baixa. La nova carretera de Calonge a Romanyà, va deixar de passar al costat de Can Gustinet, com feia l’antic camí, el que va suposar una davallada en la venda de vi, i el segon factor, el fort impuls de la indústria del suro, va propiciar la construcció de fàbriques en detriment dels petits negocis familiars. Tot plegat va suposar que la família Viladesau decidís marxar de Calonge i anar a viure a Palafrugell.

Amb residència a Palafrugell no el va privar perquè entrés a formar part de l’orquestra Guíxols de la població costera de Sant Feliu de Guíxols, fet que li va permetre poder-se desplaçar amb el tren a Cassà de la Selva, on vivia el mestre Josep Coll i Ligora, el millor tenora de l’època i creador d’un mètode per aprendre aquest instrument.

Orquestra Caravana el 1943 fundada entre d'altres per Ricard Viladesau
© Formacions Musicals

Quan formava part de la Principal de Palafrugell, esclata la Guerra Civil (1936-1939), tenia 18 anys i fou cridat a files, però no a cap arma, sinó que formà part de la banda, essent enviat a Almadén (Ciudad Real), i posteriorment cap a Castelló a València, on serà pres pels nacionals.

Com molts joves de l’època, un cop acabada la guerra, tant si havien fet el servei militar durant la República com no, se’ls obligava a repetir-lo. D’aquesta manera, torna a files, però també a la banda, essent traslladat a Santiago de Compostela, però un temps després, tindria permís per acabar-la a Girona.

A l’any 1943 es desplaça a Torroella de Montgrí i funda amb altres músics l’orquestra Caravana, on hi estarà durant set anys, fins el 1950. Durant aquest període és quan Ricard Viladesau es casa amb Rosa Carrera i Gironella, el 19 de juliol de 1944.

A l’any 1950 entra a formar part com a primer tenora de la Principal de La Bisbal, una cobla orquestra de gran prestigi i on hi estarà vint anys, i de fet es on és més recordat pel públic en general. També amb la Principal de la Bisbal, hi gravarà multitud de discos sobre tot de sardanes.

Un dels LP que va gravar la Principal
de la Bisbal amb Ricard Viladesau
com a tenora solista

iladesau, a part de músic també fou un compositor de sardanes, havaneres, música de cobla i altres composicions. Una de les primeres sardanes que va compondre la va dedicar al seu mestre Josep Coll i Ligora a l’any 1948. En total foren 244 sardanes que va anar composant des de l’any 1948 fins el 2004, sis peces per a cobla, més de disset havaneres les quals va combinar amb altres pel que fa lletres, diferents composicions vocals i tres peces per a ball.

Després de vint anys a La Principal de La Bisbal, deixa la formació i s’incorpora a l’Orquestra Simfònica Ciutat de Barcelona, com a viola i tenora, on aquell moment n’era el director Antoni Ros-Marbà. Una formació fundada a l’any 1944, que a l’any 1994 rebria el nom de Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya.

Durant els quinze anys que va estar amb la Simfònica va continuar composant i donant classes de tenora i tible a Barcelona, Blanes i Girona, que complementaria amb l’edició d’un mètode per a tenora. A l'any 1991 li fou concedida la Creu de Sant Jordi.

Mètode per a Tenora
de Ricard Viladesau

Retirat a la seva torre de Llafranc coneguda com “La Tenora”, la música el va acompanya sempre. Afectat d’un problema cardíac fou traslladat a Barcelona, a la Clínica de Sant Jordi, on hi va morir el 26 de gener de 2005. Incinerat, les seves cendres llançades al mar de Llafranc, acompanyen el seu esperit i la seva música; una mar i una terra que tan va infondre i lloar en el si de cadascuna de les seves obres.

RICARD VILADESAU, el príncep de la tenora
Robert Roqué i Jutgla
Llibres del Segle Editorial, Girona, 1998
TERRA DE MÚSICS
Dossier Gavarres nº 23
Editorial Gavarres, Cassà de la Selva,2002
MÈTODE PER A TENORA
Ricard Viladesau
Edicions Musicals, Barcelona,1996
La Principal de La Bisbal
Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya
In memoriam
  ELS FARS MARÍTIMS
Seguretat marítima

Far de Palamós (1857)

Quan fa set o vuit mil anys es van iniciar les primeres navegacions per la Mediterrània per part dels pobles neolítics, aquestes no passaven d’ésser temptatives properes a la costa, en període d’estiu i sempre de dia.

Però amb l’evolució dels pobles i la necessitat d’establir comunicació i relacions mercantils entre la gent que vivia a l’entorn mediterrani, el mar era una medi ideal per establir-hi un mitjà de transport.

Els fenicis i els grecs en van ésser un primer exemple de la necessitat de millora la navegació en general, tant pel que fa a les tècniques nàutiques com a la construcció naval.

La creixent necessitat de comunicació i el d’establir lligams comercials, actuava com una embranzida perquè millorés tot els transport marítim en tots els seus sentits.

Far de S’Arenella (Port de la Selva)

Un dels aspectes més importants, era poder aprofitar tot el dia i no, únicament les hores diürnes, és per això que no únicament calia millorar la navegació nocturna pel que fa a les pròpies tècniques nàutiques, sinó que calia disposar d’un aliat que avisés als vaixells de la proximitat de la costa i dels perills que suposava la seva navegació propera, sobre tot quan la mar presentava aspectes de poca amabilitat.

Aquest aliats pel navegants van ésser els fars. Instal·lacions d’ajuda visual que avisaven al navegant que la ruta que emprava era la correcta i a més, de l’existència de la costa a poques milles de la seva posició.

Alguns d’aquest fars, foren veritables llegendes, com el d’Alexandria; altres de grans proporcions, com la Torre de Hèrcules a La Corunya o fars medievals transformats com el de Cotlliure, en campanar de l’església parroquial.

"The light at the edge of the World" un film rodat al Cap de Creus i que fou traduit segons els països com "El Faro del fin del Mundo" i en altres "La Luz del fin del Mundo"

La Costa Brava com és obvi, per les seves característiques i situació ha estat una costa que de temps immemorials ha comptat amb aquest tipus d’ajut al navegant, des de les primitives fogueres, passant pels de petroli, elèctrics i alguns d’ells ajudats per energia solar o eòlica.

O també han estat escenaris de pel·lícules com “La luz del fin del mundo” rodada a l’any 1971 a Cap de Creus amb protagonistes de la talla de Kirk Douglas i Yul Brynner.

En total la costa bravenca disposa de nou fars i de tres balises en tot el seu litoral que son:

Far de S’Arenella (Port de la Selva)
Far del Cap de Creus (Cadaqués)
Far del Cap de Nans (Cadaqués)
Far de Roses (Roses)
Far de Les Medes (Torroella de Montgrí)
Far de Sant Sebastià (Palafrugell)
Balisa de les Formigues(Palafrugell)
Far de la Llosa (Palamós)
Far de Palamós (Palamós)
Balisa de Palamós (Palamós)
Balisa de Sant Feliu (Sant Feliu de Guíxols)
Far de Tossa (Tossa de Mar)

Far del Cap de Creus

Seguiran en un futur el fars mantenint aquest paper tant important pels mariners, o passaran a la història com moltes de les tècniques, objectes i vaixells que han solcat la mar durant segles ? Avui, la navegació està farcida de noves tècniques i aparells com la mateixa navegació per satèl·lit que facilita amb precisió la posició d’un punt, sigui aquest fix o mòbil.

El sistema de navegació NAVSTAR-GPS, conegut més popularment com GPS n’és un exemple. Són 24 satèl·lits que giren a l’entorn de la terra a uns 20.000 km d’alçada, en sis orbites i que són de gran ajuda per a navegació marítima i terrestre.

FARS DE LA COSTA BRAVA I COSTA VERMELLA
Joan Ramon Solanes
Editorial Art-3,Figueres, 1988
Faros del Mundo
Fars Catalans - Port de Barcelona
Els Fars de Catalunya
Los Faros de Cataluña
  THOMAS RIDLEY SHARPE
Escriptor

Londres, 1928
Llafranc, 2013

Properament ...

 

 ACDG - Associació Cultural i Divulgativa Gironina - 2010©
Última actualització: gener 2016 
 Inici - Agenda - Contactar - Salutació - Actes i Esdeveniments - Esport i Natura - Alt Empordà - Baix Empordà - Cerdanya - Garrotxa - Gironès - Pla de l'Estany - Ripollès - Selva - Enllaços - Webmap - Webs ACDG - Avís legal