 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
|||||||||||||
|
|
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
LIDERATGE CONTRA ELS ABUSOS I COSTUMS FEUDALSLa remença o redempció era el tribut que havia de redimir un pagès en cas de voler abandonar el mas i les labors de les terres propietat del senyor feudal. Aquesta obligació que era un dret que aleshores tenien els senyors feudals venia donava pel fet que aquest pagesos o eren persones lliures o estaven sotmeses a la gleva, que era el fet que no es podien separar les propietats de les persones.
Els pagesos per tant eren vassalls que havien de viure a les terres que cultivaven, sense possibilitat de poder marxar sense l’autorització del seu senyor i pagaments de la remença. No podien vendre els seus immobles i, en cas de morir sense testar o sense descendència, una tercera part del seu patrimoni anava a parar a mans del seu senyor. Aquest fet no afectava únicament al pagès, sinó també a tota la seva família i descendència. Però a més, els pagesos estaven subjectes als mals usos; un compendi de normes medievals que els limitaven i els vexaven, com ara: “Intestia” (dret del senyor sobre els pagesos que morien sense testament); “Eixorquia” (dret del senyor sobre els pagesos que morien sense descendència); “Forn” (obligació de coure el pa en el forn del senyor); “Àrsia” (obligació a pagar al senyor els incendis fortuïts); “Dret de cuixa” (dret del senyor a dormir la nit de noces amb la dona); “Jova”(obligació del pagès a treballar pel senyor uns dies determinats de l’any), i així un bon nombre de preceptes que no eren més que una forma cruel d’esclavatge. Com a tot Catalunya, la Vall d’Hostoles no fou exonerada d’aquesta lacra sobre una part de la societat que durà més de quatre segles (1050-1486), i que poca cosa podien fer donat que molts d’aquest usos eren recalçats i convertits en lleis per les Corts Catalanes, en aquella època formades per membres de la noblesa, magnats i alta jerarquia de l’església. Una primera guspira de llibertat no fou fins el 1448 que amb l’aprovació del rei Alfons V, el Magnànim, es pogué desenvolupar un sindicat remença per parlar de l’aboliment d’aquests abusos, evidentment no de forma gratuïta, ja que els pagesos havien de fer aportacions econòmiques al rei pel seu suport que aquest feia a la causa camperola. El que si fou l’inici de la finalització de l’esclavatge medieval fou durant la Guerra Civil Catalana (1462-1472) que enfrontà Joan II d’Aragó amb el seu fill Carles de Viana, la Diputació General (Generalitat) i el Consell de Cent entre d’altres, i que finalitzar amb la Capitulació de Pedralbes a l'any 1472, amb la victòria de Joan II, tot i que ha estat més considerat com una situació de taules, quedant el rei com a cap del principat i que el seguiria el seu fill Ferran II, el Catòlic.
La Vall d’Hostoles fou un dels principals focus de revoltes dels remences en favor de Joan II i la seva esposa Joana, pare i mare respectivament del futur rei Ferran II, el Catòlic. Els remences encapçalats per Francesc de Verntallat, formaren un exercit bàsicament guerriller essent del seu domini i el millor aliat el coneixement de territori muntanyenc com les Guillaries, la Garrotxa, la Vall d’Hostoles i de Bas. La finalització de la Guerra Civil, no va suposar l’alliberament de l’esclavitud de la pagesia com era el seu desig, fet que encara s’agreuja més amb la mort del rei protector Joan II, dit el Sense fe. El seu successor Ferran II, el Catòlic tampoc va donar solució en principi al problema remença, i això provocar una nova postura d’enfrontament amb Francesc de Verntallat (veure article a Vall d'en Bas), que s’inicia amb la segona revolta remença (1484-1486) i tingué, un principi d’esperança amb el Compromís d’Amer de 1485 en què Ferran II el Catòlic es comprometia a donar solució definitiva al problema de la pagesia catalana i actuar activament com a mediador. I així va ésser quan el rei signar conjuntament amb Francesc de Verntallat i divuit síndics representants de la causa remença, la Sentència Arbitral de Guadalupe (Monestir de Càceres) el 21 d’abril de 1486. A canvi d’uns pagaments establerts en les clàusules pactades, progressivament desapareixeria per sempre els mals usos que durant més de quatre segles havien patit els homes i les dones del camp català. . LA PESTA I ELS MASOS RÒNECS Durant més de quatre segles el món rural patí les dures condicions de les lleis, usos i costums medievals, un compendi d’abusos que homes i dones van haver de patir. Aquesta situació de desgràcia no fou la única, una altra fuetada rebé el món rural i la societat de l’època en general en el segle XIV; la pesta o mort.
Procedent de les estepes d’Àsia, i possiblement a través de la ruta de la seda, arribà a Europa, fent estralls segons es creu a un terç de la població, principalment entre 1347 i 1351. Es manifestava de diferents formes tals com, pesta bubònica, pneumònica o septicèmica, i segons la modalitat podia presentar una mortalitat entre el 30 al 100% dels casos, morint els seus posseïdors en un termini entre els quatre i set dies.
La Vall d’en Bas no quedà excloïa d’aquesta plaga, i la seva incidència fou catastròfica per la vall. Molts masos quedaren rònecs durant molts anys, és a dir, abandonats i per tant amb els seus camps erms i deixats de treballar per mort de tota la família. Això provocar una forta disminució d’entrades de bens i pèrdues per tothom, sobre tot pels senyors i l’església, que van veure com disminuïen considerablement el seus ingressos procedents de les explotacions. Aquest fet provocà una contraposició, ja que per una banda alguns senyors es van veure en una posició de feblesa i per tant, moderaren les exigències cap a possibles nous residents per ocupar i treballar els camps, mentre que per una altra banda, altres endurien encara més les condicions per tal que el remença no disposes de recursos per poder-se emancipar, i el fet fou que molts masos quedaren buit i terres sense conrear.
LA VALL D'EN BAS, ENTRE LA PLANURA I ELS CIMS
La Vall d’en Bas és un territori de 90,7 Km2 pertanyent a la comarca de la Garrotxa, essent el tercer en extensió, després de Montagut-Oix i la Vall de Bianya, tots tres amb una superfície molt similar, però en canvi, en població és el segon després d’Olot. El seu paisatge i entorns són de gran bellesa, envoltats per un tipus de muntanya molt divers com el Cingle del Grau, la Serra del Llancers, Serrat de Fontanills, Serra de Freixaneda o la Serra de Murrià, entre altres. Envoltada per diferents cims, destaca sobre tot el Puigsacalm (1.515 m) entre d’altres, com el Puig de Miralles (1.435 m), Puig Corneli (1.362 m), Cap del Pla del Prat (1.312 m), Els Gronys (1.291 m), Puig de la Creu del Rabadà (1.251 m) o Puig de la Bastida (1.249 m) entre diversos més, ja que l’orografia de la Vall d’en Bas és molt variada, anant de canvis tan radicals com d’una vall extraordinària planella amb una cota de 460 metres d’altitud, a cims com el Puigsacalm a 1.515 metres, en poc més d’uns cinc quilòmetres. Bas, coneguda antigament com Sant Esteve d’en Bas, i com a capital de la vall, és troba a tan sols 9 km d’Olot, capital de la comarca, estan la vall situada de tal manera que és nus de comunicacions, i per tant des de la Vall d’en Bas, les rutes en totes les direccions geogràfiques són possibles.
Al nord, es comunica amb Olot, per Les Preses amb la carretera C-152, i també per la GIV-5224 que va a Riudaura i Olot. Al sud, amb la comarca d’Osona a través de la C-153 que passa per uns indrets emblemàtics, com el santuari de la Mare de Déu de la Salut, el Santuari de la Mare de Déu del Far o Rupit, fins arribar a Vic, amb una gran diversitat de paisatges. Per l’est està comunicada amb la C-152/C-63 que arribar a Girona després de passar per Les Planes d’Hostoles i Anglès, entre d’altres. I finalment, per l’oest a través de la C-37 passant els túnels de la Codina i Bracons, s’arriba a Manresa i Solsona. La Vall d’en Bas, tot i ésser el segon municipi més poblat de la Garrotxa, la seva gent es reparteix de manera regular i equilibrada en tot el seu territori La demografia en part concentrada en petit nuclis i la resta disseminada es pot dividir en quatre àrees principalment: Bas, Joanetes, La Pinya i Sant Privat d’en Bas. Dins aquestes àrees demogràfiques hi ha altres veïnats com, Hostalets d’en Bas, el Mallol, Falgars d’en Bas, Puigpardines o Vilallonga, entre d’altres més disseminades i gran quantitat de masos. La unió dels diferents municipis integrats en la Vall d’en Bas ve de l’any 1968, havent estat abans municipis independents com Sant Esteve d’en Bas, Sant Privat d’en Bas, Joanetes i La Pinya. De fet, la unió fou bastant natural ja que part d’aquest territori ja havia format part en antigament del Vescomtat de Bas, que era una jurisdicció feudal del Comtat de Besalú, que amb els seus canvis al llarg de la història va tenir una vida de vuit segles.
Un altre factor és el seu paisatge, immers en les formes i colors, de la vall i els entorns muntanyosos, similars a tots els antics municipis. Des del punt de vista agrícola, la concentració parcel·laria que es va portar a terme als anys 70 per part del “Servicio Nacional de Concentración Parcelaria y Desarrollo Agrario”, va permetre la reunificació de terrenys i reordenació del territori agrícola, a més de la construcció de nous accessos i camins. Aqueste accions van facilitar que propietaris amb varis terrenys de treball, passessin a tenir només un o pocs més, de superfície equivalent, i per tant, amb un gran estalvi de temps, així com un augment de la producció però també de la productivitat, que conjuntament amb la creació de cooperatives, tot plegat va suposar un impuls i equilibri del territori, de la economia i de tota la gent que més indirectament estava vinculada a les labors del caamp i a la comercialització dels seus productes. La pròpia etimologia del territori, ajudà a la seva homogeneïtat. Amb els noms compostos de “Vall” i “Bas”. El mot “Vall” molt emprat en topònims de diferents indrets catalans i que el diccionari de l’ITC ens defineix com a: Depressió allargada i relativament plana, definida per la convergència de dos vessants i que és recorreguda, o ha estat recorreguda, per un curs d’aigua o glacera” i que de fet és en part aquesta part del territori garrotxí. I per l’altra part “Bas”, un mot d’origen llatí “Bassus”, en el sentit de baix o fondària, tot i que altres autors consideren pugui provenir d’una etimologia cèltica com “gwaz” que volia dir riu.
RUTA DEL CARRILET AL SEU PAS PER LA VALL D'EN BAS La Ruta del Carrilet, forma part d’una de les varies rutes conegudes com Vies Verdes de Girona. La Ruta del Carrilet està dividida en dues part: la Ruta del Carrilet I que va des de Olot fins a Girona i la Ruta del Carrilet II que surt de Girona fins arribar al Tinglado en el port de Sant Feliu de Guíxols. La Ruta del Carrilet I surt d’Olot i arriba a Girona, travessant tres comarques: Garrotxa, Selva i Gironès, passant pels municipis de Les Preses, Vall d’en Bas, Sant Feliu de Pallerols, Les Planes d’Hostoles, Amer, La Cellera de Ter, Anglès, Bescanó i finalment Salt, abans d’arribar a Girona.
La Ruta del Carrilet travessa paratges de gran bellesa i clara d’importància paisatgística, ecològica, mediambiental i cultural, iniciant-se a la Zona Volcànica de la Garrotxa fins arribar a la vall del Ter i les deveses de Salt i Girona. Es troba en molt bon estat de conservació i ben senyalitzada, on en molts dels recorreguts és veu afavorida amb l’acompanyament d’afluents d’aigua i verdor forestal, així com camps de conreu i poblacions. Un total de cinquanta set quilòmetres, fàcil de fer per la seva orografia relativament plana amb petites pujades i baixades des de la cota 440 m sortint d’Olot fins a Girona a 70 m i per tant, amb una pendent mitjana d’uns 0,65%.
La seva morfologia planerenca té la seva explicació donat que pràcticament la totalitat del recorregut fou per on hi passava el tren de via estreta que unia Olot i Girona, que fou el medi de transport més popular i ràpid des de 1911 fins a 1969. La proliferació de l’automòbil particular i l’autobús, la millora de les carreteres, les escasses inversions en infraestructures i adequació als nous temps, seguit d’una greu situació econòmica de l’empresa ferroviària, van fer que finalment deixés de funcionar, forçant la seva desaparició.
|
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ACDG - Associació Cultural i Divulgativa Gironina - 2010© | Última actualització: novembre 2020 |
 |
|
| Inici - Agenda - Contactar - Salutació - Actes i Esdeveniments - Esport i Natura - Alt Empordà - Baix Empordà - Cerdanya - Garrotxa - Gironès - Pla de l'Estany - Ripollès - Selva - Enllaços - Webmap - Avís legal | |