 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
|||||||||||||
|
|
|
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
EN EL REPEU DEL MONTSENYSón varis els estris trobats a diferents indrets del municipi que denoten la presència humana en aquest lloc tan adient per la seva situació geogràfica, ja sigui pels seus boscos, o dos afluent proper d’importància com són la Riera de Riells i el Riu Tordera. Els principals elements trobats són l’Ascla de Sílex, en la Riera de Riells, la destral polida de Sant Llop o els diferents objectes i ceràmica trobada a la Feixa Llarga, tots ells pertanyent a diferents èpoques molt dilatades. També cal esmentar, ja en època romana, el pas pel seu municipi de la Via Augusta, la ruta que comunicava Roma amb l’estret de Gibraltar. Tanmateix, no seria fins l’any 878 que amb document escrit es parlar d’un lloc denominat con “Riellos” que seria l’actual Riells. A partir d’aquest escrit, vindrien altres com l’esment de Viabrea (941), la Torren d’en Pega (1038), l’església de Sant Martí de Riells (1169) o l’església de Sant Esteve de Viabrea, actual Sant Llop (1246). El municipi orogràficament presenta una elevació decreixent des de la part nord cap el sud. Des del límit del municipi on es situa el Turó de Maçaners de 1203 metres i el del costat, el Turó de Morou a 1307 metres, fins arribar a la part més baixa a 80 metres d’altitud, que és on hi ha l’estació de tren. Dins d’aquesta depressió orogràfica, el terreny és accidentant i amb un bon nombre de turons, colls, rieres i torrents, amb presència de fonts, tot farcit per molt de bosc que fa que quan plou, les seves aigües no es perdin totalment com passa en els terrenys àrids, sinó que són retingudes per la massa forestal i passen a engrossir els aqüífers del terreny. No cal esmentar que per aquestes circumstàncies on part del seu territori hi ha el Parc Natural de Montseny, la seva fauna i la flora són abundants i de rica varietat.
Històricament els dos indrets més important des del segle IX eren a l’entorn de dues parròquies, la de Sant Martí de Riells i la de Sant Esteve de Viabrea que posteriorment adquiria el nom de Sant Llop de Viabrea. La relació d’aquestes parròquies amb Breda ja era molt estreta des d’aquella època. El document que ho acredita és un privilegi que el rei carolingi Lluis II de França i Aquitània, dit el “Quec” o el “Tartamut” (846 – Compiègne, 879), fill de Carles II, el Calb i Ermentruda d’Orleans, va fer concessió al bisbe Frodoí de Barcelona, que havia estat posat en aquest càrrec de mans de Carles II, el Calb com home de confiança. El paratge del Montseny i moltes terres que l’envolten van quedar sota la jurisdicció del bisbe Frodoí de Barcelona, amb privilegis de propietat i poder establir concessions fiscals i tributàries als seus habitants. Per tant, documents de l’any 878 es fan ressò de la presència humana en nuclis nomenats “Riellos” (Riells) i Breda, que era esmentada per primera vegada. A partir del segle XI les parròquies de Riells i Viabrea quedarien sota els privilegis que tindria el monestir de Sant Salvador de Breda fundat per Guerau I de Cabrera i la seva esposa Ermessenda de Montsoriu, vescomtes de Girona, el 4 de juny de 1038, i per descomptat amb una clara influència per part dels vescomtes residents en el Castell de Montsoriu. De fet en aquella època els tres nuclis de poder en aquests territoris eren el Castell de Montsoriu, el monestir de Sant Salvador de Breda i Hostalric.
Tot aquest poder dels Cabrera, va arribar a la seva cresta amb Bernat II de Cabrera (Calatayud, 1298 – Saragossa, 1364) casat amb Timbor de Fenollet (1296 - ?), filla del vescomte d'Illa i de Canet. Amb Bernat II de Cabrera, el domini d’aquesta saga originària de l’Osona va entrar en retrocés per culminar en la seva extinció per fragmentació durant la Guerres de les Remences en el segle XV (1462 – 1486). Bernat II de Cabrera, gran lluitador, almirall de l’Armada Reial del Senyor d’Aragó, una de les sis armades que formaven la poderosa flota de la Corona d’Aragó, va ésser sotmès en un judici poc clar, on s’hi van veure implicats entre molts altres, Pere III de Barcelona, el Cerimoniós, Carles II de Navarra, dit “el Dolent”, Enric de Tràstamara i un munt de rivalitats, enveges i enemistats amb la noblesa. Bernat II fou acusat, condemnat i executat a Saragossa el 26 de juliol de 1364. Foren preses moltes de les seves propietats i béns, que anys després foren restituïdes a Bernat IV de Cabrera. Quelcom pútrid va passar en aquest judici, tot i que mai va ésser revisat ni reobert. Riells i Viabrea com tot el territori que havia estat sota la influència dels vescomtes de Girona primer, i després amb nom propi dels Cabrera, va viure de prop els esdeveniments històrics d’aquesta saga, així com les conseqüències i canvis que això comportava al llarg de l ‘edat mitjana.
Dels trasbalsos històrics del país, no en van quedar al marge dels mateixos. Durant la Guerra del Francès o de la Independència (1808 – 1814), la seva proximitat amb Hostalric, un nucli clau en la contesa bèl·lica i per tant perímetre de gran trasbals armats, la gent de Riells i Viabrea es van veure implicats en la lluita contra el francès. Amb poc recursos i cap fortalesa com la d’Hostalric, van fustigar de forma continuada l’exèrcit invasor. Noms com el del mossèn i poeta de Gualba, Josep Baborés i Homs o del llaurador Antoni Pons i Planas, sonen com a líders d’escamots resistents. Les Guerres Carlines tampoc van passar de llarg per municipi. La seva situació al peu del Montseny i proper a les Guilleries, el van convertir en un territori actiu sobre tot en el curs de la tercera guerra carlina esdevinguda entre els anys 1872 i 1876, entre les tropes carlines del general Francesc Savalls i Massot (La Pera, 1817 – Niça, 1886) i les tropes lliberals. Els reductes de molts d’aquest combatents amagats al bocs es van convertir en escamot que atemorien a la població i sobre tot els masos aïllats, constituint no una lluita armada sinó accions del tot bandoleres i delictives. Ja en el període de la Guerra Civil ( 1936 – 1939), la població va patir les conseqüències igual que moltes altres poblacions de Catalunya, expropiacions, homes al front, penúries en la vida quotidiana, refugiats, assassinats, estraperlo i combatents morts o empresonats. El nucli més actiu fou la zona de l’estació de tren, on s’hi havia emplaçat un centre de recollida i distribució d’armament i menjar, és a dir, una unitat d’Intendència. Tot i tenir protecció antiaèria, mai va patir bombardejos per part de l’aviació franquista. També com molts pobles de Catalunya, Riells i Viabrea va anar passant els anys de la post guerra i en mica en mica, les coses van anar essent les normals d’un poble treballador i donat a la terra i als seus boscos. La cultura catalana després del desgavell més ferm del règim franquista va tenir un punt de ressorgiment en el Jocs Florals celebrats el 12 de juny de 1954 en honor a mossèn Cinto Verdaguer i al Montseny per tal de recaptar fonts per les obres a Sant Martí de Riells, i que no podia tenir un altre impulsor més ferm que mossèn Pere Ribot i Sunyer.
LES TORRES DE MONTFORT I LA D'EN PEGA La Torre de Montfort és una torre de guaita situada a l’extrem nord del terme de Riells i Viabrea, ja tocant el municipi d’Arbúcies, on el puig de 737 metres d’alçada on és situada, fa de partió entre els dos municipis. La torre formava part de la xarxa de vigilància dels Castell de Montsoriu. Situada en un punt alt i estratègic, els vigilant de la torre alertaven de qualsevol perill al castell mitjançant corns i fogueres.
Actualment envoltada pel bosc, es conserva poca cosa de l’original torre, que devia tenir uns vuit metres d’alçada i uns set metres de diàmetre, amb paret de 1.30 metres de gruix. Simplement una cara de la torre, ja que té l’altra a terra i la muralla que l’envoltava, són els pocs elements derruïts que queden dempeus. Una altre torre de guaita, era la torre de d’en Pega anteriorment coneguda com Torre de Busquets. Aquesta torre de guaita es diferencia de la de Montfort pel fet de no ésser una torre aïllada com la primera, sinó que formava part de les conegudes cases fortificades, pertanyent a famílies nobles les qual disposaven d’elements de defensa contra l’enemic. Com la de Montfort, la Torre d’en Pega formava part del sistema de vigia del Castell de Montsoriu, al que avisaven davant qualsevol presència sospitosa i enemiga del castell. Part d’aquest dues esmentades, hi havia altres que tenien la mateixa funció, tals com: Torre de les Bruixes, Torre de la Mora, Torre de Grions i Torre Vilarnau. Els seu estat avui és lamentable, tot i que hi projecte per a la seva recuperació. Segons documents de finals del segle XIX, sembla que per aquestes dates encara es conservava gran part de la torre, però ja sigui per l’espoli o per la reutilització de les pedres, el cert és que actualment en queda poca cosa. Esperem que, en base a la gran obra i esforç que diferents entitats han fet amb el Castell de Montsoriu, sigui un preludi de recuperació d’aquestes restes històriques tan lligades a la vida de Riells i Viabrea, Arbúcies i Breda.
SANT MARTÍ DE RIELLS Aquest edifici eclesiàstic documentat des de l’any 878, té el rang de església parroquial de Riells i Viabrea en l’actualitat. Sant Martí de Tous (s.IV) o Sant Martí de Riells del Montseny, que és patró del municipi, comparteix altar amb Sant Esteve i Sant Llop. L’església formava part en el segle XI del monestir de Sant Salvador de Breda, fundat a l’any 1038 per Guerau I de Cabrera i la seva esposa Ermessenda de Montsoriu, vescomtes de Girona. Des de molt segles enrere era límit entre el bisbal de Barcelona i de Girona, formant part del primer, però a l’any 1957 va passar a dependre de la diòcesi de Girona.
L’edifici és simple, senzill i sense cap pretensió arquitectònica, amb un campanar d’espadanya que s’alça en la part dreta de l’edifici, desplaçat del centre en una remodelació i el seu interior, amb una nau de volta de canyó coberta de rajols, amb parets en part remolinades i altres a pedra vista, disposa de dues capelles laterals.
L’edifici ha estat remodelat i reestructurat en moltes ocasions, havent canviat de forma considerable les seves formes originals al llarg del temps. Els desperfectes que ha petit l’edifici han pogut arranjar d’una manera o altre, el que si s’ha perdut per sempre es el fons documental de gran valor històric i l’arxiu parroquial, per part dels incultes, grollers i despòtics revolucionaris entre la victòria del Front Popular i l’acabament de la Guerra Civil.
SANT LLOP DE VIABREA L’altra església del municipi és Sant Llop de Viabrea, un dels pocs llocs on es venera actualment aquest sant, on també eren pocs els llocs on es venerava en l’antiguitat, com l’ermita de Sant Dalmau al Gironès, avui en ruïnes. A Sant Llop se li atribueix l’ofici de pastor i la creença de que guaria els mals de coll, l’esquinància (angines) i el rogall. Retornava als fidels la veu de manera clara i vibrant, per aquest motiu era tingut en compte i venerat per cantaires, venedors ambulants o funcionaris municipals com el nunci, necessitaven d’una veu forta i sonant per a portar a terme les seves funcions. El els seus orígens l’església estava dedicada a Sant Esteve, però a partir de l’any 1508 fou col·locat un altar en honor de Sant Llop, que en mica en mica va anar agafant embranzida fins a convertir-se en el sant que portà el nom de l’església.
Com l’església de Sant Martí, ha sofert durant els seus anys de vida moltes reformes i modificacions, l’última de 1982 que l’han deixat en molt bon estat, tot i que, com moltes altres esglésies han deixar de fer oficis religiosos, al menys de forma regular, i per tant només en casos puntuals de festes o aplecs s’hi fan actes, o en tot cas, es celebra un ofici un cop per mes.
L'ESTACIÓ DEL TREN A l’any 1875 a resultes de la fusió de dues empreses ferroviàries, la “Camins de Ferro de Barcelona a França per Figueres” (BFF) i la “Companyia de Ferrocarrils de Tarragona a Martorell i Barcelona” (TMB), naixia la nova “Companyia dels Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França” (TBF), responsable de la construcció i funcionament de la línia que connectaria Barcelona amb la frontera francesa, essent Portbou l’última estació del territori català sud. Posteriorment a l’any 1898 passaria a ésser propietat de la “Compañia de Ferrocarriles de Madrid a Zaragoza y Alicante” (MSA), va conservant la seva independencia però passà a dir-se “Xarxa Catalana de la MSA”. A l’any 1854 la línia ja arriba a Granollers, a l’any 1860 ja passar per Riells i Viabrea, amb el nom de “Estació de Breda”, per arribar a Girona a l’any 1862. Finalment arriba a Portbou i per tant al final del seu recorregut al peu de la frontera francesa, el 20 de gener de 1878. Aquesta primera estació de tren seria desbastida cinquanta anys més tard, concretament a l'any 1929, per a construir la nova estació amb la impressionant marquesina que cobreix les andanes, únicament comparable a l’estació de França de Barcelona (veure: Portbou)
L’edifici de l’estació que es va construir a l’any 1914, és realment important per la categoria en principi d’una població reduïda com Riells i Viabrea. Però diferent aspectes fan entendre la decisió dels responsables de l’època en fer construir un tipus d’estació com aquesta. Les raons de la seva importància foren, que durant anys fou el punt on acabava la via doble i per tant la presència de tren expressos, la proximitat de poblacions com Breda, Arbúcies i Sant Hilari Sacalm, aquestes dos últimes amb gran afluència del turisme pels seus balnearis i finalment la utilització com a punt de càrrega de productes forestals. Avui l’estació ha perdut molta de la importància que havia tingut, com li han passat a la gran majoria d’estacions d’aquesta línia de Barcelona – Portbou, on només s’hi aturen els trens regionals. Els trens de més nivell com el Talgo, només s’aturen a Girona, Figueres i Portbou. Actualment un altre tren, el TAV passarà per Riells i Viabrea, però sense aturar-se, i sense estacions entre Girona i Barcelona, o en tot cas en el Aeroport de Girona - Costa Brava.
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ACDG - Associació Cultural i Divulgativa Gironina - 2010© | Última actualització: novembre 2020 |
 |
|
| Inici - Agenda - Contactar - Salutació - Actes i Esdeveniments - Esport i Natura - Alt Empordà - Baix Empordà - Cerdanya - Garrotxa - Gironès - Pla de l'Estany - Ripollès - Selva - Enllaços - Webmap - Avís legal | |