 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
|||||||||||||
|
|
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
EN EL COR DEL ripolles ORIENTAL
Camprodon és la capital de la vall del mateix nom, verda, muntanyosa i farcida de rius i altres afluents, amb un índex de pluviometria dels més alts de Catalunya. Indrets com Ulldeter, Setcases, Molló o Beget, dins la Vall de Camprodon, en són alguns exemples. L'encant del broll natural i verd del Ripollès, té un preu, però també una gratificació, el seu fastuós paisatge, amb un clima pirinenc i d'abundant vegetació, amb una gran riquesa pel que fa a la flora i a la fauna. Camprodon després de Les Lloses, és el municipi més gran del Ripollès amb 103,4 km2 i en el sentit de les agulles del rellotge de nord vers llevant està limitat pel municipi de La Menera en la comarca nord-catalana del Vallespir, continua per Montagut-Oix i la Vall de Bianya en la comarca de la Garrotxa, i després les altres ja formen part del Ripollès com, Sant Pau de Segúries, Ogassa, Llanars i finalment, Molló. La Mancomunitat Intermunicipal de la Vall de Camprodon és una entitat que agrupa els municipis que formen la vall natural del nord-est de la comarca del Ripollès i actualment està formada per 6 municipis: Sant Pau de Segúries, Camprodon, Llanars, Vilallonga de Ter, Setcases i Molló. Es va formar a l'any 1975 essent Camprodon la capital de la Mancomunitat, amb competències en àrees de tipus social, turístic, mediambientals, sanitari, cultural o serveis.
La seva orografia és molt muntanyosa i, tot i que Camprodon està a 947 metres d'altitud, dins el seu municipi destaquen altres cotes molt més elevades. Alguns dels cim importants són: Puig Ou de 1.300 metres, Montfalgars de 1.611 metres, Sant Bernabé de 1.353 metres, Puig Moscós de 1.740 metres, L'Ascensió de 1.350 metres, Sant Antoni de 1322 metres o Sant Antoni Vell de 1.348 metres entre molts altres. La part hidrogràfica és molt important per les característiques de la seva orografia i la pluviometria de tota la Vall de Camprodon. Els dos rius més importants són el Ter i el Ritort, sobre tot el primer que és el més cabalós i que té una longitud de 208 Km i desemboca directament al mar, en la Gola del Ter, entre les platges de L'Estartit i la Platja de la Fonollera, dins el terme municipal de Torroella de Montgrí. El Ritort és molt més petit, el seu recorregut és de 17 km. i vessa les seves aigües directament al Ter quan aquest passa pel centre de Camprodon.
El municipi a part dels dos rius té un munt de rieres, rierols, torrents i rials. Les rieres més importants són: la riera de Beget, riera de Salarsa i la riera de Bolós. Els torrents són molts, tals com: torrent de Bac Morell, torrent de la Ginestosa, Clot de la Vila o el Ritortell. Les vies de comunicació principals són C-38 que ve de Ripoll, Sant Joan de les Abadesses i, un cop passar Camprodon, continua cap a Molló fins arribar al Coll d'Ares, en el límit fronterer. En aquesta carretera hi arriba la GIV-5223 que comunica amb Beget, després hi ha una altra carretera innominada que va directament a Oix, passant per Sant Miquel de Pera i està en molt bon estat. L'altra carretera important és GIV-5264 que surt de Camprodon, i que arriba fins a l'estació d'esquí Vallter 2000, passant abans per Llanars, Vilallonga de Ter i Setcases. Aquesta via té una petita variant que és la GIV-5265 que va directament des del punt quilomètric 7,5 km. fins el poble de Tregurà.
UNA BREU ULLADA HISTÒRICA
Camprodon té una llarga i dilatada història que ha viscut i patit els esdeveniments de la terra, les seves joies i les seves misèries, com poden ésser els temps de fam o de guerres, però també de joia i pau. Des de molt abans que Jaume I, el Conqueridor (1208 - 1276) fundés en el segle XIII la vegueria de la Ral, Camprodon ja existia a l'entorn del monestir de monjos de l'ordre de Sant Benet fundat al segle X, tot i que la vila i el seu terme no van passar sota l'estricte control del monjos fins l'any 965 quan el comte Sunifred II de Besalú (915 - 968) en feia cessió al monestir benedictí. Anys després, el mateix Jaume I, va poder obtenir la jurisdicció de Camprodon, amb la venda que els monjos van fer al rei, incloent-hi el castell de Camprodon, situat entre la vila de Dalt i la vila de Baix. La relació reial i el poble, tampoc va ésser un mar de pau, ja que hi va haver-hi molts conflictes d'interessos entre el rei, la gent de Camprodon i els monjos del monestir, com també, entre la reialesa i senyors feudals.
Malgrat tot, Camprodon va poder gaudir de certs privilegis reials com, ésser capital de vegueria i per tant, tenir veguer, regir-se pels Usatges de Barcelona, eximent de peatges, mercats o el dret d'elegir els cònsols municipals, entre d'altres, tot i que no li sortiria gratis, ja que havien de pagar fortes sumes d'impostos per a poder mantenir la vegueria. Cal pensar que la vegueria de Camprodon, a més de la Vall de Camprodon, dominava poblacions més llunyanes com Olot, Ripoll o Vallfogona; la comunitat jueva de Camprodon, hi va ajudar en fortes aportacions. Tota la Vall de Camprodon també va viure molt de prop tota la problemàtica dels remences, tal com es fa referència en aquest mateix apartat, "Remences a la Vall de Camprodon", en l'apartat següent. Els diferent setges i ocupacions de la vila de Camprodon 1465 i 1689, sobre tot per tropes franceses, però també castellanes, foren més de dos-cents anys de conflictes continuats, on una de les representacions més emblemàtiques de Camprodon, les relíquies de Sant Patllari, en foren molt protagonistes donats els robatoris i retornades posteriors, que de fet no acabaria les seves aventures fins ben bé l'any 1939, a l'acabar la Guerra Civil (1936 - 1939). A l'any 1793, un altre cop Camprodon cau sota el domini de França, en el marc de la Guerra dels Pirineus, del Rosselló o de la Convenció, conflicte entre França i Espanya entre 1793 i 1795. A l'any 1808, i per últim cop, de nou les tropes franceses tornen a Camprodon, aquesta vegada la que seria la Guerra de la Independència Espanyola, dita a Catalunya, Guerra del Francès, que acabaria amb el retorn de Ferran VII a l'any 1814 al tron reial espanyol. La Junta de Camprodon, depenent de la Junta Superior de Govern de Catalunya, i l'Ajuntament de Camprodon, van iniciar una lluita contra l'invasor francès, recolçada per companyies de Miquelets, uns grups armats que en un principi estaven formats per voluntaris patriotes catalans, però que poc a poc amb el temps, s'hi van allistar altres personatges, més proscrits que soldats, causant veritables aldarulls a Camprodon.
Després d'acabada la Guerra del Francès, semblava que la pau podia retornar a Camprodon, doncs no. A l'any 1827 esclata la Guerra dels Malcontents o Guerra "Del rei cap per avall", que fou una insurrecció armada de caràcter absolutista radical que es va desenvolupar sobre tot en la Catalunya rural. No havien passat pocs anys d'aquesta revolta quan esclata la I Guerra Carlina (1833 - 1840), dites a Catalunya, popularment "Carlinades", a la qual continuaria la II Guerra (1846 - 1849) i la III Guerra (1872 - 1876) que seria la última, amb la victòria de les tropes liberals d'Isabel II de Borbó (1830 - 1904) , filla de Ferran VII (1784 - 1833). Acabada la III Guerra Carlina, hi va haver una certa tranquil·litat, durant pràcticament cent anys, moments que tornarien ésser convulsos per a Camprodon i tota Catalunya, amb el cop d'estat perpetrat per militars espanyols com el general Mola, Franco i altres, contra la II República espanyola (1931 - 1939).
En tot el territori català el cop d'estat va fracassar, per tant, tot Catalunya, continuà sota la sobirania del govern de la II República, iniciant-se una guerra civil a tot el territori espanyol que a Catalunya acabaria el febrer de 1939 quan les tropes del nacionals van arribar a La Jonquera. Camprodon i altres parts del Ripollès, de la Garrotxa i de l'Alt Empordà, serien els últims territoris en caure a mans de les tropes dels nacionals, es per això que a l'estar a llindar amb la frontera francesa, aquests territoris foren espectadors de la penosa retirada i marxa a l'exili de molta gent. La Vall de Camprodon en fou un dels principals passos de la retirada i anada cap a l'exili, principalment pel Coll d'Ares, en direcció cap a Prats de Molló, de tota la gent ja no únicament del pais, sinò de molts altres llocs d'Espanya que arribaven per fugir cap a França. La postguerra com altres poblacions de Catalunya no fou fàcil, moltes persones van patir persecució i les depuracions típiques després de la invasió franquista. Amb el temps, les coses van anar canviant i avui es pot trobar un altre cop, un Camprodon acollidor i que dóna sempre la benvinguda als seus visitants.
REMENCES A LA VALL DE CAMPRODON
La Guerra dels remences fou una revolta periòdica durant la segona meitat del segle XV, de la pagesia en la Catalunya Vella principalment, i que anava en contra dels continuats abusos que durant segles havia patit aquest col·lectiu, sotmès a diferents tipus de gravàmens, servituds esclavatges i subordinacions humiliant vers el seu senyor. Dins el període en que es van viure les diferents revoltes i aixecaments populars, hi ha un període especialment important que fou la Guerra Civil Catalana entre els anys 1462 al 1472 que van enfrontar principalment el rei Joan II, amb el recolzament del rei de França i el Consell de Cent i la Generalitat entre d'altres. Els pagesos remences capitanejats per Francesc de Verntallat (El Mallol,1422 - Sant Feliu de Pallerols,1496), es van posicionar al costat del rei Joan II, amb l'esperança que aquest dictés, d'una vegada per totes i anul·lés, totes les situacions vexatòries i els dits Mal Usos que aplicava la noblesa i els senyors feudals, amb el beneplàcit de la Diputació del General del Principat (Generalitat) i el Consell de Cent. La fi d'aquestes aspiracions no vindria de la mà de Joan II, sinó del seu fill Ferran II, el Catòlic, que amb la Sentència Arbitral de Guadalupe, del 21 d'abril del 1486, es posaria per sempre fi als Mals Usos i altres vexacions.
Camprodon fou una vila remença i es va posicionar al costat del rei Joan II, però els abats dels monestir eren contraris al rei, ja que pels seus interessos estaven al costat de l'explotació del pagès i de la gent més humil per l'afany d'incrementar poder i riquesa. El front remença durant l'any 1462 s'havia estès a moltes poblacions que avui configuren les comarques de la Selva, el Gironès, Pla de l'Estany, la Garrotxa i el Ripollès. En aquesta comarca van estar sota el domini dels remences poblacions com Sant Joan de les Abadesses, Setcases, Molló o Camprodon entre d'altres, tot i que el nucli dur estava situat a la Garrotxa. A l'any 1462 les remences de Verntallat dominaven tots aquest territoris, i en el marc d'aquestes, es va produir a l'any 1463 el segrest de l'abat de Sant Joan de les Abadesses, Miquel Isalguer, per homes fidels a Verntallat. Camprodon va patir diferents atacs del bàndol anti-reial com el de 1463 per part de Joan de Beaumont (1419 - 1487), que era prior de l'Ordre de Sant Joan de Jerusalem (cavallers hospitalers de l'Ordre de Malta) a Navarra i lloctinent a Catalunya del rei Enric IV de Castellà, que lluitava contra Joan II i al costat de la Generalitat. A l'any 1465 pateix un veritable setge i destrucció per part de l'exèrcit de la Generalitat comandat pel capità Joan Ramon de Vergós i de Solanell i recolzat per Pere, el conestable de Portugal, que havia estat nominat rei en oposició a Joan II. Aquest fet s'agreuja quan Joan II i el rei francès Lluís XI trencant l'aliança a l'any 1469, fet que provoca la invasió de les tropes franceses del Rosselló i arriben fins Camprodon, deixant la vila totalment destruïda i és quan s'enduren les relíquies de Sant Patllari.
Francesc de Verntallat, el capdill remença, fou un personatge clau i molt important en el desenvolupament de la història, les accions i la resolució amb final feliç de la greu situació dels pagesos remences que durant més de quatre segles van estar subjectes a diferents lleis abusives i maltractaments, els dits mal usos, per part de la noblesa i estaments de l’època com els senyors feudals, amb el beneplàcit de l’alta jerarquia eclesiàstica. Nascut en el Mas Verntallat del veïnat de Mallol, de la parròquia de Sant Privat d'en Bas a l'any 1422, i per tant sota el regnat d'Alfons V el Magnànim (1416-1458), va passar d’ésser d’un pagès benestant, però també subjecte als abusos dels nobles, a cabdill indiscutible de tot el moviment remença en la seva part final, que acabaria amb la Sentència Arbitral de Guadalupe el 21 d’abril de 1486. La família dels Verntallat procedien d’un altre veïnat proper al Mallol, Santa Maria de Puigpardines. El seu pare Francesc i el seu germà gran i hereu Llorenç, encara van conservar el cognom Puigpardines per comptes de Verntallat, però ell sembla que ja emprà sempre el cognom Verntallat per comptes de Puigpardines, àlies Verntallat. Notar que l’assignació dels cognoms ha evolucionat molt a través dels anys, i una tradició molt arrelada era adquirí com a cognom el nom del mas on es vivia o si s’arribava com a forà o nouvingut, en el cas de casar-se amb la pubilla, l’home prenia el cognom del mas d’arribada. Aquest fet explica que algunes famílies amb el cognom Verntallat, no siguin descendents del cabdill, sinó posteriors propietaris del mas, que avui encara existeix amb el mateix nom, a prop de Les Preses, en direcció al Mallol i Sant Privat d’en Bas. Tot i que el rei Alfons V recolzava un esperit encaminat a l’abolició dels mals usos, autoritzant la creació del Sindicat de Remences i les seves activitats, reflectides sobre tot, en les reunions a diferents pobles on hi havia famílies remences, la forta oposició de la noblesa i senyors feudals va fer que, tot i tenir el recolzament del rei, el propòsit no tirés endavant, fet que va provocar la continuïtat del mal estar i cada cop més, situacions de violència i greus conflictes de relació.
Verntallat líder del moviment remença a la Vall d’en Bas, Vall d’Hostoles, de Santa Pau i Mieres, fou requerit per Joana Enriquez (1425-1468), lloctinent de Catalunya i segona muller de Joan II (1458-1479) per tal que l’ajudés en el setge que patia Girona, que era on havia anat amb el seu fill Ferran (futur Ferran II, el Catòlic) a refugiant-se dels seus enemics. Sembla que a Girona també hi va anar en ajuda de la reina Joana i el seu fill Ferran, el noble Pere Desbach, senyor del Castell de Rocabruna, avui veïnat dins el municipi de Camprodon. Pere Desbach, fou conegut per la seva fidelitat a Joan II i per la seva política en favor dels remences i, que protagonitzà incursions armades al Vallespir i al Ripollès a Sant Joan de les Abadesses, Camprodon, Olot i a Ripoll. Precisament amb aquest atac de les tropes de la Generalitat a Girona, s’iniciava la Guerra Civil Catalana (1462-1472), que acabaria amb la Capitulació de Pedralbes, signada a Barcelona el 24 d’octubre de 1472 i on Joan II quedaria com clar vencedor, tot i que no va significar una opressió contra el vençuts. L’exèrcit de Verntallat i els remences foren clau en el subministrament de queviures a Girona durant el setge i pels constants atacs als enemics del rei, que eren la Generalitat, el Consell de Cent entre d’altres, contraris al rei Joan II i de Joana, ja que aquesta a més, fou considerada instigadora de la mort de Carles de Viana, príncep hereu acceptat per la majoria dels estaments catalans, i fill de Joan II i de la seva primera muller, Blanca I de Navarra (1387-1441).
La Capitulació de Pedralbes va suposar en principi a més del final de la Guerra Civil Catalana, un brot d’esperança per resoldre definitivament el problema remença que venia des del segle XI, fet que no tan sols va succeir, sinó que la revolta dels pagesos de Corçà, i la restitució del mals usos per part de les Corts de Barcelona a l’any 1481 va fer revifar un altre cop les disputes i revoltes al camp català, iniciant-se la coneguda segona revolta remença on hi entrava en escena un altre personatge lluitador en defensa dels interessos dels pagesos com Pere Joan Sala, cabdill remença més bel·ligerant que Verntallat. Després de moltes batalles i topades bèl·liques és capturat després de la derrota a la batalla de Llerona (24 de març de 1485), a prop de Granollers del Vallès. El 26 fou portat a Barcelona, on va estar encarcerat i posteriorment executat i esquarterat a Barcelona, essent el seu cap posat en una gàbia i exposat, en els murs proper al Portal Nou durant anys. Finalment el rei Ferran II, el Catòlic (1452-1516) va prendre una postura més activa en el conflicte, nomenant un interlocutor neutre sense cap vinculació amb les parts, i a més sense cap enllaç amb el Principat de Catalunya, aquest fou Don Iñigo López de Mendoza y Quiñones, comte de Tendilla (1435-1515) reconegut diplomàtic, dialogant i amb dots de negociador. Després de diferents reunions en diferents llocs de Catalunya, s'arriba a un principi d’acord on es materialitza l’acceptació de l’arbitri reial per part dels remences, el dia 8 de novembre de 1485 en el Monestir de Santa Maria d’Amer. Finalment, el rei donà compliment a la seva promesa: el 21 d’abril de 1486, en el Monestir de Guadalupe (Càceres) després d’unes dures negociacions entre les parts, on els remences estaven representats per Francesc de Verntallat i 18 síndics més, entre ells Llorenç Espígol, mercader de Sant Feliu de Pallerols que era parent per casori amb una neboda de Francesc de Verntallat, el rei adoptaria la que es coneix com a Sentència Arbitral de Guadalupe, i posaria fi als greuges en contra de la gent del camp català, sobre tot a la Catalunya Vella. Aquesta disposició tot i que va comportar tot un seguit de mesures de retorns de propietats, usurpacions, pagaments o fins i tot càstigs i penes de mort, va suposar una fita molt important pel camp català. Els pagesos catalans es convertien de fet a partir del segle XV, en un dels col·lectius més lliures, no tan sols de la península ibèrica sinó de moltes de parts d’Europa, una llibertat personal que en molts d’ells no els hi arribaria fins el segle XVIII o XIX.
Francesc de Verntallat que durant la Guerra Civil Catalana, Joan II ja l’havia nomenat Capità General, fou també designat amb el títol de Vescomte d’Hostoles el 23 d’octubre de 1474, mantenint el domini dels castells d’Hostoles, on havia estat sempre el seu feu principal, tot i que anys després, també hauria de claudicar en algunes de les seves propietats com el mateix Castell d’Hostoles que va haver de retornar. Francesc de Verntallat, cabdill del remences, no va poder tornar amb els altres síndics catalans un cop signada la sentència de Guadalupe, ja que el rei Ferran II el va obligar a viure durant un temps a la Cort castellana. Temps després va poder retornar a la Vall d’Hostoles, i al final de la seva vida la va passar entre la Cellera fortificada de Sant Feliu de Pallerols i el Mas Claperols. Moria a l'any 1496, als 74 anys a Sant Feliu de Pallerols, dins un ambient proper, familiar i envoltat dels seus i en la seva terra. Gràcies a Verntallat, a aliats com Pere Desbach de Rocabruna, i altres fidels i ardits combatents, els pagesos van poder viure a partir de les hores com persones humanes i amb dignitat, passant la majoria d'ésser vassalls esclavitzats pels seus senyors a propietaris dels masos i terres que tan durament sempre han treballat, de sol a sol.
LA VILA DE CAMPRODON Camprodon és una vila animada tant hivern com estiu, i al llarg de l'any sobre tot, els caps de setmana, la vila s'omple de visitants per recórrer els seus carrers, places o pels diferents indrets propers, per anar a caure ja sigui per a fer-hi un bon àpat o visitar moltes de les botigues emblemàtiques de la població, farcides de molts productes artesans, sobre tot embotits i galetes, dues joies gastronòmiques de Camprodon. Que Camprodon sigui una vila d'estiueig no ve d'ara, ja que es té constància que a l'entorn de l'any 1785 ja era un lloc predilecte per molta gent per tal d'escapolir-se de grans ciutats com ara Barcelona, i anar a Camprodon a gaudir d'aire pur i d'un clima assolellat però no xafogós, ja que els entorns i la pròpia geografia del Ripollès ja cuidaven prou amb els seus paratges frondosos de gran vegetació, que brindessin un clima del tot agradable per residents i visitants,així com una gran nombre de camins per a caminar.
A finals del segle XIX i ja entrant al segle XX, Camprodon cada cop més es va anar afermant com una població d'estiueig, on moltes famílies benestant sobre tot de Barcelona es van començar a construir torres d'estiueig per tal de passar-hi la temporada d'estiu amb tota la família. Un dels personatges més distingits i que de retruc va impulsar el que moltes famílies consideressin Camprodon, no tan sols com indret de descans, sinó de recuperació o també de manteniment de la salut fou el Dr. Bartomeu Robert i Yarzábal (Tampico, Mèxic, 1842 - Barcelona, 1902), conegut popularment com el doctor Robert, metge i polític català, vinculat a la Lliga Regionalista. El Dr. Robert que havia nascut a Mèxic, es llicencià en medicina a Barcelona a l'any 1863, essent metge titular de l'Hospital de la Santa Creu, l'hospital general de la ciutat de Barcelona fundat a l'any 1401 fins l'any 1926, que fou inaugurat el nou hospital de Sant Pau. Fou i alcalde de Barcelona a l'any 1899 i posteriorment, diputat al Congrés del Diputats, entre els anys 1901 i 1902. Era un metge de prestigi i per tant, amb molts pacients de l'aristocràcia i de l'alta burgesia barcelonina, fet que li va permetre entrar en aquest cercle de prestigi social, i per tant, recomanar estades a Camprodon a molts del pacients que tenia, per tal de recuperar la salut en un paratge ric d'aire net i tranquil, farcit de zones forestals, camins i també de moltes fonts.
Tot plegat fou un gran impuls perquè Camprodon comencés a rebre visitants d'alt nivell adquisitiu, que passaren de fer-hi estada de dies a construir-se un habitatge d'estiueig, molts dels qual es situaren en la zona del Passeig de la Font Nova. Anys després i de la mà de Francesc Carles Maristany i Garriga i altres, van voler gaudir d'espais més oberts que la zona de la Font Nova, per això es va decidir que les noves cases havien de tenir com a eix central un esplendorós passeig, a partir d'aquí neix aquesta zona tan privilegiada de Camprodon com és el Passeig Maristany.
L'aristocràcia d'estiuejant es feia amb la gent del poble, però mantenint una certa distancia, organitzant esdeveniments de manera un tan particular. L'esdeveniment més important, fou la celebració d'uns Jocs Florals de Camprodon a l'any 1901. Hi va participar un concursant que fou guardonat amb el cinquè premi, amb el poema "La vida a les muntanyes", era Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 1860 - 1911). Camprodon al llarg dels anys que ha estat i és lloc d'estiueig, s'ha vist també completada per l'afecció creixent de la pràctica de l'esquí, ja que els seus accessos cap a les capçaleres de Ter i del Freser, la fan un lloc ideal per anar a estació d'esquí, on la més popular es la de Vallter 2000. Camprodon es vila de patrimoni cultural, on va néixer l'insigne Isaac Albéniz on cada any s'hi celebra el famós curs internacional i festival de música, amb un gran nombre d'edificis històrics eclesiàstics, amb places i carrers entranyables, on hi destaca per damunt de tot, el conegut Pont Nou.
El Pont Nou es avui, pràcticament el símbol de Camprodon, i a més, declarada bé cultural d'interès nacional. Es tracta d'una obra fluvial d'un sol arc, construït en pedra, de doble pendent, que està unit a una antiga torre de defensa de la vila. Vora la torre hi ha una volta d'arc rebaixat que dóna pas entre el carrer de Sant Roc i el carrer Isaac Albéniz, restaurat tot plegat a l'any 1930, ja que es considera que el pont fou construït probablement entre els anys 1196 i 1226, tot i que en el segle XIV, sembla fou refet per tal de permetre el pas de carruatges. Per tant, neu, boscos, camins, fonts, clima i perquè no la seva gent i el seu patrimoni, han fet de Camprodon un lloc ideal per a passar-hi unes vacances, fer-hi estada d'uns dies o, ja pels més avantatjats econòmicament disposar de apartament o habitatge de vacances o segona residència; en tot cas, sempre marxat de Camprodon amb ganes de tornar, però a sota el braç amb un bon feix d'embotits i algunes galetes camprodonines.
MUSEU ALBÉNIZ
Isaac Albéniz fou un gran pianista i extraordinari compositor que va néixer a Camprodon el 29 de maig de 1860 i va traspassar el 18 de maig de 1909, als 48 anys en un centre de salut a Cambo-Les-Bains, una població pirinenca del país basc francès. Prodigi del piano, va composar obres com: Iberia, Cancionero de palacio, Catalonia, l'opera Merlin o Asturias entre moltes altres. Al llarg de la seva vida, va visitar molts països tant d'Europa com d'Amèrica portant la seva música i la seva genialitat a indrets molt allunyats d'on havia nascut. El museu molt complert i àmpliament documentat, no únicament en la vessant artística de l'autor, sinó també de la seva faceta humana i familiar, dóna la oportunitat de conèixer aquest gran compositor camprodoní famós arreu del món. La fundació Isaac Albéniz de Camprodon, no únicament cuida del record d'Isaac Albéniz a través del museu, sinó que anualment celebra el Curs Internacional de Música i el Festival de Música Isaac Albéniz, en record del gran músic. + Informació: Fundación Isaac Albéniz de Camprodon
ROCABRUNA I BEGET
Des de que es va formar el municipi de Camprodon, aquest era molt reduït pel que fa a la seva superfície, ja que no arribava a un quilòmetre quadrat (només 0,72), però com que sempre al llarg de la història la vila ha tingut un pes específic molt important en tota la vall, amb el temps, municipis del seu entorn, no es van desenvolupar de la mateixa manera, patint despoblació i manca de recursos, per tant, la necessitat d'unificar territoris es fa fer patent. Al anys seixanta dos municipis a l'entorn de Camprodon és va unificar en un de sol, amb capital a Camprodon. El municipi de Freixenet ho va fer a l'any 1965 i el de Beget a l'any 1969. D'aquesta manera, els tres municipis quedaven unificats en un de sol gaudint d'una política comuna en bé de tot els seus habitants. Avui les entitats que formen el municipi de Camprodon són onze, que són en funció del nombre decreixent de població: Camprodon, Freixenet, Colònia Estebanell, Rocabruna, Beget, Creixenturri, Cavallera, Bolòs, Salarsa, El Riberal i Bestracà.
• Rocabruna Els orígens de Rocabruna es remunten al segle X amb la presència del castell del mateix nom. Segons sembla el primer senyor o un dels primers fou un tal Pere, el qual a l'any 986 va acompanyar al comte de Besalú Oliba Cabreta (929 -990), pare de Bernat I de Besalú, dit "Tallaferro", quan va anar en auxili del comte de Barcelona Borrell II (927 - 992) en les lluites que aquest tenia contra Al-Mansur, cabdill del califat de Còrdova, el qual fustigava amb ràtzies les terres del sud de la Marca Hispànica o la dita Catalunya Vella. El nom de "rocabruna" està documentat a partir del segle XIV com "Rochabruna", un mot compost per "roca" i "bruna". La paraula bruna o bru, és el color gris fosc tirant a negre, referint-se al color de la pedra de l'indret, és a dir, un equivalent a "roca fosca".
Avui Rocabruna és un petit veïnat situat a peu de la carretera GIV-5223 que va des del quilòmetre 13,6 Km. de la carretera C-38 de Camprodon a Coll d'Ares, fins a Beget. L'edifici més important del lloc és l'església romànica de Sant Feliu. Sant Feliu de Rocabruna, és un temple romànic del segle XII que fou restaurat a l'any 1929, format per una sola nau i amb un absis semicircular, amb una porta d'accés formada per tres d'arcs per sota de la sotavolta, acabant amb el timpà sense cap inscripció com la resta d'element com la llinda o els brancals. Disposa d'un campanar de tipus espadanya amb dues obertures per a les campanes.
• Beget
A part de Camprodon, la població més coneguda i visitada és Beget, tot i que és la cinquena pel que fa a nombre d'habitants, però l'encant del seu nucli urbà, el seu entorn eminentment forestal, el bon nombre de restaurants, i establiments de turisme rural, la fan molt atractiva pel turisme, ja sigui per passar una jornada festiva o pels amants de la muntanya i les caminades. El que realment diferencia Beget de les altres poblacions és l'esplèndida església romànica de Sant Cristòfol. Una joia de l'arquitectura romànica del segles XII-XIII, formada en una edificació d'una sola nau, amb arcs torals, absis semicircular i un magnífic campanar, com clar exemple del romànic llombard de quatre pisos, separats per frisos de dent de serra. Del seu interior cal destacar la pica baptismal d'immersió de l'època romànica, elegantment decorada i d¡un diàmetre de 1,20 metres. Un altre element a destacar és el retaule, on hi destaca la "Majestat de Beget", una talla romànica policromada de quasi 2 metres d'alçada del segle XII. El nom de "beget" a vegades també "baget" prové del segle X que era nomenat com "Bageto","Begeto" o "Beiedo" entre d'altres. Se'l considera un antropònim de procedència occitana i que podria ésser un diminutiu de "bages", de significat desconegut i d'antiquíssim origen celta. Beget havia estat municipi independent fins l'any 1969 que es fusiona amb el de Camprodon, que ja s'havia ampliat el territori amb la unió del municipi de Freixenet a l'any 1965, i s'hi pot accedir a través de dues carreteres. La primera via és la GIV-5223 que va des del quilòmetre 13,6 Km. de la carretera C-38 de Camprodon a Coll d'Ares, i que passa per Rocabruna fins arribar a Beget. L'altra via, és una carretera innominada, de fet pista rural asfaltada de bon transitar, que va des d'Oix (Garrotxa) fins a Beget, passant per Sant Miquel de Pera. Quan arriba a Beget, pràcticament un quilòmetre abans, hi ha la petita ermita a mà esquerra i a peu de carretera coneguda com de la Mare de Déu del Remei, és a dir, amb el mateix nom del Santuari de la Mare de Déu del Remei de Creixenturri.
La població està situada entre la carena de Ricolta, on el punt més elevat és el Collet del Clotic de 1.018 metres d'alçada i la part baixa de les collades de la Ginebrosa. En aquesta petita depressió geogràfica on és situa Beget a 530 metres d'alçada, hi discórrer la Riera de Beget; un aflunt directe de la Riera d'Oix i que recull les aigües dels entorns com la riera de Salarsa, el torrent de Bellestil o els torrent dels Trulls entres molts altres.
MONESTIR BENEDICTÍ DE SANT PERE DE CAMPRODON
El monestir es va edificar a mitjans del segle X, pels volts de l'any 950 i a l'entorn a l'església parroquial de Sant Pere, un temple existent i que havia estat consagrat a l'any 904. La consagració de l'església en honor a Sant Pere a l'any 904 per part del bisbe de Girona, Serfdedéu, denota que Camprodon ja tenia una població important, que en aquella època formava part del comtat de Besalú, que feia poc havia estat un pagus del Comtat de Girona i que havia estat declarat comtat per decisió de Guifre I, el Pilós comte de Barcelona, Osona, Girona, Urgell, Cerdanya i Conflent. Pels volts de l'any 950 el comte de Besalú Guifré II (c.927-957) va decidir fundar un monestir a l'entorn de l'església de Sant Pere. Per tal de poder-ho fer, havia d'aconseguir els drets sobre la mateixa església i sobre la institució parroquial, i que ho aconseguí del bisbe de Girona Gotmar II a canvi de diferents bescanvis i pagaments.
Els primers monjos eren procedents del monestir benedictí de Santa Maria de Ripoll, els quals van constituir un cenobi encapçalat per l'abat Gaufred, que faria aquesta funció de l'any 948 fins el 957 que seria substituït per l'abat Teodoric. En un principi el monestir ja va comptar en diferents propietats i béns, tals com la parròquia de Sant Cristòfol de Creixenturri, avui coneguda com el santuari de la Mare de Déu del Remei, emplaçada a prop del llogaret de Creixenturri i la Colònia Estebanell o altres, nuclis habitats, boscos i molins. La donació més important fou la feta per Sunifred II, comte de Cerdanya, Conflent i Besalú, quan va fer cessió de la vila rural de Camprodon i de tot el seu terme, al monestir de Sant Pere. Aquest fet va comportar un increment de la població, ja que el cenobi per propis interessos els interessava la repoblació de la petita vila rural de Camprodon. Les propietats i la immunitat davant del bisbe del monestir foren confirmades per una butlla que el Papa Benet VIII (1012-1024), va lliurar personalment al comte de Besalú Bernat I "Tallaferro" a Roma. Aquest hi havia anat entre d'altres afers, per sol·licitar l'expulsió de les monges del monestir benedictí femení de Sant Joan de les Abadesses, davant la disbauxa i esbojarrada vida de les monges portaven a terme, tot i que sembla que el que hi havia era més un interès polític i qüestió personal per part del comte, que un estat de xauxa per part de l'abadessa Ingilberga. L'abadessa Ingilberga era filla bastarda, de comte de Cerdanya, Berga i Besalú, Oliba Cabreta, pare de Tallaferro, per la seva relació extra matrimonial amb Ingilberga de Besora.
El comte Oliba Cabreta era el pare de Testaferro, que a la seva mort a l'any 988 li deixaria el comtat de Besalú, al seu fill Bernat, germanastre de l'abadessa. Durant el segle XI, el monestir de Sant Pere de Camprodon fou pròsper durant anys, però també en va passar altres de magres, principalment per la seva vinculació i relació embolicada d'interessos i tripijocs de diferents estaments comtals i eclesiàstics. Teòricament aquest desgavell va acabar quan Bernat II, comte de Ripoll i Besalú, va decidir vincular el monestir de Sant Pere amb el de Moissac. El monestir de Moissac, un cenobi de Occitània, formava part de l'Ordre de Cluny. L'ordre de Cluny era una congregació benedictina, que tenia com a objectiu principal reformar l'estatus de l'ordre i aplicar amb rigor la Regle de Sant Benet que s'havia afeblit des de la seva formulació en el segle VI. El monestir de Moissac pertanyia a aquesta congregació i el seu abat sembla era parent del comte de Besalú, fet que devia propiciar la vinculació. Moissac és una població occitana que actualment pertany a la regió de Migdia-ripolless i es troba a 340 Km. de Camprodon. Aquesta relació fou tensa durant molts anys, fins i tot segles, ja que un dels principals problemes era que els abats no eren escollits pel cenobi de Sant Pere de Camprodon, sinó pel de Sant Pere de Moissac, i per tant, o eren occitans o francesos, i si en alguna ocasió a la mort de l'abat era escollit un de nou de la comunitat de Camprodon, aquest era destituït. Finalment a l'any 1314, l'abat de Moissac va accedir que els abats de Sant Pere de Camprodon fossin escollits pels mateixos monjos, però segons sembla, va durant poc ja que a l'any 1363, un altre cop imperà la centralització de les decisions des de Moissac.
Durant el regnat de Pere III, el Cerimoniós o el del "Punyalet" (1319-1387), es van produir guerres com la de la Unió, la guerra dels Genovesos, contra Castella i altres sublevacions. Aquests fets van provocar pèrdues de propietat i decadència en general del monestir, fins el punt d'haver de suplicar a Roma un eximi dels delmes o dècimes que tenia assignat el monestir, i per un període de 20 anys, ja que es veia incapaç d'afrontar el pagament d'aquests impostos. Amb tot, Sant Pere de Camprodon continuava estan sota la jurisdicció de Sant Pere de Moissac, que a l'any 1460 va fer-hi una visita els seus delegats, els quals van veure que el monestir havia caigut en decadència, que bona part dels edificis havien estat molt afectats pel terratrèmol de 1428, que molts dels monjos vivien en el poble i no respectaven les regles de l'ordre, disposant de rendes pròpies no comunes i, que el seu nombre estava per sota dels dotze monjos, per tot plegat, Moissac es va començar de desentendre de Camprodon. A l'any 1592 Sant Pere de Camprodon va obtenir per part del Papa Climent VIII la seva independència i va entrar a formar part de la congregació de Tarragona. Durant el segle XVII el monestir no va aixecar cap, sinó tot el contrari, els monjos ja no vivien ni podien fer-ho al monestir degut al seu deteriorament. La situació es va agrejar per la Guerra dels Nou Anys (1688-1697) on Catalunya es veié implicada. Les tropes franceses a l'any 1689 estaven a Camprodon i van fer servir el monestir, o el que quedava d'ell, de residència pels soldats i la seva cavalleria. Progressivament la decadència del monestir, va comportar el ressorgiment de la parròquia de Santa Maria de Camprodon, al marge d'altres disputes que mantenien de feia anys. Una modalitat de l'actual església de Santa Maria, sembla ja existia a l'any 1017, que fou construïda per les necessitats espirituals de la gent del poble, ja que la utilització de Sant Pere destorbava a la comunitat monacal. D'aquesta manera, Sant Pere fou exclusiva del monestir i Santa Maria per la gent del poble. El cop de gràcia de la seva definitiva desaparició fou durant el Trienni Liberal (1820-1823). A l'any 1820 i sota la Secretaria d'Estat de Evaristo Pérez de Castro y Colomera, es va aprovar la reforma del clergat regular i per tant la supressió de convents i la secularització, per tal d'augmentar les rendes de l'Estat a través de la incorporació dels béns.
Com que aquesta norma no va ésser d'immediat compliment, sinó que fou previst que la seva aplicació fos gradual i durant molts anys, va permetre que els monjos encara restessin en el monestir per un període de quinze anys, és a dir, fins 1835. Monestirs centenaris com el de Pobles, Santes Creus, Sant Francesc, Sant Josep, Sant Agustí, el Carme de Barcelona, els convents de Sant Cugat del Vallès, Sant Jeroni de la Murtra, els de caputxins de Mataró, d’Arenys i d’Igualada i les cartoixes d’Escaladei i de Montalegre, foren saquejats i incendiats. Davant aquest panorama de tràgics d'incendis de monestirs i convents, i la mort de molts religiosos, els monjos de Sant Pere de Camprodon espantats pels esdeveniments, van decidir fugir a França. El monestir de Sant Pere de Camprodon després de 885 anys desapareixia definitivament de la història de la Vall de Camprodon.
ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA
Des del principi de l'aglomeració urbana de Camprodon, l'església parroquial havia estat la de Sant Pere, un temple ja existent abans del segle IX i que fou consagrat a l'any 904 per part del bisbe de Girona, Serfdedéu. Quan pels volts de l'any 950 el comte de Besalú Guifré II (c.927-957) va decidir fundar un monestir a l'entorn de l'església de Sant Pere, fet que va aconseguir després d'aconseguir els drets sobre la mateixa església i sobre la institució parroquial, assolint-t'ho del bisbe de Girona Gotmar II a canvi de diferents bescanvis i pagaments. Els primers monjos eren procedents del monestir benedictí de Santa Maria de Ripoll, els quals van constituir un cenobi encapçalat per l'abat Gaufred, que faria aquesta funció de l'any 948 fins el 957 que seria substituït per l'abat Teodoric. El fet que l'església de Sant Pere fos parroquial, i per tant emprada per la població, i al mateix temps fos el temple del monestir, va originar certs inconvenients, sobre tot a la comunitat de monjos, per la seva manca de recolliment i d'interferència amb la seva vida monacal. D'aquesta manera, es va fer necessari que la població disposés d'un temple d'oració i litúrgia exclusivament pels feligresos camprodonins i camprodoniques, tot i que en certa manera la gestió fos portada pel monestir, però en edificis separats.
No es coneix la data exacta de quan es va començar a construir, només es té constància documental de la seva existència a l'any 1017, per tant, és possible que es comencés a construir a principis del segle XI, com una petita església dedicada a Santa Maria per part del monjos benedictins i en els seus terrenys on hi havia a prop el cementiri. Aquesta petita església sembla fou restaurada o ampliada a l'any 1096, fet que succeiria al llarg dels segles en diferents ocasions, fins a convertir-la en una església de dimensions considerables que és la que actualment es pot admirar. Durant els anys entre 1710 al 1722 s'hi va fer una ampliació molt considerable al construir la capella dels Dolors, certament amb unes dimensions molt poc corrents, ja que més que una capella, sembla més pròpiament una altre església adossada a la nau principal.
En la capella dels Dolors, un dels elements més venerats és l'arqueta de Sant Patllari o Pal·ladi, també conegut com Batllori d'Embrun. És un cofre destinat a guardar les relíquies del sant de la Gàl·lia de finals dels segle V, i que avui és el patró de Camprodon, festa que es celebra cada dia 21 de juny. A l'entorn de Sant Patllari hi ha una llegenda: " Diuen que uns monjos benedictins van decidir anar a Embrun (Embrun, Ambrun en occità, és una població situada en els Alps francesos a uns 140 km. de Grenoble), per a poder disposar de relíquies de Sant Patllari i dur-les al seu monestir. No les devien poder aconseguir, o sigui que les furtaren. Les van col·locar en una caixa lligades a l'espatlla d'un ase, i en el trajecte del viatge havien de passar per Camprodon. Quan arribaren a la rodalia de Camprodon, l'animal no va voler continuar el camí, per molt que els monjos insistiren i de ben segur estomacaren. L'animal tossut com un ase, que és el que era, es va rebolcar per terra, on van efluir tres deus d'aigua, lloc on segons la tradició, és on avui hi ha la Font de Sant Patllari. L'ase, marrà i masell com ha d'ésser un bon ruc, no va voler continuar el viatge, i va entrar a Camprodon donant giragonses per tot arreu, i és de suposar que al darrera el monjos estovant al pobre animal. Es diu que va passar davant de l'església de la Mare de Déu del Carme, la que hi ha a la plaça del Carme, després pel davant de l'església de Santa Maria i, final es va aturar davant de l'església monacal de Sant Pere. Els monjos que ja devien tenir el bot ple d'anar amunt i avall o el veure que l'ase no es movia de davant l'església de Sant Pere, devien entendre que Sant Patllari, volia quedar-se allà, tal com va ésser, fins l'any 1740 que el monestir fou saquejat i portat a França, però es va recuperar a l'any 1484, quedant a l'església de Santa Maria on encara hi roman".
De l'església parroquial de Santa Maria consolidada com a tal, als primers anys del segle XI, pràcticament ja no en queda res. Fou a partir del segle XIII quan es comença a construir el temple de grans dimensions preludi de l'actual. La nau central acabada al segle XVI és molt àmplia, amb una volta central única reforçada per grans arcs torals, compensats a més, pels existents en l'exterior de l'edifici. A l'any 1677 es va acabar la volta del presbiteri on hi ha l'altar i es va construir la sagristia; posteriorment es faria la capella dels Dolors. A banda i banda de la nau central hi ha diferents capelles dedicades a Sant Victor, al Sagrat Cord, a la Sagrada Família, a Sant Josep o la del Roser, entre d'altres. En el transsepte esquerra s'hi mostra un exposició d'art litúrgic. Els documents fotogràfics mostren que l'altar disposava d'un magnífic i sumptuós retaule gòtic, tot una meravella artística, el qual fou cremat a l'any 1936 pel bergants revolucionaris, brivalls i llecs destructors del patrimoni artístic i documental català, llegat d'incalculable valor històric dels nostres avantpassats.
SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DEL REMEI
Després de poc més d'un parell de quilòmetres d'haver deixat Sant Pau de Segúries i en direcció cap a Camprodon, entre en veïnat de la Ral i la Colònia Estevenell, es pot visualitzat a mà dreta en direcció al paratge de Creixenturri, un espectacular edifici amb dues vistoses torres esveltes acabades amb punxa; és el santuari de la Mare de Déu del Remei, dins el municipi de Camprodon. En el paratge de Creixenturri era un lloc on hi havia hagut un castell i tot una sèrie d'edificacions i població activa, que amb el pas dels anys van anar desapareixent. La part més important d'aquests paratges era la comunitat de Sant Cristòfol de Creixenturri, terme o entitat municipal que va passar ja a l'any 1597 a ser sufragània de Camprodon, molt anys després dels terratrèmols que van afectar molt negativament bona part principalmet del Ripollès i la Garrotxa en el segle XV, causant gran destrucció. En la zona on ara hi ha el Santuari de la Mare de Déu del Remei, en el segle XV hi havia hagut l'església parroquial de Sant Cristòfol de Creixenturri, una construcció coneguda la seva existència des de 1169, la qual va quedar totalment destruïda a l'any 1428 arran dels terratrèmols que van fuetejar aquest territori, però que va ésser posteriorment reconstruïda. A l'any 1554 el castell de Creixenturri continuava en estat ruïnós desprès del terratrèmols del segle XV, havent-se convertit en refugi de bandolers. Durant l'any 1554 molts castells que ja estaven en ruïnes, havien quedat en desús o cases que acollien bandoler, foren enderrocades per ordre del virrei de Catalunya, Pedro Afán Enríquez de Ribera y Portocarrero (1554 - 1558), essent el de Creixenturri un d'ells.
En l'oratori del castell s'hi venerava una verge, que era una talla romànica i que es va traslladar a l'església de Sant Cristòfol de Creixenturri, on a partir d'aquell moment seria venerada com la Verge del Remei. Molts anys després, concretament a l'any 1812, la família de Cal Mariner de Sant Pau de Segúries i la família propietària del Sitjar, van impulsar diferents reformes d'ampliació de l'església, que any rere any malgrat les ampliacions, es feia petita per la quantitat de gent que cada cop més hi anava; anys després es va considerar portar a terme una ampliació definitiva, fet que la convertiria en l'actual santuari en honor de la Mare de Déu del Remei. L'obra que començaria a l'any 1849, es va emmarcar en un estil neogòtic, essent encarregat el seu disseny i direcció a l'arquitecte olotí Antoni Masmitjà i de Puig, germà de Joaquim Masmitjà i de Puig, sacerdot que va fundar la congregació de "Missioneres del Cor de Maria".
Avui el santuari de la Mare de Déu del Remei, tot i estar en bones condicions, està molt en desús i només un cop a l'any, el segon diumenge d'octubre, s'hi celebrar un aplec. L'accés al santuari és per la carretera C-38 de Sant Pau de Segúries a Camprodon. A uns 300 metres abans d'arribar a la Colònia Estevenell, cal trencar a mà dreta en direcció al càmping Vall de Camprodon, que un cop travessat el riu Ter a mà dreta hi ha el camí que vorejant el càmping es dirigeix directament al santuari.
VEiNAT I TORRE DE CAVALLERA
Camprodon té una figura geomètrica del seu terme municipal veritablement peculiar i indescriptible de poder-la definir en quan a la seva forma. En la seva part sud-oest s'hi troba el veïnat de Cavallera, un nucli molt disseminat on hi predominen dos edificis singulars: l'església romànica del segle IX, Sant Miquel de Cavallera i la torre de planta quadrada del segle XIII coneguda com Torre Cavallera. Cavallera és un veïnat disseminat que s'hi accedeix a partir de la Colònia Estabanell, situada en el punt quilomètric Km.8 de la carretera C-38 entre Sant Pau de Segúries i Camprodon. En aquest mateix punt hi comença la carretera rural asfaltada que porta a diferent punts del veïnat. El veïnat forma part de la zona est de la Serra de Cavallera que va des del Taga de 2.040 metres fins a tocar el nucli de Camprodon, essent el Torrent de la Molina, l'únic afluent d'importància de la zona, que vessa les seves aigües directament al Riu Ter.
• Sant Miquel de Cavallera Es tracta d'un església romànica situada al veïnat de Cavallera, que té adossades altres edificacions com són la rectoria, el cementiri i altres petites dependències, i està considerada com a Bé Cultural d'Interès Local en el Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una edificació religiosa d'estil romànic que s'esmenta ja en documents a l'any 839, es à dir, des del segle IX i que en els seus origen va formar part dels dominis del Bisbat de la Seu d'Urgell fins el segle XVII, un fet un tant estrany, donat que totes les altres parròquies de la Vall de Camprodon, en aquella època formaven part del Bisbat de Girona. Actualment Sant Miquel de Cavallera com totes les parròquies de la Vall de Camprodon, formen part del Bisbat de Vic.
És una església d'una sola nau amb un absis quadrat i amb volta de canó, tot i que està lleugerament apuntada, que en els seus orígens devia ésser molt simple, ja que el campanar i dues capelles foren construïdes en el segle XVIII. Tanmateix, el campanar actualment ja no existeix donat que per amenaçar de ruïna fou enderrocat, aprofitant les obres d'enderroc per a fer-hi una restauració en diferents part de l'edifici com a la portalada d'entrada i en la sagristia, portant d'aquesta manera l'edifici a un disseny arquitectònic més proper al que havia estat en temps passats.
• Torre de Cavallera
A prop de Sant Miquel de Cavallera, es troba la denominada Torre de Cavallera; una edificació construïda entre els segles XIII i XIV, que sembla que només tenia la funció de guaita, donat que es troba a poc més d'uns 500 metres de la petita vall que forma el Riu Ter, amb camí de pas meridional obligat per arribar a Camprodon. La Torre doncs, sembla haver tingut només una funció de guaita i ni tan sols d'habitatge durant tota la seva història. Es de suposar estava guardada per una petita guarnició destacada, que era l'encarregada de donar avís al castell de Creixenturri distant en línia recta a uns dos quilòmetres a l'altra banda del Riu Ter, dels moviments que passaven pel camí d'entrada a Camprodon per la banda sud. El paratge de Cavallera està documentat arran d'unes vendes des de l'any 911 per documentació del monestir de Sant Joan de les Abadesses, y al llarg de molts anys fou documentat, on també s'hi fa esment d'un castell, que possiblement era la mateixa torre amb alguna dependència avui desapareguda. Al llarg dels segles la Torre de Cavallera va anar passant per moltes mans i propietaris, com el comtat de Besalú, o el mateix en part, Comtat d'Empúries, ja que Sibil·la de Palau, estava casada amb Hug V d'Empúries, i era Vescomtessa de Bas. D'aquest matrimoni van neixer tres fills: Ponç que es quedaria amb el Comtat d'Empúries, Hug que es quedaria el vescomtat de Bas, i Ramon, prior de Catalunya de l'Ordre de l'Hospital i que es quedaria el vescomtat de Bas al morir el seu germà Hug. Anys després, la Torre de Cavallera passaria a mans del rei Pere III, el Gran (1240 - 1285). El punt estratègic de l'enclavament de la Torre de Cavallera devia ésser de molta importància, ja que el mateix rei Jaume II, el Just (1267 - 1327), a l'any 1292 hi va fer posar una guàrdia de 12 homes per tal de vigilar els moviments de la zona.
Amb el temps, la importància de la torre s'aniria esvaint en el temps, com molts altres llocs del territori, per quedar en l'oblit La porta, com moltes torres de guaita i de defensa, no estava a ran de terra, sinó a uns 4 metres d'alçada, i per tant, l'accés havia d'ésser mitjançant una escala mòbil d'accés.
|
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ACDG - Associació Cultural i Divulgativa Gironina - 2010© | Última actualització: novembre 2020 |
 |
|
| Inici - Agenda - Contactar - Salutació - Actes i Esdeveniments - Esport i Natura - Alt Empordà - Baix Empordà - Cerdanya - Garrotxa - Gironès - Pla de l'Estany - Ripollès - Selva - Enllaços - Webmap - Avís legal | |