 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
|||||||||||||
|
|
|
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
UN MUNICIPI EN TRES PUNTS CLAUS: GOMBRÈN, SANTUARI DE MONTGRONY I CASTELL DE MATAMALA
Gombrèn popularment també és conegut com Gombreny, però a l’any 1984 fou designat el nom de Gombrèn, com l’oficial per designar el poble i el municipi. Una població que està documentada des de l’any 918, i que encara avui conserva vestigis de l’època medieval com són part dels seus carrers, vells murs i una porta d’entrada a la vila. Amb 43,3 Km2 Gombrèn forma part de la comarca del Ripollès, trobant-se a tan sols dotze quilòmetres de la capital de la comarca, que hi comunica a través de la carretera GI-402, que després enllaça amb la N-152 a Campdevànol, fins a Ripoll. Per altra banda, comunica amb La Pobla de Lillet amb la carretera esmenta GI-402 que culmina en el Coll de Merola, a partir d’aquest punt connecta amb la B-402 a l’entrar en el municipi del Berguedà. L’altra via d’accés és per una estreta carretera qualificada com camí rural asfaltat que va a Gombrèn des de Castellar de n’Hug, a uns 13 Km2. Es un recorregut que cal fer-lo en tranquil·litat per tipus de via, però d’un encant i bellesa forestal extraordinària. Està envoltada pels municipis de Toses, Planoles, Campelles, Campdevànol i Les Llosses, tot pertanyents al Ripollès, mentre que per la zona sud-oest i oest, afronta amb els municipis de Sant Jaume de Frontanyà, La Pobla de Lillet i Castellar de n’Hug; tots ells pertanyents a la comarca del Berguedà. A part del propi poble de Gombrèn, el municipi té tres veïnats: Aranyonet, El Cortal i Montgrony.
El seu afluent principal és el Merdàs, que pràcticament ressegueix tot el municipi per la seva meitat, recollint les aigües de les diferents rieres i torrents de la Serra de Santa Magdalena o el Serrat de Pinyana, com ara la Riera de Garfull, Torrent de Puigbó o el Rec de Bartés, entre d’altres. La seva orografia és abrupta i d’una gran riquesa forestal com la majoria del Ripollès, i té punt de muntanya alts com La Tossa de Puigbó de 1.265 metres o el Pedró de Turbau a 1543, aquest fronterer amb Sant Jaume de Frontanyà, però el més elevat és el que afronta amb Planoles i Tosses, que és el Cim de Pla de Pujalts.
SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE MONTGRONY
D'ençà el segle IX s'hi venera una imatge de la Mare de Déu de Montgrony i es rendeix culte a l'església de Sant Pere. Una hostatgeria dóna acolliment al visitant. Al costat mateix de l'hostal s'enfila la famosa escala atribuïda al comte Arnau, la qual comunica la capella de la Verge i l'església romànica de Sant Pere. La Mare de Déu pertany a les anomenades "verges trobades": arran de la invasió àrab fou amagada en el lloc on ja s'havia venerat i on fou trobada juntament amb una campana a l'any 804. Pel fet que la Verge s'apareixia misteriosament a la balma del vessant rocallós, es va decidir erigir-li la capella en aquell lloc, on s'ha venerat fins avui. La capella és de reduïdes dimensions on a l'any 1666 fou construït un campanar d'espadanya amb dues campanes, que una de les dues fou la trobada juntament amb la Verge, i que més tard a l'any 1863 fou venuda per un ermità. Per facilitar l'accés a la capella es van fer directament a la roca 63 esglaons, més un altre tram de 77 esglaons en sentit ascendent contrari al primer, per a poder accedir a la zona on hi ha l'església de Sant Pere. La imatge actual de la Verge és una còpia feta al segle XV de l'antiga imatge romànica del segle XII. Com molts altres llocs, el vandalisme dels incontrolats i brètols destructors de la riquesa artística de Catalunya, hi va ésser present a l'any 1936. Acabada la guerra civil, la imatge va ésser novament restaurada. Cal esmentat els goigs de Santa Maria de Montgrony, dita "Verge de la llet", pel do que se li atribueix de fer augmentar la llet a les dones que alletaven els fills abans de la utilització dels biberons, conegudes pel nom de "dides".
El 10 de setembre de 2005, es va commemorar els 1200 anys de la trobada de la verge de la Mare de Déu de Montgrony amb un aplec, oficis religiosos, i un àpat de germanor. Actualment Montgrony doncs, és un lloc agradable, de bon repòs i silenci. Un indret amb l'encant màgic que permet gaudir de la seva riquesa paisatgística, flairant de prop la natura i adelitar la vista amb l'horitzó.
SANT PERE DE MONtGRONY
Amb exactitud no es coneix la data en què fou construïda l'antiga capella de Sant Pere. Hi ha raons per creure que es podria tractar d'una edificació del segle VIII; l'existència d'un nucli cristià establert en aquesta zona i la certesa de la seva existència a l'any 804 que és quan fou trobada la Verge de Montgrony. El 27 de juny de 876 Guifré el Pelós i la seva muller Guinedilda, en fer-se monja la seva filla Emma, van fer donació de l'església de Sant Pere al convent de Sant Joan de les Abadesses, juntament amb el castell de Montgrony, Sant Esteve de Solanllong i Santa Maria de Gombrèn.L'església fou totalment renovada a partir de la segona meitat del segle XI i consagrada a l'any 1138.
A l'any 1668, Sant Pere va patir una destrucció que va obligar a traslladar a Gombrèn, la parròquia a l'any 1695 deixant-hi a Montgrony, únicament una capella amb uns ermitans. El procés d'abandó va seguir fins l'any 1883 que el Bisbe Morgades inicià la restauració, que fou prosseguida pel Bisbe Torres i Bages i que va acabar l'arquitecte Josep Maria Pericas. A l'any 1958 l'església fou novament restaurada per la Diputació de Girona, conservant-se actualment en perfecte estat. L'edifici de Sant Pere de Montgrony està considerat com un dels millors exemplars d'església trevolada. Està format per una sola nau amb volta de canó, l'àbsida central i dues absidioles. La porta s'obre a la façana de migjorn sota un atri. L'àbsida central té dues finestres i una l'absidiola. Estan ornades amb faixes de tipus llombard, si bé és l'únic ornament de què disposa l'edifici. A la façana meridional s'hi enlaira un campanar d'espadanya, les campanes del qual, durant les guerres carlines foren foses per a la fabricació de material bèl·lic. A l'any 1987 se n'hi van instal·lar unes de noves.
CASTELL DE MATAPLANA
Fa uns anys va ésser descobert després de les prospeccions arqueològiques, portades a terme pel departament d'Història Medieval de la Universitat de Barcelona. Posteriorment les restes del castell van ésser consolidades i algunes de les troballes estan exposades actualment en el Museu del Comte Arnau a Gombrèn.
Va ésser significativa la acció social i política en la tasca de la reconquesta com la batalla de las Navas de Tolosa contra el califa almohade Muhammad al-Nasir o en la batalla de Muret a Occitània, on hi va morir el rei Pere I el Catòlic, pare de Jaume I el Conqueridor, contra les tropes de Simó de Montfort de Felip August II de França amb el beneplàcit i benedicció del papa Innocenci III, un fet transcendental per la història de Catalunya. Mataplana era cort de trobadors. Dins l'àmbit de la literatura provençal, d'Hug de Mataplana se'n coneix el seu perfil psicològic i l'ambient acollidor i fastuós de la seva sala; els seus judicis d'amor i la seva poesia eren sublims. Hug de Mataplana fou eclesiàstic, jurista i conseller del rei Jaume I, a més d'ambaixador en afers papals.
El castell també va ésser la boja i delirant mansió del comte Arnau, un personatge mític i llegendari que constitueix una bona síntesi del que era el feudalisme i les lleis que imperaven, bàsicament en contra dels súbdits de la reialesa i dels senyors feudals. Són les restes d'un castell carregat d'història, llegendes i també maleficis, com el d'Onofre de Dip, antic cavaller del rei Jaume, convertit en vampir i on l'únic que el podia alliberar era el general carlí Ramon Cabrera a partir de l'exorcisme que de mans de Montpalau, metge personal del general, podia fer.
MUSEU DEL COMTE ARNAU
La llegenda del comte Arnau a l'Alt Ripollès, comença a la població de Gombrèn on neix probablement la tradició llegendària del comte Arnau. Els llocs on la llegenda pren més força és el propi Gombrèn, el Castell de Mataplana i Montgrony, tot i que també hi està present en molts indrets com Ripoll i Sant Joan de les Abadesses, i les comarques del Ripollès i el Berguedà. En el museu s'hi exposen tot un conjunt de peces i troballes arqueològiques que procedeixen de les excavacions fetes al Castell de Mataplana, situat a pocs quilòmetres de Gombrèn en direcció a Castellar de N'Hug, informació i documentació sobre fets històrics i dinàstics, com també molts dels objectes que foren emprats durant el rodatge del llegendari Comte Arnau per aquest indrets per TV3. Qui era el Comte Arnau ? ... agafarem un fragment molt ben detallat de l’article dedicat al Comte Arnau de la Wiquipèdia, el qual recomenem la lectura complerta pels més afeccionats a aquest personatge: Text complert Wiquipèdia ... "El Comte l'Arnau fou un ric noble de la mitologia catalana. A causa de diversos pecats (com relacionar-se amb una abadessa o no fer bé els pagaments promesos), va ser damnat eternament. Condemnat a cavalcar durant tota l'eternitat com a ànima en pena sobre un cavall negre al que li surten flames per la boca i els ulls, el Comte l'Arnau va sempre acompanyat per una colla de gossos diabòlics que li fan de seguici. Una versió més elaborada del mite diu que el comte, potser Arnau de Mataplana, fou obligat a casar-se als quinze anys amb Elvira, qui li doblava l'edat i era mancada d'atractiu, motiu pel qual la deixà, atret per Riquilda o Adelaisa, que a la vegada fou obligada a professar al monestir de Sant Joan de les Abadesses, on morí. El Comte l'Arnau, una nit de tempesta, robà el seu cadàver del monestir i, cavalcant foll amb el seu cos en braços, l'estimbà en un cingle. I, en nits de tempestat, alguns comarcans del Ripollès veuen, o creuen veure, a la llum dels llampecs, l'excitat corser de foc corrent pels aires. Aquest personatge llegendari i mític català, més conegut universalment com "el Comte Arnau", és probablement el més conegut de tots els esperits, ànimes en pena i fantasmes del Principat de Catalunya. En principi, també és un personatge literari que té el seu origen en una cançó tradicional catalana, possiblement apareguda a Ripoll a finals del segle XVI en la qual es narra el diàleg entre l'ànima del comte Arnau, que purga l'incompliment dels seus deures militars i la seva vídua. Des de Ripoll, el mite arribà arreu dels Paiïsos Catalans.
Va ser Marià qui reuní el material sobre el mite el 1843 i Manuel Milà Fontanals qui el publicà el 1835. Sembla que partia del convenciment que el Comte Arnau era un personatge històric. Romeu Figueres ha recalcat: Arnau és el mite més fort, més robust i més popular de Catalunya; és el mite per antonomàsia de la literatura catalana. Victor Balaguer s'hi basà i en féu una narració el 1858. D'aquí que els literats de la Renaixença hagin convertit la seva figura en el personatge medieval més romàntic. El tema ha estat tractat també per Anicet de Pagès, Frederic Soler, Jacint Verdaguer, Josep Carner, Joan Maragall, Josep Maria de Segarra, Ambrosi Carion, Antoni Ribera,i Jordi i Miquel Arimany. Felip Pedrell va musicar el poema de J. Maragall. Joan Amades destaca: (...) “fa de mal esbrinar si es tracta d'un personatge històric o si la seva figura és simplement llegendària” ... ... "La versió històrica del personatge el fa membre de la família dels Mataplana i senyor d'aquesta baronia, que dominava bona part del Ripollès i que era senyora dels castells d'aquest nom i dels de Solans, de Sant Amanç o Amand, de Castellar i de Blancafort o de les Dames.
Els Mataplana estaven vinculats al castell del mateix nom a Gombrèn i tenen com a primer membre documentat Hug I de Mataplana (1076-1089). Al segle XII els Mataplana tingueren sota el seu vassallatge els vescomtes de Berguedà, fet que indica el poder que tenien. Hug IV de Mataplana (senyor entre 1172i 1197), rendí vassallatge a Alfons I de Catalunya-Aragó i el succeí un altre Hug, anomenat Hug V de Mataplana, que participà en la conquesta de Mallorca i morí lluitant el 1229 a la batalla de Portopí. Un altre Hug de Mataplana (Gombrèn-Saragossa 1291) fou conseller dels reis Jaume I, Pere II i Alfons II d'Aragó i bisbe de Saragossa el 1289, on coronà el rei Jaume el Just (1291). Una dama de la família, Blanca de Mataplana (morta el 1290), es vinculà en matrimoni amb la família noble dels Urtx. Hug VII de Mataplana (mort el 1328) esdevingué comte de Pallars Sobirà pel seu casament amb la comtessa Sibil·la I, iniciant la dinastia comtal dels Mataplana del Pallars. El 1320 la família deixà el castell originari i s'instal·là en un palau a la Pobla de Lillet. Curiosament, el1373 la senyoria fou adquirida per Pere Galceran de Pinós, fet que concorda amb la llegenda que explica que la vídua del Comte va vendre el seu patrimoni a aquesta altra família de la noblesa catalana. Però seguint amb el Comte, se suposa que visqué durant la primera meitat del segle XIV, puix que hom troba un testament seu atorgat el 15 de juliol de1353. El mestre Milà i Fontanals el creu fundador d'una pagesia ripollesa existent el segle XV, anomenada Pernal o Pernau; aquesta masia fou fundada per un tal Pere Arnau, pagès. Així, doncs, segons l'opinió del mestre Milà, aquests dos personatges devien ésser-ne un de sol. Aquest Arnau, de personalitat imprecisa, sembla que fou nét de Blanca d'Urgió o Blanca de N'Hug, senyora del castell de les Dames o de Blancafort, que el 1278 va fer renúncia dels seus drets senyorials a favor dels seus vassalls. El seu nét Arnau de N'Hug va tenir fortes qüestions amb l'abat del monestir de Ripoll sobre els límits jurisdiccionals del monestir i la baronia i va tornar a imposar els mals usos feudals als vassalls. Ha estat identificat erròniament amb el comte de Pallars, senyor de Mataplana, que ja hem mencionat, o amb Arnau, un despòtic senyor del castell de Montmur (Noguera), que abusà de la filla del vescomte d'Albesa, i aquesta el maleí, condemnant-lo a vagar mentre restés una sola pedra del castell i per això ronda de nits per les seves runes" ...
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Al llarg de la història Gombrèn ha estat molt a prop en molts aspectes i episodis del Santuari de Montgrony del segle XV, com també del Castell de Matamala; són dos punts claus en la història del municipi.
El Santuari de la Mare de Déu de Montgrony es pot visualitzar de forma majestuosa des de la mateixa població de Gombrèn, enfilat al mig de roques imposants, del Puig de Sant Pere.
L'església de Sant Pere de Montgrony està situada una mica més amunt del Santuari de Santa Maria a una altitud de l.408 metres en la zona coneguda com a Puig de Sant Pere, dins el municipi de Gombrèn, en el Ripollès.
Al segle XIII el domini de la zona pertanyia a la família Mataplana, residents al castell de Mataplana que tenia el domini sobre el de Montgrony. Aviat sorgiren conflictes entre els senyors i els abats de Sant Joan de les Abadesses, que passaran a l'any 1114 a posseir Montgrony. Al segle XIV la baronia de Mataplana va passar a poder de Galceran de Pinós, que va vendre a l'abat de Sant Joan de les Abadesses part de les seves possessions.
L'antic castell de Mataplana està actualment en runes, dins una finca privada, i només es pot visitar lliurement tots els primers dilluns de cada mes, recomanant no entrar-hi fora de la data especificada, pel perill de possibles accidents.
L'edificació es troba al centre de l'antiga baronia de Mataplana i havia estat un palau fortificat d'estil romànic entre els segles XI i XIV amb una capella i un barri. Fou el bressol i estada del llinatge dels Mataplana, família primer de barons i després de comtes a l'unir-se amb els Pallars, de fama reconeguda per les seves activitats en la forja emblemàtica de la identitat nacional catalana.
| ACDG - Associació Cultural i Divulgativa Gironina - 2010© | Última actualització: novembre 2020 |
 |
|
| Inici - Agenda - Contactar - Salutació - Actes i Esdeveniments - Esport i Natura - Alt Empordà - Baix Empordà - Cerdanya - Garrotxa - Gironès - Pla de l'Estany - Ripollès - Selva - Enllaços - Webmap - Avís legal | |