contacte  -  mapa web
 
Selva Narasalus
Inici Agenda Contactar Fires Esport i Natura Alt Empordà Baix Empordà Cerdanya Garrotxa Gironès Pla de l'Estany Ripollès Selva
Contactar
 
 
Selva
Santa Coloma de Farners
Arbúcies
Blanes
Breda
Hostalric
Lloret de Mar
Maçanet de la Selva
Massanes
Riells i Viabrea
Sant Feliu de Buixalleu
Sant Hilari Sacalm
Susqueda
Tossa de Mar
INFO COMARCAL
Consell Comarcal de La Selva
Selva Cultura
Tourdera
La Selva recicla
Portal Gironí
Diputació de Girona
Cambra de Comerç de Girona
Víes Verdes - Pirinexus
ALTRES COMARQUES
Alt Empordà
Baix Empordà
Cerdanya
Garrotxa
Gironès
Pla de l'Estany
Ripollès
PROTEGIR LA SALUT
RECOLZAR LA CURACIÓ

Bemer

Narasalus - Bemer

Un excel·lent equip mèdic per a mantenir la salut, per ajudar al cos a recuperar-la si s'ha perdut o si més no, fer més suportable qualsevol patiment.

Els sorprenents beneficis de Bemer només els coneix per a qui la salut és imperativament el primer, ja sigui la pròpia o la dels éssers propers.

El Bemer està dissenyat per a tenir-lo en el propi domicili, d'aquesta manera, és tota la família que en pot gaudir i beneficiar, fins i tot si es tenen animals domèstics.

+ INFORMACIÓ:

Tel. 617.053.648
 
 

Breda

ENTRE ELS MONJOS, LA TERRISSA I LA TELEVISIÓ

Hi ha dos edificis a les comarques gironines que han estat qualificades de “catedral” sense haver tingut bisbat i per tant rang catedralici, i que són la basílica de Santa Maria de Castelló d’Empúries i l’església parroquial de Breda, qualificada popularment com a “catedral del Montseny”.

Al marge de la qualitat i atractiu arquitectònic del conjunt de Breda, la vila també es coneguda arreu per la qualitat de la seves terrisseries i dit sigui de pas, també pels teleespectadors de TV3 i seguidors del programa “Vent del Pla”, que va emmarcar les seves vivències en aquest poble fictici, per alhora tan real i antic.

Breda Breda Breda
Ajuntament de Breda
Campanar de l'antiga església
de Santa Maria
Plaça Bassa del Molí

Com moltes poblacions gironines, tals com Banyoles, Amer, Ripoll, Cervià de Ter o Sant Joan de les Abadesses, Breda neix a l’entorn del seu monestir benedictí de Sant Salvador. Aquest monestir no tan sols fou nucli de cultura, sinó que va ésser centre de tècniques de treball de la terrissa, fet que amb els anys ha permès que Breda, conjuntament amb Quart i La Bisbal d’Empordà, sigui una de les tres poblacions més coneguda molt més lluny de les seves fronteres pels seus productes ceràmics.

Breda Breda Breda
La Bassa del Molí
L'industria terrissaire de Breda
 
Homenatge a Mn. Pere Ribot i Sunyer

El poble al llargs dels anys va anar creixent a l’entorn del seu monestir benedictí, fundat per Guerau I de Cabrera i la seva esposa Ermessenda de Montsoriu, vescomtes de Girona a mitjans del segle XI i que es convertiria en el centre espiritual del vescomtat.

D’aquesta manera la congregació de l’Ordre de Sant Benet coneguts com a benedictins, benets o monjos negres, van fer realitat a Breda l’esperit del seu lema “Ora et Labora”, essent per una part nucli espiritual, però per l’altre centre d’estudis i treball sobre tècniques terrissaires.

+ Informació: Ordre de Sant Benet

 

MONESTIR BENEDICTÍ DE SANT SALVADOR

Amb data del 4 de juny de 1038 Guerau I de Cabrera i la seva esposa Ermessenda de Montsoriu, vescomtes de Girona, van establir la creació d’un centre espiritual a la vall de la vessant oriental del Montseny, indret on avui hi ha Breda.

Monestir de Sant Salvador de Breda Monestir de Sant Salvador de Breda Monestir de Sant Salvador de Breda
Sant Salvador de Breda
Record a les víctimes de la Guerra Civil
 
Façana posterior i vitralls

Les obres van ésser supervisades per l’abat Sunyer, que seria el primer mestre espiritual de l’abadia, tot i que no va poder veure finalitzada l’obra, havent-la de continua el seu successor l’abat Amat. Finalment les obres van acabar, consagrant-se la seva església dedicada a Sant Salvador del Món, Sant Miquel i Sant Benet, el 4 d’octubre de 1038 pels bisbe de Berenguer de Girona i Berenguer de Barcelona. A la cerimònia hi va assistir Ponç I, fill de Guerau I de Cabrera i Ermessenda de Montsoriu, i que esdevindria vescomte de Girona a l’any 1050 amb la mort del seu pare. A l'any 1158 un descendent seu, Guerau III, adquiriria el nom primer vescomte de Cabrera.

Les continues i generoses donacions per parts dels diferents vescomtes de Cabrera, van permetre que el monestir s’ampliés en reformes i nous edificis al llarga dels anys. Una d’aquestes ampliacions fou l’església de Santa Maria, convertida en església parroquial per a la població de l’època, i que així va romandre fins el segle XIX que a resultes de la desamortització va deixar d’ésser centre de culte. Actualment, és la seu de l’Ajuntament de Breda i disposa de diferents sales d’exposicions, on s’hi fan diferents tipus d’exposicions temporals, com també una bona part de l'edifici alberga el Museu de Josep Aragay.

Sant Salvador de Breda   Sant Salvador de Breda   Sant Salvador de Breda
         
Sant Salvador de Breda Sant Salvador de Breda Sant Salvador de Breda
Interior de Sant Salvador de Breda
 

L’estructura arquitectònica original del monestir fou el romànic, on avui es conserva poca cosa dels seus orígens. Sens dubte, el campanar és el millor exponent del que devia ésser la construcció original, i que és actualment un dels símbols més admirats com a campanar romànic, del nivell de la Torre de Carlemany de Girona o del monestir de Santa Maria de Ripoll entre molts altres.

Com a característica pròpia del romànic és l’esvelta torre de base rectangular, d’una alçada de 32 metres amb cinc pisos amb finestres en els quatre pisos superiors. També es conserva part del claustre que dissortadament fou destruït a l’any 1877 durant l’última Guerra Carlina. En aquest lloc hi havia varies tombes de diferents nobles i de la Casa dels Cabrera, així com la de l'abat Miquel Samsó, les quals foren profanades i espoliades, quedant poques restes o mostres. El que si es conversa, és una antiga llosa descriptiva dels vescomtes de Cabrera del segle XVI.

Monestir de Sant Salvador de Breda Monestir de Sant Salvador de Breda Monestir de Sant Salvador de Breda
Façana i porta principal
Restes de l'antic claustre
 
Detall d'una tomba del claustre

En la historia del monestir és notòria la presència de Miquel Samsó (Girona, 1430 – Breda, 1507), que fou el 31è President de la Generalitat de Catalunya (1470 – 1473) i abat del monestir (1470 – 1507). La part més rellevant durant el seu mandat fou la construcció de la façana de l’església de Sant Salvador i del Palau gòtic abacial.

La vida en el cenobi continuava essent activa fins a principis del segle XIX, però durant la invasió napoleònica (1808 – 1814), les tropes franceses van robar 17 campanes i malmetre part del monestir. Per acabar-ho d’adobar, un decret del 1821 durant el mandat de Ferran VII d’Espanya i el nomenat període Trienni Liberal (1820 – 1823), es va ordenar abandonar el monestir als monjos residents, fet que va comportar un important segon espoli del centre.

El punt i final de quasi 800 anys d’història és produir a l’any 1835 ja dins la monarquia d’Isabel II d’Espanya, quan el monjos van abandonar definitivament el monestir, essent la seva església cremada.

Palau abacial de Breda Palau abacial de Breda Palau abacial de Breda
Palau abacial i Pati de l'abadia
Palau abacial i Pati de l'abadia
 
Escut d'armes de l'abat Miquel Samsó

La vida monacal que havia començat amb l’abat Sunyer a l’any 1038, es concloïa després de 797 anys d’història amb l’abat Isidre Santacreu, últim abat del monestir a l'any 1835, tot i que l'edifici encara patiria posteriorment més desperfectes, tals com els de l'any 1872 quan ja convertit en fortí, fou cremat pels carlins el claustre i la sagristia.

Del primigeni lema benedictí del “Ora et Labora” s’ha perdut en gran part després d’aquests 797 anys el “Ora”, però el “Labora” ha quedat invicte en l’essència, el coneixement i el “savoir-faire” per part del bon nombre de tallers terrissaires artesans de Breda.

 

BREDA (Catalunya) - BREDA (Països Baixos)

El nom de Breda (Catalunya) apareix per primer com en un document de l’any 878, que fou un privilegi que el rei carolingi Lluis II de França i Aquitània, dit el “Quec” o el “Tartamut” (846 – Compiègne, 879), fill de Carles II, el Calb i Ermentruda d’Orleans, va concedir un any abans de morir al bisbe de Barcelona Frodoí, tot un seguit de propietats situades per la zona del Montseny, on dins d’aquest territori hi havia una petita població anomenada Breda.

Tanmateix no serà fins el 4 de juny de 1038 que Guerau I de Cabrera i la seva esposa Ermessenda de Montsoriu, vescomtes de Girona, estableixen la creació d’un centre espiritual en aquest primitiu poble situat en la vall de la vessant oriental del Montseny, amb la construcció del monestir benedictí de Sant Salvador.

A 1382 km. hi ha una altra Breda. Un dels 68 municipis que conformen la província holandesa de Noord-Brabant, coneguda també com Breda.

Des del segle XII fins l’any 1404, Breda fou feu del Ducat de Brabant, uns títols que va passar a mans de la Casa del Habsburg a l’any 1477 a través de Maria de Borgonya esposa de Maximilian I emperador del Sacre Imperi Romà, i mare de Felip I el Bell, marit de Joana I de Castellà dita “la boga”, filla dels Reis Catòlics.

Durant el regnat de Felip II d’Espanya, fou conquerida a l’any 1581 pels espanyols, formant part de la corona espanyola durant nou anys, ja que a l’any 1590, els holandesos la van tornar a conquerir, mantenint el control de la ciutat fins l’any 1625, quan les tropes espanyoles van aconseguir la capitulació de la població. Per aquesta data, ja figurava el nom de Breda, segons el cartògraf Joan Blaeu que va dibuixar el plànol de la fortificació en entorns de la ciutat.

Breda Breda
"La Rendición de Breda" de Velázquez
© Museo Nacional del Prado
Plaça Rovira Benet i font del novè centenari
 
El llegat històric de Breda

Aquest fet historia ha quedat per la historia a través de un dels més gran quadres de la historia de la pintura conegut amb el nom de “La Rendición de Breda” o també “Las Lanzas”, de la mà del genial pintor Diego de Velázquez. Els holandesos es van fer amb el control de la ciutat un altre cop a l’any 1637 moment en que definitivament va passar a mans dels holandesos.

Una doble arcana plana sobre el nombre de Breda del qual no se’n té una referència, origen ni significat clar, i per l’altre de les dues Bredes europees, la de Catalunya i la d’Holanda; quina fou la primera en denominar-se així, si hi va haver-hi una relació d’un sobre l’altre o simplement és fruit de la casualitat i origen diferent per cadascuna.

El primer document escrit amb el nom de la Breda catalana és del 878 (segle IX). Diferents teories apunten a una etimologia en base a “eporeda” (espai on es pot passar amb cavall), “braida” (planura o planell) o “arbreda”, un mot més català i que es refereix a un espai amb molts arbres. Pel que fa a la Breda holandesa, hi ha una teoria que apunta que ve del cognom “Van Breda”. Una rica família que s’establí als Països baixos pel volts de 1719, per tant, en una data posterior a la rendició de Breda de 1625, i on hi van fer donacions, sobre tot en la construcció d’una església en una ciutat coneguda com “Bredasdorp” pels volts de 1838. Es a dir, que de fer no lliga res.

Cal esmentar que el nom “Breda” també és un nom i un cognom, segons sembla d’origen gaèlic irlandès, que significa “majestuós”. Pel que fa a l’ús com a nom, és més propi del gènere femení que masculí.

En conclusió, no sabem en certesa d’on ve la paraula Breda ni el per què les dues poblacions tenen el mateix nom. També cal afegir que actualment no hi ha cap contacte ni agermanament entre les dues poblacions.

+ Informació: Breda.cat - Breda.nl

 

BREDA: Tradició terrissaire centenària

Breda conjuntament amb La Bisbal d’Empordà i Quart, és una població de llarga tradició terrissaire, tot i que cada població té unes característiques peculiars, pròpies i de gran personalitat que les diferència, Breda també s’afegeix en aquest context.

Els orígens terrissaires de la població cal buscar-los en el segle XII per part del monjos del Monestir de Sant Salvador, descobridors segons sembla de la qualitat refractària al foc de la terra verge estesa en vetes existents al subsòl de la zona.

D’aquesta qualitat i diferenciació, els que millor en poden parlar són els professionals de la cuina, que troben en les olles i cassoles de Breda una diferenciació notable quan aquests han estat emprats en l’elaboració culinària.

Els Forns de Breda
 
La terrissa de Breda
   

A partir del segle XV la tradició i el treball amb la terrissa es va consolidar a través de diferents establiments artesanals de la vila, i per tant sembla que ja hi havia una activa proliferació d’aquest sector artesanal i una bona relació comercial amb altres regions i països.

Ja entrat el segle XX aquesta tradició va continuar, però propi del moviment industrial d’aquest segle, Breda també va haver d’anar canviant les costums productives del treball a l’entorn de la terrissa, passant els petits tallers artesanals a la creació de fàbriques en més o menys mesura mecanitzades, on també una part important del seu procés com són els forns, van anar canviant passant dels típics alimentats amb llenya a altres on l’energia bàsica era el gas o el petroli, fins arribar als actuals on el gas natural i la electricitat en són els protagonistes.

Les 40 nanses de Guillem Ferran
 
Algunes mostres de les 40 nanses creades per Guillem Ferran
   

Els nous mètodes de producció van venir lligats a una millora de les comunicacions i per tant, a una clara competència en els mercats, fet que va obligar als industrials terrissaires a continuar amb les característiques olles i cassoles de Breda, però entrant de ple en altres camps i nous productes, tals com l'ample gamma que ofereix la ceràmica tant d'utilitat com decorativa.

Una característica molt peculiar de la terrissa i ceràmica de Breda són les nanses dels seus productes. Les olles i cassoles, al passar de treballar de forma manual a fer-ho de manera més industrial, han passat d’una elaboració en tron manual i amb les mans a premses rotatives, però hi ha un element que encara es fa a mà; les nanses.  Aquest part sortint que serveix per agafar l’olla o la cassola, s’ha convertit en tot un símbol diferencial en el treball ceràmic de Breda.

+ Informació: CCAM - La terrissa de Breda - Guillem Ferran - La Terrissa de Breda (.pdf)

 

ELS FORNS

Els Forns és el Centre Cultural i d'informació turística de Breda, però a més disposa d'un ampli espai amb una exposició permanent que amb una decoració agradable i una disposició museística molt atractiva, exposa la història de la ceràmica i sobre tot la terrissa de Breda.

Els Forns de Breda Els Forns de Breda Els Forns de Breda
Vista general interior de "Els Forns"
Exposició didàctica i agradable
 
Detall d'un tegina

S'exposa la creativitat i els treballs de l'industria artesana de Breda dedicada al llarg de molts anys a la terrissa i a la ceràmica ja sigui de utilitat quotidiana, artística o decorativa, i en molts casos vers una clara tendència a l'artesania.

 

ERMITA DE SANTA ANNA

En un petit puig a la dreta entrant a Breda hi ha l’ermita de Santa Anna, que s’hi accedeix a través d’un petit camí després d’uns deu minuts de passejar. L’ermita construïda d’un sola nau té un petit edifici adossat en un costat esquerra, disposant d’un petit campanar d’espadanya conjuntament amb un petit rosetó, dues finestretes i dos bancs de pedra en la façana principal.

Santa Anna de Breda Santa Anna de Breda Santa Anna de Breda
Vista general de l'ermita
Façana de l'ermita
 
Inscripció en el dintell d'una finestra

Els seus orígens coneguts són del segle XVI, tot i que l’edifici actual és del segle XVIII, essent el seu estat actual i en tot el conjunt en molt bon estat. En una de les finestres de l'edifici adossat hi ha un dintell amb una inscripció datada a l'any 1862.

Pel que fa als serveis religiosos, l’ermita només s’empra dues vegades a l’any. Per l’aplec de Santa Anna el dia 26 de juliol de cada any i per l’11 de setembre quan es celebra la Diada Nacional de Catalunya.

 

 

 

 


Escut oficial de Breda (Girona)

Bandera oficial de Breda (Girona)
Escut
Bandera

 

NOMBRE D'HABITANTS (2015)
3.728 Habitants (font: idescat)
GENTILICI
Bredenc, bredenca
SUPERFICIE DEL MUNICIPI
5,0 Km2
DENSITAT DE POBLACIÓ
746 Hab/Km2
COMARCA
Selva
PARTIT JUDICIAL
Santa Coloma de Farners
DEMARCACIÓ ELECTORAL
Santa Coloma de Farners
BISBAT
Girona
CODI POSTAL
17400
MERCAT SETMANAL
Diumenge
COORDENADES GPS
Latitud N 41.747729º - Longitud E 2.559939º
ALTITUD
169 metres
CIUTAT AGERMANADA
Breda no està agermanada
FESTA MAJOR
Setembre
FESTA DE SANT HIPÒLIT
Agost
FESTA PETITA DE SANT JUST
3er diumenge després de Pasqua
APLEC DE SANTA ANNA
26 de juliol
   
WEB OFICIAL DE L'AJUNTAMENT
   

 

Ajuntament de Breda
El temps a Breda
MeteoCat
Trànsit

 

Bibliografia Bibliografia
  EL MONTSENY, Josep Manuel Rueda i Jordi Tura, Quaderns de la Revista de Girona, Dip.de Girona, 1995
LES GUILLERIES, Emili Rams i Josep Tarrés, Quaderns de la Revista de Girona, Dip.de Girona, 2001
Escrits i Documents relacionats
  La Selva, comarca d'aigua
Internet Internet
 
La Selva comunica
Centre Excursionista de Breda
Dones de Breda
Viu el Parc
Casal Terra Roja

Gegants i Grallers de Breda
Unió Esportiva de Breda

Canals de ràdio i TV local
  Ràdio Marina
Revistes, Publicacions, Premsa local i digital
  Quaderns de la Selva
Revista del Baix Montseny i la Selva Marítima
Mapes Plànols i Mapes
  Breda
 
  MIQUEL SAMSÓ
31è President de la Generalitat
Abat del Monestir de Sant Salvador

Girona, 1430
Breda, 1507

Fou el 31è president de la Generalitat de Catalunya durant els anys 1470 al 1473. Un curt període, però alhora intens pel que fa a fets històrics.

Dintre el seu mandat va viure l’oposició que la Generalitat feia contra Joan II d’Aragó i la guerra oberta contra el rei en la Guerra Civil Catalana (1462 – 1472) que va acabar amb el tractat de pau de Pedralbes.

Una de les batalles més sonades fou el setge a Girona quan Joana Enriquez (Torrelobatón, Valladolid, 1425 - Tarragona 1468), esposa de Joan II i el seu fill Ferran, futur rei Ferran II, el Catòlic eren a la ciutat. L’exèrcit de la Generalitat comandat per Roger Pallarès va assetjar la ciutat, però la fermesa en la seva defensa i l’ajut exterior per part de les tropes del rei Joan II i del rei francès Lluis XI van fer declinar la victòria cap a la part reial.

Joan II d'Aragó
Joan II d'Aragó

El dia 24 d’octubre de 1472 es signava en el Monestir de Pedralbes el “Tractat de Pau o de Capitulacions de Pedralbes” entre Joan II d’Aragó (Medina del Campo, 1398 – Barcelona, 1479) i els representants de la ciutat de Barcelona, Diputació i Consell.

En aquest mateix tractat la Generalitat obtenia la restitució de Roses, Cadaqués i diferents indrets dins el comtat d’Empúries, així com el reconeixement de legalitat varis dels seus impostos, fet que li suposava un gran alleujament ja que la mateixa Generalitat i Catalunya en general estaven arruïnades després de la guerra.

D’altra banda, la benevolència del rei en front els seus enemics i desprès del tractat van permetre una certa calma, tot i que molts dels problemes de l’època van quedar pendents fins que part d'ells foren resolts per Ferran II, com fou el cas de les peticions dels remences i els mal usos.

Sant Jordi, balcó de la Generalitat de Catalunya
Sant Jordi en el balcó del Palau de la Generalitat de Catalunya

Durant el període que Miquel Samsó fou president de la Generalitat, a la Corona de Castella hi regnava Enrique IV (1425 – 1474), germanastre d’Isabel I de Castilla (1451 – 1504) dita “La Catòlica”.

A partir de la mort dels seu germanastre, Isabel pujaria al tron de Castellà, no exempta de polèmica i guerres amb la seva neboda Juana, la Beltraneja (1462 – 1530), filla de Enrique IV i Joana de Portugal (1439 – 1475), però segons sembla fruit de l’adulteri de Joana de Portugal amb Beltrán de la Cueva (1435 – 1492).

El seu casament amb el rei Ferran II d’Aragó comportaria l’inici de canvis històrics en tots els àmbits que progressivament i al llarg del segles següents sempre jugaran en contra de Catalunya

Monestir de Sant Salvador de Breda
Façana de l'església del Monestir
de Sant Salvador

Essent president de la Generalitat de Catalunya, Miquel Samsó també fou nomenat abat del Monestir de Sant Salvador de Breda, càrrec que va desenvolupar fins a la seva mort a l’any 1507.

No és d’estranyar aquest doble càrrec ja que va passar amb altres president, tal com el seu successor, Joan Maurici de Ribes, que a més de president de la Generalitat de Catalunya, també ostentava el càrrec de la Canònica de Santa Maria la Real de Perpinyà.

El seu pas com abat del monestir ens ha deixat una petjada de gran importància: La construcció de la façana de l’església i la construcció del Palau abacial de Breda. Dues construccions que actualment estan dempeus i es poden admirar.

Palau abacial de Breda
Finetrals d'una part de la façana
del Palau Abacial

El Palau abacial es una edifici senyorial que actualment dóna una idea de la floreixen i esplendorosa època de quan va està actiu.

Està situat en el conegut Pati de l’Abadia i disposa d’una escala per a l’accés a les dependencies monacals, d’un pou per a les necessitats de la comunitat, diferents finestrals d’estil gòtic i una balconada de fusta, conservant damunt la porta d’entrada l’escut abacial en bon estat. Fou restaurant per la Direcció General del Patrimoni Artístic del Ministeri de Cultura.

L’abat Miquel Samsó va morir a Breda a l’any 1507 essent enterrat en el mateix monestir de Sant Salvador.

LA GUERRA CIVIL CATALANA DEL SEGLE XV
Santiago i Jaume Sobrequés
Edicions 62, 2ª edició 1987

HISTÒRIA MILITAR DE CATALUNYA, VOL. III. La defensa de la terra
Francesc Xavier Hernández
Rafael Dalmau Editor, 2003
Viquipèdia: Guerra Civil Catalana
Viquipèdia: Joan II d'Arago, el sense fe
Viquipèdia: Generalitat de Catalunya
Josep Aragay i Blanchar   JOSEP ARAGAY I BLANCHAR
Pintor i Ceramista

Barcelona, 3 d'agost de 1889
Breda, 15 de gener de 1973
© Gentilesa Museu Aragay

El lligam de Josep Aragay amb Breda li venia per part de mare que n’era filla, i per tant tot i haver nascut a Barcelona sempre va tenir una relació molt estreta amb la població selvatana i on hi va passar els seus últims dies.

Josep Aragay i Blanchar va néixer el 3 d’agost de 1889 en el centre de Barcelona a prop de l’església barroca de Betlem. Fou el tercer fill de Florenci Aragay i Rosa Blanchar, ambdos dedicat al mon de la costura ja que el primera era sastre i la seva esposa modista.

A l’any 1898 mor el seu pare, continuant vivint a Barcelona amb la seva mare i els seus dos germans, Modest i Jaume en condicions com és fàcil imaginar, amb condicions econòmiques molt limitades donat que l’única fons d’ingressos era el treball de la mare.

Un dels estris que va tenir i més va apreciar, fou un llapis, atuell amb el qual omplia tot el que podia amb dibuixos. La seva destresa i aptitud pel dibuix, va tenir la seva primera recompensa als catorze anys, quan li fou publicat un dibuix en la popular i prestigiosa revista barcelonina “En Patufet”.

Una revista fundada a l’any 1904 per Aureli Capmany Farrés (pare de la novel·lista Maria Aurèlia Capmany i Farnés) i Cosme Vidal Rosich, on també hi van col·laborar escriptors de prestigi com: Joan Maragall, Prudenci Bertrana, Josep Carner, Angel Guimerà, o un veí seu i selvatà de Blanes, Vicenç Coma i Soley.

Font gòtica, carrer Cucurulla
Font gòtica del carrer Cucurulla de Barcelona

Acabats els primers anys d’estudis, possiblement per la relació del producte que havia vist sempre a casa seva, tant per part de pare com de mare, i aconsellat per la seva mare estudia formació tèxtil, però de poc li serveix, ja que mai es dedicarà aquest camp.

Als 18 anys entra a l’Escola de Llotja, també coneguda com l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona, però que el mateix any abandona per desacord amb els mètodes d’ensenyament; de fet una postura semblat a la sostinguda pels noucentistes, que veien a la Llotja com una escola caduca i amb una educació artística corrent.

Posteriorment passa a l’Acadèmia de Belles Arts de Francesc d’Assis Galí en el carrer Cucurulla, on pocs anys més tard també hi aniria el conegut decorador i dissenyador Manuel Fontanals i Mateu. En aquest centre, nucli del Modernisme i el Noucentisme barceloní, Josep Aragay hi passaria quatre anys, guanyant-se els elogis del seu mestre i els de l’escriptor Eugeni d’Ors, qui li va encarregar els dissenys del seu “Almanac dels Noucentistes”.

Posteriorment marxa a Itàlia a l’any 1917 que impactarà en tots sentits tant en la pintura com fins i tot en aspectes literaris, ja que de resultes del viatge publicarà a l’any 1918 un llibre de poesia titulat “Itàlia”.

Quan torna a Barcelona, comença de fet l’embranzida de la seva carrera rebent ofertes de treballs, com la decoració de la font gòtica del carrer de la Cucurulla (1918) i les primeres exposicions en solitari com les fetes a Galeries Dalmau (1913) o Galeries Laietanes (1916), o en treballs com “La pintura catalana contemporània, la seva herència i el seu llegat”

Josep Aragay
Artista del Noucentisme, Barcelona, 2011
© Ricard Bru i Turull

En l’exposició de les Galeries Laietanes a l’any 1924, mostra la seva gran obra “Vacances”, on hi mostra una síntesi de la seva ideologia noucentista amb elements futuristes i provocadors, fins el punt que la mateixa exposició i el quadre en concret generen fortes crítiques fins el punt que deixa la pintura i part de la vida que havia portat fins aleshores.

A aquest fet, cal afegir que des de l’any 1919 era professor de l’Escola Superior de Bells Oficis, un centre impulsat per la Mancomunitat de Catalunya fundada a l’any 1914 on en aquell moment n’era el seu president, l’eminent arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch.

El 13 de setembre de 1923, s’esquerda la monarquia espanyola amb el règim dictatorial del general Miguel Primo de Rivera Orbaneja (Jerez de la Frontera, Cádiz, 1870 – Paris, 1930) i consentiment d’Alfons XIII.

Aquest fet de trista conseqüència per a Catalunya, fa que el 20 de març de 1925 la dictadura dissolgui la Mancomunitat, amb les conseqüents caigudes de les seves institucions pròpies i de les que havia impulsat, entre les que hi ha l’Escola Superior de Bells Oficis. Són 120 professors que pel seu ideologia i catalanisme reben les conseqüències, entre el que hi ha Josep Aragall.

Vacances, Josep Aragay
Vacances (1923) - Josep Aragay
© Gentilesa Museu Municipal Josep Aragay

Per tot plegat fa que decideixi retirar-se i escolli el poble natal de la seva mare, Breda. Un cop a Breda, es centre en el treball de la terrissa i més concretament en un ampli treball d’art decoratiu a la ceràmica.

En unes tertúlies a casa del seu germà Modest, coneix a la que seria la seva esposa, Na Teresa Solà, una mestra de Breda, vídua del també mestre Gelabert. L’amistat progressa fins el punt que es fixa l’octubre de 1934 com a data pel casament.

Aquest fet no es portarà a terme, donat que el 6 d’octubre i arran d’un requeriment fet a la Guardia Civil per tal de permetre onejar la bandera catalana, és empresonat per breu temps. Finalment en Josep i la Teresa, es casen a l’església col·legiata de Sant Feliu de Girona.

Església colegiata de Sant Feliu de Girona, on es va casar Josep Aragay amb la seva promesa Teresa

Josep Aragay havia abandonat la pintura, però no la política. En les eleccions del 16 de febrer de 1936 entra a l’ajuntament i pren el càrrec de regidor de cultura, que deixa el 18 d’octubre del mateix any, davant els fets cada vegada més vergonyosos per part de revolucionaris caps calents i carcans.

Una de les seves prioritats és evitar la destrucció de l’església parroquial de Santa Maria; on evidentment l’apreciació de l’art per part de Josep Aragay i la que tenien els galifardeus i brètols revolucionaris era més que infinita.

Museu Aragay, Breda
Vista general del museu
© Gentilesa Museu Municipal Josep Aragay

Acabada la Guerra Civil, foren moltes les persones que optarem per l’exili davant la incertesa del nou règim del general Franco, que la realitat fou que va ésser implacable amb tots aquells que d'alguna manera directe o indirecte,  havia participat amb la República o organitzacions sindicals, polítiques o separatistes.

Aragay no cregué haver fet cap mal, ni a persones ni a bens, per tant, es va quedar al país amb la confiança que aquesta postura o convenciment propi, seria sempre tingut en compte per les noves autoritats.

El nou règim despòtic i venjatiu, no ho va considerar així, ja que qualsevol futesa o denúncia podia ésser motiu per tenir problemes amb les autoritats franquistes, i que aquests obrissin una causa judicial. Aragay no se sap sota quina acusació, però fou detingut conjuntament amb la seva esposa.

Fou empresonat en el seminari de Girona i posteriorment jutjat i condemnat a una pena de sis anys i un dia de presó. Sortosament, de la pena imposada pel tribunal, només en cumpliria un any i mig.

Antic seminari de Girona, on Josep
Aragay fou empresonat

Amb un rebrot d’una afecció pulmonar tornar a Breda al costa de la seva dona, que havia estat retinguda només uns mesos, però amb la condició de no poder sortir sense autorització.

Un agreujament de l’afecció l’obliga a ingressar-lo en una clínica de Barcelona, pot tornar a Breda, però novament ha d’ésser ingressat, el seu estat empitjora fins el punt que s’autoritza el seu trasllat a Breda per a finar els seus dies, fet que ocórrer el 15 de gener de 1973.

La figura de Josep Aragay i Blanchart, un artista que va saber compaginar durant la seva vida, la pintura, la literatura i la decoració estretament lligada a la ceràmica, desenvolupada en una població de terrissaires i ceramistes, té el seu llegat més representatiu en el museu que porta el seu nom i on s’hi exposa bona part de la seva obra.

Museu Municipal Josep Aragay
 ACDG - Associació Cultural i Divulgativa Gironina - 2010©
Última actualització: novembre 2020 
 Inici - Agenda - Contactar - Salutació - Actes i Esdeveniments - Esport i Natura - Alt Empordà - Baix Empordà - Cerdanya - Garrotxa - Gironès - Pla de l'Estany - Ripollès - Selva - Enllaços - Webmap - Avís legal