contacte  -  mapa web
 
Selva Bemer
Inici Agenda Contactar Fires Esport i Natura Alt Empordà Baix Empordà Cerdanya Garrotxa Gironès Pla de l'Estany Ripollès Selva
Contactar
 
 
Selva
Arbúcies
Blanes
Breda
Hostalric
Lloret de Mar
Maçanet de la Selva
Massanes
Riells i Viabrea
Sant Feliu de Buixalleu
Sant Hilari Sacalm
Susqueda
Tossa de Mar
LES ALTRES COMARQUES
Alt Empordà
Baix Empordà
Cerdanya
Garrotxa
Gironès
Pla de l'Estany
Ripollès
 

Sant Feliu de Buixalleu

LA VERDOR, LA GRAN PROTAGONISTA

El municipi de Sant Feliu de Buixalleu és un indret tranquil, lluny de sorolls i envoltat de camps de conreu, masos dispersos i petits nuclis. Però sobre tot de boscos d'una aclaparadora verdor, amb un petit nucli central com a capital del municipi i regat per diferents cursos fluvials com són la Riera d’Arbúcies, de Breda, del Repiaix, el torrent de Buixalleu i en la seva part sud, pel riu Tordera, ja fent frontera amb el municipi de Fogars de la Selva i el de Sant Celoni en el Vallès Oriental.

Sant Feliu de Buixalleu conserva verge la major part del seu municipi pel que fa a urbanització o altres tipus de degradació del territori. Llevat del petit nucli del “Ducat del Montseny” a peu de la carretera C-35 i del polígon industrial situat entre aquesta via i el riu Tordera, sense cap impacte ni degradació del territori, la resta són masos disseminats i petits nuclis urbans com són Gaserans i Grions, a part del propi poble de Sant Feliu de Buixalleu.

Sant Feliu de Buixalleu La Riera d'Arbúcies al seu pas per Sant Feliu de Buixalleu Sant Feliu de Buixalleu
Vinyes
Riera d'Arbúcies al seu pas per Sant
Feliu de Buixalleu
 
Cal Ferrer de Dalt i Santa Bàrbara

La historia de Sant Feliu de Buixalleu, com no podia ésser diferent, ha estat lligada a través dels segles amb Riells i Viabrea, Breda i Hostalric, entre d’altres. Ja no tan sols pel seu enclavament geogràfic, sinó que ja des de l’edat mitjana va formar part dels vast territori sota el domini del vescomtat de Girona i més tard, el vescomtat de Cabrera, ja dins la batllia de N’Orri que es constituí en el segle XIII quan el castell de Montsoriu esdevindria residència dels Cabrera i Hostalric adquiria nom de vila, amb batllia pròpia.

Per tant, Sant Feliu de Buixalleu va viure de prop tots els esdeveniments que van succeir durant segles per aquestes terres, però de manera més calmada en general, sobre tot pel fet de no tenir un nucli urbà tan destacat com els seus veïns Breda, dominat pel Monestir de Sant Salvador o Hostalric, com a ciutat emmurallada amb una gran fortalesa de gran importància estratègica.

Com totes les poblacions, el nom del municipi a variat. Documentalment a l’any 1019 figurava com a “Sancti Felicis de Bursoleu” amb una important canvis en la seva denominació quan arriba al segle XIV, dit “Bursalevis”, en el segle XV com “Boixalleu” i en el segle XVI com a “Bosseleu” i ja en el segle XIX figura com a “Buxalleu”. Durant el convuls període previ a la guerra civil passaria a dir-se “Buixalleu de la Selva” a partir del 1927, pel fet que les poblacions amb nom de sant, per més antigues que fossin, molestaven les oïdes d’alguns progressistes i dit revolucionaris. Finalment, acabada la Guerra Civil a l’any 1939, el municipi tornaria a recuperar el nom original i conegut fins avui de Sant Feliu de Buixalleu.

Sant Feliu de Buixalleu Sant Feliu de Buixalleu Sant Feliu de Buixalleu
Monòlit en records dels avantpassats
Campanar de Sant Feliu
 
Finestra de doble esqueixada

L’ historiador Manuel Bofarull, sosté que l’origen del nom “Buixalleu” podria venir de l’àrab “Al-Bursa” que significaria “espai o territori pelat”. Hi ha teories que es fan difícil d’assolir tot i que poden ésser veritat davant cap altre teoria. La influència àrab en les nostres terres fou curta, de fet només en una part del segle VIII, i el substantiu “pelat”, evidentment en els nostres dies es fa difícil d’entendre si visitem el municipi, un espai de gran frondositat forestal.

El casc urbà de Sant Feliu de Buixalleu es troba en la part central del municipi, envoltat de boscos i camps de conreu, essent dels quatre nuclis urbans del municipi, el més petit i més allunyat de tots, fet que implica també el més tranquil i clarament immers en la natura.

Del poc més de mitja dotzena d’edificis que formen el seu nucli urbà, el que sí cal destacar la magnitud de cadascuna d’elles i la seva bona conservació, fins  i tot, a on abans era a Can Rocà (1762), avui convertit en el Restaurant Masferrer, disposen d’un petit espai museïtzat, curiós, net i ben ordenat on es mostren objectes, atuells i una moto que foren emprats per la família durant molts anys i que formen part també, de la història del poble.

Sant Feliu de Buixalleu Sant Feliu de Buixalleu Sant Feliu de Buixalleu
Plaça de Catalunya
Petit recó museïtzat de Can Rocà
(Restaurant Masferrer)
 
Centre Cívic "Cal Mestre"

Les cases es situen a l’entorn de la seva església parroquial de Sant Feliu dedicada a aquest sant i al Santíssim Sagrament. Una edificació d’origen romànic però molt transformada amb els anys, fins arribar als nostres dies en pocs elements arquitectònics que ens mostrin com era l’església original.

Té un bonit campanar quadrat rematat amb merlets i coberta piramidal, amb una escala d’accés exterior, que un cop a dalt i quan el temps, el cel i la claredat de l’aire hi acompanyen, es pot divisar la badia i el mar blau de Blanes.

 

GASERANS, GRIONS I EL DUCAT DEL MONTSENY

En el municipi hi ha,  apart del nucli de Sant Feliu, els veïnats de Gaserans, Grions i un de  nova creació amb un nom amb flaire històrica que és el Ducat del Montseny, però que de contingut històric no té res, i que es troba a peu de la carretera C-35 que passa per Hostalric i Sant Celoni.

El Ducat del Montseny és el nom que a l’any 1979 es va donar a aquest petit nucli o urbanització dins el municipi de Sant Feliu de Buixalleu, i que malgrat el nom, no té cap passat ni interès històric. Un petit nucli de cases i xalets on pel amants de l’escultura hi ha al final de la urbanització en direcció al Mas Montal, una plaça coneguda com Plaça de la juventut, amb una escultura de Sant Jordi, patró de Catalunya i feta per Lluís Font a l'any 1979.

Gaserans és d’aquells indrets que han quedat per sempre en la historia del país. La historia de la cacera entre els germans Ramon Berenguer II “Cap d’estopa” i Berenguer Ramon “el fratricida”, va acabar tràgicament amb la mort del primer en mans dels seu germà, delatat per les proves i els crits invocadors del falcó inseparable de Ramon Berenguer II.

L’episodi històric va tenir lloc com molts textos parlen, pels volts d’Hostalric. Certament en aquest voltants i dins el municipi de Sant Feliu de Buixalleu, i més concretament en el veïnat de Gaserans i havia la masia “Perxa d’Astor”, avui coneguda com “Mas Perxistó”, en el Camp d’en Telleda situat entre la carretera C-35 i el riu Tordera. Proper a aquesta propietat hi havia un extens bosc i el paratge conegut con “Gorg d’en Sau” indret on fou assassinat Ramon Berenguer II “Cap d’estopa” pel seu germà el 6 de desembre de 1082.

Avui Gaserans, situat en el pla del mateix nom, compte amb un reduït nombre d’habitants, tot i que és el més nombrós del municipi, i està limitat per la riera d’Arbúcies a l’est i el riu Tordera al sud. La seva església parroquial esmentada des de l'any 1086 i que havia estat antigament en possessió del Monestir de Breda, està dedicada a Sant Llorenç.

Ducat del Montseny Gaserans Sant Llorenç de Gaserans
Sant Jordi, Plaça de la Juventut en l'urbanització del Ducat del Montseny
Arbreda en direcció a Gaserans
 
Sant Llorençs de Gaserans

Grions és un petit nucli habitat situat a la zona est del municipi a prop de la riera d’Arbúcies, a 3,5 Km d’Hostalric i a 13 Km de Sant Feliu de Buixalleu, una mica més lluny, però per una carretera farcida d’arbreda, de gran encant, sempre i quan no es tingui pressa i per anar fent.

Sant Llorenç de Gaserans Can Molins, Sant Feliu de Buixalleu Sant Gabriel de Grions
Sant Llorenç de Gaserans
Can Molins
 
Sant Gabriel de Grions

En mig del verdor, Grions té l’església parroquial dedicada a Sant Gabriel i que destaca per la seva blancor espatarrant, amb tot els drets d’assentament, ja que l’edifici està documentat a l’any 1279 com a “Ecclesia de Geronibus”, tot i que en l’Arxiu Catedralici de Girona hi figura com a “Ecclesia parrochialis Sancti Gabrielis de Grionibus”.

 

SANTA BÀRBARA

A uns dos quilòmetres de distància de Sant Feliu de Buixalleu es troba en un petit puig proper al Clos, l’ermita de Santa Bàrbara. Un indret magnífic a partir de qual es pot divisar una àmplia panoràmica del municipi i dels seus entorns, i des d’on es pot veure el pla on s’assenta el poble de Sant Feliu.

Es un edifici probablement del segle XVI, però molt reformat actualment i que fossin aquests canvis a partir del segle XVIII quan realment sembla que es va vestir. La planta és rectangular i per tant no disposa d’absis com moltes de les ermites, essent la seva entrada lateral pel costat sud-est amb un finestral, però tapiat en la seva cara sud-oest. En aquesta façana és on s’hi aixeca un campanar d’espadanya coronat amb una creu, on hi havia una campana que fou robada a principis de juliol de 2011.

Santa Bàrbara, Sant Feliu de Buixalleu Santa Bàrbara, Sant Feliu de Buixalleu Santa Bàrbara, Sant Feliu de Buixalleu
Vista general de Santa Bàrbara
Santa Bàrbara
 
Altar de Santa Bàrbara

Actualment s’hi fan pocs actes. Un d’ells és la trobada que es fa pel mes de maig, on durant tot el dia es celebren diferents actes, un dinar de germanor i s’acaba amb una ballada de sardanes.

 

ERMITA DE SANT ROMÀ

L’ermita de Sant Romà, es troba situada en una finca particular a un quilòmetre des de Sant Feliu de Buixalleu en direcció a Sant Segimon del Bosc, mitjançat la carretera local. A través d’un boscatge i tranquil camí i uns 10 minuts de caminada, s’arriba a l’ermita.

Sant Romà, Sant Feliu de Buixalleu Sant Romà, Sant Feliu de Buixalleu Sant Romà, Sant Feliu de Buixalleu
Ermita de Sant Romà
Ermita de Sant Romà
 
Ermita de Sant Romà

Fins no fa pocs anys, l’ermita estava totalment en ruïnes, trobant-se actualment en un estat impecable i molt ben conservada, en un paratge agradable i silenciós, que mereix tot el respecte a l’entorn que l’envolta. Anualment i per Sant Romà els propietaris celebren una missa en honor del sant.

 

SANT SEGISMON DEL BOSC

El santuari de Sant Segimon del Bosc es troba en la part septentrional del municipi al peu de la serra de Malhivern. La seva existència és anterior a l’any 1244, depenent de la parròquia de Sant Feliu de Buixalleu, però amb una certa autonomia.

Sant Segimon del Bosc, Sant Feliu de Buixalleu Sant Segimon del Bosc, Sant Feliu de Buixalleu Sant Segimon del Bosc, Sant Feliu de Buixalleu
Vista del santuari en el mes de gener de 2009 després d'una forta nevada
© Carles Masferrer
Sant Segimon del Bosc
 
Interior de Sant Segimon del Bosc

Com la majoria dels edificis religiosos, a patit al llarg dels anys, reformes i canvis que l’han anat variant amb el temps. Es un edifici senzill, amb un porticó a l’entrada principal amb tres arcs tant en la part frontal com els laterals, un campanar d’espadanya situat al mig de l’edifici i tres contraforts a cadascuna de les parets laterals.

 

 

 

 


Escut de Sant Feliu de Buixalleu

Bandera de Sant Feliu de Buixalleu
Escut
Bandera

 

NOMBRE D'HABITANTS (2015)
787 Habitants (font: idescat)
GENTILICI
Buixallenc, buixallenca
SUPERFICIE DEL MUNICIPI
61,9 Km2
DENSITAT DE POBLACIÓ
13 Hab/Km2
COMARCA
Selva
PARTIT JUDICIAL
Santa Coloma de Farners
DEMARCACIÓ ELECTORAL
Santa Coloma de Farners
BISBAT
Girona
CODI POSTAL
17451
MERCAT SETMANAL
No disposa de mercat setmanal
COORDENADES GPS
Latitud N 41.792400º - Longitud E 2.587519º
ALTITUD
402 metres
CIUTAT AGERMANADA
No està agermanada
FESTA MAJOR
Agost
FESTA DE GRIONS
26 de Juliol
FESTA DE GASERANS
10 d'agost
HOMENANTGE A LA VELLESA
Juny
FESTA DE TARDOR
Desembre
   
WEB AJUNTAMENT
   

 

El temps a Sant Feliu
de Buixalleu
MeteoCat
Trànsit

 

Bibliografia Bibliografia
  EL MONTSENY, Josep Manuel Rueda i Jordi Tura, Quaderns de la Revista de Girona, Dip.de Girona, 1995
LES GUILLERIES, Emili Rams i Josep Tarrés, Quaderns de la Revista de Girona, Dip.de Girona, 2001
EL SETGE DEL MONTSORIU, Jordina Boix, Edita Museu Etnològic i Ajuntament d'Arbúcies, 2011
Escrits i Documents relacionats
  La Selva, comarca d'aigua
Internet Internet
 
Turisme Montseny
Teatre de Guerrilla
SANFA - Joves de Sant Feliu
La Selva Comunica

Boscos de Bruixes i Bandolers
Centre d'Estudis Selvatans

Revistes, Publicacions, Premsa local i digital
  Quaderns de la Selva
Revista del Baix Montseny i la Selva Marítima
Revista "Sant Feliu Diu"
Mapes Plànols i Mapes
  Sant Feliu de Buixalleu
 
Ramon Berenguer II   RAMON BERENGUER II
Comte de Barcelona, Girona, Osona, Carcassona i Rasès

?, 1053
Sant Feliu de Buixalleu, 1082

Ramon Berenguer II conegut amb el sobrenom de “Cap d’Estopa”, era fill de Ramon Berenguer I dit “El Vell” (1023 – 1076) i d’Almodis de la Marca (Tolosa, 1020 – Barcelona,1071).

Va ostentar el títol de Comte de Barcelona, Girona, Osona, Carcassona i de la regió històrica d’Occitània de Rasez, quan el seu pare Ramon Berenguer I va morir a l’any 1076, però amb la paradoxa hereditària que el mateix títol també el tenia el seu germà bessó en Berenguer Ramon II (1053 – Jerusalem, 1097), i per part iguals. Això volia dir que els dominis els hi pertanyien als dos per igual, i qualsevol que jurava fidelitat a un, ho havia de fer també a l’altre.

Ramon Berenguer I i la seva esposa Almodis de la Marca, pares de Ramon Berenguer II

A l’any 1078 es casa amb Mafalda de Pulla-Calàbria (1060 – Girona,1108), filla de Robert d’Hauteville o de Guiscard, normand establer a Itàlia i nomenat pel Papa Nicolau II (1059 - 1061), duc de Pulla, Calabria i més tard de Sicília. D’aquest matrimoni neixen, la Infanta Almodis de Barcelona, infanta Mafalda de Barcelona i Ramon Berenguer III (Rodez, Occitània, 1082 – Barcelona 1131), futur comte de la casa de Barcelona.

Quan Ramon Berenguer II tenia divuit anys, mor la seva mare Almodis de la Marca, assassinada pel seu germanastre Pere Ramon, fill de Ramon Berenguer I i d’Elisabet de Nimes, que de fet era l’hereu dels comtats del seu pare, però que entenia que Almodis de la Marca maquinava en favor del seu fill Ramon Berenguer.

Pere Ramon fou desposseït dels drets d’herència i exiliat per a redimir el seu pecat pel Papa Gregori VII (1073-1085) a lluitar contra els àrabs, on hi va trobar la mort en territori de al-Àndalus.

Sant Feliu de Buixalleu
Gorg d'en Sau o del Comte, avui dessecat

Quan mor als 53 anys Ramon Berenguer I, vidu d’Almodis de la Marca i pare de Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II, deixa els seus dominis per parts iguals als seus dos fills, tot i que sembla que Ramon Berenguer II tenia alguns privilegis més que el seu germà bessó.

Les desavinences dels dos germans cada cop eren més fortes, fins el punt que Ramon Berenguer II es va veure obligat a cedit part dels seus dominis al seu germà, fet que aquest encara no va estar-hi d’acord reclamant més drets.

Com que Ramon Berenguer I havia disposat en el seu testament que els seus dos fills quedessin sota la tutela papal, a l’any 1077 el papa Gregori VII envia un emissari a Catalunya per tal de fer reformes a l’església, però també amb el compromís de intentar que els dos germans facis les paus; fet que no va aconseguir.

Un dels dominis que Ramon Berenguer II cedeix al seu germà Berenguer Ramon II són les terres de Lleida, en aquells moments en guerra contra el Taifa de Saragossa. Rodrigo Diaz de Vivar, conegut com “El Cid” enemistat amb el rei castellà Alfons VI i refusat l'oferiment que va fer als comtes de Barcelona, es posa al costat del Taifa de Saragossa Al-Muqtadir (de fet, el Cid era, el que avui en diriem un mercenari).

En la “Batalla de Almenar” (1082) com en la de “Tévar” (1090) , el rei taifa de Saragossa contra el rei taifa de Lleida recolzat entre d’altres pels comtes de Barcelona, obté grans victòries de la mà del seu comandant Rodrigo Diaz de Vivar, on Berenguer Ramon II cau presoner en aquesta l’última batalla. Posteriorment el comte és alliberat, però es creu que hi va haver-hi un fort rescat, fet que devia comportar un trasbals més, en les relacions entre els dos germans.

Sant Feliu de Buixalleu
Monument en record de Ramon Berenguer II, Cap d'Estopa en el paratge del Camp
d'en Telleda

El dia 5 de desembre de 1082, Ramon Berenguer II retornava cap a Barcelona o estava de caçaria pels volts d’Hostalric i Sant Feliu, i al passar per el paratge del “Gorg d’en Sau o de la Perxa d’Astor” fou assaltat i ferit mortalment per uns desconeguts o fins i tot pels seus propis acompanyants, instigats segons sembla pel seu propi germà, o que aquest hi era present, no se sap amb exactitud.

El cos de Berenguer Ramon II fou tirat a una petita llacuna propera al lloc del crim i que és on l’astor que portava Berenguer va guiar a la seva comitiva que el buscava.

Ramon Berenguer II era un gran guerrer, fort i jove, i per tant no s’explica que no controlés l’atac contra la seva persona, ans que fos una persona de la seva confiança qui li assentà el primer i mortal cop o apunyalament.

Mor Ramon Berenguer II, fou portat a Girona i en la cerimònia i estada de Berenguer Ramon II a la ciutat, l’astor del seu germà no va parar de voltejar-lo i cridar en contra d’ell, fet que tothom entenia que ell era l’assassí o l'instigador de la mor del seu germà.

Històric o ficció és diu que el comte Berenguer Ramon II en el judici fet en la Sala del Tinell de Barcelona, no va poder demostrar on era el seu punyal que segons sembla fou el causant de la mort del seu germà per la ferida mortal a l’esquena, i que el seu assassí podia haver perdut o tirat a l’escena del crim.

Davant la culpabilitat, aquesta es va fer palès quan el falcó del seu germà es posà de nou sobre el cap de Berenguer Ramon II tirant-li a terra la corona (això no concorda, amb la llegenda que diu que el falcó va morir rebentat després del viatge des dels boscos de Sant Feliu, després de voltejar i assenyalar al seu germà, com l’assassí del seu amo en la catedral de Girona).

Davant els fets, el vescomte Ramon Folch I de Cardona reptà a Berenguer Ramon II i com a testimoniatge present invità a la Cort de Castella. Berenguer Ramon II perdé el duel i fou obligat a renunciar a totes les seves possessions en favor del seu nebot Ramon Berenguer III, dit “El Gran”, fill de Ramon Berenguer II i Mafalda de Pulla-Calàbria.

Tomba de Ramon Berenguer II a la Catedral de Girona
Tomba de Ramon Berenguer II a la
Catedral de Girona

Quan mor Ramon Berenguer II “Cap d’Estopa”, el seu fill Ramon Berenguer III només tenia encara no un mes, havia nascut a Rodez (Occitània, a 150 Km de Toulouse), l’11 de novembre de 1082.

Per tant, encapçalat pel vescomte Ramon Floch I de Cardona i altres, es forma el “Front anti-fratricida” que cuida de l’hereu de la Casa de Barcelona. Quan a l’any 1086, es trenca aquest primer front, en neix un altre encapçalat pels Moncada i els Cabrera entre d’altres, i que permeten que el seu oncle Berenguer Ramon II participi en la tutoria.

Anys més tard, Berenguer Ramon II abandonà Catalunya per anar a lluitar a les croades a Terra Santa, morint a Jerusalem a l’any 1097.

Ramon Berenguer III, dit “El Gran” amb 15 anys, pot ja assolir en solitari els dominis i títols de Comte de Barcelona i Girona, Comte d’Osona, Comte de Provença i Comte de Cerdanya.

A l’any 1103 amb 21 anys es casa en primeres núpcies amb Maria Diaz de Vivar, filla del “Cid Campeador” i Ximena d’Oviedo, que ho feia en segones núpcies a l’edat de 23 anys.

SOBREQUÉS VIDAL, Santiago
"Historia de Catalunya", Cursa Editorial, 1979, Vol. 2
SOBREQUÉS VIDAL, Santiago
"Els Grans Comtes de Barcelona", Barceloana, Edit.Vicens Vives, 1985
DE ROJAS ZORRILLA, Francisco
"El Cain de Cataluña", Barcelona, Edit.Elaleph,
Wiquipèdia: Ramon Berenguer II
Revista Sàpiens: Ramon Berenguer II
Enciclopèdia Catalana
 ACDG - Associació Cultural i Divulgativa Gironina - 2010©
Última actualització: gener 2016 
 Inici - Agenda - Contactar - Salutació - Actes i Esdeveniments - Esport i Natura - Alt Empordà - Baix Empordà - Cerdanya - Garrotxa - Gironès - Pla de l'Estany - Ripollès - Selva - Enllaços - Webmap - Webs ACDG - Avís legal