contacte  -  mapa web
 
Garrotxa
Inici Agenda Contactar Fires Esport i Natura Alt Empordà Baix Empordà Cerdanya Garrotxa Gironès Pla de l'Estany Ripollès Selva
Contactar
 
 
Garrotxa
Les Planes d'Hostoles
Montagut i Oix
Riudaura
Sant Feliu de Pallerols
Vall d'en Bas
INFO COMARCAL
Consell Comarcal de la Garrotxa
Garrotxa Jove
Consell Esportiu de la Garrotxa
Turisme Garrotxa
LES ALTRES COMARQUES
Alt Empordà
Baix Empordà
Cerdanya
Gironès
Pla de l'Estany
Ripollès
Selva
 

Sant Feliu de Pallerols

LA VALL D'HOSTOLES, UN TERRITORI FARCIT D'HISTÒRIA I VERDOR

Situat en l'extrem nord-oest de la Vall d'Hostoles, Sant Feliu de Pallerols es caracteritza per ésser un territori verd, majestuós en les seves vistes i on la seva vegetació juntament amb les seus afluents d'aigua li donen un paisatge que incita al seu recorregut a peu per tal de descobrir cadascun dels seus racons.

En el municipi de Sant Feliu de Pallerols i discorren diferents afluents tot i que no essent abundosos, si li donen el recolzament a un paisatge verd, com la riera de Sant Iscle, i diferents recs i torrent. El més important de la vall, el riu Brugent que neix per la zona de la Serra del Corb i dels Saiols a partir de diferents torrents, fins a la desembocadura al riu Ter en el Pasteral, passant pels municipis de Sant Feliu de Pallerols, Les Planes d’Hostoles i Amer, després de recórrer 22 quilòmetres en total.

Sant Feliu de Pallerols Sant Feliu de Pallerols Sant Feliu de Pallerols
Coll d'en Bas
Sant Feliu de Pallerols
 
Vall de Sant Iscle

Des dels seus orígens la Vall d’Hostoles havia estat una unitat territorial pertanyent al comtat de Girona, que des del segle IX estava vinculada al comtat de Barcelona, encara que mantenia entitat pròpia en l’existència dels vescomtes de Girona. Durant segles, les terres de la Vall d’Hostoles havien estat administrades per la família Hostoles en nom dels comtats de Girona i Barcelona fins el segle XV.

Sant Feliu de Pallerols Sant Feliu de Pallerols Sant Feliu de Pallerols
Cami de Rocalba
Cami a la Vall de Finestres
 
Paratge volcànic

Aquesta unitat territorial es va fragmentar quan a l’any 1855 Les Planes d’Hostoles, les Encies i Cogolls van mostrar la voluntat de constituir un municipi independent. A l’any 1872 les tres poblacions aconseguiren la segregació, quedant des de llavors la Vall d’Hostoles dividida en dos municipis, d’una banda Sant Feliu de Pallerols i per l’altra Les Planes d’Hostoles, cadascú amb els seus corresponents veïnats.

 

UN TERRITORI DE FONTS I VOLCANS

El municipi de Sant Feliu de Pallerols pertany a la comarca de la Garrotxa i està situat en la part sud de la mateixa. Per tant, part del seu municipi està dins el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, una àrea protegida en aquest cas aprovada pel Parlament de Catalunya per unanimitat segons la Llei 2/1982, de 3 de març, i que va declarà com Paratge Natural d'Interès Nacional de la zona volcànica de la Garrotxa, amb la finalitat d'atendre la conservació de la seva flora, la seva constitució geomorfològica i la seva especial bellesa.

sant Feliu de Pallerols sant Feliu de Pallerols sant Feliu de Pallerols
Font Rocalba
Volcà de Can Tià
 
La Font pobra

Amb el Decret 71/1986, de 13 de febrer, sobre aprovació de la concreció topogràfica dels límits del Parc Natural i de les reserves naturals de la zona volcànica de la Garrotxa, es descriu el perímetre exterior del Parc i les parcel·les i les subparcel·les cadastrals incloses dins les reserves naturals.

Els cinc volcans més representatius de la Vall d'Hostoles són: Volcà de Fontpobra, volcà de Can Tià, Volcà del Traiter (dins Les Planes d’Hostoles), el volcà de Sant Marc i el de Puig Rodó, en el mateix límit amb Sant Aniol de Finestres.

El nombre de fonts naturals, igual que Les Planes d’Hostoles, és molt important amb més de quaranta els punts on es situen al llarg del territori les diferents fonts que brolles aigües que recull la Vall d’Hostoles. En són alguns exemple: Font del Molí Nou, Font de la Torra, Font Grossa, Font del Boix, Font Llapart, entre moltes altres.

 

ELS CASTELLS DE LA VALL D'HOSTOLES: CASTELL DE COLLTORT, DE PUIG-ALDER I D'HOSTOLES

La Vall d’Hostoles disposava per la seva defensa de tres castells: el de Colltort, Puig-alder i d’Hostoles, i que foren nucli i centre del poder feudal al llarg de molts segles, de fet fins l’any 1486 quan Ferran II, el Catòlic signà la disposició coneguda com a Sentència Arbitral de Guadalupe (1486), que posava fi als diferents abusos senyorials tant econòmics com socials, així com als mal usos. Els castells foren nucli de disputes i conflictes, sobre tot el castell de Colltort (avui dins el municipi de Sant Feliu de Pallerols), degut al seu emplaçament, que es trobava en la collada de Colltort en la mateixa línia separadora i defensiva entre els comtats de Girona i Besalú.

El castell d’Hostoles, avui també dins el municipi de Sant Feliu de Pallerols, era el més important dels tres i el més ben comunicat donat que estava a prop de les vies d’accés de la vall, la qual estava sota la jurisdicció de la família Hostoles, que eren alts funcionaris i representants dels comtes de Barcelona en aquestes terres des de finals del segle X.

Castell d'Hostoles, Sant Feliu de Pallerols Castell d'Hostoles, Sant Feliu de Pallerols Castell d'Hostoles, Sant Feliu de Pallerols
Diferents imatges del Castell d'Hostoles

La jurisdicció que es va iniciar amb Miró I d’Hostoles a l’any 1002, quan el comte de Barcelona era Ramon Borrell, que administrà la vall fins l’any 1033 quan el comte de Barcelona ja era Berenguer Ramon I, dit el Corbat. Aquesta administració per part de la saga dels Hostoles va durar uns quatre segles, quan a l’any 1419 el llavors cap de la família Garau de Rocabertí, deixà de tenir la jurisdicció de la vall, tot i mantenir encara la seva administració en favor del rei Alfons V, el Magnànim.

Castell de Puig-alder, Sant Feliu de Pallerols Castell de Puig-alder, Sant Feliu de Pallerols Castell de Colltort, Sant Feliu de Pallerols
Castell de Puig-alder
 
Castell de Puig-alder
 
Castell de Colltort

A partir de 1002 i durant molts anys la propietat del castell d’Hostoles va anar canviant de senyor, on un dels més grans de Catalunya fou, Guillem Galceran de Cartellà (1230-1306), fill d’Ermessenda d’Hostoles i Arnau Guillem de Cartellà. Fou gran guerrer, que va arribar a ésser un dels caps dels Almogàvers lluitant durant els regnats de Jaume I, Pere II, Alfons III i Jaume II, tant a Catalunya com a Sicília.

Batalla del Coll de Panissars
Pere II, el Gran - Coll de Panissars

Va tenir una important actuació en la logística militar contra el francesos, quan aquests comandats pel seu rei Felip III, l’Ardit (1245-1285) i amb el suport i benedicció del Papa Martí IV (1281-1285), van voler castigar Pere II, el Gran (1240-1285) fent una croada contra Catalunya. En aquesta croada els francesos varen patir una humiliant desfeta per part de les tropes catalanes.

D’una banda la destrossa total de la seva flota, en la batalla de les Formigues, petites illes entre Calella de Palafrugell i Palamós, on les naus comandades per l’Almirall Roger de Llúria (1250-1305) van esmicolar la flota francesa amb gran quantitat de baixes i captures.

Coll de PanissarsPer terra, fou a la batalla del Coll de Panissars (30 setembre i 1 d’octubre de 1285), situat actualment entre els límits de l’Alt Empordà i el Vallespir, entre El Pertús i la Jonquera, i a prop del fort de Bellaguarda.

Els croats francesos que havien conquerit Castelló d’Empúries i Roses, entre altres poblacions fins arribar a Girona, es batien en retirada cap el nord, fustigats per les tropes catalanes, patint una gran desfeta en el Coll de Panissars. El rei francès Felip III l’Ardit, no passà de Perpinyà on hi morí el 5 d’octubre de 1285, i que posteriorment seria translladat a Paris on està enterrat en la basílica de Saint Denis.

Guillem Galceran de Cartellà, ja gran es retirà al castell d’Hostoles fins la seva mort a l’any 1306. Al morí, el castell d’Hostoles i propietats passarien a la seva filla Ermessenda i anys després a la seva neta Beatriu de Cartellà, que al morí aquesta ho deixaria al seu fill Guillem Galceran de Cartellà i d’aquest al seu fill Garau de Rocabertí. A l’any 1416 el rei Alfons V, el Magnànim ordena al veguer de Girona prengui possessió dels castells d’Hostoles, Puig-alder i Colltort, concedint el primer privilegi a la Universitat d’Hostoles. Posteriorment passaria a altres mans, de personatges amb molt de renom a la Vall d’Hostoles com Francesc de Verntallat.

 

LA PESTA I ELS MASOS RÒNECS

Durant més de quatre segles el món rural patí les dures condicions de les lleis, usos i costums medievals, un compendi d’abusos que homes i dones van haver de patir. Aquesta situació de desgràcia no fou la única, una altra fuetada rebé el món rural i la societat de l’època en general en el segle XIV; la pesta o mort negra.

Il.lustració en una biblia (1411)
Progressió de la Pesta Negra (1347-1350)

Procedent de les estepes d’Àsia, i possiblement a través de la ruta de la seda, arribà a Europa, fent estralls segons es creu a un terç de la població, principalment entre 1347 i 1351. Es manifestava de diferents formes tals com, pesta bubònica, pneumònica o septicèmica, i segons la modalitat podia presentar una mortalitat entre el 30 al 100% dels casos, morint els seus posseïdors en un termini entre els quatre i set dies.

Mas rònec

La Vall d’Hostoles no quedà excloïa d’aquesta plaga, i la seva incidència fou catastròfica per la vall. Molts masos quedaren rònecs durant molts anys, és a dir, abandonats i per tant amb els seus camps erms i deixats de treballar per mort en molts casos, de tota la família.

Això provocà una forta disminució d’entrades de bens i pèrdues per a tothom, sobre tot pels senyors i l’església, que van veure com disminuïen considerablement el seus ingressos procedents de les explotacions.

Aquest fet provocà una contraposició, ja que per una banda alguns senyors es van veure en una posició de feblesa i per tant, moderaren les exigències cap a possibles nous residents per ocupar i treballar els camps, mentre que per una altra banda, altres endurien encara més les condicions per tal que el remença no disposes de recursos per poder-se emancipar, i el fet fou que molts masos quedaren buit i terres sense conrear.

 

EL NUCLI ANTIC: LA SAGRERA I LA CELLERA DE SANT FELIU DE PALLEROLS

Una sagrera (del llatí “sacraria” o “sacrario”, lloc sagrat), era un espai de 30 passes al voltant de l’església i que era considerat espai inviolable i sagrat sota pena d’excomunió. Aquest concepte ja s’esmenta a l’any 681 en concilis visigòtics, i possiblement ja existia amb anterioritat.

Però fou en el segle XI quan s’establi unes normes més rigoroses i protectores d’aquests espais, quan es va propugnar unes assembles en defensa dels pagesos i població en general contra les actuacions i extorsions feudals; naixia la “La Pau i Treva de Déu”, que es va iniciar en el Rosselló de la mà de l’abat Oliva a l’any 1027, i que posteriorment s’estendria per la Catalunya vella, antic territori de la Marca Hispànica.

Sant Feliu de Pallerols Sant Feliu de Pallerols Sant Feliu de Pallerols
Carrer dels Cantons Estrets
Voltes d'en Brivonet
 
Accés a la sala dels senyors d'Hostoles

Aquest espai sagrat a l’entorn d’esglésies, ermites i monestirs, estava sota la protecció de l’església i no si podien fer actes d’extorsió ni violents, sota pena d’excomunió per part de l’església als autors. En aquests espais on també s’hi situava el camp sant o cementiri, fou l’espai propici perquè en mica en mica la població hi edifiqués les seves morades, per tal de gaudir de la protecció eclesiàstica; aquest fou l’origen de cents de pobles del principat.

Sant Feliu de Pallerols com molts altres, tampoc es va diferenciar i va anar formant-se a l’entorn de la seva església parroquial, dedicada ja a Sant Feliu l’Africà. En el segle XI l’església devia ésser del tipus preromànic i de petites dimensions, com podien ésser les parròquies de Sant Iscle o Sant Miquel, però ja en el segle XIII l’espai a l’entorn de l’església fou superior, ja que de fet aquelles primitives trenta passes quedaven curtes degut a la continua creixença dels edificis i famílies que volien viure sota la protecció eclesiàstica.

Sant Feliu de Pallerols Sant Feliu de Pallerols
Vista antiga i actual del carrer del Torn / Can Serra (1928) - (gentilesa Xavier Romero, Museu de la Postal)

Aquesta voluntat de protecció, no tan sols venia per part de famílies pobres, sinó que els senyors d’Hostoles de la família Cartellà s’hi establí, i continuà fent que la població i edificis de la sagrera continues la seva expansió, ja no tan sols en edificis i habitatges familiars, sinó altres com molins, obradors o tallers.

El creixement de la població i l’expansió de la sagrera va motivar que molts dels edificis ja no poguessin quedar a l’entorn de l’església com en els seus orígens, i per tant, naixés un nou nucli de població, on la protecció vindria donada per la construcció de muralles que encerclessin el nucli urbà.

Part de l’espai de la sagrera, estava dedicat al emmagatzematge de productes i queviures, i l’espai on s’hi guardava el vi, rebia el nom de “celler”, fet que va propiciar que el territori que s’expandia més enllà de la segrega agafés el nom de cellera.

Ja en el segle XIV la cellera de Sant Feliu tenia una forma definida, unes muralles de protecció amb tres portals d’entrada i sortida, tres pous d’aigua, i varis obradors, botigues i tallers d’artesans, que elaboraven, venien o treballaven en feines com teixidors de llana, sastres, sabaters, flequers, carnissers, ferrers o fusters entre d’altres.

 

ELS MOLINS. MOLÍ DE LA CONQUETA

Il.lustració de Vittorio Zonca (1607)
Font: BibliOdyssey

A mesura que la sagrera a l’entorn de l’església parroquial de Sant Feliu quedava cada cop més petita, ja en el segle XII va començar una necessària expansió d’aquest espai, construint-se de mica en mica el que seria la cellera, és a dir, un nou nucli urbà perfectament delimitat per un recinte tancat amb muralles i tres portes principals d’accés.

En aquest àmbit d’expansió va néixer també els diferents obradors, tallers d’artesans i altres instal·lacions més industrials. Una d’aquestes construccions foren els molins; unes instal·lacions que permetien la utilització de la energia hidràulica amb la finalitat de poder moure diferents estris i màquines, i per tant transformar aquesta energia hidràulica en mecànica, facilitant d’aquesta manera el treball i les labors artesanes principalment dedicades a productes tèxtils o d’alimentació com la producció de farina.

La riquesa fluvial de Sant Feliu de Pallerols facilità durant els segles XII al XIV una gran expansió d’aquest tipus d’instal·lacions industrials en diferents parts del municipi, tot i que amb unes instal.lacions molt rudimentàries.

Al llarg i ample dels afluents com el riu Brugent, la riera de la Fàbrega o la riera de Sant Iscle, foren els llocs adients i escollits per tal de fer-hi aquestes construccions, en un nombre molt elevat com: Can Campaneta, molí vell del Brugent, molí Espatllar, El Noc, Can Matas, molí Gros, Can Saderra, Can Norat, Can Manyà o el molí de la Rovira entre molts altres.

La domini dels molins, sobre tot a l’edat mitjana eren propietat i estaven explotats per diferents famílies nobles i senyors de la vall, que tenien els dos ingredients fonamentals, els diners i els clients.

Els recursos econòmics eren fonamentals per la construcció del moli, i els mals usos, ho complementaven pel fet que el senyor assignava quins masos tenien la obligació de portar el gra al seu moli, a part que el senyor també s’apropiava d’una part de la collita; negoci rodó.

Actualment n’hi ha un, el molí de la Conqueta, també conegut com Can Maurici que fa uns anys fou adquirit per l’ajuntament, per donar fe de la seva presència, importància i coneixement de la tecnologia que en aquell temps aquestes industries primitives empraven i, també com a emblema molt característic de una de les més primigènies industries molt vinculades al territori com foren el molins fariners i els molins drapers activats a partir de l’energia hidràulica.

Molí de la Campaneta, Sant Feliu de Pallerols Sant Feliu de Pallerols Molí de la Torra, Sant Feliu de Pallerols
Moli de la Campaneta
El Brugent al seu pas per la Fàbrega
 
Molí de La Torra

Es té coneixement escrit del molí de la Conqueta, des del segle XII que en aquella època estava situat fora del nucli de la cellera i més de la sagrera. S’inicia com a petit molí fariner, accionat com tots els primitius mitjançant l’energia de l’agua, en aquest cas la del riu Brugent al seu pas pel centre de Sant Feliu de Pallerols.

Anys després es converteix en draper, per tornar a ésser fariner posteriorment, tot i que molts molins compaginaven les dos activitats en el mateix edifici. La seva importància durant tots els segles de funcionament era important, ja que va estar funcionant fins els anys 60 del segle XX quan definitivament es va silenciar el seu llarg recorregut i vida industrial.

Diferents imatges del Moli de la Conqueta

El nom de “Conqueta” (conca petita) li ve d’una resclosa d’on prenia l’agua del Brugent a més de disposar d’un fossar o bassa on s’hi situaven els rodets o rotors de la turbina que accionava tot el sistema. Actualment el molí de la Conqueta, està perfectament adequat per poder ésser visitat, disposant d’un trajecte didàctic per tal d’entendre com funcionaven les instal·lacions, la feina dels obrers i els productes que s’hi elaborava dins aquest petit complex industrial, a més de disposar de diferents elements que funcionen i per tant, entendre millor com funcionaven.

+ Informació:  
Evolución tecnológica en los molinos hidráulicos de rodete horizontal (.pdf)

 

EL CAMI RAL I EL NUCLI DE SANT SEBASTIÀ

Sant Feliu de Pallerols
Vista antiga de Sant Sebastià
(gentilesa Xavier Romero, Museu de la Postal)

Els camins rals, eren les vies de comunicació més transitades antigament que unien poblacions o veïnats, previs a la construcció posterior de la carretera.

L’origen del nom no és clar, es podia tractar d’una deformació de la paraula “reial” o també, de “rahal o arahal” que és un arabisme que significa finca o propietat rural, i per tant, camins que porten a terrenys agrícoles.

El camí ral de Sant Feliu de Pallerols, era el camí que unia el nucli urbà amb la capella de Sant Sebastià. Un nou nucli de població amb habitatges a partir del segle XVI situat a mà esquerra del riu Brugent, a poca distància abans d’arribar al pont de pedra de Sant Sebastià.

Des dels seus orígens fou un veïnat dedicat a les activitats industrials i artesanals, on hi havia dos molins importants com el molí Gros i el molí Petit, entre altres activitats principalment dedicades a treballar el ferro com manyans, serrallers o ferradors, entre d'altres.

Dues rescloses estan situades en aquesta zona, precisament a prop del molí Gros i del molí Petit situat més avall, i davant de la capella de Sant Sebastià, un ampli safareig era el nucli del barri on la seva gent hi feia la bugada. També hi ha una petita font, que antigament era més gran i vistosa, coneguda com la Font dels Capellans, avui desapareguda.

Sant Feliu de Pallerols Capella Sant Sebastià, Sant Feliu de Pallerols Sant Feliu de Pallerols
Rasclosa i vista des del safareig
Capella de Sant Sebastià
 
Un barri d'artesants

La capella de Sant Sebastià és un petit edifici, construït en el mateix lloc que segurament hi havia hagut un petit oratori. A partir del segle XVIII es va anar ornamentant en diferent elements, on hi destaca una talla barroca del sant, que va està a punt d’ésser cremada a l’any 1936, però fou finalment amagada i acabada la guerra es va restaurar. En la façana hi ha una petita obertura circular i també, petit campanari en la part superior de l’edifici.

 

EL FIRAL I LA CAPELLA DEL ROSER

Sant Feliu de Pallerols
Vista antiga del Firal
(gentilesa Xavier Romero, Museu de la Postal)

El firal és la plaça més concorreguda de Sant Feliu de Pallerols, on s’hi celebren els mercats, on hi ha l’ajuntament i la capella del Roser, antiga església pertanyent al convent, on les seves dimensions permeten una major concentració de gent durant festes i celebracions.

Fou un espai d’extensió cap a la zona oest de l’antiga cellera, on les cases s’hi van anar construint entre els segles XVI al XVIII, a l’entorn de l’espai on es celebraven fires, d’aquí ve el nom de firal, tot i que també en diferents èpoques ha estat coneguda com Plaça del Prat i també, Plaça Verda.

La importància de l’espai va venir en augment quan progressivament s’hi van anar construint edificis més emblemàtics que propis habitatges com, l’església del Roser, la confraria de paraires i teixidors de llana, un pou de glaç, l’hospital dels pobres o la presó.

Ja en el segle XX el Firal va anar quedant definida la seva forma trapezoïdal amb la plantació d’arbres i sobre tot a l’any 1925 del sortidor central, que serà conegut popularment pels veïns com a “lago”.

La capella del Roser es va començar a construir a l’any 1565, i a partir de 1583 es va anar decorant, tenint cura de la mateixa, els obrers administradors, conjuntament amb una confraria del Roser.

Sant Feliu de Pallerols Sant Feliu de Pallerols Sant Feliu de Pallerols
Font del Firal
 
Fontana del Firal
 
Ajuntament i Capella del Roser
         
Sant Feliu de Pallerols   Sant Feliu de Pallerols   Sant Feliu de Pallerols
Façana d'entradaa la Capella del Roser
 
Retaule el Roser
 
Part posterior de la capella

A l’any 1863 es va rehabilitar i millorar la seva construcció ja que presentava problemes constructius, i pocs anys després s’autoritzà la construcció d’un pont d’accés (avui desaparegut) que comunicava el convent de les Germanes de l’Ordre Tercer de Sant Francesc d’Assis, que era la nova comunitat que tenia cura del petit temple, amb la capella, que tenia l’access pel darrera del retaule.

 

EL BRUGENT AL SEU PAS PER SANT FELIU DE PALLEROLS

Sant Feliu de Pallerols
Riu Brugent al pas per la Conqueta
© Xavier Romero, Museu de la Postal

De les tres poblacions on el riu Brugent hi passa, Sant Feliu de Pallerols, és la única que passa pel mig partint en dos el casc urbà; a Les Planes d’Hostoles i Amer, el riu vorejar el nucli urbà.

El Brugent entra al nucli de Sant Feliu de Pallerols per la Sant Feliu de Pallerols Fàbrega i el parc dels Arbres d’en Casals, per continuar cap a la Rectoria, la conqueta i seguir cap al barri de Sant Sebastià, on passat el pont, el molí Gros i el molí Petit, i després de traspassar diverses rescloses, es rebordoneix de la vila escapolint-se cotes avall al seu pas pel gorg d’en Boix, i continuar així cap a Les Planes d'Hostoles.

El riu Brugent neix pels entorns de la Serra del Corb, proper al coll de Bas i sota els contraforts de la Roca Lladre a 800 metres d’altitud. Rep aigües de diferents rieres i rierols de la vall d’Hostoles, i finalment desemboca al riu Ter, poc metres riu avall de l’embasament del Pasteral, després d’haver recorregut vint-i-dos quilòmetres per la Vall d’Hostoles i la d’Amer, passant pels termes de Sant Feliu de Pallerols, Les Planes d’Hostoles i d’Amer.

El seu fort desnivell passant dels 800 metres als 150 metres d’altitud, fa que la pendent sigui molt pronunciada i per tant, favorable a la instal·lacions de molins, per tal d’accionar mecanismes a partir de l’energia hidràulica. El riu neix en el municipi de Sant Feliu de Pallerols a 800 metres, i quan l’abandona i entra a Les Planes d’Hostoles el seu nivell està a 380 metres, per tant baixa 420 metres, havent recorregut uns set quilòmetres, i per tant amb una pendent mitjana del 6%, permetent en molts trams la construcció de rescloses artificials per a fins industrials.

El riu com alguns dels seus afluents com la Riera de Cogolls, està farcit de gorgs, recloses naturals, olles i saltants d’aigua. Però degut a les seves característiques, ja a partir del segle XII o possiblement abans, es van començar a construir gran quantitat de rescloses, per tal de millorar l’alçada manomètrica de l’aigua, amb la finalitat que aquesta impactés amb força contra els àleps dels rodets de les turbines, podent d’aquesta manera, obtenir energia mecànica a partir de la hidràulica, mitjançat la utilització de mecanismes com engranatges o politges. D’aquesta manera els molins, drapers o fariners, que eren els més importants, disposessin d’una energia neta, eficient i barata.

Arbres d'en Casals, Sant Feliu de Pallerols Sant Feliu de Pallerols Sant Feliu de Pallerols
Parc dels arbres d'en Casals
 
Passera de la Rectoria
 
Riu Brugent i casa dels enginyers
         
Sant Feliu de Pallerols   Sant Feliu de Pallerols   Sant Feliu de Pallerols
Pas per la part posterior del Firal
 
Pas pel pont i el Pesca Llunes
 
Pas per Sant Sebastià

Del riu Brugent ni de bon tros se’n pot fer oblit de la seva riquesa natural pel que fa a la flora i a la fauna. Crancs, llúdrigues o ànecs en són alguns dels múltiples animals que hi viuen; molts tipus de bolets, joncs, llenties d’aigua o creixents, acompanyants per arbres com les alzines o molts tipus de matolls i altres vegetals que en forment la flora. Y com a simbiosi de tot plegat, l’espai natural; uns entorns verds i frescos, on el soroll del curs de l’aigua i les aus, són els únics sons que hom pot escoltar.

 

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT FELIU

Sant Feliu l'Africà

Tot i que la referències d’aquest temple són del 1039, l’actual església no és d’aquesta data, sinó del primer temple que hi havia hagut en el segle XI en la zona de la sagrera i que la malmetí els diferents moviments sísmics que va patir la Garrotxa entre 1427-1428, entre altres indrets de Catalunya, sobre tot el Ripollès i la Cerdanya.

Fou a partir d’aquests desastres naturals quan es va construir una nova església que és l’actual, després de les posteriors ampliacions i reformes que farien possible la seva benedicció a l’any 1631, però encara haurien de passar uns quants anys més per tal de veure enllestida totalment la coberta i el campanar. Cal esmentar que la nova església seria contruida en un angle de 90º respecte a la primera construcció.Sant Feliu de Pallerols

Es tracta d’una construcció amb una sola nau amb diferents capelles adossades dedicades a la Mare de Déu dels Dolors, Mare de Déu de Gràcies, Sant Joan o Sant Josep entre d’altres.

Sant Feliu de PallerolsEl primer retaule de l’altar major fou construït en el segle XVII i en el segle XVIII seria daurat per Ambròs Colobran, pertanyent a una nissaga de pintors i dauradors gironins de gran prestigi iniciada per Bernat Colobran en el segle XVII.

L’embelliment i enriquiment de l’església va anar augmentant i de fet es va mantenir fins el fatídic 36, quan els grups violents d’ignorants i brètols, van destruir gran quantitat de documents i obres d’art de gran valor històric i documental. Acabada la Guerra Civil (1936-1939), es va progressivament dotar i substituir les absències d’objectes per culpa vandalisme.

 

LA LLEGENDA DEL PESCA LLUNES

Sant Feliu de PallerolsPràcticament seria difícil trobar una població sense histories fantàstiques, racons llegendaris, contes, personatges enigmàtics o llegendes.

Els segles d’existència i d’història de moltes poblacions de les comarques gironines han propiciat que al llarg dels temps hagin sorgit aquests tipus d’històries, algunes producte de la imaginació més agosarada i fantasiosa i altres de ben sagú, amb alguns rerefons de realitat, tot i que distorsionat pel pas del temps i la pròpia fantasia popular de la gent.

En aquest aspecte, Sant Feliu de Pallerols no podia ésser diferent, però amb l’afegit que una llegenda a esdevingut un motiu o sobrenom en positiu pels habitants santfeliuencs i santfeliuenques. Per més fidelitat a la llegenda, prenem el que diu la mateixa Casa de la Vila.Sant Feliu de Pallerols

“S’explica, des de temps immemorials, que una nit de cel transparent i de lluna plena, anava un santfeliuenc vorejant el riu Brugent quan va haver d’aturar-se atret per l’encant, mai vist per ell fins aleshores, que li oferia aquell astre que es reflectia en tota la seva plenitud en les aigües encalmades de la riera.

Tan embabaiat en va quedar de la bellesa d’aquella lluna, que molt brillava en la foscor de l’aigua, que il·lusionat, se li acudí pensar que la podia haver i decidí pescar-la amb un cove. Però per més que posés el cove dins l’aigua i l’enlairés ben de pressa no aconseguia ficar-la-hi.

Algú va veure l’espectacle i en to burleta li digué: què voleu fer?  pescar la lluna?. Des aleshores als de Sant Feliu de Pallerols ens diuen “PESCALLUNES”: gent que s’il·lusiona i té somnis, romàntica, amb ambició i molts projectes, gent que no s’atura, que mira sempre endavant”.

 

SANT MIQUEL DE PINEDA, SANTA CECILIA I EL VEÏNAT DE PALLEROLS

El nucli de Sant Miquel de Pineda és molt petit, format només per l’església, la rectoria i un petit cementiri situat a la part del darrera de l’església, a més d’alguns mansos propers disseminats pel seu voltant. Cal esmentar que és un lloc molt transitat donat que pel seu costat hi passa la via verda Olot-Girona, i que en el segle passat era on hi passava també l’antic tren d’Olot.

Sant Miquel de Pineda Sant Miquel de Pineda Sant Miquel de Pineda
Sant Miquel de Pineda
Campanar de l'església
 
Interior de l'església

Actualment la rectoria es troba totalment restaurada i ha estat convertida en un allotjament turístic de tipus rural i casa de colònies amb activitats complementàries, on s’ofereix allotjament i una acurada cuina de la Garrotxa i d’Escòcia, donada la procedència de una de les persones que ho regenta.

L’assentament eclesiàstic està documentat des del segle X, quan era designada com “Pinetta”, i posteriorment en altres documents dels segle XII ja es parla de “Sancti Michaelis de Pineta” i en el segle XVII el temple estava inclòs dins la Vall d’Hostoles, però no com independent, sinó com església depenent o sigui, sufragània del Veïnat de Sant Iscle de Colltort, que es troba a uns quatre quilòmetres de distància.

Sant Miquel de Pineda Ermita de Santa Cecilia, Sant Feliu de Pallerols Ermita de Santa Cecilia, Sant Feliu de Pallerols
La Rectoria de Sant Miquel de Pineda
Ermita de Santa Cecília
 
Façana de Santa Cecília

Aquest estatus de sufragània tenia l’inconvenient que no disposava de rector, i per tant durant molts anys l’estat d’abandó era patent, fins el segle XIX que va ésser declarada parròquia independent, fet que suposà la presència continuada d’un sacerdot que en tingués cura.

A poca distància de Sant Miquel de Pineda, encara no a un quilòmetre en direcció de Sant Miquel cap a Sant Feliu de Pallerols, es troba l’ermita de Santa Cecilia, situada a tocar de la via verda del carrilet. Es tracta d’una església romànica, d’una sola nau amb un absis semicircular amb una sacrista que no es construiria en el mateix moment de l’església, amb un petit porxo lateral i una esplanada davant de la façana. Disposa d’un petit campanar de d’espadanya situat en la part superior central de la façana, només per una campana.

Sant Feliu de Pallerols Sant Feliu de Pallerols Sant Feliu de Pallerols
El Riu Brugent al seu pas per Pallerols
Mas Llapard de Pallerols i la via verda
 
Veïnat de Pallerols

A poca distància més, en direcció a Sant Feliu de Pallerols, després d’haver passat Sant Miquel de Pineda i Santa Cecilia, es troba el veïnat de Pallerols, el qual no es tracte d’un nucli veïnal pròpiament dit, sinó de diferents masos molt antics disseminats pels voltants de les terres de conreu i boscos.

 

SANT ISCLE DE COLLTORT

Banyada la vall de Sant Iscle per la riera del mateix nom, Sant Iscle de Colltort és un petit nucli que es troba en la part nord del municipi de San Feliu de Pallerols, a uns quatre quilòmetres un cop agafat el trencat que hi ha a la carretera C-63 un cop passat Sant Feliu de Pallerols en direcció a Olot.

Adjunt al nom del sant, porta el nom de “Colltort” com a referent de la seva situació geogràfica, conegut des de 1020 amb el nom de “Collotorto” o “Collotortuensi” que significa collada tortuosa. En aquest mateix indret però a uns 890 metres d’altitud es troba el castell de Colltort en la collada del mateix nom.

Sant Iscle de Colltort Sant Iscle de Colltort Sant Iscle de Colltort
Sant Iscle de Colltort
Façana de l'església
 
Porxada de l'església

La seva església antiquíssima, ha sofert amb el pas del temps múltiples transformacions, modificacions, ampliacions i fins i tot amputacions, com la destrucció del seu campanar durant la Guerra Civil (1936-1939), en aquest esdeveniments també s’hi acompanyaren els ornaments, retaules i altres parts del temple.

Actualment, es troba en bon estat, però és potser dels pocs edificis eclesiàstics parroquials que es podrien trobar sense un campanar, ni tan sols dels més simples com són els d’espadanya, de petites dimensions en la majoria de casos, situats en la part superior de la mateixa façana.

L’església disposa d’un porxo a l’entrada del temple i queda molt ben definit una part de l’antiga sagrera situada en el lateral esquerra de l’església.

Sant Iscle de Colltort Sant Iscle de Colltort Sant Iscle de Colltort
Paisatge a Sant Iscle de Colltort
Sant Iscle de Colltort
 
Camí cap al Castell de Colltort

Sant Iscle de Colltort amb una trentena d’habitants censats té un reduït nucli a l’entorn de l’església, i diferents masos disseminats pel seu voltant. La seva geografia és molt agradable, i a partir del nucli, diferents camins porten a indrets molt majestuosos i d’un entorn natural envejable.

Una d’aquestes rutes porta a les ruïnes de l’antic castell de Colltort, en la collada del mateix nom, i d’on es pot baixar fins al volcà de Santa Margarida, ja en el terme municipal de Santa Pau. També es pot accedir a les rutes que porten als volcans de Can Tià o al del Traiter, o a camins que condueixen al Coll de la Serrella o retorn per muntanya a Sant Feliu de Pallerols.

En direcció a la font Pobra, hi ha el camí que es pot accedir a la Vall de Finestres, i cap a Santa Pau, Sant Miquel Sacot o Sant Aniol de Finestres, entre d’altres indrets, com pot ésser el mateix Castell de Colltort. Un camí farcit de vegetació i amb multituds d’elements i formes, que denoten la seva formació volcànica.

 

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE LA FONT DE LA SALUT
Mare de Deu de la Salut, Sant Feliu de Pallerols
Mirador de Mossèn Jaume Borrell del Santuari de la Salut, amb el Pirineu al fons

El Santuari de la Mare de Déu de la Salut és un dels santuaris més emblemàtics i coneguts de les comarques gironines, no tan sols per la gent propera, sinó per forans. Forma part en l’actualitat d’un projecte per part del bisbat de Girona, per tal de donar a conèixer la seva existència i d’oferir al visitant un ventall de serveis on els més principals són l’hostatgeria i la restauració amb una àmplia i gustosa cuina popular.

La Salut, la Mare de Déu de la Salut o la Mare de Déu de la Font de la Salut, són els diferents noms en què la gent coneix el santuari, tot i que per tal d’abreviar el nom es coneix més com La Salut.

Mare de Deu de la Salut, Sant Feliu de Pallerols Mare de Deu de la Salut, Sant Feliu de Pallerols
Diferents imatges de postal del Santuari de la Salut - (gentilesa Xavier Romero, Museu de la Postal)

L’origen del santuari es situa a mitjans del segle XVII. Hi ha dues llegendes a l’entorn d’un pagès de la parròquia de Sant Pere Sacosta, un nucli avui abandonat i proper on es troba el santuari. Aquest pagès dit Joan Carbonès va col·locar una imatge de la verge en un indret conegut com “Rocs del Claparol” on a prop hi havia també una font d’aigua, per tal de suplicar la protecció de les collites o les accions del dimoni, que segons la llegenda, tirava pedres als traginers (antics transportistes) i als vianants que passaven pel camí ral proper i, que era la via de comunicació entre la Vall d’en Bas i la d’Hostoles amb Rupit i Vic.

Mare de Deu de la Salut, Sant Feliu de Pallerols Mare de Deu de la Salut, Sant Feliu de Pallerols
Aplec de la Salut (1912)
 
Gent procedent de Girona a l'estació de Sant Feliu de Pallerols
(gentilesa Xavier Romero, Museu de la Postal)

A partir d’aquella petita devoció i fet, s’hi construí una capella per l’oratòria, que amb la mort d’en Joan Carbonès esdevingué el ritus de fer-hi una missa cada dissabte tal com va deixar en el seu testament i que així va seguir el seu fill. El seu fill, dit també Joan, no tan sols va continuar la devoció del seu pare, sinó que hi feu construir una habitació i el campanar de la capella en la construcció ja existent.

De mica en mica, la devoció va anar arrelant fet que va invitar a que s’ampliessin els espais i edificis adjacents, i s’hi construïssin altres com una cuina, una pallissa, un safareig i una casa que començaria a funcionar com a hostatgeria.

Els devots i pelegrins cada cop més nombrosos, ja no venien ni eren els habitants dels pobles i veïnats propers, sinó que van començar arribar d’altres indrets més allunyats com de l’Osona, la Selva, Collsacabra o altres pobles més distants de la mateixa Garrotxa.

Això va propiciar que l’antic camí ral de la Vall d’en Bas a Vic, l’actual carretera C-153 s’ampliés i facilites d’aquesta manera l’accés de la gent i vehicles al santuari i de retruc millorés l’antiga via de comunicació. El santuari actualment, no es troba a peu de carretera, sinó que disposa d’un accés d’un quilòmetres aproximadament entre el santuari i la carretera, via que aniria amb el temps millorant.

La millora de l’accés i el coneixement que es tenia cada vegada més de l’existència del santuari, van fer que s’incrementés l’afluència de peregrins, actes litúrgics i processons, així com la decoració i l’ornamentació de la mateixa verge i demés dependències.

Santuari de la Mare de Déu de la Salut Santuari de la Mare de Déu de la Salut Santuari de la Mare de Déu de la Salut
La Font de la Salut
 
Mosaïc a l'interior de la font
 
Font i façana del santuari
         
Santuari de la Mare de Déu de la Salut   Santuari de la Mare de Déu de la Salut   Santuari de la Mare de Déu de la Salut
L'hostatgeria
 
L'Altar de l'església
 
Vista de la nau de l'església

La popularitat de l’indret no el lliurà de les lluites i guerres que fuetejaven la comarca, però, acabades aquestes, el santuari continuaria creixent i rebent cada cop més peregrins i visitants. Amb el temps es va ampliar i millorar l’accés, instal·lacions, església i demés dependències; posteriorment a l’any 1935 va arribar l’aigua, la llum i a l’any 1950 el telèfon. Aquestes millores es van veure fins l’any 1984, en què fou tancada l’hostatgeria i per tant, només s’hi van continuar fent les trobades i actes religiosos, però també acompanyats per altres esdeveniments com concursos, sardanes o trobades culinàries de germanor.

Santuari de la Mare de Déu de la SalutSortosament la situació de l’hostatgeria va canviar radicalment quan el Bisbat de Girona, pren la decisió d’adequar en els temps els diferents santuaris marians que disposava, on només s’hi feien les celebracions religioses i altres trobades i poc més.Santuari de la Mare de Déu de la Salut

A partir d’aquí, s’inicia un ambiciós projecte d’adequació i modernitat dotant els santuaris de Nostra Senyora dels Àngels a prop de Girona i municipi de Sant Martí Vell, Mare de Déu de la Salut de Terrades i el mateix santuari de la Mare de Déu de la Salut de Sant Feliu de Pallerols, d’unes modernes instal·lacions on la gastronomia i l’hostatgeria en són els pilars fonamentals, al marge de altres propostes d’activitats molt diverses que s’hi porten a terme al llarg de l’any.

Una sàvia decisió que ha sabut combinar els actes religiosos i populars en els diferents santuaris marians, amb altres de tipus esportiu, cultural, gastronòmic i de lleure. Tot plegat en un marc medi ambiental natural, de benestar i silenci, amb l’incondicional acompanyament del seu únic i sublim paisatge.

+ Informació:  
Santuaris de Girona
Fulletó informatiu sobre "Santuari de Girona" (.pdf)

 

PINTURA, MÚSICA I ESPORT

Aquestes tres disciplines han estat molt lligades a la gent de Sant Feliu de Pallerols i, dels que venien de fora. La pintura fou un art molt extens durant anys al municipi, principalment impulsat per pintors arribats d’altres indrets.

Els seus paisatges, les aigües, les fonts, els camps, boscos o multitud d’elements diferents n’eren motiu per a poder ésser representats en un llenç, sobre tot en la modalitat de pintura aquarel·la.

El més representatiu d’aquest impuls artístic santfeliuenc fou per part d’en Jose Colomer i Comas (1935-2003), un artista que a part de les seves pròpies aptituds com a pintor, va tenir el recolzament familiar i l’aportació del coneixement i la il·lusió per part de molts pintors estiuejants a la vila, que trobaven en els paisatges del seu territori, una font inesgotable d’idees i models.

Progressivament va millorar la tècnica i va estendre la seva obra a partir d’exposicions, fet que va comportar que l’èxit l’acompanyés i a partir de l’any 1968 pugués dedicar-se en plenitud a la pintura.

Típic cartell promocional de l'orquestra
© - Formacions Musicals de Catalunya

Això, li va suposar una dedicació plena a l’art i temps per a poder ampliar les seves exposicions a diferents ciutats, no tant sols de la resta d’Espanya, sinó en moltes ciutats del món. La seva expressió artística, els indrets i paisatges que pintava de caràcter bucòlic, van fer que fons conegut com a “pintor de sentiments”.

Un dels altres fets característics de Sant Feliu de Pallerols és la música, amb una amplia varietat d’aspectes, com poden ésser els propis músics, o constructors d’instruments entre d’altres. La sardana fou el nucli més representatiu de la vocació per part dels músics en generals i dels compositors en particular.

Homenatge a Josep Saderra i Puigferrer
Edició filatèlica 1983

La construcció d’instruments musicals venia de part de la família Llantà, del pare Joaquim Llantà (1849-1916) i del seu fill en Pere Llantà (1891-1944). El primer més dedicat a la fabricació de tibles i tenores, mentre que en Pere era més propens a la elaboració de flabiols, un flabiols que tenien molt de renom per part dels músics de les cobles.

La primera formació musical fou la Cobla Vella, segurament nascuda a l’entorn dels anys 80 del segle XIX de la mà d’en Manel Saderra i Rovira (Sant Feliu de Pallerols,1854-Tortellà,1917). Posteriorment va formar la Cobla Nova pels vols de l’any 1887, per tant a Sant Feliu de Pallerols tenien dues cobles, que posteriorment serien nomenades: La Principal Vella i la Principal Nova, que més tard es fusionarien formant l’orquestra L’Avenç que estaria activa entre els anys 1932 i 1936.

En Manel Saderra amb la seva dona Teresa i els seus deu fills, per raons laborals, ja havia marxat de Sant Feliu de Pallerols per anar a viure a Tortellà, per a treballar en una empresa tèxtil. A Tortellà hi naixeria el seu onzè fill, en Manel Saderra i Puigferrer (Tortellà,1908 - Porqueres,2000) que conjuntament amb el seu germà Josep, aquest nascut a Sant Feliu (Sant Feliu de Pallerols,1883 - Banyoles,1970), serien grans músics, directors i compositors.

Escut de la U.E. HostolesDesprés de la Guerra Civil (1936-1939) que tot ho va trasbalsar, en els anys quaranta torna el fervor musical a la població amb la creació de La Principal de Sant Feliu de Pallerols que duraria fins l’any 1966. Avui Sant Feliu de Pallerols no disposa de cap orquestra o cobla.

El futbol fou l’esport estrella i pioner a Sant Feliu de Pallerols, ja que el seu prolegomen es pot situar a l’any 1908. Posteriorment a l’any 1915 es construiria el primer terreny esportiu en la zona dels arbres d’en Casals, per tant, Sant Feliu de Pallerols ja disposava d’un espai per a poder jugar i un equip, el “Deport Pallarolenc”, el primer equip de la població.Pescallunes

Durant el període entre 1931 i 1936 l’equip es va dissoldre, però a partir del 36 amb un nou camp, canvi de colors i nom de l’entitat, que passaria a dir-se “Unió Esportiva Hostoles” que duraria fins el 1939. Ja dins els anys 40 passa per diferents canvis i millores en les seves instal·lacions, tornant a canviar el nom pel de “Club de Futbol Sanfeliuenc”.

WarClubs RunD’ençà fins el dia d’avui, l’equip amb alts i baixos ha continuat la seva historia iniciada a l’any 1908, on actualment disposa d’un camp de futbol en el paratge del Clot Fondo i carrer del Puig d’en Sala, i amb el nom adoptat a l’any 1936, de “Unió Esportiva Hostoles”, jugant en la temporada 2013-2014 a tercera divisió catalana del grup 17.

Tanmateix, el futbol no ha estat l’únic equip esportiu de la població santfeliuenca, sinó altres disciplines esportives hi han estat presents al llarg dels anys com: atletisme (Club Atletisme Pescallunes), el voleibol, el basquet, grups com Skaldabecs organitzadors d’esdeveniments esportius d’alt nivell com el Warclubs-run o la pedalada BTT Santa Llúcia o també, el món de les motos de la mà del “Motor Club Gas a la Burra”. També cal esmentar l’associació esportiva de la garrotxa, “El Sarró” dedicada a fusionar l’esport amb la natura, en diferents nivells de dificultad.

+ Informació:  
Club Atletisme Pescallunes
Warclubs-run
Pedalada BTT Santa Llúcia
Skaldabecs (Twitter)
Motor Club Gas a la Burra (Facebook)
Associació Esportiva de la Garrotxa, El Sarró (Blog)

 

VIES VERDES: RUTA DEL CARRILET

La Ruta del Carrilet, forma part d’una de les varies rutes conegudes com Vies Verdes de Girona. La Ruta del Carrilet està dividida en dues part: la Ruta del Carrilet I que va des de Olot fins a Girona i la Ruta del Carrilet II que surt de Girona fins arribar al Tinglado en el port de Sant Feliu de Guíxols.

La Ruta del Carrilet I surt d’Olot i arriba a Girona, travessant tres comarques: Garrotxa, Selva i Gironès, passant pels municipis de Les Preses, Vall d’en Bas, Sant Feliu de Pallerols, Les Planes d’Hostoles, Amer, La Cellera de Ter, Anglès, Bescanó i finalment Salt, abans d’arribar a Girona.

Sant Feliu de Pallerols Sant Feliu de Pallerols Sant Feliu de Pallerols
Diferents vistes de la Ruta del Carrilet al seu pas per Sant Feliu de Pallerols
         
Sant Feliu de Pallerols   Sant Feliu de Pallerols   Sant Feliu de Pallerols
Diferents vistes de la Ruta del Carrilet al seu pas per Sant Feliu de Pallerols

La Ruta del Carrilet travessa paratges de gran bellesa i clara d’importància paisatgística, ecològica, mediambiental  i cultural, iniciant-se a la Zona Volcànica de la Garrotxa fins arribar a la vall del Ter, les deveses de Salt i Girona. Es troba en molt bon estat de conservació i ben senyalitzada, on en molts dels recorreguts és veu afavorida amb l’acompanyament d’afluents d’aigua i verdor forestal, així com camps de conreu i poblacions.

Un total de cinquanta set quilòmetres, fàcil de fer per la seva orografia relativament plana amb petites pujades i baixades des de la cota 440 m sortint d’Olot fins a Girona a 70 m i per tant, amb una pendent mitjana d’uns 0,65%.

Diferents imatges del tren d'Olot - (gentilesa Xavier Romero, Museu de la Postal)

La seva morfologia planerenca té la seva explicació donat que pràcticament la totalitat del recorregut fou per on hi passava el tren de via estreta que unia Olot i Girona, que fou el medi de transport més popular i ràpid des de 1911 fins a 1969. La proliferació de l’automòbil particular i l’autobús, la millora de les carreteres, les escasses inversions en infraestructures i adequació als nous temps, seguit d’una greu situació econòmica de l’empresa ferroviària, van fer que finalment deixés de funcionar, forçant la seva desaparició a l'any 1969.

 

 

 

 


Escut de Sant Feliu de Pallerols

Bandera de Sant Feliu de Pallerols
Logo turístic de Sant Feliu de Pallerols
Escut
Bandera
Logo turístic

 

NOMBRE D'HABITANTS (2015)
1.332 Habitants (font: idescat)
GENTILICI
Santfeliuencs, Santfeliuenques
SUPERFICIE DEL MUNICIPI
34,9 Km2
DENSITAT DE POBLACIÓ
38 Hab/Km2
COMARCA
Garrotxa
PARTIT JUDICIAL
Olot
DEMARCACIÓ ELECTORAL
Olot
BISBAT
Girona
CODI POSTAL
17174
MERCAT SETMANAL
Dissabte
COORDENADES GPS
Latitud N 42.078367º - Longitud E 2.508199º
ALTITUD
 
CIUTAT AGERMANADA
No està agermanada
FESTA MAJOR
Pasqua granada
FESTA PETITA
1 d'agost
FESTA DE SANT MIQUEL DE PINEDA
Primer diumenge d'octubre
FESTA DE ISCLE DE COLLTORT
Últim diumenge de setembre
FIRA DE SANTA LLÚCIA
Primer diumenge després del 13 de desembre
   
WEB OFICIAL DE L'AJUNTAMENT
   

 

Ajuntament de Sant
Feliu de Pallerols
El temps a Sant Feliu
de Pallerols
MeteoCat
Trànsit

 

Bibliografia Bibliografia
 

SANT FELIU DE PALLEROLS, Xavier Solà Colomer. Quaderns Revista de Girona. Diputació de Girona, 2002
EL RIU BRUGENT I EL SEU ENTORN, Joan Arnau i Serra. Ajuntament de Les Planes d'Hostoles, 2006
EL TREN D'OLOT, Carles Salmerón i Bosch. Edit.Terminus, Barcelona, 1984
LA VALL D'HOSTOLES I EL RIU BRUGENT, Xavier Solà Colomer i Cristina Bota Cos, Diputació de Girona, 2011

Escrits i Document relacionats
  Catàleg de masies i cases rural de Sant Feliu de Pallerols
Arbres a Sant Feliu de Pallerols (pag. 107-116)
- La Tosca ©
Via verda del Carrilet - Itinerari 23
Internet Internet
 
Gorges de la Garrotxa
Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa
Associació d'Amics del tren Olot-Girona

Ter-Brugent, Escola de futbol

Canals de ràdio i TV local
  Olot TV
Ràdio Les Planes
Revistes, Publicacions, Premsa local i digital
  El Garrotxi
Nació La Garrotxa
Mou-te
Mapes Plànols i Mapes
  Sant Feliu de Pallerols
 
Francesc de Verntallat   FRANCESC DE VERNTALLAT
Vescomte d'Hostoles i heroi remença

El Mallol, 1422
Sant Feliu de Pallerols, 1496

Francesc de Verntallat fou un personatge clau i molt important en el desenvolupament de la història, les accions i la resolució amb final feliç de la greu situació dels pagesos remences que durant més de quatre segles van estar subjectes a diferents lleis abusives i maltractaments, els dits mal usos, per part de la noblesa i estaments de l’època com els senyors feudals, amb el beneplàcit de l’alta jerarquia eclesiàstica.

Nascut en el Mas Verntallat del veïnat de Mallol, de la parròquia  de Sant Privat d'en Bas a l'any 1422, i per tant sota el regnat d'Alfons V el Magnànim (1416-1458), va passar d’ésser d’un pagès benestant, però també subjecte als abusos dels nobles, a cabdill indiscutible de tot el moviment remença en la seva part final, que acabaria amb la Sentència Arbitral de Guadalupe (Càceres) el 21 d’abril de 1486.

Mas Verntallat
Mas Verntallat (actualment)

La família dels Verntallat procedien d’un altre veïnat proper al Mallol, Santa Maria de Puigpardines. El seu pare Francesc i el seu germà gran i hereu Llorenç, encara van conservar el cognom Puigpardines per comptes de Verntallat, però ell sembla que ja emprà sempre el cognom Verntallat per comptes de Puigpardines, àlies Verntallat.

Notar que l’assignació dels cognoms ha evolucionat molt a través dels anys, i una tradició molt arrelada era adquirí com a cognom el nom del mas on es vivia o si s’arribava com a forà o nouvingut, en el cas de casar-se amb la pubilla, l’home prenia el cognom del mas d’arribada. Aquest fet explica que algunes famílies amb el cognom Verntallat, no siguin descendents del cabdill, sinó posteriors propietaris del mas, que avui encara existeix amb el mateix nom, a prop de Les Preses, en direcció al Mallol i Sant Privat d’en Bas.

Es casà amb una pagesa remença, Na Joana Noguer, del Mas Noguer pertanyent a la parròquia de Santa Maria de Batet, avui conegut com el veïnat de Batet de la Serra, que havia estat municipi independent fins l’any 1971 que es va agregar a Olot.

Placa a Francesc de Verntallat
Placa de reconeixement a Francesc de Verntallat en el Mallol

Tot i que el rei Alfons V recolzava un esperit encaminat a l’abolició dels mals usos, autoritzant la creació del Sindicat de Remences i les seves activitats, reflectides sobre tot, en les reunions a diferents pobles on hi havia famílies remences, la forta oposició de la noblesa i senyors feudals va fer que, tot i tenir el recolzament del rei, el propòsit no tirés endavant, fet que va provocar la continuïtat del mal estar i cada cop més, situacions de violència i greus conflictes de relació.

Verntallat líder del moviment remença a la Vall d’en Bas, Vall d’Hostoles, de Santa Pau i Mieres, fou requerit per Joana Enriquez (1425-1468), lloctinent de Catalunya i segona muller de Joan II (1458-1479) per tal que l’ajudés en el setge que patia Girona, que era on havia anat amb el seu fill Ferran (futur Ferran II, el Catòlic) a refugiant-se dels seus enemics. Amb l’atac de les tropes de la Generalitat a Girona, s’inicia la Guerra Civil Catalana (1462-1472), que acabaria amb la Capitulació de Pedralbes, signada a Barcelona el 24 d’octubre de 1472 i on Joan II quedaria com clar vencedor, tot i que no va significar una opressió contra el vençuts.

Joan II d'Aragó o Ferran II, el Catòlic

L’exèrcit de Verntallat i els remences foren clau en el subministrament de queviures a Girona durant el setge i pels constants atacs als enemics del rei, que eren la Generalitat, el Consell de Cent entre d’altres, contraris al rei Joan II i de Joana, ja que aquesta a més, fou considerada instigadora de la mort de Carles de Viana, príncep hereu acceptat per la majoria dels estaments catalans, i fill de Joan II i de la seva primera muller, Blanca I de Navarra (1387-1441).

Castell d'Hostoles
Estat actual del Castell d'Hostoles
i al fons Sant Feliu de Pallerols

La Capitulació de Pedralbes va suposar en principi a més del final de la Guerra Civil Catalana, un brot d’esperança per resoldre definitivament el problema remença que venia des del segle XI, fet que no tan sols va succeir, sinó que la revolta dels pagesos de Corçà, i la restitució del mals usos per part de les Corts de Barcelona a l’any 1481 va fer revifar un altre cop les disputes i revoltes al camp català, iniciant-se la coneguda segona revolta remença on hi entrava en escena un altre personatge lluitador en defensa dels interessos dels pagesos com Pere Joan Sala, cabdill remença més bel·ligerant que Verntallat.

Després de moltes batalles i topades bèl·liques és capturat després de la derrota a la batalla de Llerona (24 de març de 1485), a prop de Granollers del Vallès. El 26 fou portat a Barcelona, on va estar encarcerat i posteriorment executat i esquarterat a Barcelona, essent el seu cap posat en una gàbia i exposat, en els murs proper al Portal Nou durant anys.

Finalment el rei Ferran II, el Catòlic (1452-1516) va prendre una postura més activa en el conflicte, nomenant un interlocutor neutre sense cap vinculació amb les parts, i a més sense cap enllaç amb el Principat de Catalunya, aquest fou Don Iñigo López de Mendoza y Quiñones, comte de Tendilla (1435-1515) reconegut diplomàtic, dialogant i amb dots de negociador.

Després de diferents reunions en diferents llocs de Catalunya, s'arriba a un principi d’acord on es materialitza l’acceptació de l’arbitri reial per part dels remences, el dia 8 de novembre de 1485 en el Monestir de Santa Maria d’Amer.

Placa commemorativa dels remences
Placa commemorativa del principi d'acord
entre els remences i Iñigo López de Mendoza
representant de Ferran II, el Catòlic.
(Plaça del Monestir, Amer)

Finalment, el rei donà compliment a la seva promesa: el 21 d’abril de 1486, en el Monestir de Guadalupe (Càceres) després d’unes dures negociacions entre les parts, on els remences estaven representats per Francesc de Verntallat i 18 síndics més, entre ells Llorenç Espígol, mercader de Sant Feliu de Pallerols que era parent per casori amb una neboda de Francesc de Verntallat, el rei adoptaria la que es coneix com a Sentència Arbitral de Guadalupe, i posaria fi als greuges en contra de la gent del camp català, sobre tot a la Catalunya Vella.

Aquesta disposició tot i que va comportar tot un seguit de mesures de retorns de propietats, usurpacions, pagaments o fins i tot càstigs i penes de mort, va suposar una fita molt important pel camp català.

Els pagesos catalans es convertien de fet a partir del segle XV, en un dels col·lectius més lliures, no tan sols de la península ibèrica sinó de moltes de parts d’Europa, una llibertat personal que en molts d’ells no els hi arribaria fins el segle XVIII o XIX.

Francesc de Verntallat que durant la Guerra Civil Catalana, Joan II ja l’havia nomenat Capità General, fou també designat amb el títol de Vescomte d’Hostoles el 23 d’octubre de 1474, mantenint el domini dels castells d’Hostoles, on havia estat sempre el seu feu principal, tot i que anys després, també hauria de claudicar en algunes de les seves propietats com el mateix Castell d’Hostoles que va haver de retornar.

Monument a Francesc de Verntallat a Hostalets d'en Bas
Monument a Francesc de Verntallat
a Hostalets d'en Bas

Francesc de Verntallat, cabdill del remences, no va poder tornar amb els altres síndics catalans un cop signada la sentència de Guadalupe,  ja que el rei Ferran II el va obligar a viure durant un temps a la Cort castellana.

Temps després va poder retornar a la Vall d’Hostoles, i al final de la seva vida la va passar entre la Cellera fortificada de Sant Feliu de Pallerols i el Mas Claperols.

Moria a l'any 1496, als 74 anys a Sant Feliu de Pallerols, dins un ambient proper, familiar i envoltat dels seus i en la seva terra.

FRANCESC DE VERNTALLAT. CABDILL DELS REMENCES
Freixa Serra, Miquel
Editorial Base, Barcelona, 2010
Wiquipèdia: Francesc de Verntallat
Wiquipèdia: Els Remences
Remences
Josep Maria Garganta i Vila-manyà   JOSEP Mª DE GARGANTA I VILA-MANYÀ
Escriptor, poeta i traductor

Sant Feliu de Pallerols, 1878
Olot, 1928

Neix a Sant Feliu de Pallerols al gener de 1878 on hi viu fins l’any 1891. Era fill de Miquel Garganta Collell i Rosa Vila-Manyà i Rigall ambdós de Sant Feliu de Pallerols, que van tenir dos fills en Josep Mª (1878-1928) i en Lluís i, una filla, la Maria (1880-1909).

La major part de la seva vida la va passar a Olot, ja que quan tenia 13 anys, pocs mesos després de la mort del seu pare a Sant Feliu de Pallerols, la seva família es trasllada definitivament a Olot, anant a viure a Can Morató (actualment a Can Xalegre) a la plaça Mora de la capital garrotxina. A l’any 1897 la família estrena casa en el carrer de Manel Roca, davant els Escolapis, on hi viurà la família Garganta i naixeran els seus fills.

De tota manera Olot no era estrany per ell, des dels deu anys ja hi havia viscut, però en règim d’internat a l’Escola Pia, popularment coneguda com Escolapis, on hi cursà els estudis primaris i una part del batxillerat, que no acabaria.

Malgrat no acabar aquests estudis, la seva capacitat de treball i el seu auto aprenentatge són factors que juguen a favor seu per tal de solidificar la seva formació i nivell cultural; on hi cal afegir la seva passió per la lectura i l’aprenentatge d’idiomes que li permetran en un futur treballar de traductor.

Tot i que la seva obra no és molt extensa, a més de l’inconvenient de viure apartat del món cultural com ara Barcelona, fa que la seva obra passés força desapercebuda en la seva època, a més de viure una època en que la literatura i la poesia catalana comptava amb personatges de gran renom.

Publicació El Deber d'Olot
Setmanari "El Deber" Nº 2
del 9 de gener de 1897

Va viure una època de grans personatges de la literatura catalana, ja siguin escriptors o poetes com: Prudenci Bertrana (1867-1941), Josep Mª Folch (1880-1950), Josep Carner (1884-1970), Caterina Albert “Victor Català” (1869-1966), Pompeu Fabra (1868-1948), Marian Vayreda (1853-1903), J.V.Foix (1893-1987) o el mateix Joan Maragall (1860-1911) entre molts altres.

A l’any 1897 recolzat pel rector Esteve Ferrer, passa a desenvolupar la tasca de director del setmanari olotí  “El Deber”, un setmanari tradicionalista d’acció catòlica que acabava de néixer a Olot escrit en castellà, tot i que s’alterna amb el català i que progressivament es va passant al català per tal de entrar més en contacte amb la realitat de la població, i que fins i tot, canviaria anys després de nom pel “El Dever” anys després.

Era un setmanari que sortia els dissabtes amb continguts d’interès bàsicament locals, però també amb altres noticies de fora d’Olot i comarca. Desapareixeria a l’any 1936 amb l’inici de la Guerra Civil (1936-1939).

Josep Mª de Garganta i va tenir una presència molt activa en el setmanari, no tan sols pel seu càrrec sinó per la participació en diferents apartats amb la publicació d’obres pròpies, comentaris o traduccions d’altres autors. La seva afecció per la literatura i també per la història es fa evident de forma continuada en el seu tarannà redactor.

S'incorporen nous espais dedicats a aquestes disciplines, on hi destaca “L’Hostolench” de poca durada, ja que la primera edició fou editada l’1 d’Octubre de 1899 i l’última l’1 de maig de 1900, i com el mateix titular deia, “Revista mínima d’Història, literatura i Folk-ore”, amb referències esplicites a la Vall d’Hostoles i Sant Feliu de Pallerols en concret, que era la població d’edició que figurava en la capçalera, tot i que era emprés a la Impremta Bonet d’Olot i era un suplement de “El Deber”.

Publicació l'Hostolench
"L'Hostolench" de Sant Feliu de Pallerols
(1899 - 1900)

El dia 24 de juliol de 1901, es casa a la capella de Sant Narcís, de la basílica col·legiata de Sant Feliu de Girona, amb Consol Fàbrega i Arbat, com en Josep Maria, també de Sant Feliu de Pallerols.

Del matrimoni neixen tres fill i una filla: Joan (Olot,1902 - Medellín (Colombia),1973), escriptor, polític i alcalde d’Olot; Miquel (Olot,1903-1988), farmacèutic, i col·laborador de Pompeu Fabra pel que fa a la branca botànica; Josep Maria (Olot,1905 - Torrent,1980), religiós dominicà, teòleg i historiador i finalment, Consol (Olot 1908 - 2009), que durant la seva vida va tenir cura del patrimoni cultural del seu pare i del fons familiar.

Durant un període de set anys, i per problemes de salut deixa la direcció del setmanari, fet que tornarà a l’activitat normal, però només com a col·laborador a partir de 1908, que de fet és quan començà amb més força el seu treball poètic.

Josep Mª de Garganta amb una colla
d'amics d'Olot - © Revista de Girona

Amb altres companys com, Josep Maria Capdevila, el doctor Joaquim Danés i Carles Badia, formen una informal associació literària dita “L'Aglenya de la Garrotxa, on fins i tot tenen un anagrama consistent en una arpa amb una garbella de fajol. Celebraven sessions periòdiques a la font Pedrera, que hi ha al peu del mur de la Torre Sureda d’Olot, on llegien els seus versos i els dels seus autors predilectes.

Fou una època en que treballà als arxius i biblioteca, i també va col·laborar amb “El Fluvià”, una publicació d’Olot de curta durada només amb 52 número editats, iniciant-se el 19 de gener de 1908 i fent l’última publicació el 20 de gener de 1909.

A L’any 1909 fundaria i dirigiria la “Fulla seràfica”, una publicació també d’Olot que feria la seva primera edició el dia 1 d’agost de 1907 i, la última el 4 d’abril de 1913. Era de caire religiós i preceptiva dels principis de Sant Francesc d’Assis, escrita en un català un tant arcaic i fins i tot, en passatges difícils de llegir i entendre.

Fulla Seràfica d'Olot
Fulla Seràfica, Nº 1 Agost 1907

Fou un gran defensor, seguidor i coneixedor de l’Esperanto, que el portà a la presidència al setembre del 1912 del IV Congrés Regional Esperantista de la “Kataluna Esperantista Federacio (Federació Esperantista Catalana) que es va celebrar a Olot.

La KEF era una entitat nascuda a l’any 1910 i desapareguda a l’any 1939, amb un parèntesis  que es va dissoldre en no voler acatar les imposicions anticatalanes i dictatorials del general colpista Miguel Primo de Rivera. A partir de 1982, es fundaria l’Associació Catalana d’Esperanto, que seria la seva successora i encara vigent actualment.

La presència de l’esperanto a Olot va venir a través de l’entitat “Olota Stelo” (Estel olotí) que es va fundar a l’estiu de l’any 1911 i on Josep Mª de Garganta en fou el sots president, i que tenia la primera seu a l’Hospici d’Olot. Va desaparèixer a l’any 1916 en plena I Guerra Mundial.

De Garganta fou un reconegut animador de la vida cultural d’Olot, intervingué en els Jocs Florals i, a l’any 1909 formà part del jurat qualificador en el XXè Aniversari del Certamen Literari-Artístic. A l’any 1910 va col·laborar en l'organització del Museu Biblioteca de la ciutat. Dedicà també part del seu temps a col·laborar en l'organització d'associacions religioses, benèfiques i culturals, i fou un dels fundadors de l’Associació Esperantista d’Olot tal com s’ha esmentat.

Gran placa d'honor i mèrit de la Creu Roja
Gran Placa d’Honor i Mèrit de la Creu Roja, concedida el setembre de 1913 a Josep Mª
de Garganta pels seus mèrits amb l'entitat.
© Arxiu Comarcal de la Garrotxa

Un organisme humanitari al que va estar molt lligat fou a la Creu Roja de la Garrotxa, del qual en fou el primer president de l’entitat. El setembre de 1913 l’assemblea Suprema de la Creu Roja Espanyola li va concedir la Gran Placa d’Honor i Mèrit, la més alta distinció de les vuit que concedeix aquesta entitat humanitària (Ho notifica El Deber, 20 setembre 1913).

A l’any 1910 surt publicat el seu primer llibre de poesia “Arquimesa”. Un recull de poesies cultes amb molts referents mitològics, històrics i literaris.

A l’any 1912 s’edita “Evocacions”. Un llibre molt elogiat pel poeta i amic mallorquí Miquel Costa i Llobera (Pollença,1854 - Palma de Mallorca,1922).

Dins el grup “Aglenya de la Garrotxa” va publicar durant els anys 1915 i 1918, els primers assaigs periodístics a “Vida Olotina”, una publicació quinzenal de caire nacionalista que sortia els diumenges i que va iniciar la seva publicació el 21 de març de 1915 i l’última el 16 de maig de 1919.

L’any 1922 publicà “Hores de col·legi”, un recull de poemes d’influència romàntica on recorda la seva infantesa i la vida escolar en els Escolapis.

Una de les altres facetes fou la de traductor, on fou responsable de versions catalanes d’originals en italià, anglès, llatí, portuguès, francès i romanès que publica en revistes d'Olot i de Barcelona.

Josep Maria de Garganta, va morir a Olot l’1 de maig de 1928, als 50 anys. Quaranta anys després el seu amic, filòsof i escriptor Josep Maria Capdevila i Balanzó (Olot,1892 - Banyoles,1972) publicava gran part de la seva obra i de les millors traduccions per tal de perpetuar la seva memòria.

L’any 1981, els seus fills Miquel i Consol van rebre, en representació de la família, la Medalla d’Argent de la Ciutat d’Olot.

A l’any 1987, l’ajuntament d’Olot i el de Sant Feliu de Pallerols publicarien la biografia de la família, “Els Garganta, homenatge a una família il·lustre” de la mà de publicista, editor i col·leccionista olotí Joan Casulà (Olot,1918-1997).

Publicació l'Hostolenc de Sant Feliu de Pallerols
L'actual Hostolenc, butlletí
d'informació municipal de
Sant Feliu de Pallerols

A partir del 17 de maig de 1986 data de la seva inauguració, la biblioteca de Sant Feliu de Pallerols, porta el nom de “Biblioteca Josep Maria de Garganta”, on també hi cal afegir un altre reconeixement cap a aquest il·lustre santfeliuenc, la disponibilitat d’una publicació municipal en la seva segona etapa i que porta el mateix nom que a l’any 1899, en Josep Maria de Garganta va crear com annexa a “El Deber”, conegut com “L’Hostolenc”.

ELS GARGANTA: Homenatge a una familia il.lustre
Joan Casulà
Edit. Ajuntament d'Olot - Ajuntament de Sant Feliu de Pallerols, Olot, 1987
Ideari d'Art i Cultura
Associació Catalana d'Esperanto
Article a Revista de Girona
Jaume Gascon i Rodà   JAUME GASCON I RODÀ
Periodiste i traductor

Sant Feliu de Pallerols, 1904
Girona, 2005

Fou un home d’una intensa vida, lligada al periodisme, a col·laboracions literàries i a la fotografia, encara que aquesta última disciplina fos més per plasmar amb imatges els seus records i experiències professionals, com dels llocs visitats o personatge amb qui compatir una part de la seva activa vida.

Neix a Sant Feliu de Pallerols el 30 de desembre de 1904 i a l’edat de set anys és a dir a l’any 1911 la seva família es trasllada a Olot, ja que el seu pare treballava de conductor de tren en la “Compañía del Ferrocarril de Olot a Gerona”, el futur tren de via estreta que uniria Olot amb Girona a partir del 14 de novembre de 1911, i on hi treballaria durant 50 anys.

Va estudiar a les Escoles Pies (Escolapis) d’Olot i posteriorment es traslladà a Vic per completar els seus estudis al col·legi dels Germans Maristes.

La Ciutat d'Olot
"La Ciutat d'Olot" edició del 6 d'agost de 1932, recordant la visita que l'Honorable
President Francesc Macià feia a Olot el diumenge 31 de juliol de 1932

A l’any 1920 va anar a viure per poc temps a Barcelona, amb estades que va fer a Lyon (França) i rodalies o més tard a Ceuta, no hi va fer parcialment el servei militar. Quan retorna al cap de pocs dies marxa cap a Paris; tenia vint-i-quatre anys i va estar treballant en un banc, però al mateix temps també fou corresponsal de la publicació barcelonina “L’Opinió”, setmanari republicà i d’esquerres a l’any 1928 i que fou tancat per l’autoritat militar al 1934.

El seu interès pel periodisme també s’havia fet evident en el mateix Olot a partir de les col·laboracions que va fer amb “El Deber”, quan tot just tenia divuit anys, fent una reflexió sobre la vida: néixer, viure i morir en un article dit “Nadalenca” el 30 de desembre de 1922, en una època que també havia participat en la revista “Catalana” de Barcelona.

Revista Catalana de Barcelona
Portada de la revista "Catalana"
una de les moltes que col.laborà Gascon

Feia pocs anys que havia fundat conjuntament amb altres companys d’Olot una altra revista, “Esplais Literaris”, que va començar la seva publicació l’1 de desembre de 1921, fins l’última edició a l’1 de desembre de 1932. Fou una publicació impulsada per una colla de joves olotins denominada “Pomell de Joventut” on es proposen que els tres pilars dels seus ideals serien: Déu, Pàtria i Literatura.

Fou una revista creada arran d’una iniciativa de Josep Maria Folch i Torres (Barcelona,1880-1950), el qual prenen com el punt de referència dels seus ideals. Així ho senyalen en la portada del seu primer número:

“Volen fer extensiva l'obra d'un apòstol del catalanisme; l'obra d'aquell amic del jovent de puja; l'obra, en fi, d'aquell que es diu Josep Maria Folch i Torres, i per això ningú dubtarà al llegir aquestes modestes ratlles que lo que nosaltres ens proposem és constituir un «Pomell de Joventut»; dels qui fins ara n'estava tan mancada la nostra ciutat.

Seria una vergonya per Olot, que al revés de les altres ciutats catalanes, ho hi haguessin alguns joves decidits, que col·laboressin al ressorgiment patriòtic i religiós de la nostra volguda Catalunya.

Doncs nosaltres venim a omplenar aquest vuit, no volguent que sigui dit que en Olot no hi hagi jovent capaç per aquesta bona tasca”.

En aquesta primera edició en Jaume Gascon s’estrena amb un poema titulat “Despertar de matinada”, publicant-hi escrits fins l’any 1923.

En l’època mentre vivia a Barcelona col·labora amb publicacions de contes en la coneguda revista infantil il·lustrada del “Patufet” en la seva primera època (1904-1938) i també en altres publicacions com: “La Esquella de la Torratxa” (1872-1939) o “Borinot” (1923-1927), entre d’altres.

També col·laborà amb la “Revista d’Olot” (1926-1928) que va iniciar amb l’article “El captaire sinobitis” a l’1 de juliol de 1928, i publicaria l’últim, a l’1 de desembre del mateix any, que seria el mateix any en que la Revista d’Olot deixaria d’editar-se.

Col·laboraria en altres publicacions com “La Comarca” (1924-1927) en la seva segona etapa, amb el setmanari republicà i esquerra catalana “Acció ciutadana” (1930-1934) o també en “La Ciutat d’Olot” (1932-1936) on faria interessants articles d’actualitat política tan nacional com europea, fent èmfasi en les activitats del nazisme tant a Alemanya com a Àustria, i també relats o successos d’altres països com França o Hongria.

Via Catalana a Paris, organitzada pel Casal
de Catalunya de la capital francesa

A l’any 1930 estant a Paris, es funda la “Casa de Catalunya” (avui Casal de Catalunya de Paris), on Jaume Gascon és elegit secretari de la Junta Directiva. Durant aquella temporada a Paris, va tenir la oportunitat de conèixer personatges com Francesc Macià (1859-1933) al qual admirava, ja que de jove Gascon era de “Estat Català”, partit nacionalista fundat per Macià i altres al 1922.

També conegué en Ramon Franco, aviador i ideològicament oposat i contrari al seu germà Francisco, a més de molts altres personatges catalans de disciplines varies com la literatura, política, pintura o escultura que vivien a Paris. En Gascon esta a Paris durant 4 anys, després marxa vuit mesos a estudiar a Anglaterra.

A Olot a l’any 1932, aconsegueix plaça de professor de francès, anglès i cal·ligrafia en l’Institut Municipal de secundària, on hi va exercir durant un any i mig. Quan l’Institut passa a l’Estat, aquest no autoritza a fer-hi el batxillerat complert, i per tant no es pot cursar el cinquè i sisè any. D’aquesta manera perd el lloc de treball conjuntament amb altres professors de diferents matèries.

Jaume Gascón i Rodà
Publicitat de l'Academia Gascon
"La Ciutat d'Olot", 1932

En el mes d’octubre del mateix any, obra una acadèmia d’idiomes per l’aprenentatge del francès i l’anglès, a Olot en el carrer Prat de la Riba, que posteriorment traslladaria al carrer de Sant Ignasi. Havia estudiat Magisteri a la universitat de Paris i anglès en la Thompson’s School de Herne Bay, en el districte de Canterbury, comtat de Kent.

Per tant, el seu coneixement pel que fa a les llengues francesa i anglesa era alt, i a Olot sempre es comptava amb ell quan calia la utilització d’alguna de les dues llengües, com ho mostra el fet que l’abril de 1934 va participar activament en l’assistència d’un grup de professors de geografia procedents de la Universitat de Toulouse que van visitar Olot per tal d’estudiar la zona volcànica de la Garrotxa.

Al febrer de 1935 amb la finalitat d’anar Alemanya, torna a marxar cap a Paris, i de la capital francesa cap a Colònia, Leipzig, Munic, per continuar cap a Budapest, i d’allà a Viena. Després seguirien Copenhaguen i sobre tot Berlin, on hi fixaria residència al juny de 1935.

Ambient que Jaume Gascon es va trobar
en la seva estada a Berlin (1935-1937)

Estant a Berlin es va matricular a la Universitat de la capital alemanya on hi cursà llengua i literatura alemanya, obtenint la titulació de mestre d’alemany. Mentre estava a la capital del III Riech enviava escrits i col·laborava en publicacions catalanes com “La Publicitat” (1922-1939) i “La Rambla” (1935-1936).

Durant els viatges, enviava les seves visions, experiències i reportatges a “La ciutat d’Olot” on s’anirien publicant, fins que foren censurats i finalment quan comença la Guerra Civil a l’any 1936, la publicació olotina nascuda a l’any 1932 va desaparèixer.

El fet d’haver estat tant temps i haver estudiat a França, Regne Unit i Alemanya, li va permetre adquirir un alt nivell en les tres llengües, les quals serien de gran ajut i d’una importància imperativa en tota la seva vida personal i sobre tot professional. L’estada a Alemanya fou del 1935 fins el 1937 quan fou deportat, però havia passat anteriorment varis anys a França i Regne Unit.

A l’abril de 1937, mentre estava a Berlin, fou detingut per la Gestapo, notificant-li que seria deportat a Espanya i afusellat, però sortosament no fou així, sinó que la Gestapo el va lliurar a la Falange, i fou portat a La Corunya i empresonat, on sortí en llibertat vigilada a finals del 1939 ja acabada la Guerra Civil (1/4/1939) i tornat cap a Olot.

Inculpat, s’ha de sotmetre a un consell de guerra el 30 de març de 1940 a Girona, on queda deslliurat de culpa en no haver-li trobat cap delicte de sang ni vinculació amb comunistes, anarquistes o altres moviments contrari al Movimiento Nacional.

Acabat el mal tràngol de la detenció per part de la Gestapo, de l’empresonament a La Corunya, del retorn vigilat i del posterior consell de guerra d’on va quedar alliberat.

S’instal·la definitivament a Girona a l’any 1940 on hi realitzarà tasques de traductor i docents en alemany, francès i anglès, a més d’entrar a treballar a l’empresa “Industries Químiques i Tartàriques” que la família Ensesa tenia a Palau Sacosta, municipi que a l’any 1963 passaria a Girona. En aquests anys es casaria amb la dona que havia conegut quan estava a La Corunya.

Els Químics de Palau Sacosta
"Indústrias Quimicas y Tartáricas,S.A." de la familia Ensesa, popularment coneguda com "Els Químics" on hi treballava Jaume Gascon

A partir dels anys 50, amplia la seva àrea de traduccions als llibres, treballant en la traducció de textos que editava la Editorial Destino, fundada a l’any 1942 i que actualment forma part del Grupo Planeta. Algunes de les seves traduccions són d’un alt nivell tècnic com fou la traducció de l’alemany “El coneixement del món físic”; una obra de l’eminent físic alemany Max Planck (1858-1947), pare de la física quàntica. També va traduir gran quantitat de llibres de temàtica sobre tot de caire històric.

L’any 1970 es presenta i aprova les oposicions per obtenir el títol oficial de Traductor i Intèrpret Jurat” del Ministeri d’assumptes Exteriors a Madrid, títol que quatre anys més tard aconseguiria el seu fill en Jaume Gascon.

Cartell de l'exposició homenatge a cinc
escriptors-periodistes gironins, entre els
quals hi havia Jaume Gascon

© Fundació Josep Pla

El santfeliuenc o com el nomena el periodista Xevi Planas, el “Pescallunes Il·lustre”, fou una persona activa, treballadora i que va viatjar molt durant tota la seva vida.

Tot i no tenir els estudis oficials de periodisme, va viure amb intensitat aquesta disciplina, on la narrativa fou el seu eix principal, passant per la poesia i sobre tot, la traducció de moltes obres principalment de caire tècnic i històric.

Jaume Gascon i Rodà
Jaume Gascon i Rodà als 92 anys
© Revista de Girona

Tampoc es pot deixar de banda la seva faceta de fotògraf, que tot i no ésser un professional de la imatge sí li va servir com a eina complementaria i testimonial de caire gràfic dels moments viscuts i compartits amb personatges, que amb més o menys intensitats es va creuar durant la seva dilatada vida.

Jaume Gascon i Rodà, moria a la seva casa del Barri Vell de la ciutat de Girona, a l’any 2005.

MEMÒRIES D'UN PERIODISTA CATALÀ (1904-1940)
GASCON RODÀ, Jaume
Ajuntament d'Olot, Institut de Cultura de la Ciutat d'Olot, 2006
Escola Pia d'Olot
Casal de Catalunya de Paris
Associació de Traductors i Intèrprets Jurats de Catalunya
Entrevista de la Revista de Girona
 ACDG - Associació Cultural i Divulgativa Gironina - 2010©
Última actualització: gener 2016 
 Inici - Agenda - Contactar - Salutació - Actes i Esdeveniments - Esport i Natura - Alt Empordà - Baix Empordà - Cerdanya - Garrotxa - Gironès - Pla de l'Estany - Ripollès - Selva - Enllaços - Webmap - Webs ACDG - Avís legal