MUSEU DARDER

Espai dedicat a la col.lecció Darder i a les Ciències Naturals

Concebre Banyoles sense el reconegut Museu Darder seria difícil d’imaginar, ja que, des de fa més de cent anys, museu i ciutat han mantingut una estreta simbiosi. El Museu Darder de Banyoles fou inaugurat la tarda del diumenge 22 d’octubre de 1916, en el marc de la tradicional Festa Major de Sant Martirià de la ciutat de l’Estany, en un edifici que havia estat construït a finals del segle XIX i que tenia funcions ciutadanes com un servei de correus i les escoles municipals.

Aquest edifici està emplaçat a la plaça dels Estudis, antigament coneguda com a plaça dels Frares, en referència a l’antic convent dels Pares Servites, actualment enderrocat. Els Pares Servites eren religiosos de l’Ordre dels Servents de Maria, ordre catòlic fundat a Florència al segle XIII. Es van establir al nucli de Banyoles a principis del segle XIX, on la seva principal activitat era l’ensenyament.

D’aquí que la plaça actual tingui el nom dels Estudis, en referència a l’escola municipal regentada pels Pares Servites. És precisament en aquest espai on, des de 1916, hi ha el Museu Darder. Els orígens del Museu Darder es remunten a començaments del segle XX i estan estretament vinculats a la figura de Francesc Darder i Llimona (1851-1918), veterinari, naturalista i divulgador barceloní que va tenir un paper destacat en la introducció i difusió de les ciències naturals a Catalunya.

Darder fou un home de mentalitat inquieta, interessat especialment per la zoologia, la taxidèrmia i l’estudi dels animals. A més d’impulsar el museu banyolí, també fou director del Parc Zoològic de Barcelona. Al llarg dels anys va reunir tant en la seva activitat professional com en els seus viatges una important col·lecció d’exemplars animals.

La institució banyolina naixia amb una clara vocació pedagògica: mostrar al públic animals, minerals, objectes etnogràfics i altres testimonis del món natural, seguint una concepció museística pròpia de l’època. Amb el pas de les dècades, però, la concepció dels museus d’història natural va canviar profundament i, per tant, el model basat exclusivament en l’exhibició d’exemplars va donar pas a una museografia més interpretativa, preocupada per explicar els ecosistemes, la biodiversitat i la relació entre l’ésser humà i el territori.

• El negre de Banyoles

Espai dedicat a l'Estany de Banyoles (hidrogeologia, fauna i flora)

El Museu Darder a finals del segle XX va saltar a les portades de diaris locals, nacionals, espanyols i internacionals, per un fet no relacionat amb el món museístic: el cos dissecat d’un home africà que formava part de la col·lecció del museu des de 1916, i del qual mai no s’ha sabut amb certesa absoluta el seu origen, però que fou l’epicentre d’una polèmica desenraonada.

El protagonista fou un tal Alphonse Arcelin, un immigrat haitià, que durant una visita que va fer al Museu Darder es va escandalitzar per la figura de l’africà, i a partir d’aquí es va iniciar una polèmica que va finalitzar l’any 1997, quan l’Ajuntament de Banyoles va decidir retirar-lo de la Sala de l’Home del museu.

Les poques restes (crani i alguns ossos) foren traslladades al Museu d’Antropologia de Madrid i posteriorment enviades a Gaborone (Botswana), que en una cerimònia més de sainet que res més, les restes foren sepultades, tot i que amb certesa absoluta ni tan sols se’n coneixia la procedència; tot plegat, una farisada, atès que només a Europa, n’hi ha un nombre molt elevat d’exemples similars en molts museus.

És possible que el fet que Banyoles fou proclamada una de les subseus olímpiques de Barcelona’92, donés més ressò als mitjans de comunicació, ja que s’estima que durant l’any 1992, el Museu Darder va rebre a l’entorn de les 70.000 visites, tot un rècord.

• Oferta museística actual

Actualment el Museu Darder de Banyoles presenta una àmplia mostra i un contingut didàctic d’alt nivell, que exposa tota la seva col·lecció, amb rigor i mitjançant un ampli desplegament visual, marcadament didàctic i fàcil d’assimilar. Ja dins el segle XXI, i entre els anys 2003 i 2007, tant l’edifici com la pròpia oferta museística, foren objecte d’una profunda remodelació, que és la que actualment es pot visitar.

El museu està dividit en dues grans àrees, la relativa a la col·lecció de Francesc Darder, on s’hi exposen múltiples exemplars d’animals taxidermificats, conjuntament amb altres temes d’interès vinculats a les ciències naturals i antropològiques. Un altre àmbit d’exposició és el dedicat en exclusiva al paratge natural i els entorns de l’Estany de Banyoles, on se centra en la formació de l’estany de Banyoles i del conjunt de la conca lacustre, dins l’àmbit de la hidrogeologia, però també ofereix una àmplia explicació de temes relacionats amb la flora i la fauna del paratge natural, que és molt àmplia i variada, i tot plegat amb una àmplia mostra audiovisual i panells de lectura on s'explica a cada racó les característiques del que es presenta i s'hi exposa, de manera molt acurada.

També disposa d’una sala d’actes i una sala per a exposicions temporals, així com d’un Centre de Documentació-Biblioteca, una sala polivalent i una sala d’investigadors, a més d’una sala audiovisual dedicada al paratge natural de l’estany i a la seva història amb la ciutat, en el mateix pis on hi ha l’exposició dedicada a l’Estany de Banyoles.

+ Informació:

MUSEU ARQUEOLÒGIC COMARCAL

Vista general d'una de les sales del Museu Arqueològic

El Museu Arqueològic de Banyoles, com el Museu Darder, es troba al vell mig de la ciutat, però en aquest cas, s’emplaça en el cor del barri vell, que amb la última remodelació disposa de dues entrades, una al costat de l’antiga muralla de Banyoles, que és la nova, i la de simple, per la que hi ha a la Plaça de la Font.

Una plaça amb regust literari, ja que en aquesta plaça, a la casa coneguda com a Cal Nunci, davant el Museu Arqueològic, hi va fer estada del 18 al 22 de juliol de 1884, Mossèn Cinto Verdaguer, fet que li va permetre conèixer Banyoles i les llegendes de l’Estany, les quals va incorporar al poema “Canigó”.

• Edifici seu del Museu
La constitució del Museu Arqueològic, és posterior al del Museu Darder, però l’edifici que avui l’alberga, és molt més antic i amb molta més càrrega historia a la ciutat, és el conegut edifici, de la Pia Almoina, situat al barri vell de Banyoles. La història de l’edifici, comença molts segles abans de la creació del museu, ja que la Pia Almoina es va bastir aprofitant un conjunt de cases més antigues, algunes de les quals podrien remuntar-se als segles IX-XII.

Durant la baixa edat mitjana, l’espai va adquirir una funció molt destacada en la vida de Banyoles, i des del segle XIV hi va tenir la seva seu la Universitat de Banyoles, l’organisme que governava la vila i que equivaldria, salvant les distàncies, a l’actual Ajuntament.

Cal recordar en la edat mitjana hi havia la universitat de la vila, que era l’entitat que cuidava dels interessos del ciutadans i governava la vila, i la universitat d’estudis, era la comunitat de mestres i alumnes dedicat a estudis superiors, amb els anys la comunitat docents va mantenir fins avui el nom, però la comunitat de la vila, va anar derivant la seva funció i concepte d’ajuntar o reunir els vilatans en vers els seus problemes i preocupacions, d’aquí ve el nom ajuntament (iungere, adiunctare), fet que es va institucionalitzar  en la Constitució de Cadis de 1812.

El nom de Pia Almoina prové, de la institució benèfica que hi tenia la seva seu, on la seva funció era essencialment assistencial, proporcionant pa, roba i ajuda als habitants més necessitats de la vila. El Consell o antiga Universitat de la Vila, hi va romandre fins al 1928, quan l’Ajuntament es va traslladar al seu actual emplaçament en el passeig de la Indústria, i fou en aquest moment que l’edifici començaria a adquirir una nova funció vinculada a la cultura i al coneixement, ja que en aquell mateix any s’hi inaugurava l’Escola d’Arts i Oficis de Banyoles.

Una entitat docent, a partir de la qual es pot dir que s’inicia el prolegomen de l’actual Museu Arqueològic, ja que el alumnes hi van començar a portar peces como capitells, escultures i altres objectes arquitectònics per tal d’ésser emprat en la pràctica i aprenentatge artístic. L’any 1932, es va descobrir la vila romana de Vilauba, en el terme de Camós, fet que va començar a fer pensar en la necessitat de guardar tot el material arquitectònic que s’anava trobant.

Restes de pintures murals

Dins aquest esperit, a l’any 1933, l’Ajuntament de Banyoles va crear una Junta de Museus municipal encarregada de gestionar, entre altres qüestions, les col·leccions arqueològiques, paleontològiques i prehistòriques, que s’anaven trobant, ja no únicament a Vilauba, sinó a altres indrets com les Coves de Serinyà i altres indrets comarcals. Des de la formació de l’Escola d’Arts i Oficis a l’any 1928, quan l’ajuntament va abandonar l’edifici de la Pia Almoina, es van anar acumulant i guardant diverses peces arqueològiques, que es van veure fortament incrementades pels descobriments a diversos indrets de la comarca, que amb la creació a l’any 1933 de la Junta de Museus, es va donar un impuls a la classificació i ordenació del material.

Tota la tasca feta, es va veure activitat un altre com a partir de 1943, amb l’impuls del Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles, configurant-se d’aquesta manera un petit espai museístic visitable al primer pis de la Pia Almoina.La inactivitat fou fruit del trasbals que va viure el país des del febrer de 1936 i sobre tot entre juliol de 1936 fins el 1939, durant la Guerra Civil espanyola, continuant la inactivitat entre 1939 i 1943, degut a la situació de penúria i altres preocupacions que va viure la població i el país enter.

A l’any 1957 deixa l’edifici de la Pia Almoina, l’Escola d’Arts i Oficis, i comença d’aquesta manera una veritable tasca museística, amb classificacions, estudis i amb més inauguracions de sales, algunes de les quals ja s’havien inaugurat a l’any 1949 i 1954, però que a partir de la marxa de l’escola, tot l’edifici ja quedaria sota tutela museística i plenament dedicada a aquesta activitat, fet que, ha promulgat que mai hi hagi hagut una data concreta de inauguració, com va passar amb el Museu Darder, ja que ha estat un museu que s’ha anat desenvolupant a partir d’un capitell o una figura escultòrica per ésser emprada per l’escola d’art.

• El Museu Arqueològic en l'actualitat
En l’actualitat, es pot admirar un museu molt ben conservat, cuidat amb extrema elegància i en un entorn històric de primer nivell, un magnífic edifici exemple del gòtic civil català, amb un espectacular pati central, de planta quadrangular, envoltat a l’altura del primer pis per una galeria d’arcs ogivals amb capitells vegetals de pedra nummulítica de Girona.

Del passat, no només hi ha les pròpies peces arqueològiques i l’edifici en el seu conjunt, sinó que es conserva restes de pintures murals gòtiques i diversos grafits medievals, testimonis de la vida quotidiana dels seus antics ocupants. El Museu Arqueològic de Banyoles, conserva una de les col·leccions arqueològiques i paleontològiques més importants de Catalunya i permet resseguir la història del Pla de l’Estany des de temps remots fins a l’època contemporània, i per descomptat es por admirar la coneguda “Mandíbula de Banyoles”.

• La Mandíbula de Banyoles

Mandibula de Banyoles

La Mandíbula de Banyoles és un fòssil humà descobert l’abril de 1887 pel picapedrer Llorenç Roura, mentre treballava en una pedrera del Pla de la Formiga, a Banyoles, el qual la va trobar a uns quatre metres de profunditat, incrustada en un bloc de travertí.

En Llorenç Roura la va lliurar al farmacèutic i naturalista banyolí Pere Alsius i Torrent, que va reconèixer immediatament la seva extraordinària importància i va començar-ne l'estudi, donat que era farmacèutic de professió, era un eminent coneixedor del coneixement de la prehistòria i l’arqueologia, que juntament amb Francesc Darder, se’n fa esment en l’apartat de personatges de Banyoles.

La peça és una mandíbula humana gairebé completa, encara que li falten parts de les dues branques ascendents, i per tant, el seu aspecte presenta característiques molt arcaiques, especialment l'absència d'un mentó clarament desenvolupat, fet que durant bona part del segle XX va portar els investigadors a relacionar-la amb els neandertals o amb poblacions humanes anteriors als neandertals.

La seva antiguitat també ha estat objecte de debat, i per datacions obtingudes mitjançant tècniques i sèries d'urani i ESR situen actualment el fòssil aproximadament entre 45.000 i 66.000 anys d'antiguitat. Malgrat tot però, més de 135 anys després, continua plantejant preguntes als paleoantropòlegs sobre qui era exactament aquell ésser humà i en quin moment de l'evolució humana va viure.

+ Informació:

PARC NEOLÍTIC DE LA DRAGA

Vista general del Parc Neolitic de la Draga

A la riba oriental de l’Estany de Banyoles s’estén el Parc de la Draga, un dels espais més singulars de la ciutat, on natura, esport i arqueologia conviuen en un mateix paisatge, remarcat tot plegat per la natura de l’estany. L’origen del parc està estretament relacionat amb els Jocs Olímpics de Barcelona 1992, ja que Banyoles va ser escollida com a seu de les proves de rem, tal com es coneix i s’explica en el apartat corresponent, dintre d’aquest portal web com és el Triangle Gironí.

Les obres d’urbanització i enjardinament de l’espai es van iniciar en aquest context i, precisament durant els moviments de terres de 1990, va aparèixer un descobriment que canviaria la història arqueològica de Banyoles.

L’abril de 1990, Joan Abad Arbussé (Barcelona, 1955), membre de l’Associació Arqueològica de Girona, va detectar restes arqueològiques entre les terres que s’estaven retirant, i en les primeres prospeccions, iniciades aquell mateix any, van confirmar que no es tractava d’un jaciment qualsevol.

Sota el parc que s’estava construint hi havia les restes d’un poblat del neolític antic, habitat fa aproximadament 7.000-7.500 anys i que les excavacions posteriors han situat l’ocupació principal entre aproximadament el 5.400 i el 4.900 aC, dins del neolític cardial.

Vista de la zona posterior

La importància de la Draga rau, sobretot, en allò que el medi aquàtic ha aconseguit conservar, ja que una part del poblat es troba avui sota les aigües de l’Estany, mentre que altres sectors són en terra ferma però romanen en contacte amb el nivell freàtic de l’estany. Aquestes condicions humides han impedit que els materials orgànics es descomponguessin com passa habitualment en els jaciments arqueològics, així, a la Draga s’han conservat pilars i elements constructius de fusta, mànecs d’eines, pals cavadors, falçs, restes de cistelleria, cordes i altres objectes vegetals que rarament arriben fins als nostres dies.

Per als antropòlegs i prehistoriadors, aquesta conservació excepcional converteix la Draga en una autèntica càpsula del temps, i avui, el jaciment permet aproximar-se a la vida quotidiana de les primeres comunitats pageses que van habitar aquest territori: agricultura, ramaderia, pesca, recol·lecció, construcció d’habitatges, elaboració d’eines i transformació dels aliments.

Eren comunitats que havien deixat enrere el predomini de la caça i la recol·lecció pròpies de les societats paleolítiques i havien adoptat una nova manera de viure basada en la producció d’aliments. Els habitants de la Draga cultivaven cereals i lleguminoses i criaven animals com bous, vaques, porcs, ovelles i cabres, ocupant el poblat una superfície que les investigacions situen al voltant dels 8.000 metres quadrats i que estava organitzat prop de l’antiga línia de l’Estany.

Les excavacions han permès reconstruir diversos tipus d’estructures i entendre millor com s’organitzava aquell assentament prehistòric, que és el que actualment hi ha, i on es fan periòdicament visites guiades, ja que el recinte, no és accessible lliurament pel públic en general.

Un dels aspectes més fascinants és que, fa més de set mil·lennis, el nivell de les aigües de l’Estany era diferent de l’actual, i per tant, una part de la zona que avui queda submergida formava aleshores una platja i una franja litoral habitable. Amb el pas dels segles, els canvis en el nivell de l’aigua, i les transformacions posteriors del sistema hidràulic de l’Estany, van acabar cobrint aquests espais i van contribuir, paradoxalment, a la extraordinària conservació del jaciment.

L’any 2000 es va posar en funcionament el Parc Neolític de la Draga, amb la voluntat d’apropar aquest extraordinari patrimoni al públic, i per tant, com s’ha esmentat, actualment s’hi poden contemplar reconstruccions de cabanes i d’un graner, així com espais de cultiu experimental, a més de participar en activitats que permeten entendre, d’una manera pràctica i divulgativa, com era la vida quotidiana dels primers agricultors i ramaders del territori banyolí.

+ Informació:

CENTRE D'ART

Vista general d'un de les sales del Centre d'Art de Banyoles

El Centre d’Art de Banyoles és un espais museístic i exposició que es va inaugurar el 27 de març de 2026 i va obrir al públic l’endemà, 28 de març, el qual se troba situat en la mateixa Plaça Major de Banyoles i més concretament en el número 38.

L' emplaçament de l’edifici és l’antic Molí de la Plaça, també conegut com Cal Moliner i Can Teixidor. Hi ha el projecte que properament el centre s’ampliï significativament amb l’afegiment de l’edifici contigu, amb noves obres i peces tant d’escultura com pictòriques, però actualment es mostra la col·lecció que fou donada per Jordi Gimferrer i Garriga a la ciutat de Banyoles, a l’any 2022.

El conjunt està format per 136 obres de tot tipus, bàsicament escultòriques i pictòriques, però que actualment només s’exposen 70 peces en total, amb caràcter semipermanent, pel fet que no està obert al públic en general, tota la setmana, sinó únicament, els divendres, dissabtes i diumenges.

És una exposició de característiques úniques i molt interesant, ja que no és simplement una exposició d’una col·lecció d’art contemporani i pintura catalana, sinó que conter una amplitud artística considerable. S’hi poden trobar obres, Joan Miró, Antoni Tàpies, Pablo Picasso, Antonio Saura, Eduardo Chillida, Miquel Barceló, Marià Fortuny, Josep Llimona entre d'altres de gran renom.

També hi ha representació d'art africà i oriental, així com antiguitats egípcies, gregues i romanes, que fan la delícia del visitant entusiasta amb aquestes restes artístiques tant dispars com originals. L’exposició està distribuïda en una part temporal i l’altre permanent, amb una museografia de gran encert i elegància, on també es pot contempla dins l’edifici el que fou l’antic molí de la Plaça Major o de Cal Moliner.

• Jordi Gimferrer i Garriga

Jordi Gimferrer i Garriga

Jordi Gimferrer i Garriga va néixer a Banyoles el 17 de març de 1933, que tot i ésser llicenciat en Ciències Químiques, les seves dues grans passions han estat sempre l'art i l'escriptura. A Barcelona formà part del grup avantguardista Cicle d'Art d'Avui, vinculat al Cercle Artístic de Sant Lluc, i a Banyoles fou un dels fundadors del grup Presència-63, però també participant en diverses iniciatives culturals banyolines, entre elles la Llotja del Tint i el Club XX.

Durant anys va escriure la secció d'art de la Revista de Banyoles i va col·laborar en publicacions com Presència, Canigó, Recull o Papers d'Art, així com també va escriure sobre artistes i va presentar catàlegs d'autors com Tàpies, Brossa, Ràfols-Casamada, Miró, Saura, Cuixart, Tharrats, Àngel Planells o Benet Costa. Un detall que explica molt bé la seva relació amb l'art contemporani és que va conèixer personalment diversos dels artistes que després entrarien a la seva col·lecció.

La col·lecció no es va formar a partir d'una gran adquisició o d'una herència, sinó al llarg de més de seixanta anys de recerca personal, ja que Gimferrer començà a interessar-se seriosament pel col·leccionisme quan estudiava Química a Barcelona. Visitava habitualment museus i galeries i va establir amistat amb els galeristes que treballaven amb artistes com Picasso, Miró i Tàpies i que el van orientar en les seves primeres adquisicions.

La seva activitat professional també li va permetre ampliar extraordinàriament els horitzons, ya que quan treballava en la indústria tèxtil viatjava sovint per feina, i aquests viatges li van permetre adquirir peces d'art africà, oriental i d'altres cultures, tot plegat és el que avui, en part ja es pot visitar en el nou espai museístic de Banyoles, batejat com Centre d’Art de Banyoles.

+ Informació:

EXPOSICIÓ DE PESSEBRES

Exposició a l'interior de l'església del Monestir benedictí de Sant Esteve de Banyoles		Imatge parcial d'un pessebre, on es pot visualitzar el gran treball minuciós i detallat del seu acabat

Cal esmentar en primer lloc, que l’exposició de pessebres a Banyoles, no disposa d’un ubicació fixe durant tot l’any, i per tant, no es poden admirar aquestes meravelles amb miniatura que amb gran cura i dedicació estan fetes fins l’últim detall; per tant, no es disposa de cap local permanent de l'exposició.

Tanmateix, anualment i en l’entorn i marc interior de l’Església del monestir benedictí de Sant Esteve de Banyoles, es mostra una extensa exposició de pessebres i diorames, així com d'altres elements i representacions relacionades amb les festes nadalenques.

L’Associació de Pessebristes de Banyoles, és una entitat d’una gran activitat relacionada amb tot el món del pessebrisme, ja que no únicament presenta periòdicament en dates nadalenques, una gran mostra representativa d’aquest art tant tradicional català, a la seva ciutat natal, sinó que ha traspassar el seu dinamisme vers altres indrets, per tal, que la seva il·lusió i treball no quedi circumscrit només a Banyoles, sigui que en puguin gaudir molta més gent.

Aquest altres contrades poblacionals han estat espais on s'hi han fet mostres i exposicions, ja sigui en altres municipis gironins, però també, a la Catalunya Nord. Altrament tampoc l'associació es limita a les exposicions i mostres, sinó que fa extensible la seva activitat a altres comeses vinclades en aquest món, com poden ésser els concursos, jocs dels fragments de pessebre, presencies a les escoles i, el que és més important, disposar d’una escola de formació de pessebristes, el que els hi dóna una clara visió de futur i continuïtat, element fonamental perquè una tradició tant arrelada al país no es perdi ni un bocí.

+ Informació: