contacte  -  mapa web
 
Selva Bemer
Inici Agenda Contactar Fires Esport i Natura Alt Empordà Baix Empordà Cerdanya Garrotxa Gironès Pla de l'Estany Ripollès Selva
Contactar
 
 
Selva
Arbúcies
Blanes
Breda
Hostalric
Lloret de Mar
Maçanet de la Selva
Massanes
Riells i Viabrea
Sant Feliu de Buixalleu
Sant Hilari Sacalm
Susqueda
Tossa de Mar
LES ALTRES COMARQUES
Alt Empordà
Baix Empordà
Cerdanya
Garrotxa
Gironès
Pla de l'Estany
Ripollès
  Lloret de Mar

LLORET, OBERT AL MAR I AL TURISME

Tot i que la primera referència escrita de Lloret és de l'any 966, pels vols del segle IV abans JC, ja existia el poblat ibèric de Montbarbat, un nucli habitat que el seguiria segles més tard la zona del Puig de Castellet, on hi hauria el recinte fortificat. A principis del segle I dC existia en la zona de Fenals, un establiment romà, bàsicament dedicat a la producció ceràmica.

Un fet important territorialment fou a l’any 1002. El territori que compren el municipi de Lloret, que havia estat inclòs territorialment a Maçanet, passa a tenir identitat pròpia a partir d'una donació feta per Ramon Borrell al vescomte Seniofred.

Lloret de Mar Lloret de Mar Lloret de Mar
Vista general de la platja
Castell d'en Plaja
 
La platja i el sol

A partir de l'any 1104 i arran del testament de Madona Sicarda, dona de Humbert de Ses Agudes, s'inicia la presència en terres de Lloret, del Capítol de Canonges de la catedral de Girona. Anys més tard, aquesta presència seria encara més remarcada a partir de més donacions i vendes d'altres nobles. D'aquesta manera el Capítol passaria a ser amo i senyor del territori lloretenc. Lloret va passar a ser una de les dotze pabordies o prepositures, en què el Capítol de Canonges de Girona va dividir les seves propietats. Cada pabordia tenia assignada un mes de l'any, i corresponia al mes de novembre la de Lloret, essent els bens del Capítol controlats per un paborde, prepòsit o administrador, tot i que el més normal era que fos representada pel batlle de la vila.

La població repetidament des de l'any 1446, havia estat reclamant passar a dependre de la corona per comptes del Capítol, fet que va finalment succeir a l'any 1807 després d'un últim litigi, entre el municipi i el Capítol. La població de Lloret cada cop més, anava abandonant l'agricultura i mirant més cap al mar. Amb el anys i de forma progressiva, la població tant d'autòctona com nouvinguda, es va anar desplaçant i ubicant en el territori que actualment ocupa la població, al voltant de la nova església parroquial de Sant Romà, construïda entre 1510 i 1522, en detriment de l'antiga parròquia i nucli rural, on avui hi ha l'ermita de la Mare de Déu de les Alegries.

Ajuntament de Lloret Passeig de Cinto Verdaguer Font de Canaletes, Lloret de Mar
Ajuntament de Lloret
Passeig de Cinto Verdaguer
 
Font de Canaletes

El decret de lliure comerç establert per Carles III a l'any 1778 fou un gran impuls, que obria legalment el mercat de les amèriques, tant pel que fa a les exportacions com a les importacions, tot i que les arrels marineres de Lloret eren de molt abans, com l'existència de la Cofradia de Sant Elm a l'any 1554. L'activitat marinera es va veure complementada pel bon nombre de persones dedicades al mar i a estudiar les seves arts, com també el fet de que Lloret disposava de drassanes per a la construcció de vaixells.

El flux comercial s'emmarcava en una gran activitat portuària on s'exportaven productes com: vins, olis, teixits, espardenyes, sal o productes del camp. Mentre que les importacions n'eren de: cotó, fustes nobles, pells, sucre, tabac, cafè o petroli. Aquest anar i venir de productes, eren rutes normalment a l'Amèrica Llatina, tot i que també a l'Amèrica del Nord i Filipines.

L'Esguard de Rosa Serra Passeig de Camprodon i Arrieta Joan Abras, L'economia
L'Esguard de Rosa Serra
Passeig de Camprodon i Arrieta
 
Joan Abras, "L'economia"

El comerç transoceànic del segle XIX va dinamitzar la vida dels pobles costaners i a més, molts dels seus habitants van intuir la possibilitat d'enriquir-se, davant les oportunitats que oferia el nou món. Molts d'aquest habitants, aprofitant la facilitat d'anar a Amèrica a través del gran flux de vaixells que hi anaven, van decidir travessar l'oceà per a fer-hi fortuna, com així va passar per una gran majoria dels que es van aventurar en l'execució del projecte.

L'herència més “vistosa” dels que van retornar a la seva població nadiua, han estat les cases senyorials que feien construir, i que moltes d'elles es conserven, com la més popular de Lloret de “Can Garriga”, on es troba actualment el Centre Cultural Verdaguer i el Museu del Mar o també n’és un exemple, Sant Pere del Bosc.

A partir de l'any 1860, hi va haver una davallada amb tot el referent al comerç transoceànic, per aquesta raó, sectors com l'agricultura i l'explotació del recursos del bosc, que durant els anys d'eufòria marina havien davallat, van tornar ésser protagonistes de l'economia del municipi.

Lloret de Mar, és una de les poblacions de les comarques gironines que més ha crescut demogràficament en els últims anys. Actualment, és la segona població més gran de la Selva, després de Blanes i pel davant de la capital de la comarca, Santa Coloma de Farners. Pel que fa a la seva demografia, Lloret de Mar representa un 20% del total de la comarca de la Selva.


ELS POBLATS IBÈRICS: Montbarbat, Puig de Castellet i TurÓ RodÓ

Lloret de Mar té tres poblats ibérics: Montbarbat, el Puig de Castellet i el Turó Rodó. El poblat de Montbarbat té una 5.700 m2 de superfície, el Puig de Castellet uns 650 m2, mentre que el Turó Rodó que es troba a ran de mar una superfície no definida.

Els tres espais eren recintes on hi feien vida aquests primer pobladors ibèrics de la costa lloretenca. Unes tribus que possiblement pertanyien a les races “Indiketes” i “Laietanes” amb una economia bàsicament de subsistència y una industria tant alimentària com tèxtil rudimentària, vivint de l’agricultura, la ramaderia, la caça i en part de la pesca.

D’edat posterior es troben vestigis pertanyent a l’època romana, tot hi que els de més importància es van trobar a Fenals, i que es podrien tractar de unes edificacions per a l’elaboració de ceràmica. El monument que més es pot veure és la Torre sepulcral romana.

Torre sepulcral, Lloret de Mar
Montbarnat
Puig de Castellet
 
Torre sepulcral romana


CASTELL D'EN PLAJA I PLATAJA SA CALETA

Situat en la part nord de la població i més concretament en la petita cala de Sa Caleta es troba l’edificació coneguda com Castell d’en Plaja”, tot i que el nom original és el de “Castell de Santa Maria”. El castell tot i tenir una semblança amb els castells medievals, es una construcció neoclàssica recent , finalitzada als anys 40, un cop acabada la Guerra Civil.

L’obra va ésser encarregada a l’arquitecte modernista, Isidre Bosch per part d’en Narcís Plaja, industrial gironí, propietari de la desapareguda empresa “Galetes Plaja”, impulsor de la construcció d’aquest castell o millor dic casa-castell, donat que en l’actualitat continua essent dels hereus de la família Plaja i per tant es tracte d’una edificació molt singular i peculiar de Lloret de Mar, però que no es visitable pel públic en general per tractar-se d’un espai privat.

Castell d'en Plaja i Sa Caleta Sa Caleta, Lloret de Mar Mirador de Mallorca, Lloret de Mar
Castell d'en Plaja i Sa Caleta
Sa Caleta
 
Mirador de Mallorca

Sa Caleta és una petita platja de sorra daurada que es troba emplaçada entre el mirador de Mallorca que fa de frontera amb la ampla platja de Lloret de Mar i el camí de ronda que envolta el turó on hi ha el Castell d’en Plaja, protegida per un bon nombre de roques que li donen una imatge idíl·lica.


MONUMENT A LA DONA MARINERA I CALA BANYS

El monument a la Dona Marinera és una obra escultòrica en bronze d’Ernest Maragall i Noble (Barcelona, 1903 - Caracas, 1991)  creada a l’any 1966 i que es troba sobre un petit mirador a la part sud de l’ampla platja de Lloret de Mar. A partir del passeig de Manel Bernat i un cop passada la Pastera i Sa Caravera,  es pot accedir al monument dedicat a la Dona Marinera i una mica més avall fins a la petita i abrupte cala Banys.

L’escultor Ernest Maragall era fill del poeta Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 1860-1911) i germà d’en Jordi Maragall i Noble, pare d’en Pasqual Maragall i Mira, President de la Generalitat de Catalunya (2003-2006).

Dona Marinera, Lloret de Mar Cala Banys, Lloret de Mar Cala Banys, Lloret de Mar
Monument a la Dona Marinera
Vista general de Cala Banys
 
Cala Banys

La Cala Banys, tot i el seu nom no es una cala que disposi d’un generós espai de sorra. Es una cala sense un gra de sorra, però amb l’encant de les seves roques i unes aigües totalment transparents, per tant és una cala en principi, per a gent que sap nadar i gaudir dels raconets que són com gorgues marítimes.

El seu accés és fàcil i agradable alhora. Per l’extrem sud de Lloret hi ha el passeig del metge Manuel Bernat i Carreras que amb un petit recorregut al costa del mar, passa pel monument dedicat a la dona marinera fins arribar a la cala.

En la mateixa cala es pot prendre un refresc en un establiment que hi ha a la mateixa cala amb vistes esplèndides sobre la mateixa cala i el mar, tot envoltat per el verd dels arbres, sobre tot palmeres. Si el que volem és estalviar, i tenim la boca seca, doncs en la mateixa cala hi ha una font pública d’aigua potable que ens pot satisfer.


MUSEU DEL MAR

El museu està ubicat a Can Garriga, una antiga casa senyorial al final del Passeig de Camprodon i Arrieta, 2 davant del mar i que a més, és el Centre Cultural Verdaguer i l’Oficina de Turisme i de informació de Lloret de Mar.

Al llarg de tres plantes s'exposa amb acurada presentació i orde, la història i la vinculació de Lloret de Mar i la seva gent amb la mediterrània i els mars en generals, sobre tot amb referència a l’Oceà Atlàntic que fou el que es van veure obligats tots aquells lloretencs que van voles fer les amèriques, conegut pel “Indians” o “Americans” o simplement ¡, que aquell que van fer d’ultramar la seva segona llar després que un dia van marxar de la vila marinera mediterrània.

Museu del Mar, Lloret de Mar Museu del Mar, Lloret de Mar Museu del Mar, Lloret de Mar
Museu del Mar
Maquetes de vaixells
 
Aines dels mestre d'aixa

S'hi exposa altres aspectes relacionats amb el mar i la seva gent, així com les tasques, condicions i la duresa que la mateixa sempre ha imposat a la gent que l'ha solcada ja sigui per necessitat, esport, devoció o com a recurs i obligació per a la seva subsistència.

Cal destacar entre altres aspectes com objectes, estris o documents, l'admirable col·lecció de maquetes navals, fetes amb una prodigiosa aptesa, com també les sales dedicades a les familiars de navegants lloretencs principalment la família Garriga, propietària antany de la mansió on es troba el museu.

+ Informació: giromus.cat


ESGLÈSIA DE SANT ROMÀ

Lloret era entre els s.XI i XV una població d’interior amb una clara aposta sobretot per l’agricultura. Però en el s. XV el nucli es va anar desplaçant de l’interior cap a la costa. D’aquesta manera, la població costera va veure la necessitat que l’església parroquial es desplaces des d’on era, és a dir, l’actual ermita de Les Alegries, fins a la zona coneguda com “Sa Carbonera”.

Amb aquest esperit,  el 22 de juliol de 1509 es va posar la primera pedra del que seria la nova església parroquial de Lloret, obres que començarien el proper any i seria consagrada a Sant Romà, patró de la població. Després de dotze anys, els lloretencs de l’època van veure finalitzada la seva obra.

Església de Sant Romà, Lloret de Mar Església de Sant Romà, Lloret de Mar Església de Sant Romà, Lloret de Mar
Dintell de l'entrada principal
Interior de l'església
 
Campanar

L’estil arquitectònic inicial fou l’emmarcament dins el gòtic català. Posteriorment es van anar construint diferents dependències que complementaven l’obra original, que malgrat aquestes ampliacions. l’església es quedava petita d’acord amb el creixement demogràfic que experimentava Lloret, fins el punt que fou posada en qüestió el fet de construir una nova església, que mai es va arribar a construir.

Peró a principis del s.XIX amb l’arribada de mossèn Agustí Vilà i Domenech es van portar a terme un seguit de reformes que van canviar en gran part la construcció original. De la mà de l’arquitecte Bonaventura Conill i Montobbio, es portar a terme les obres que mostrarien l’església parroquial com un element molt notable del modernisme, amb clares influencies bizantines, musulmanes, renaixentistes i d’ornaments venecians.

Església de Sant Romà, Lloret de Mar Església de Sant Romà, Lloret de Mar Església de Sant Romà, Lloret de Mar
Església i carrer de la Vila
Cúpula de la Capella del Santíssim
 
Detall de la Capella del Santíssim

Les obres no van afectar únicament l’exterior del temple, sinó que l’interior amb treballs de construcció, escultura o pintura, van fer que la remodelació fons integral. Unes obres, que van ésser inaugurades el 23 de juliol de 1914. Pocs temps després encarà s’amplià més amb la Capella del Santíssim Sagrament (1916) i la Casa rectoral (1920).

Dissortadament el temple ha sofert al llarg dels anys danys en moltes de les obres i part de l’edificació patissin desperfectes i fins i tot la seva destrucció. Una destrucció que no únicament va venir per part de la mà de l’home, sinó també per efectes natural com fou el terratrèmol de l’agost de 1798. Malgrat tot, el temple ha anat suportant els diferents infortunis podent-se admirar molts dels elements que hi resten.


CEMENTIRI MODERNISTA I ERMITA DE SANT QUIRZE

El cementiri modernista de Lloret de Mar fou una obra que es projectà a finals del segle XIX i que es va anar configurant durant els primers anys del segle XX. És, sens dubte, un conjunt d'indubtable interès, que obre una ampla perspectiva del que va ser l'art funerari durant aquella època. El projectiste fou el mestre d’obres Joaquim Artau i Fàbregas (1876-1946).

La inauguració oficial d'aquest recinte va tenir lloc el 2 de novembre de 1901 i, a partir de llavors, hi varen participar arquitectes i escultors de renom: Josep Puig i Cadafalch, Antoni M. Gallissà i Soqué, Lluís Llimona, Vicenç Artigas i Albertí, Bonaventura Conill i Montobbio, Ismael Smith, Eusebi Arnau, entre d'altres, així com deixebles de l'escola de Gaudí.

El cementiri com altres de la geografia catalana, principalment de la costa, es van construir en un moment d’esplendor del modernisme i de la societat catalana en general, coincidint amb el retorn de molts indians a la seva vila natal i van voler perpetuar la seva memòria amb espectaculars panteons i mausoleus que van encarregar als millors i més representatius arquitectes i escultors de l’etapa del modernisme.

Cementiri modernista, Lloret de Mar Cementiri modernista, Lloret de Mar Cementiri modernista, Lloret de Mar
Panteó Cabañas
Escultures d'Eusebi Arnau
 
Hipogeus

Una construcció propera al cementiri és l’ermita de Sant Quirze, les troballes de les quals en el seu entorn fan pensar que podrien justificar l'existència d'una primitiva església paleocristiana i d'una necròpolis, donat que a l'any 1892 van ésser descoberts 34 esquelets. Posteriorment, ja a l'any 1968-69 foren descoberts set esquelets més, els quals van ésser estudiats acuradament a fi d'esbrinar la seva procedència, antiguitat i les causes de la seva mort, que segons sembla, no van ésser producte de cap batalla.

Hi ha opinions que semblen situar la seva primera construcció dins el segle VI o altres, que fou edificada per Carlemany i cremada posteriorment pels àrabs en el segle IX, i tornada a ser destruïda pels genovesos. Sembla ésser que en el segle XVII sí que existia, donat que s'hi van fer diferents obres com, canvi de portes o es procedir al seu enguixat. A l'any 1730 també s'hi van fer remodelacions i obres d'importància, ja que es té constància ja sigui a través dels mestre que hi van treballar, com dels materials que s'hi van emprar.

Cementiri modernista, Lloret de Mar Ermita de Sant Quirze Ermita de Sant Quirze
Panteó Costa-Macià
Ermita de Sant Quirze
 
Ermita de Sant Quirze (detall)

Observant l'edificació actual, sembla que té dues part clarament diferenciades; la corresponent a la part de l'ermita medieval, espai actual de les sagristies i l'altar major, i la nau principal amb una cota més baixa, i que possiblement va constituir el nucli de les obres d'importància fetes a l'any 1730.

L'ermita de Sant Quirze és, doncs, la més antiga de Lloret de Mar, ja esmentada quan fou feta el 8 de gener de 1079 la consagració de la parròquia de Sant Romà (avui, ermita de la Mare de Déu de les Alegries), on en un document és parla de l'existència de la "ecclesiam Sti. Chirici".

+ Informació: Full informatiu - giromus.cat


UNA ENTITAT CULTURAL LLORETENCA AMB MÉS DE 30 ANYS D'HISTÒRIA

Lloret de Mar disposa d’un entitat que vetlla pel patrimoni, que coneix i vol conèixer nos racons i el més important vol donar a conèixer a gent que no són de Lloret aquest indrets que dissortadament són desconegut per molts visitants, donat que la població és coneguda arreu del món per la seva oferta hotelera i de restauració, les seves platges, la seva gresca i en definitiva pel seu sol i mar, immers en el sí de la Costa Brava.

La penya Xino-Xano,va ésser fundada a l'any 1978, amb un clars objectius de promoció i organització d’accions socials i culturals amb la finalitat de ajudar al coneixement d’aquest municipi de la Selva marítima.

Entitat Culrural Xixo-Xano, Lloret de Mar

Els seus els objectius els recollim directament de la seva web: www.xinoxano.org

•  Costums i tradicions antics.
•  Coneixement del nostre terme municipal.
•  Promoció dels camins de ronda.
•  Gastronomia local i popular.
•  Divulgació d'escrits i de poesies referents a Lloret.
•  Cançons populars, refranys, endevinalles, màximes.
•  Fires populars.
•  Reconstrucció de les nostres malmeses ermites.
•  Marxes esportives i caminades populars.
•  Conservació dels nostres aplecs i festes.
•  Col·laboració en les festes del poble.

"Intentem col·laborar modestament en la important tasca de recuperació que el nostre maltractat folklore necessita, tornant a fer comuns i habituals aquells sentiments que el tarannà dels nostre poble creà temps enrere i que s'ha convertit en part de la idiosincràsia de la gent de terra. Aquesta tasca està plenament reconeguda en l'àmbit local ja que aquesta entitat, atípica com a tal, no té estatuts, no compta amb associats, president, ni afiliats, ni res semblant, només amb la col·laboració de tothom que s'hi vulgui acostar per treballar desinteressadament pel poble.

El nostre lema és que entre tots ho farem tot, i així s'organitzen i funcionen tots els actes que celebrem. També és valorada per nombrosos visitants que hi assisteixen –molts amb fidelitat assídua-, i que han rebut (sense cap ànim de buscar-ho) algunes distincions com el “Premi Plaça Major”, creat per l'Escola Superior de Tècnics en Animació Cultural i Turística, atorgat considerant, bàsicament, el grau de participació aconseguida".

 

ERMITA DE LA VERGE DE LES ALEGRIES

L'ermita de la Mare de Déu o de la Verge de les Alegries, avui separada del nucli de Lloret de Mar, havia estat l'antiga parròquia de la població en l'antiguitat, quan Lloret només era un poble de pagès amb masies disseminades.

L'antiga església va ésser edificada en uns terrenys donat per Sicarda, senyora del castell i terme de Lloret, vídua del noble Humbert de Ses Agudes. L'església fou consagrada pel bisbe de Girona, Berenguer Wifred el 8 de gener de 1079, on hi van assistir la senyora Sicarda i els seus fills, un dels quals, Bernat Humbert seria bisbe de la diòcesi de Girona entre els anys 1093 i 1111, i que moriria en una expedició a terres de Palestina.

Cada any, pel 8 de gener es celebrava la festa, fins que a través dels anys es va perdre la noció de l'origen de la mateixa. De forma paral·lela va anar creixent la llegenda del "traginer". Aquest bon home, un dia retornant de la feina, va passar pel davant de l'església on va escoltar que hi feien missa. Va entrar i a l'acabar va dipositar una almoina a l'hora del ofertori. Quan ho va explicar al poble, ningú s'ho creia, donat que no estava prevista, ni ningú sabia res de cap missa en aquest dia. Quan la gent hi van anar, van comprovar que realment hi havia la moneda dipositada pel traginer i que els ciris tenien senyals d'haver cremat, això juntament amb olor d'encens. Van creure que es tractava de les ànimes dels devots de l'església que volien una missa cada any. A partir d'aquell moment, cada set de gener s'hi va dir una missa amb un record especial pels difunts.

Mare de Déu de les Alegries Mare de Déu de les Alegries Mare de Déu de les Alegries
Mare de Déu de les Alegries
Mare de Déu de les Alegries
 
Campanar

A l'any 1522 va ésser edificada la nova parròquia de Sant Romà que es troba actualment al centre urbà de Lloret de Mar, i per tant, l'església va deixar de tenir les funciones de parròquia, fet que va comportar un canvi popular en la seva denominació, passant a ésser "l'Església vella" o també "La mare de Déu antiga". Anys més tard, passaria a denominar-se tal com es coneix avui, “Mare de Déu de les Alegries”.

La construcció primitiva de característiques de tipus romànic, només conserva la torre o campanar, tot i que també té elements com la taulada. La resta de l'església ha estat transformada al llarg dels anys, sobretot després del 1940.

 

CAMI DE SANT PERE DEL BOSC

El camí que puja cap a Sant Pere del Bosc està farcit d’obres d’arquitectura i escultura. A part d’ésser un camí agradable, envoltat d’arbreda, doncs té la particularitat que es poden admirar diferents obres.

La creu de terme es una d’elles. Es la més fastuosa i espectacular de totes les existents en les comarques gironines. Aquesta obra va ésser feta per l'arquitecte modernista, Josep Puig i Cadafalch (Mataró, 1867 – Barcelona, 1956) per encàrrec del comte de Jaruco, Nicolau Font i Maig que era el propietari del santuari de Sant Pere del Bosc i dels seus entorns. També hi va col·laborar l'escultor i medallista, Eusebi Arnau i Mascort (Barcelona, 1863 – 1933).

D'estil modernista estilitzat, s'enlaira sobre tres graons circulars, per continuar amb una columna fina i recta amb tres cossos ornats amb columnes. Les dues superiors estan adornades amb figures pertanyents a Sant Jordi i Sant Pere, així com l'escut de Catalunya i el de Sant Pere. Corona la part superior, una majestuosa creu de doble costat, on en una part hi ha Jesucrist, i a l'altre la Mare de Déu. L’obra fou inaugurat l'1 de Maig de 1898, i és recordat per Mossèn Cinto Verdaguer en el càntic “La creu”, on hi dedica tres estrofes.

Sant Pere del Bosc L'Angel, Lloret de Mar Creu de terme, Llorent de Mar
Antiga caseta de guarda
L'Àngel
 
Creu de terme

Un altre monument és el conegut com: “L'Àngel” que és de fet un homenatge al gran poeta català Mossèn Cinto Verdaguer i Santaló, nascut a Folgueroles (Osona) a l'any 1845 i mort a Vallvidrera (Barcelonès) a l'any 1902.

El monument va ésser un projecte encarregat pel comte de Jaruco, Nicolau Font i Maig, propietari del santuari de Sant Pere del Bosc i de l'extensa finca que l'envolta, a l'arquitecte modernista Enric Montserdà i Vidal (Mataró, 1867 – Barcelona, 1911). Conjuntament amb Montserdà hi van col·laborar dos escultors, d'una banda Federico Bechini en el treball de la pedra, i Joan Pujol pel que fa al bronze. Els models de treball van està fets per l'escultor i medallista, Eusebi Arnau i Mascort (Barcelona, 1863 – 1933). El monument fou inaugurat el dia 1 de Maig de 1904.

En el camí hi ha també dues casetes situades a banda i banda del camí, construïdes molt a finals del segle XIX, com la resta d'elements d'aquesta ruta. Són edificis de planta quadrada, amb teulada a doble vessant i decoracions a base de ceràmica a manera de fris, forja de ferro i pintura amb detalls florals. Els murs són de maçonaria arrebossada i pintada i les cobertes de teula vidrada. A la caseta de la dreta del camí, més ben conservada, destaca l'arc ogival de l'entrada. Una altre obra de Puig i Cadafalch és l’oratori dedicat a la Mare de Déu de Gràcia.

Totes i cadascuna de les obres esmentades estan farcides d’elements i detalls arquitectònics i decoratius, d’alt valor modernista i que són un plaer poder admirar.

 

SANT PERE DEL BOSC

Els orígens més remots es podrien situa cap a l'any 986, que sembla que en aquella època hi existia en aquest indret un petit monestir benedictí, tot hi que no hi ha proves fermes que ho corroborin. D'existir aquesta construcció, es possible que fos destruïda a l'any 1694 per les tropes franceses, durant la guerra de la successió. A l'any 1759 va ésser reedificada en una línia de tendència barroca, diferent de la que sembla havia estat, que era d'estil gòtic. En aquella època tenia cura de Sant Pere del Bosc, que també s'havia conegut com Sant Pere Salou, la Confraria de Pescadors de Lloret, tot i que tant el santuari com les terres al seu entorn pertanyien al Comú.

Quan a l'any 1836 es va promulgar la tercera llei de desamortització, més coneguda com “Ley Mendizabal”, Sant Pere del Bosc hi va quedar afectat, i com a conseqüència, va ésser posat a subhasta. Per aquell fet de les desamortitzacions, el santuari de Sant Pere del Bosc va córrer una sort similar al Santuari de Santa Cristina, tot i que de caire diferent, però a la fi el més important és que es va salvar de la destrucció i l'espoli.

Sant Pere del Bosc fou adquirida pel “indiano” en Nicolau Font i Maig, que en aquell moment vivia a Jaruco, un dels municipis de La Habana (Cuba). Les gestions foren portades per part del seu cosí que en aquell moment era l'alcalde Lloret, en Agustí Font i Suris. D'aquesta manera, la propietat va quedar en mans lloretenques, impedint que d'alguna manera es malmetés o anés a parar a mans alienes als interessos del poble.

Sant Pere del Bosc Sant Pere del Bosc Sant Pere del Bosc
Sant Pere del Bosc
Entrada a la capella
 
Façana esquerra de l'edifici

Quan Nicolau Font va retornar a Lloret, va reformar i restaurar, així com embellir tant el mateix santuari com els seus voltants. Persones de renom hi van treballar, com el pintor barceloní Enric Montserdà i Vidal, com també ho va fer el gran arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch (Mataró, 1867 – Barcelona, 1956), que no únicament treballà en el santuari, sinó que de la seva mà van sortir l'oratori a cel obert o padró de la Mare de Déu i les Creus de terme que hi ha pel camí de pujada al santuari.

Les reformes no únicament es van encerclar en la decoració i l'arquitectura, sinó que es van estendre a d'altres camps, com la modificació dels goigs de la Mare de Déu de Gràcia per part de Mossèn Cinto Verdaguer i Santaló (Folgueroles, 1845 – Vallvidrera, 1902) o la part musical, de la mà de l'organista i compositor Càndid Candi i Casanova (Castelló d'Empúries, 1844 – Barcelona, 1911). Aquestes reformes, foren inaugurades solemnement l'1 de Maig del 1898.

Pel camí d'accés a Sant Pere del Bosc, fou edificat més tard, concretament a l'any 1904, el monument conegut com “L'Àngel”. Aquesta fou una obra projectada per Enric Monserdà i Vidal, anant l'escultura a càrrec de Frederic Bechini i Joan Pujol. Un altre monument que fou construït, però en aquest cas ja dins el jardins del santuari, fou l'estàtua en honor de Nicolau Font i Maig per part dels seus nebots Agustí i Pius Cabañas i Font.

Sant Pere del Bosc Sant Pere del Bosc Sant Pere del Bosc
Sant Pere del Bosc
Jardins i esplanada del Santuari
 
Façana de la capella

Posteriorment, ja a l'any 1916 Agustí Cabañas i Font, va fundà un asil, que fou construït al costat dret del santuari. La primera pedra fou col·locada el 5 de Maig de 1918 i va ésser inaugurat el 27 d'agost de 1922. La institució va està activa fins el 1977, quan els seus residents van ésser traslladats al nou asil de Lloret de Mar que es va construir en un edifici annex al nou hospital.

Malauradament, la bonança i estima de Nicolau Font vers Sant Pere del Bosc, fou l'antítesi dels caps calents, que com en molts altres llocs i diferents poblacions de les nostres comarques, els brètols de època i destructors de la riquesa del nostre país, van fer acte de presència abans i durant la guerra civil del 36. La pèrdua més important fou, el bell retaule d'estil gòtic que fou cremat.

Actualment i després d'uns anys d'abandonament, Sant Pere del Bosc tornar a recuperar els colors, ja que és un indret molt visitat pels amants de la natura, de les excursions i de la bici de muntanya. L'associació lloretenca de la Penya Xino-Xano, periòdicament hi fa trobades. Des de fa uns anys, funciona en una part del santuari el “Restaurant-Espai d'art de Sant Pere del Bosc”, que amb una cuina d'alta qualitat, contribueix a donar vida a l'indret, principalment les nits d'estiu que conjuntament amb la il·luminació dels seus jardins i la música en viu, el converteix en un dels llocs més agradables i encantadors de la Costa Brava.

 

 

 

 

 

 


Escut de Lloret de Mar

Bandera de Lloret de Mar
Escut
Bandera
Logo turístic

 

NOMBRE D'HABITANTS (2015)
37.618 Habitants (font: idescat)
GENTILICI
Lloretenc, Lloretenca
SUPERFICIE DEL MUNICIPI
48,7 Km2
DENSITAT DE POBLACIÓ
772 Hab/Km2
COMARCA
Selva
PARTIT JUDICIAL
Blanes
DEMARCACIÓ ELECTORAL
Santa Coloma de Farners
BISBAT
Girona
CODI POSTAL
17310
MERCAT SETMANAL
Dilluns
COORDENADES GPS
Latitud N 41.698750º - Longitud E 2.848050º
CIUTAT AGERMANADA
Bolsena (Lacio, Itàlia)
Cúllar (Granada)
FESTA MAJOR
24 de juliol. Santa Cristina
FESTA PETITA
18 de novembre. Sant Romà
   
WEB AJUNTAMENT
WEB TURISME
   

 

Facebook
Twitter
El temps a
Lloret de Mar
MeteoCat
Trànsit

 

Bibliografia Bibliografia
 

LLORET DE MAR, Joan Domènec Moner, Quaderns de la Revista de Girona, Dip.de Girona, 1992
PETITA HISTÒRIA DE LLORET DE MAR, Cristina Cabañas, Editorial Mediterrània, Barcelona, 2012
L'ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ROMÀ DE LLORET DE MAR, Agustí, Vila Gali, Aj.Lloret de Mar, 2012
LLORET DE MAR, Joan Domènec Moner, Edicions Lunwerg, Barcelona, 2004
LA COSTA BRAVA, Rosa Maria Fragell i Carolina Martí, Quaderns de la Revista de Girona, Dip.de Girona, 2007
LA PESCA, Joan Domènech i Joan Sala, Quaderns de la Revista de Girona, Dip.de Girona, 1994

Escrits i Documents relacionats
 
La Selva, comarca d'aigua
La Selva marítima
Lloret for you
Lloret Culture

Sederisme
Turisme familiar

Internet Internet
 

La Selva Comunica
Festerror
Xino-Xano
Teatre de la Selva
Colla gegantera de Lloret de Mar

Centre d'Estudis Selvatans
Associació MontPhoto
Centre Excursioniste de Lloret de Mar
Obreria de Santa Cristina
La Sansi

 

Bàsquet Lloret
Club de Fútbol Lloret
Club Nàutic de Lloret de Mar
Centre Excursioniste de Caiac

Club Hipic Lloret
Club de Rem de Santa Cristina
Associació Mediambiental Xatrac
Quaderns d'Història de Lloret

Canals de ràdio i TV local
  Miramar TV
Nova Ràdio Lloret
Ràdio Marina
Revistes, Publicacions, Premsa local i digital
  Quaderns de la Selva
Revista del Baix Montseny i la Selva Marítima
Lloret Opina
Mapes Plànols i Mapes
  Lloret de Mar

 

 


 
Narcís Plaja Martí   NARCÍS PLAJA i MARTÍ
Industrial

 

L’obra de Narcís Plaja fou en el seu temps un afer polèmic, però s’ha convertit avui i des de fa anys, sobre tot des de l’arribada en massa del turisme, en la postal típica de Lloret de Mar, on hi surt, el conegut castell pseumedieval.

El castell de Santa Maria, comunament conegut com el “Castell d’en Plaja”, ha esdevingut tot hi ésser una edificació privada no visitable pel públic en general, un “lloretenc estàtic” de pes i renom com poden ésser l’església parroquial de Sant Romà, el cementiri modernista, les cases indianes de Can Garriga, Casa Cabañas, Can Comadran o els Jardins de Santa Clotilde, per citar-ne uns quans, que són símbols de Lloret de Mar.

Com recull en una entrevista feta per la revista “Lloret Gaceta” el 15 d’octubre de 1980, al impulsor de la construcció del castell, tot va començà pel desig del Sr. Plaja de poder trobar un lloc ideal al costat del mar, per a fer-hi un pescater.

Galetes Plaja, Girona
Placa una caixa de galetes Plaja

Un espai on el seu pare d’avançada edat pogués realitzar un dels seus gran plaers que era fer la pesca de canya al ribatge del mar. Una il·lusió que no va poder fer realitat, donat que dissortadament morí abans de la seva finalització.

Narcís Plaja i Martí, fou un industrial gironí casat amb Maria Vilà i Ruyra de Blanes, neboda de l’insigne escriptor Joaquim Ruyra i Oms (Girona,1858 - Barcelona, 1939), i propietari de l’empresa “Galetes Plaja” de Girona, ubicada en el carrer Cerverí, entre l’avinguda de Bonastruc de Porta i el carrer Figuerola, on encara avui existeix part de l’edificació.

Galetes Plaja, Girona

Una de les típiques caixes de
llauna per a galetes
© todocoleccion.net

La família Plaja era d'origen valencià on a la ciutat de València ja hi havia una fàbrica de galetes de la marca Plaja, una de les primeres marques d'aquest producte tan popular que cada cop més s'imposava a principis del segle XX a tot el territori espanyol, tot i que el seus orígens foren a Santander a partir de l'any 1790, per part de l'empresa José Zuloaga.

Un membre important de la família i propietari era Salvador Plaja Busquets, que quan va morir a València el 17 de novembre de 1940, els seus fills i familiars continuaren la indústria alimentària principalment a València, Girona i Badalona.

Galetes Plaja, Girona
Medalla concedida a Galetes Plaja en l'Exposició de Barcelona del 1912

A l'any 1935 hi havia tres fàbriques dedicades a la fabricació de galetes: Salvador Plaja a Badalona, Germans Plaja a Girona i Martín Plaja a València. Tots fabricants de galetes de qualitat, com ho mostra la distinció de la Medalla en l'Exposició Internacional de Barcelona a l'any 1912.

Aquest producte tan popular era molt consumit a Catalunya com ho mostra la gran quantitat de fàbriques i pastisseries artesanes dedicades a la elaboració de la galeta en diferents modalitats de matèries primeres i formes geomètriques. En són alguns exemples "La Palma" de Barcelona, "Forn de Montserrat" de Pont de Vilomara (Bages), "Birba" de Camprodon, "Solsona" de Barcelona, "La Excelsior" de Bellpuig (Lleida) o les "Tuyarro" i les "Trias" de Santa Coloma de Farners, entre moltes altres.

Retornant a Lloret de Mar, aquella idea original de poder construir un pescater va anar madurant fins a dibuixar la possibilitat de fer-hi una construcció singular com un castell de caire medieval amb connotacions arquitectòniques neoclàssiques.

Castell d'en Plaja - Lloret de Mar
Castell d'en Plaja

L’artífex de la seva construcció fou l’arquitecte modernista escollit, Isidre Bosch i Bataller (Vilanna, 1875 - 1960), que va ésser arquitecte diocesà, arquitecte municipal als ajuntaments de Cassà de la Selva, Palafrugell i Llagostera, exercint també a Girona i Olot, i formant part de la Comissió d’Urbanisme i Sanejament de la Cambra de la Propietat Urbana.

La seva construcció fou causa de forta polèmica durant aquella època, ja que la nova construcció es volia emplaçar en un indret d'interès paisatgístic, però sobre tot perquè el paratge d'assentament constructiu era la zona coneguda com Turó Rodó, en la Punta des Calafats i la petita platja coneguda com la "Caleta". Un indret també d'interès arqueòlogic ja que s'hi havien trobat restes d'un assentament ibèric tardà.

Avui, i a l’entorn del castell hi ha una altra polèmica, diferent de l'anterior, i és el fet de que el castell molt poc utilitzat per la família propietària passés a mans municipals, com en el seu dia va passar amb els Jardins de Santa Clotilde.

Però hi ha un fet que és el dret a la propietat privada i l’altre la voluntat i el desig de tot un poble representat pel Consistori, dos aspecte lloables i alhora mútuament respectables, i que caldrà una entesa per les dues parts, per tal que ningú en surti perjudicat i Lloret de Mar, continuï mostrant orgullosa una imatge que ha donat la volta al món, i que ningú s’atreviria a dir, la quantitat d’impactes fotogràfics que l’esmentat castell ha sofert.

Josep Carner   JOSEP CARNER i PUIG-ORIOL
Poeta i escriptor

Barcelona, 1884
Brussel.les, 1970

Josep Carner fou una persona vinculada a Lloret de Mar no únicament per les seves estades i el seu enamorament vers la població i els seus entorns, sinó que també hi va aportar una part del seu esperit poètic i prosista en diferents aspectes literaris.

Fou l’impulsor a l’any 1920 dels Jocs Florals de Lloret de Mar on també hi havia posat la seva part en diferents proses sobre la vila publicades a la revista “D’Ací i d’Allà”, però que ho feia sota el pseudònim d’Oleguer Recó.

També va col·laborar en l’elaboració dels nous goigs* del Santuari de Santa Cristina, conjuntament amb el monjo del Monestir de Montserrat, Odiló Planàs que fou qui hi posà la música i Carner l’escrit, donat que des del s.XVI no s’havien fet noves composicions poètiques de lloança.

Josep Carner
"Poesies Escollides" de Josep Carner

Josep Carner i Puig-Oriol, fou poeta, periodista, autor de teatre i va treballar també com a traductor català. Es el màxim representant de la poesia del noucentisme, essent també conegut com el “Princep dels poetes catalans”.

Estudià Dret i Filosofia a la Universitat de Barcelona on s’inicià en el catalanisme i col·laborà en revistes com “Montserrat” i “L’Atlàntida” i altres publicacions com “Empori” o “Catalunya”, aquesta última de caire sindical creada en plena Guerra Civil per la CNT, però actualment està vinculada al sindicat UGT de Catalunya.

També havia estat vinculat al diari “La Veu de Catalunya” i a l'any 1911 entrà a formar part en la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, on va tenir la oportunitat de poder col·laborar amb Pompeu Fabra.

Josep Carner
Josep Carner en l'aeroport de Barcelona

A l’any 1921 ingressa a la carrera diplomàtica, essent la seva primera destinació Gènova com a vicecònsol d’Espanya. Posteriorment va exercir càrrecs a San José (Costa Rica), L’Havre (França), Hendaia (França), Beirut (Líban), Brussel·les i Paris.

Durant la Guerra Civil es mantingué fidel a la República i acabada la guerra no va poder tornar a Catalunya, continuant a l’exili, primer a Mèxic el 1939 on hi va fer de professor i residir durant sis anys, i finalment a Bèlgica on hi va morir a l’any 1970.

JOSEP CARNER, L'EXILI DEL MITE
Jaume Subirana
Edicions 62, Barcelona, 2000
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Josep Carner, de príncep a mite
Biblioteca de Catalunya
Josep Carner, Lletra
Amb Vetusta Gonella
Obres de Josep Carner
Can Garriga, Lloret de Mar   FER LES AMÈRIQUES
Can Garriga

Les arrels marineres de Lloret de Mar, tot hi haver tingut una població d’interior dedicada a la agricultura i una església parroquial (L’ermita de les Alegries consagrada a l’any 1079) lluny del nucli urbà actual, no deixa de que Lloret de Mar sempre ha mirat a la mar. Una de les moltes probes ha estat al llarg dels anys la gran quantitat d’homes de mar que ha tingut, una proba n’és Confraria de Sant Elm creada a l’any 1554.

Però un fet singular de la població, fou el bon nombre de lloretencs que van travessar aquesta mar i més concretament l’Oceà Atlàntic per anar “fer les amèriques”, és a dir, a aconseguir fer fortuna i poder tornar rics a la llar on els havia vist néixer, o simplement donar un horitzó més ampli a les seves inquietuds i anhels. La gent els nomenava els “Indians” o “Americans“, proesa que molts van aconseguir.

A l’any 1787 existien a Lloret 590 matriculats (que era con es designava a la gent del mar) i uns 50 vaixells que feien regularment la ruta de llevant, dels qual quatre ja anaven a les Indies. Un transport i comerç que poc a poc, s’emmarcaria en un liberalisme econòmic, el qual es va veure fortament potenciat a partir de 1778 amb el decret promulgat per Carles III de lliure comerç d’Espanya amb les Indies. De fet, aquesta va ésser la porta que s’obriria per molts lloretencs veient  Amèrica com una aposta de futur, i per la població va significar anys després un fort període (1812-1869) d’esplendor com mai s’havia viscut.

Familia Garriga, Museu del Mar
Família Garriga, Museu del Mar

El comerç bàsicament basat en l’exportació de productes com vins, olis, teixits, sabates, sal, sabons, farines, pasta alimentaria o verdures entre altres mercaderies. Les importacions eren fonamentalment  de cotó, tabac, fustes nobles, pells, sucre, cafè o licors entre d’altres.

Els capitans dels vaixells eren figures cabdals en el transport de les mercaderies, ja que no únicament eren els conductors de la nau sinó també de les mateixes transaccions econòmiques que es portaven a terme. Capitans com Silvestre Parés i Moré, Pau Domenech i Conill, Antoni Vilà i Balmanya o Josep Macià i Mataró en són un exemple, entre molts altres.

Però sobre tot els que més empremta van deixar i de fet encara avui la podem gaudir, són d’aquells que van anar a fer fortuna i van tornar, essent les cases que van fer construir el símbol més vistós del seu èxit, alguns d’ells són:

Salvador Garriga i Garriga (Cienfuegos, Cuba, 1881 - Lloret de Mar, 1955), tot hi no haver nascut a Lloret de Mar, donat que era fill d’una família emigrada, es va fer un ampli patrimoni que en va gaudir fins que es va retirar a Lloret on hi morí a l’any 1955, el dia de la Mare de Déu de Montserrat. Llur casa, potser la més famosa de Lloret de Mar, donat el seu enclavament privilegiat davant del mar, al final del Passeig de Cinto Verdaguer i actual Museu del Mar, Centre Cultural Verdaguer i oficina central de turisme.

Joan Sureda i Guinart (Lloret de Mar, 1846 - 1916), fou com una espècie de precursor de l’esperit hoteler i de restauració del Lloret turístic a les amèriques; una espècie d’ambaixador del Lloret acollidor. Conjuntament amb un altre català, en Josep Pujol formen la xarxa de cafeteries d’una societat anomenada “Sureda & Pujol”.

Nicolau Font i Maig (Lloret de Mar, 1830 - 1908) fou el que va comprar el Santuari de Sant Pere del Bosc, que se’n fa un article apart en aquesta mateixa columna.

Altres lloretencs que també van destacar o van poder desenvolupar tot el seu coneixements i anhels en el Nou Continent, principalment a Cuba, Argentina o Colòmbia, foren:

Narcís Domènech i Parés (Lloret de Mar, 1829 - ? 1901) era canonge del Bisbat de Girona, que a l’any 1862 es designat per la reina Isabel II, xantre* de l’Església Metropolitana de Santo Domingo on més tard ocuparia els càrrec de Secretari de Cambra i Govern i examinador sinodal. Amb la proclamació de la República Dominicana i la seva independència retorna a Espanya.

ABC, 1 d'agost de 1957

Narcís Gelats i Durall (Lloret de Mar, 1846 - La Havana, 1929). Fou un banquer que als 14 anys va arribar a Cuba, on la seva família el va enviar als Estats Units per tal de que cursés estudis relacionats amb les finances i la banca. Establert a La Havana, va constituir amb altres familiars en primer lloc un ens social “Gelats y Hermanos” i anys després, també conjuntament amb familiars creà el Banc Gelats a l’any 1876 (N.Gelats & Cia), essent avui sucursal del Banco Nacional de Cuba. També va tenir altres càrrecs relacionats amb la Cambra de Comerç i Navegació o amb la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya.

Constantí Ribalaigua i Vert (Lloret de Mar, 1888 - La Havana, 1952). Va marxar de Lloret per anar a treballar al “Café d’en Cotorra” a La Havana, que era propietat dels germans Narcís i Francesc Sala i Papera. Anys després el negoci va passar a dir-se “La Florida”, però quan Ribalaigua va passar a ser el propietari el nom esdevindria “La Floridita”. En aquest establiment es va crear el còctel  “Daiquiri” una beguda que es va fer tan famosa que fins i tot, l’escriptor nord-americà Ernest Hemingway en parla en la seva obra “Islands of the Stream”.

Còctel Daiquiri
Còctel Daquiri
© cocina.org

Pere Codina i Mont (Lloret de Mar, 1880 - Buenos Aires, 1952). Fou un actor que es va formar en el Conservatori d’Art Dramàtics Isabell II de Barcelona. Després d’una dilatada experiència per diferents escenaris pel país, a l’any 1906 viatja cap a l’Argentina on finalment s’hi quedarà tot i haver fet varis viatges a Catalunya. Allà hi crearà la “Compañia Dramática Española” i serà director del “Liceo de Buenos Aires”.

La llista seria inacabable dels nombre de lloretencs que van provar fortuna en el Nou Continent sobre tot durant el període entre 1840 fins pràcticament arribar al 1900. Període a partir del qual, finalitzaria aquesta onada massiva de persones vers les amèriques.

En l’apartat “Enllaços d’interès” es pot descarregar un extraordinari treball portat a terme pel lloretenc Dr. Enginyer Industrial, però també historiador i escriptor de temes relacionats amb la navegació, Agustí Maria Vilà i Galí, que parla àmpliament de les dades trobades en diferents arxius.

LLORET DE MAR
Joan Domènech i Moner
Quaderns de la Revista de Girona, 1992
Aproximació a un estudi sobre els lloretencs a Amèrica
Dr. Enginyer Industrial Agustí Maria Vilà i Gali
Ruta dels Indians de Lloret (CAT)
Ajuntament de Lloret de Mar
Ruta de los Indianos de Lloret (ESP)
Ajuntament de Lloret de Mar
Psiquiatria   FRANCESC CAMPDERÀ I CAMINS
Metge psiquiatre i botànic

Lloret de Mar, 1793 - 1862

Durant molts anys les persones afectades d’un trastorn psíquic van ésser objecte de rebuig, si més no de burla, qualificant-los simplement com a boixos, una manera simple i barroera d’afrontar un problema d’una part de la població. Avui, l’atenció que es dóna aquestes persones, les instal·lacions d’atenció primària de salut mental, els hospitals i els avanços en els tractaments ja siguin farmacològics, psicològics o de medicines alternatives han fet que aquest trist panorama hagi sortosament canviat.

Era l’any 1844 quan el doctor en psiquiatria Francesc Campderà i Camín va fundar a Lloret de Mar, la que seria reconeguda com la primera institució hospitalària privada d’aquestes característiques a Espanya. Pensem que actualment el centre més ben condicionat i gran de les comarques gironines és la Unitat de Psiquiatria de l’hospital de Santa Caterina de Girona, però els seus orígens i entrada en funcionament fou a l’any 1905 en uns terrenys del Mas Cardell de Salt i a més, era oficial, donat que fou impulsat per la Diputació de Girona.

Clinica Mental Campderà
Edifici de la Clínica Mental Campderà 1935
(Arxiu Municipal de Lloret de Mar)

El nom oficial conegut com “Clínica Mental Torre Campderà” fou batejada despectivament per una part de la població com a “Torre Llunàtica”, una mica com un exemple del que s’esmenta en el paràgraf inicial.

El Dr. Campderà va ésser fins i tot pioner en la designació del centre batejant-lo com a “Clínica Mental” més d’acord amb la designació actual de “Centre o Hospital de Salut Mental”per comptes de manicomi (del grec,  mania=locura i Komeo=cuidar) que era la designació oficial de l’època, i que era tan antiga com la mateixa civilització donat que ja era emprada l’expressió pel poeta grec Homero en el s.VIII aC.

El centre ocupava uns terrenys familiars d’unes 0,85 ha, i es trobava al cim del turó situat entre la platja principal de Lloret de Mar  i la Cala Banys, envoltat de vinyes, arbreda i la visió de la platja i del mar. La seva situació privilegiada permetia als malalts viure de manera relaxada, tranquil·la i agradable, fent fins i tot una vida de relativa relació amb la gent del poble i la seva família.

El Dr. Francesc Campderà i Camín va néixer a Lloret de Mar a l’any 1793, aconseguint anys després una de les dues beques anuals que concedia la Fundació Bruguera de Montpeller (1464-1832) a través de l’Ajuntament de Girona que li va permetre llicenciar-se a la famosa Facultat de Medicina de la Universitat de Montpeller (1814-1819). Una de les universitat més antigues d’Europa, fundada a l’any 1220 on l’havien trepitjar personatges com: Petrarca, el papes Urbà V i Benet XIII, l’enigmàtic Nostradamus, Rabelais o Paul Valéry.

Parc hospitalari Martí i Julià, Salt
Parc hospitalari Martí i Julià de Salt, on hi ha les unitats de salut mental. Unes instal.lacions i equips mèdics professionals d'excel.lència en medicina psiquiàtrica i tractament i seguiment psicològic als pacients

També va ésser membre de la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona entre d’altres, fent també estudis sobre demografia principalment de la ciutat de Girona i Lloret de Mar.

A partir de 1884 que va fundà la Clínica Mental va dedicar tots els seus esforços al centre i als seus hostes, fins a la seva mort . La tasca fou continuada pel Dr. Manuel Bernat i Carreras (Lloret de Mar, 1896 - ?) que el va potenciar, reformar i millorar.

El centre psiquiàtric va estar funcionant fins a l’any 1988 que es va tancar, després de 104 anys d’ésser un referent en la seva especialitat.

LA TORRE LLUNÀTICA
Laura Bertran i Fontserè
Regidora de Cultura
Nicolau Font i Maig   NICOLAU FONT I MAIG
Industrial

Lloret de Mar, 1830 - 1908

Possiblement el personatge més singular de Lloret, fou Nicolau Font i Maig (Lloret de Mar, 1830-1908). que popularment era nomenat per la gent del poble com el "Conde de Jaruco" i que va anar de força jove a Jaruco, una població cubana a uns 30 km. de La Habana, cridat per un seu oncle que quan va morir li va deixar tota la seva fortuna. Aquest fet va permetre al Sr. Font poder adquirir una finca molt preuada a l’any 1860; el santuari de Sant Pere del Bosc, en el marc de les desamortitzacions en època d’Isabel II (Madrid, 1830 - Paris, 1904).

Es diu que Sant Pere del Bosc té els seus orígens en un petit monestir fundat per monjos seguidors de Sant Benet de Núrsia i que venien de Blanes després que el seu convent fos destruït pels moros a l’any 986. Es possible que aquest monestir desapareixes degut a la seva destrucció durant la Guerra de Successió (1701/1715). A l’any 1759 l’església fou reedificada, essent la Confraria de Pescadors el que en tenia cura, però la propietat en aquell temps tan del santuari com de les terres que l’envoltaven eren del Comú.

Jaruco
Jaruco (Cuba) on va residir Nicolau Font

Un fet que va marcar Sant Pere del Bosc com totes les propietats pertanyents a l’Església i Congregacions, fou els diferents processos de desamortització, en aquest cas en particular foren els portats a terme durant el regnat de la reina Isabel II (1833 - 1868).

Sortosament, donat que dissortadament en molts casos no va passar el mateix, tota la propietat va ésser posada  en subhasta i adquirida per Nicolau Font, que mitjançant l’assessorament i representació per part de l’alcalde de la població Agustí Font i Suris, que de fet era un cosí seu, va permetre que aquest espai privilegiat passés a bones mans.

Un cop Nicolau Font va tornar a Lloret és va assessorar i encarregar la majoria de les obres de reforma i de nova construcció a un dels més grans arquitectes del modernisme català, en Josep Puig i Cadafalch (Mataró, 1867 - Barcelona, 1956). Aquests treballs de restauració, millora i nova construcció no únicament van afectar al Santuari, sinó que el camí de pujada es va veure gratament impregnat pels treballs de l’arquitecte.

Els treballs fets per Puig i Cadafalch es van veure acompanyats pel pintor, projectista i director artístic, Enric Monserdà i Vidal (Barcelona, 1850 - 1926) i per l’escultor, Eusebi Arnau i Mascort (Barcelona, 1864 - 1926), però també per altres artistes com Frederic Bechini (escultor), Joan Pujol (escultor decorador) o fins hi tot Càndid Candi en la part musical dels goigs que havia modificat Mossèn Cinto Verdaguer (Folgueroles, Osona, 1845 - Vallvidrera, Barcelona, 1902).

Sant Pere del Bosc
Camí cap a Sant Pere del Bosc

El monument a Nicolau Font i Maig que hi ha a l’esplanada del santuari, va ésser inaugurat l’1 de maig de 1911 pels seus hereus, tres anys després de la mort del gran mecenes i protector del Santuari, les despulles de les quals descansen en la cripta de l’ermita.Amb la construcció d’un asil a l’any 1916 i de l’aplec que s’hi feia anualment va contribuir que el Santuari fos un lloc molt concorregut i visitat. Passada la Guerra Civil, va caure molt la seva activitat.

Actualment i gràcies a l’impuls de la Penya Xino-Xano de Lloret, la presència del restaurant i el fet que periòdicament tenen lloc casaments, ha fet tornar a la vida aquest espai privilegia del municipi de Lloret de Mar.

 ACDG - Associació Cultural i Divulgativa Gironina - 2010©
Última actualització: gener 2016  
 Inici - Agenda - Contactar - Salutació - Actes i Esdeveniments - Esport i Natura - Alt Empordà - Baix Empordà - Cerdanya - Garrotxa - Gironès - Pla de l'Estany - Ripollès - Selva - Enllaços - Webmap - Webs ACDG - Avís legal