contacte  -  mapa web
 
Selva Narasalus
Inici Agenda Contactar Fires Esport i Natura Alt Empordà Baix Empordà Cerdanya Garrotxa Gironès Pla de l'Estany Ripollès Selva
Contactar
 
 
Selva
Santa Coloma de Farners
Arbúcies
Blanes
Breda
Hostalric
Lloret de Mar
Maçanet de la Selva
Massanes
Riells i Viabrea
Sant Feliu de Buixalleu
Sant Hilari Sacalm
Susqueda
Tossa de Mar
INFO COMARCAL
Consell Comarcal de La Selva
Selva Cultura
Tourdera
La Selva recicla
Portal Gironí
Diputació de Girona
Cambra de Comerç de Girona
Víes Verdes - Pirinexus
ALTRES COMARQUES
Alt Empordà
Baix Empordà
Cerdanya
Garrotxa
Gironès
Pla de l'Estany
Ripollès
PROTEGIR LA SALUT
RECOLZAR LA CURACIÓ

Bemer

Narasalus - Bemer

Un excel·lent equip mèdic per a mantenir la salut, per ajudar al cos a recuperar-la si s'ha perdut o si més no, fer més suportable qualsevol patiment.

Els sorprenents beneficis de Bemer només els coneix per a qui la salut és imperativament el primer, ja sigui la pròpia o la dels éssers propers.

El Bemer està dissenyat per a tenir-lo en el propi domicili, d'aquesta manera, és tota la família que en pot gaudir i beneficiar, fins i tot si es tenen animals domèstics.

+ INFORMACIÓ:

Tel. 617.053.648
 
 

Cala Sant Francesc, Blanes

SANTA BÀRBARA

L'ermita de Santa Bàrbara, totalment restaurada es troba en un puig del mateix nom, al costat del turó de Sant Joan, i que queden separats per la carretera que va de Blanes a la Cala de Sant Francesc.

Es una obra del s.XVIII i adossada a una antiga torre de defensa del s.XVI, i on també s’hi troba l’antiga casa de l’ermità; una edificació anterior a tota la resta, ja que està documentada des del s.XIV on posteriorment s’hi va edificar la torre com a lloc de guaita per tal d’avisar a la població de Blanes de la presència de naus enemigues, sobre tot pirates.

Santa Bàrbara Santa Bàrbara Santa Bàrbara
Creu a Santa Bàrbara
Santa Bàrbara
 
Finestra de la torre

 

CALA DE SANT FRANCESC

La primera cala que es troba sortint de Blanes, amb un accés fàcil, d’aigües clares, sorra daurada i agradable, és la Cala de Sant Francesc. El nom de la cala li ve donada pel fet que en aquest paratge hi ha l'ermita de Sant Francesc. Una edificació austera, en un entorn agradable i ressaltada amb un blanc mediterrani, d’aquells que recorden els poblets grecs.

En el mateix indret hi ha un petit jardinet molt ben cuidat i un mirador per a poder contemplar el paisatge de l’entorn. El natural i encisador  i dissortadament l’antinatural, pel seu excés desproporcionat de edificacions.

Cala de Sant Francesc Cala de Sant Francesc Ermita de Sant Francesc
Cala de Sant Francesc
Cala de Sant Francesc
 
Ermita de Sant Francesc

 

JARDÍ TROPICAL DE PINYA DE ROSA i LA CALA S'AGUIA

El projecte d’aquest Jardí Botànic Tropical es va iniciar en gener de 1945, quan el Dr. Enginyer Industrial Sr. Ferran Riviere de Caralt va comprar la finca, on mesos més tard començarien les obres d’equació i disseny d’aquest espai on les formes i els color es barregen amb un dels llocs privilegiats de la Costa Brava.

El Jardí Botànic Tropical de “Pinya de Rosa” compren més de 7.000 especies emmarcades en molt gèneres. Uns exemplars que al llarg del temps han anat formant el jardí i que la seva procedència ha estat algunes vegades directament dels seu hàbitat natural i en altres procedents de jardins botànics, vivers o de col·leccions privades d’arreu del món.

Pinya de Rosa Pinya de Rosa Pinya de Rosa
Pinya de Rosa
Pinya de Rosa
 
Pinya de Rosa

Totes les col·leccions estan ordenades sistemàticament per grups de gèneres i cadascun d’aquests, per espècies, procurant que les plantes que hi ha corresponguin en un alt percentatge a les descripcions originals.

El jardí disposa amplies col·leccions de àloes, agaves, opunties, yuques entre moltes altres, però una de les espècies estrella de l’espai són els cactus. Especies cactàcies com: Cereus, Trichocereus, Espostos, Cephalocereus, Floresia, Roseocereus o Pilosocereus, en són un molt reduït exemple de l'àmplia col·lecció que es pot admirar.

Pinya de Rosa es un espai únic, el qual ha estat visitat pels millors experts en la botànica del cactus del món.

Pinya de Rosa Pinya de Rosa Plata de s'Aguia
Pinya de Rosa
Pinya de Rosa
 
Platja de S'Aguia

En el litoral a prop d’on es troba Pinya de Rosa, hi ha una petita cala coneguda com S’Aguia. El seu accés cal fer-l’ho a peu a través d’un petit corriol. Les aigües cristal·lines i pures, contrasten amb una platja molt peculiar, sense sorra i amb uns còdols d’una considerable grandària. Tanmateix, el racó no se'l poc qualificar menys que idíl·lic.

+ Informació: giromus.cat

 

SANTUARI DE SANTA CRISTINA: "Espandeix la llum divina, oh Santa Cristina"

El primer document que es coneix referent aquest indret és un pergamí de l'any 1376 del bisbe de Girona Bertran de Montrodon, en què s'autoritza recollir almoines per arranjar el santuari, situat segons el mateix escrit en "un lloc perdedor i de immensa solitud".

Els entorns del Santuari de Santa Cristina són dels indrets gironins que sortosament no han patit la desenfrenada especulació urbanística i la destrucció indiscriminada de paratges naturals de gran bellesa d'aquesta part de la mediterrània, com és la Costa Brava. Al llarg dels segles, els entorns de Santa Cristina s'han vist incrementats per compres i donacions, fet que ha comportat disposar d'un extens territori de gran bellesa natural.

L'obrera de Santa Cristina Santa Cristina i la mar Santuari de Santa Cristina
L'obrera de Santa Cristina
Santa Cristina i la mar
 
Portalada de l'església

En els seus principis, Santa Cristina havia estat una ermita. Pels volts de l'any 1764 es van fer obres d'ampliació que van ésser acabades a l'any 1772, en part pagades pels lloretencs, ja sigui residents o establerts en altres parts. L'any 1848 va ésser un any de fortuna pel paratge de Santa Cristina. La forta oposició de la gent de Lloret a què la propietat fos desamortitzada i venuda en base a la Llei de Mendizabal, va impedir la ruïna segura de l'indret. Finalment el ministre d'hisenda va comunicar a la població que el santuari i la finca adjunta quedaven eximides de la desamortització. D'aquesta manera, es pot dir que gràcies a aquesta pressió popular, Lloret i els seus visitants en poden seguir gaudint.

El santuari posseïa tres relíquies de Santa Cristina: una costella, obtinguda a Roma a l'any 1591, un fèmur concedit a l'any 1708 i finalment un crani sense la mandíbula inferior, que fou portat des de Roma per un ermità valencià a l'any 1783. Com en altres tant llocs, els actes vandàlics previs i durant la guerra civil, es van fer patents també a Santa Cristina, desapareixen les relíquies, excepte el crani que encara es venera.

Santuari de Santa Cristina Santuari de Santa Cristina Santuari de Santa Cristina
Vista posterior del santuari
Mirador de Santa Cristina
 
Al poble de Lloret de Mar

El Santuari de Santa Cristina, és el santuari de la gent del mar de Lloret. Anualment hi tenen presència actes i trobades com l'Aplec dels Perdons. La processó marítima s'ha mantingut, talment abans amb una nota més accentuada pel que fa als colors de molts mariners i pescadors, quan Lloret no havia assolit el grau turístic actual. Molts d'ells a través dels anys han deixat la seva empremta de devoció a través de varis vaixells de miniatura que es troben tant a la nau del temple com a la seva sagristia.

La música també és present a Santa Cristina a través d'uns goigs del segle XVI atribuïts a Mossèn Jaume Felip Gibert, posteriorment, de la mà del gran poeta català Josep Carner i música del monjo del Monestir de Montserrat, Odiló Planàs, se'n van disposar d'uns de nous. Com bon coneixedor de la seva terra, no podia ésser absent en Josep Pla, que de la seva mà en va sortir:

Josep Pla i Santa Cristina de Lloret de Mar

 

PLATJA DE SANTA CRISTINA I EL TREUMAL

El paratge on es troba el Santuari de Santa Cristina, aquest racó de devoció que Josep Pla va qualificar com “L’ermita de les ermites catalanes”, Joaquim Ruyra també hi va posar el seu gra de sorra, mai sigui més ben dit, en qualificar la platja que hi ha en aquest entorn com “La perla de totes les cales”.

Platja de Santa Cristina Platja de Santa Cristina Platja de Santa Cristina
Platja de Santa Cristina i del Treumal
Platja de Santa Cristina
 
Platja de Santa Cristina

Una platja ampla d’aigües cristal·lines i netes amb una sorra fina i agradable que també separada per unes roques disposa d’una altra petita cala al seu costat per la part que dona a la Punta de s’Agulla.

Un entorn amb gran nombre de pins i roques d’infinites formes en tota la seva llargària, tot i que la petjada de l’home ha hagut de fer el seu caguerri amb un hotel i altres construccions, en un lloc que va ésser molt desafortunada l’autorització de qui en tenia l’autoritat, i com dissortadament s’ha anat dibuixant al llarg d’aquesta costa única.

Club de rem Santa Cristina Platja de Santa Cristina Platja de Santa Cristina
Club de rem Santa Cristina
Platja del Treumal
 
Platja de Santa Cristina

 

CALA SA BOADELLA

La cala Sa Boadella es troba situada entre la platja de Santa Cristina i els Jardins de Santa Clotilde. Un espai natural que s’accedeix per l’Avinguda de Sa Boadella, a través d’un camí ben indicat  i agradablement farcit d’arbreda en tot el seu recorregut.

La cala d’agradables d’aigües transparents i fina sorra no presenta sortosament cap construcció llevat una petit xiringuito, pel que els hi vingui de gust fer una fresca cervesa, contemplant un entorn idíl·lic.

Cala Sa Boadella Cala Sa Boadella Cala Sa Boadella
Cala Sa Boadella
Cala Sa Boadella
 
Cala Sa Boadella

 

JARDINS DE SANTA CLOTILDE

Els Jardins de Santa Clotilde es troben situats en un paratge de gran bellesa entre la cala de Sa Boadella i la Platja de Fanals, amb unes vistes fantàstiques del mar i la costa que l’envolta.

Jardins de Santa Clotilde Jardins de Santa Clotilde Jardins de Santa Clotilde
Jardins de Santa Clotilde
Jardins de Santa Clotilde
 
Jardins de Santa Clotilde

Els jardins foren dissenyats per l’arquitecte, urbanista i dissenyador de jardins Nicolau Maria Rubió i Tudurí (Maó, 1891 - Barcelona 1981) a l’any 1919 per l’encàrrec fet per part del Dr. Raúl Roviralta i Astoul,  marqués de Roviralta (Paris, 1891 - 1979). L’arquitecte Rubió, també fou el dissenyador dels coneguts jardins del Palau Reial de Pedralbes o els vivers de Can Borni de Barcelona.

Jardins de Santa Clotilde Jardins de Santa Clotilde Jardins de Santa Clotilde
Jardins de Santa Clotilde
Jardins de Santa Clotilde
 
Jardins de Santa Clotilde

Els jardins on hi ha present la vegetació, les escultures i l’aigua, es van dissenyar seguint el model renaixentista italià, emmarcats en la concepció de jardins esglaonats en terrasses, àmplies vistes exteriors i vegetació autòctona ordenada de forma harmoniosa. Els jardins que tenen una superfície de 26.830 m2 són un clar referent de l’esperit del moviment noucentista de l’època a Catalunya.

Aquest espai fou a l’any 1995 declarat Bé cultural d’interès nacional per la Generalitat de Catalunya, i que deu el seu nom a Clotilde, la primera muller del marques

+ Informació: giromus.cat

 

CASTELL DE SANT JOAN

El castell conegut com de Sant Joan, el que que es venerava en la desapareguda capella del castell, fou el centre de la senyoria feudal de Lloret, documentada la seva existència per primer cop a l’any 1041.

A l’any 1079 n’era la seva propietària i de les terres del terme, la senyora Na Sicardis dona d’Humbert Odó, que fou la que va fer consagrar la capella del castell dedicada a Sant Joan.

Quan va morir a l’any 1103, va deixar la propietat en dues part, l’una pel seu fill Bernat en aquell moment Bisbe de Girona i per l’altre a Bernat Gausfred, que era el senyor del castell de Palafolls, avui dia encara existent, tot i que molt malmès.

Amb la mort del bisbe Bernat i de Bernat Gausfred es van unificar les terres en favor de la Seu de Girona, fet que va provocar una picabaralla amb l’hereu de la família propietària de Palafolls, conegut com Berenguer de Palafolls.

A partir del 1367 el Castell de Sant Joan va iniciar un llarg període d’aürts i deteriorament per part d'atacs dels genovesos, anglesos i francesos, però també pels efectes naturals com llamps i terratrèmols i finalment, per la mà de l’home per diferents circumstàncies.

Castell de Sant Joan, Lloret de Mar Castell de Sant Joan, Lloret de Mar
Castell de Sant Joan, Lloret de Mar   Castell de Sant Joan, Lloret de Mar
Diferents imatges del Castell de Sant Joan

Tot plegat, va fer que el Castell anés quedat molt malmès, restant dempeus únicament i després d’obres de reconstrucció, la torre del castell i la cisterna, que és el que queda de la fortalesa en l'actualitat, en canvi un part important com era la capella, aquesta no s'ha conservat.

+ Informació: Catalunya Medieval

 

PARATGE I PLATJA DE FENALS

La platja de Fenals és la segona platja de Lloret de Mar després de la seva platja principal. Està situada en la badia del mateix nom separada del nucli urbà, que es troba més al nord, pel massís del castell de Sant Joan, la punta de Fenals i de Banys. Per la part sud la limita els Jardins de Santa Clotilde i la cala Sa Boadella.

Es una platja de fàcil accés pel barri de Fenals del mateix casc urbà de Lloret de Mar, essent una platja que disposa d’assistència de primers auxiliars, informació turística i aturada de creuers turístics a part de la qualificació de qualitat turística.

Platja de Fenals Platja de Fenals Platja de Fenals
Platja de Fenals
Entorns de Fenals
 
Entorns de Fenals

 

 

 
Blanes Lloret de Mar Tossa de Mar

 

 

 

 
Joaquim Sorolla i Bastida   JOAQUIM SOROLLA BASTIDA
Pintor i Artista gràfic

València, 1863
Cercedilla (Madrid), 1923

“Santa Cristina és una meravella. Grans pins sobre la muntanya, amb esculls clars de color, damunt una mar meravellosa, blava i verda. Quelcom grec i estupend”.

D’aquesta manera definia a l’any 1915 aquest gran pintor valencià que triaria el paratge de Santa Cristina per a crear dos quadres “Costa de Santa Cristina de Lloret de Mar”, que seria la base a partir del qual crearia, “Cataluña, el pescado”. L’obra que seria inclosa en la seva col·lecció “Visión de España”, d’un total de catorze murals, pintats a l’oli sobre llenç, de les quals tretze són imatges exteriors i només una interior.

“La visión de España” va ésser un encàrrec que Sorolla va rebre a l’any 1911 per part de Archer Milton Huntington per a decorar una de les sales de la Hispanic Society of America de Nova York. Una entitat fundada a principis del s.XX per tal de donar a conèixer la cultura espanyola als Estats Units. La sala escollida, que en principi havia d’ésser destinada a biblioteca, va passar a dir-se “Sala Sorolla”.

Cataluña, el pescado de Sorolla
"Cataluña, el pescado" de Sorolla

A partir de 1912 el pintor es va dedicar a recorre la geografia espanyola, per tal de captar imatges per a la decoració de l’esmentada sala. Però a l’any 1913 va canviar d’opinió i va començar a pintar els quadres directament del natural. Més de set anys dedicats a pintar aquesta obra  colossal que seria l’espina dorsal del seu gran i vast llegat.

Joaquim Sorolla i Bastida va néixer a València el 27 de febrer de 1863 essent la seva formació bàsica en l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles de València. La seva ciutat natal, València, sempre li va fer costat i gràcies a un pensionat per part de la Diputació Provincial de València va poder fer estada a Roma on va tenir oportunitat de conèixer l’art clàssic i el Renaixentista. Més tard es va traslladar a Paris on va viure de prop la pintura impressionista, on anys més tard hi tornaria i coneixeria el luminisme, que tant el marcaria en la seva posterior obra.

Va estar present en les millors mostres i exposicions en diferents països d’Europa i ciutats dels Estat Units, representant la seva pintura l'aplicació directa del luminisme al paisatge i la figura, acostant per tant aquesta tendència a la societat de l'època.

Museu Sorolla, Madrid
Museu Sorolla de Madrid

La seva obra és molt amplia on no tan sols hi destaquen les obres dels paisatges i les persones que hi viuen, sinó també les obres del seu entorn familiar així com els retrats que va fer a personatges com, Juan Ramón Jiménez, Alfonso XIII o Vicente Blasco Ibáñez.

Precisament mentre estava pintant un nou retrat, el de la senyora Pérez de Ayala, va patir un atac d’hemiplegia del qual en van queda molt defalcades les seves facultats físiques i mentals. Va morir a Cercedilla (Madrid) el 10 d’agost de 1923.

Museu Sorolla de Madrid
Obres de Sorolla
Viquipèdia
Santa Cristina, màrtir   SANTA CRISTINA
Màrtir

Tur (Lazio/Itàlia), segle III
Bolsena (Lazio), segle III

(1) Nació en un pueblo (hoy desaparecido), en la margen derecha del lago Bolsena, en un villorrio frecuentemente sacudido por elementos naturales y al mismo tiempo transformado por diversas culturas en el transcurso del tiempo.

Cristina es la hija de Urbano, gobernador pagano de la región y presentado por los libros antiguos como enemigo acérrimo de los cristianos. La niña se ha aficionado desde pequeña a aquello que cuentan de ese Cristo tan perseguido y maltratado; la curiosidad primera se cambia en pensamiento cuando descubre que son muchos los cristianos juzgados por su padre y condenados porque son fieles dispuestos a dar la vida por su ideal. Crece más y más la simpatía y a escondidas busca datos de unas señoras cristianas; la instruyen y la forman; se bautiza en secreto y toma el nombre de Cristiana.

Bolsena
Altar dedicat a Santa Cristina en la Basilica de Bolsena, Lacio (Itàlia)

Entre juego y travesura formal ha hecho algo que saca de quicio a su padre y será el motivo que la lleve al martirio; no se le ha ocurrido otra cosa que apañar las estatuillas de ídolos que su padre siempre ha conservado con esmero, casi como un patrimonio familiar, las ha tomado por suyas, las ha destrozado y ha dado el rico material de que estaban hechas a los pobres para remedio de su necesidad.

El padre ha descubierto su condición y lleno de ira, al notar la rebeldía de la niña, la trata con peores modos que a los demás cristianos. "No se ha de decir en el mundo que una niña me dio la ley, ni que estos hechiceros de cristianos triunfan de nuestros dioses en medio de mi propia familia.

Yo veré si sus hechizos pueden más que mis tormentos y si la paciencia de una hija ha de hacer burla de la cólera de un padre". El gobernador manda usar con ella azotes y garfios admirándose de que Cristina persista en su actitud.

Manda el desnaturalizado padre preparar un brasero ardiente para quemarla poco a poco; mas el brasero se hizo una hoguera que abrasó a los verdugos y a los curiosos cercanos. Puesta en la cárcel para que cambie por la lobreguez de la mazmorra, la oscuridad y el hambre; pero allí es consolada con luminosas apariciones de ángeles que le curan sus heridas y le prometen protección.

El padre, a los pocos días, manda atarle al cuello una pesada piedra y arrojarla al lago; sin embargo un ángel la transporta a la orilla. Esa noche muere de un sofoco Urbano en su cama.

Lazio
Regió de Lazio a Itàlia

Mandan las autoridades un nuevo gobernador que se siente estimulado a proseguir el asunto Cristina presumiendo que su padre, por padre, no supo solventarlo. Se llama Dion y ya piensa en nuevas crueldades: estanque de aceite hirviendo mezclado con pez del que la niña Cristina es liberada

Luego la manda llevar al templo de Apolo para obligarle a ofrecer sacrificio, pero, ante el asombro de todos, el ídolo se derrumba y se hace polvo ante el mismísimo gobernador que muere en el acto ¡claro que los verdugos y miles de testigos presenciales proclaman espantados proclaman a gritos que es el de Cristina el único Dios!

El tercero de los gobernadores poderosos se llama Juliano quien, preocupado por el caso pendiente, lo ha estudiado con detenimiento llegando a la conclusión de que se trata de artificios, encantamientos y magia que todos los cristianos profesan. Por ello maquina nuevos procedimientos para hacer desistir a la niña Cristina de sus pertinaces rebeldías y conseguir que el poder romano y los dioses propicios terminen con la situación que ha puesto al borde del caos a la región.

Mandó preparar un horno encendido donde mete a la niña para que el fuego la consuma; siete días la tiene allí sin conseguir que le suceda daño alguno. Luego será una habitación oscura plagada de serpientes, víboras y escorpiones venenosos de la que sale indemne y sin ningún picotazo, cantando alabanzas a Dios; la desesperación del mandatario llegó entonces al extremo de decretar cortarle la lengua, pero ¡oh prodigio! ahora canta más fuerte y mejor.

Bolsena

Vista actual d'una part de Bolsena amb
el seu castell conegut com "Rocca Monaldeschi della Cervara"

Y acude, arremolinándose, toda la comarca ante la contemplación evidente del triunfo que se comenta por todas partes de la debilidad cristiana ante la fortaleza y brutalidad romana. Basta un tronco caído en donde atan a la delicada niña para que las saetas atraviesen su cuerpo y ella decida, suplicándole al buen Dios, rendirle su espíritu con el martirio.

Dicen que sus restos se trasladaron de Toscana a Palermo de Sicilia donde es reverenciada (*)

(*) Fragment extret de la web: Archidiocesis de Madrid

Nicolau Maria Rubió i Tudurí   NICOLAU MARIA RUBIÓ TUDURÍ
Arquitecte i Urbanista

Maó, 1891
Barcelona, 1981

Els Jardins de Santa Clotilde és un dels projectes que avui podem admirar d’aquest insigne arquitecte, urbanista, dissenyador de jardins i fins i tot, escriptor menorquí.

Era fill de Marià Rubió i Bellver, un enginyer militar tarragoní i nebot d’en Joan Rubió i Bellver, també arquitecte modernista deixeble de Antoni Gaudí.

Es va llicencià a l’any 1915 en l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, essent deixeble del pintor i pedagog Francesc d’Assís Gali i Fabra com també de Jean Claude Nicolas Forestier un prestigiós arquitecte paisatgista francès, que entre el seu nombre d’obres i va figurar els treballs de disseny i enjardinament de l’Exposició Internacional de Barcelona (1929-1930) i on hi col·laboraria com ajudant en Nicolau.

Nicolau Maria Rubió i Tudurí

Nicolau Maria Rubió i Tudurí

Abans havia estat professor d’arquitectura de jardins en l’Escola Superior dels Bells Oficis i director dels jardins públic de Barcelona a l’any 1917. El 1920 fou nomenat secretari de la Ciutat-Jardí, on ja va començà a col·laborar amb Forestier.

L’any anterior fou quan el Dr. Raül Roviralta i Astoul, marqués de Roviralta li fa l’encàrrec de portar a terme el disseny i construcció dels Jardins de Santa Clotilde.

Crea el Viver de Can Borni, situat a prop del Tibidabo, com a jardí d'aclimatació de plantes de tot el món, inspirant-se en els jardins que més admirava: els jardins llatins i àrabs, com els de l'Alhambra de Granada.

La Generalitat de Catalunya a l’any 1932 li va encarregar un projecte de planificació regional, que posteriorment publicaria amb el seu germà Santiago un Pla de Distribució en Zones del Territori Català.

Al marge dels seus treballs sobre arquitectura, urbanisme, jardins i planificació territorial, va escriure diferent articles sobre arquitectura a la Revista de Catalunya, La Publicitat o Arquitectura i Urbanisme, entre d’altres.

Amb l’esclat de la Guerra Civil s’exilia a Paris on alternaria la professió amb col·laboracions amb la Generalitat de Catalunya a l’exili.

Torna a Barcelona a l’any 1946 dedicant-se en exclusiva a treballs d’àmbit privat. Mort pocs mesos després d’haver complert els 90 anys a Barcelona, el 4 de maig de 1981; havia nascut a Maó (Menorca) el 5 de febrer de 1891.

Parc Rubió i Tudurí, Maó (Menorca)

Fou nomenat amb caràcter pòstum, fill predilecte de Maó a l’any 1989, i actualment és recordada la seva figura d’arquitecte paisatgista i de jardins, entre altres aspectes, pel Parc botànic mediterrani de Maó, que porta el seu nom; “Parc Rubió i Tudurí”.

NICOLAU MARIA RUBIÓ I TUDURÓ (1891-1981), Jardinero y Urbanista
Josep Bosch Espelta i Mercè Rubió Boada
Ediciones Doce Calles, Madrid, 1993
QUADERNS D'ARQUITECTURA I URBANISME
Nicolau Maria Rubió i Tudurí
Publicacions del Colegi Oficial d’Arquitectes de Catalunya i Balears, 1982
J.C.N. FORESTIER
Nicolau Maria Rubió i Tudurí
Editorial El Mirador, Barcelona, 1930 (1)
ELS JARDINS DE J.C.N. FORESTIER A TOT EL MÓN
Nicolau Maria Rubió i Tudurí
Editorial D'Ací i d'Allà, Barcelona, 1928 (2)
NICOLAU MARIA RUBIÓ I TUDURÓ (1891-1981). El Jardí obra d'Art
Antoni Munné, Ramon Torrents, Jacqueline Hurtley
Fundació La Caixa, Barcelona, 1985
Fundació Rubió Tudurí
Rubió i Turudí on Tour
Naos, Arquitectura & Libros
Guia del Parc Rubió Tudurí, Maó

(1) "El Mirador" fou una publicació dedicada a la literatura, a l'art i a la política. Es va publicar des de l'any 1929 fins el 1936, que fou requisat pel PSUC.

Ejemplar Nº 92 (30 Octubre de 1930)

(2) "D'Ací i d'Allà" fou una revista mensual que es va editar a Barcelona des de l'any 1918 al 1936. Va desapareixer amb l'esclat de la Guerra Civil.

+ Info sobre la revista

 ACDG - Associació Cultural i Divulgativa Gironina - 2010©
Última actualització: novembre 2020 
 Inici - Agenda - Contactar - Salutació - Actes i Esdeveniments - Esport i Natura - Alt Empordà - Baix Empordà - Cerdanya - Garrotxa - Gironès - Pla de l'Estany - Ripollès - Selva - Enllaços - Webmap - Avís legal