LA COMARCA DEL PLA DE L'ESTANY

Vista de la Platja d'Espolla (Fontcoberta)

La data del 16 de març de 1988 fou pels habitants d'aquest territori a l'entorn de l'estany i circumdat actualment per les comarques de la Garrotxa, Alt Empordà i Gironès, una data molt significativa.

Parlament de Catalunya aprovava per unanimitat la creació de la comarca que havent-se escartejat diferents noms i denominacions, tals com el Banyolès,  Vall del Terri o Comarca de l'Estany entre d'altres, prendria el nom definitiu de Pla de l'Estany.

El Fluvià al seu pas per Orfes

Un territori que al llarg de temps mil·lenaris havia tingut unes característiques peculiars que el diferenciaven dels territoris que l'envoltaven, mai havia estat considerat com una divisió política comarcal amb autonomia, i per tant, posseïdor d'un fet diferencial, respecte a les altres comarques gironines.

Des dels estudis de divisió territorial en temps de la II República Espanyola a l'any 1933, que es materialitzarien el 27 d'agost de 1936, els onze municipis que avui conformen la comarca del Pla de l'Estany, foren inclosos en aquella época, dins la divisió territorial de la comarca del Gironès.

Des de la seva formació, la comarca del Gironès fou molt criticada per varis estaments i altres sectors civils, ja que es considerava una comarca creada amb un transfons polític, pel fet de que, la capital, en aquest cas Girona, disposés de comarca pròpia.

Fins aleshores, el territori que ara inclou el Gironès, o en la seva major part, formava part de la geografia de la comarca de la Selva, i dintre de la mateixa doncs, s’hi van incloure els onze municipis que en temps posteriors formarien el Pla de l’Estany, tal com és ara.

La lluita per aconseguir un reconeixement comarcal, fou feta al llarg dels anys pas a pas, per diferents col·lectius i persones de manera individual vinculades sobre tot, al món industrial i polític. A finals dels anys setanta, es va iniciar un procés que portaria a l'any 1983 a la creació de la Mancomunitat Intermunicipal de l'Estany que seria l'encarregada de agrupar els onze municipis i que faria gestions, pràcticament pròpies de qualsevol ens comarcal.

• Constitució de la comarca del Pla de l'Estany

Finalment, en la data ja esmentada del 16 de març de 1988, el Parlament de Catalunya, dins la Legislatura III, sota la presidència de Jordi Pujol i Soley (Barcelona, 1939), i essent Conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Molins i Amat (Barcelona, 1945 - 2017) donaria llum verda a la creació de la comarca del Pla de l'Estany.

D'aquesta manera, es feia realitat el somni de molta gent en la creació d'una comarca propia i més propera a la seva gent, costums i paratges natural; oficialment prendria el nom de Pla de l'Estany, després de descartar altres opcions i que estaria formada pels onze municipis que havien participat en la Mancomunitat i en les tastes de la creació comarcal.

Aquests onze municipis amb els seus corresponents pobles i veïnats agregats serien els municipis de Camós, Cornellà del Terri, Crespià, Esponellà, Fontcoberta, Palol de Revardit, Porqueres, Sant Miquel de Campmajor, Serinyà, Vilademuls i finalment, Banyoles que per raons històriques, econòmiques, geogràfiques, demogràfiques i de xarxa de comunicació, en seria la capital. La comarca del Pla de l'Estany, d'aquesta manera quedaba envoltada, seguint el sentit de les agulles del rellotge, és a dir, en sentit rotatori a parti de l'est amb tres comarques gironines: Garrotxa, Al Empordà i Gironès.

En la taula següent es relacionen aquests onze municipis amb els seus agregats que en són molts, repartits en pobles i veïnats integrats en cadascun dels municipis corresponents, on Cornellà del Terri és el que en té més, mentre que Serinyà, el que en té menys.

DES DEL PALEOLITIC ALS VESTIGIS ROMANS

Pere Alsius i Torrent, en les excavacions, estudis i publicacions, fets a varisllocs del Pla de l'Estany

Urna funerària

Els primers indicis de la presencia de l'home, estan referits entre els 2.300.000 a 8.000 anys abans JC, en una època especificada pels paleontòlegs com a paleolític. La primera època en què està dividit el paleolític, és el paleolític inferior, més comunament conegut com l'etapa inicial de l'Edat de Pedra, situat fins l'any 80.000 abans JC. el paleolític mitjà es situaria entre 80.000 i 35.000 anys abans de JC i finalment el superior entre, els 35.000 i 8.000 anys abans de JC, que seria quan s'inicia el període conegut com a època neolítica; un període que es considera de gran evolució ja que l'home passa d'un estatus de nòmada a sedentari amb el naixement de l'agricultura i la ramaderia.

Dins el Paleolític Inferior, es tenen indicis de la presencia de l'home en terres del Pla de l'Estany. Evidentment, l'element més valuós és sens dubte la coneguda "Mandíbula de Banyoles".

Aquesta mandíbula segons els experts va permetre la seva classificació dins l'espècie pre-Neandertal (Homo Sapiens arcaic), pertanyent a una dona, entre 40 i 50 anys, amb una dentadura amb un clar desgast dentari i, possiblement de mort per ofegament aiguós.

La mandíbula fou descoberta l'abril de 1887 pel picapedrer Llorenç Roura en una pedrera de Mata (Porqueres), en una zona coneguda com Pla de la Formiga. Aquest la va portar a Pere Alsius i Torrent (Banyoles, 1839 - 1915), farmacèutic de professió (Farmàcia Can Fina de Banyoles), però també apassionat i gran coneixedor en les disciplines d'arqueologia, geologia i prehistòria locals, que hi va fer els primers estudis i procedir a netejar-la en part.

Després de Pere Alsius al llarg dels anys, la mandíbula fou estudiada per diferents investigadors i científics en paleontologia, l'últim al 2006 i, després de molts estudis sembla que la seva edat es podria situar entre els 73.000 a 59.000 anys. Les característiques geogràfiques de la zona de Banyoles, per la seva abundor d'aigua, frondosa vegetació i fauna salvatge, la devien fer molt atractiva per les diferents tribus prehistòriques; és per això, que dins una reduïda extensió de territori, la seva riquesa i passat prehistòric és molt significatiu.

Els indrets en són molts tals com la Bora Gran d'en Carreras a Serinyà, el Pla d'Usall, el Clot d'Espolla, els Prats Comuns o les coves de Martís entre d'altres. Tanmateix, actualment les dues zones més conegudes pel públic en general i que ha estat sotmeses a una més exhaustives per part dels responsables són:  el Parc de les Coves Prehistòriques de Serinyà i la Draga.

Diferents imatges de l'Arqueoparc de les Coves de Serinyà

El Parc de les Coves Prehistòriques de Serinyà, van ser ocupades per diferents poblacions d'avantpassats prehistòrics, des de principis del paleolític mitjà fins a l'edat dels metalls, és à dir, entre 40.000 a 5.000 aC. Al centre est de l'estany es va localitzar a principis dels noranta, un assentament lacustre (pertanyent o relatiu als llacs) del neolític antic, conegut com La Draga, i que donades les característiques i troballes, es pot considerar com un dels jaciments més interessants d'aquesta època a Catalunya.

Passats els anys, sembla que la zona va continuar habitada. Els Ibers, un conjunt de tribus que bàsicament estaven assentats en la franja mediterrània des de Tarifa fins més enllà del Cap de Creus, foren també habitants dels territoris propers a l'estany. Estaven dividits en un gran nombre de pobles o tribus, les que habitaven Catalunya eren majoritàriament els Cossetans, Ilergets, Laietans, Indigetes i Sordons.

Parc de la Draga (Banyoles)		Vil.la romana de Vilauba (Camós)		Fragments (Coves de Serinyà)

Els Indigetes eren les tribus que més o menys habitaven les zones que avui són les comarques gironines centrals i costeres. Sembla que en la zona on en el segle IX-X s'hi construiria el castell de Porqueres, en el turó on hi ha l'església romànica de Santa Maria de Porqueres. La romanització fa significar un avanç en l'estructura de la repoblació, molts habitants van abandonar els turons per assentar-se a la plana, fet que va suposar el naixement de moltes poblacions actuals i una bona xarxa viària de comunicació per l'època. A prop, començaven a néixer dues grans urbs, Emporiae (Empúries) i Gerunda (Girona).

A prop de Banyoles, una de les excavacions que han tret a la llum un important nucli urbà romà, és la vil·la romana de Vilauba, actualment dins el municipi de Camós. Una vil·la romana datada pels volts del segle I aC, que continuaria activa fins el segle VII dC. i que després de 800 anys seria abandonada, però sense que fos per raons destructives. Sembla que fou molt activa arrel de moltes troballes, com premses per a fabricació d'oli.

EL NOM I L'ESCUT DE BANYOLES

Escut oficial de la ciutat de Banyoles

Hi ha població que certament l'origen i significació del seu nom està envoltat d'un cert misteri que es perd en el temps, però en el cas de Banyoles, sembla que hi ha una certa unanimitat i certesa de l'origen i prolegomen que al llarg dels anys a derivat en el nom actual.

Segons Manuel Bofarull en el seu "Origen dels noms geogràfics de Catalunya" hi ha documentat ja en el segle IX (precepte de l'any 822 de Lluís el Pietós, rei franc i fill de Carlemany) i X. Els topònims per a designar la població eren "Balneolas","Balniolas" i "Banyolas", tot plegat d'arrels llatines de la paraula "Balneolas o Balneolae" que significa "banys o balnearis".

Es possible doncs, tenint el precedent del balneari de la Puda, que en època romana existís uns banys propers a la població, i que originés el nom a partir d'aquest indret tant arrelat com eren els banys termals durant la època de l'Imperi Romà. Hi ha altres poblacions, que el nom actual ha derivat d'aquesta activitat tant romana, com Caldes de Malavella ("Calidis,Caldarios": banys calents) o Aiguaviva ("Aquam, Vivam": aigua corrent, viva).

Hi ha tres aspectes històrics importants a ressaltar dins el segle XX.  El primer és quan a l'any 1920, Alfons XIII (Madrid,1886 - Roma, 1941) atorga a Banyoles el títol de "Ciutat". El segon, a l'any 1976, quan ja en la Transició, després dels 36 anys de règim franquista, li es concedida la autprització de poder catalanitzar oficialment el nom, passant de "Bañolas" a "Banyoles"; finalment a l'any 1983, la ciutat de Banyoles presenta i es dota de l'escut actual de la poblaciól.

L'escut actual de Banyoles, fou aprovat pel decret 284/83 de 16 de juny de la Generalitat de Catalunya. Es un escut amb dues parts: un rombe dividit per una diagonal horitzontal on en la part superior ostenta una "B" de color verd amb fons gris clar i, en la part baixa la senyera catalana. L'altra part, en la part superior del rombe, hi ha la corona mural que simbolitza la ciutat.

SINTESI HISTÒRIC DE BANYOLES

Vestigis del que fou el poderós monestir benedictí de Sant Esteve

Hi ha ciutats i poblacions en general que neixen al peu d’una muntanya, d’altres a la vora del mar, d’altres al voltant d’un castell o d’un camí, o altres a l’entorn, d’una zona rica amb aigua, doncs Banyoles és un d’aquests exemple, i per tant, es podria dir que Banyoles va néixer de l’aigua, i després mils d’anys, avui, l’aigua a Banyoles n’és tot un símbol i un do providencial.

L’Estany de Banyoles, immens mirall d’aigua encaixat entre turons i vegetació, és molt més que un paisatge, ja que al llarg i ample de la seva història ha estat font de vida, de treball, d’energia i de riquesa, condicionant l’agricultura, la indústria i el creixement de la ciutat, i finalment ha convertit Banyoles en un dels indrets més singulars de les comarques gironines; què en seria de Banyoles sense el seu venerat i captivador Estany?

A la riba de l’Estany hi ha la Draga, un dels jaciments neolítics més extraordinaris d’Europa, pel fet de que fa uns set mil anys, quan bona part d’Europa encara vivia en les primeres comunitats agrícoles, un grup de persones es va establir en aquest indret, entre la terra de cultiu i l’aigua. L’aigua va conservar eines, utensilis, estructures de fusta i nombrosos testimonis de la seva vida quotidiana, per tant, La Draga permet mirar directament cap a un passat remot en què l’Estany ja era, com ho seria mil·lennis després, un focus de vida humana i riquesa natural i econòmica.

Molts segles més tard, en plena edat mitjana, tornaria a començar una nova història al mateix territori, ja que a l’any 812, segons la tradició documental, el monjo Bonit va fundar el monestir benedictí de Sant Esteve de Banyoles, i al seu voltant es va anar formant la vila que acabaria convertint-se en la ciutat actual, més o menys, com milers d’altres viles i ciutats van fer arreu d’Europa.

Un dels molts regs que extravasen les aigües de l’estany, en aquest cas, el del Camí de l'Horta

Els monestirs al llarg de la història, principalment durant la edat mitjana, foren centres de cultura, del coneixement, d’estudis i elaboració de manuscrits, molts d’ells de pròpia creació i d’altres, aliens al territori on pertanyien, on la principal labor era la seva traducció. Els monestirs no foren simplement centre d’oració, contemplació i recolliment, sinó que també al llarg dels segles, van ser centres de gran poder econòmic, social i territorial, no únicament a l’entorn del seu assentament, sinó de territoris més allunyats, exercint funcions, moltes vegades més properes a les polítiques feudals i al caciquisme, que les pròpies fundacionals, que eren les espirituals i místiques.

Banyoles no fou diferent a moltes altres poblacions europees, on els monestirs eren nuclis de poder, més econòmic que religiós, però en aquest cas, amb l’afegit que els monjos banyolins, van entendre molt aviat el valor de l’aigua. Van construir una complexa xarxa de recs i canals que permetia conduir, controlar i aprofitar l’aigua de l’Estany, alimentant d’aquesta manera, molins, regadiu de terres i hortes, i alhora afavorint activitats industrials i artesanals; una xarxa hidràulica que en el seu moment fou fonamental per la vida i desenvolupament dels banyolins de l’època, i que encara avui, en forma part del paisatge urbà banyolí, tot i que, l’energia hidràulica, ja no té les funcions laborals d’antuvi.

Així, mentre el monestir dominava la vida de la vila, Banyoles creixia al seu voltant; carrers, places i cases s’anaven configurant com un nucli que conservava la petjada medieval, ja que conjuntament amb aquesta estructura urbana, s’hi va construir el corresponent recinte emmurallat amb caràcter de protecció i defensa. La plaça Major, amb els seus porxos, es convertiria amb els anys, en el cor de la ciutat; un lloc de mercat, espai de trobada, escenari de celebracions i centre de la vida ciutadana, on encara avui és un dels llocs on millor es pot percebre aquella Banyoles que va anar prenent forma durant l’edat mitjana.

La Pesta Negra (1347 - 1353) va fuetejar fortament la població i la seva economia

La ciutat va viure guerres, crisis de tot tipus i períodes de prosperitat, però també epidèmies, com la pesta negra o pesta bubònica del segle XIV i d’altres posteriors, que van representar un cop demogràfic i econòmic molt important per a Banyoles, i no menys que en altres poblacions europees.

Especialment colpidora fou la pesta negra del segle XIV (1347 - 1353), considerada la més devastadora per a l'Europa medieval, la qual va originar nombrosos rebrots durant segles posteriors i on s’estima que Europa va perdre a l’entorn del 30 al 60% de la seva població, amb gran diferència depenent de les zones.

Durant els segles posteriors, i especialment a partir del XVIII, l’activitat comercial i manufacturera va adquirir una nova embranzida, però igual que segles precedents, l’aigua continuava allà, i per tant, continuava essent fonamental per a la vida i la economia de la població, movent molins i fent possible el regadiu, que a través de rec alimentava la força industrial i el cultiu de les hortes.

Banyoles va desenvolupar una important activitat manufacturera i posteriorment, industrial, especialment vinculada al sector tèxtil, on els recs hi van jugar un paper crucial en la infraestructura industrial i urbana, molt abans que ningú parlés de turisme o de patrimoni natural.

El segle XIX va portar una transformació decisiva, no únicament a Banyoles, sinó en moltes altres poblacions, i que es va iniciar amb el procés d'exclaustració i supressió de convents i monestirs, iniciat el 1835 (Real Orden de Exclaustración Eclesiástica del 25 de julio de 1835), i que va continuar amb la coneguda “Desamortització de Mendizábal”, pocs anys després.

La Desamortització de Mendizábal (1836-1837) va consistir en la confiscació per l’Estat i posterior venda en subhasta dels béns de l’Església, especialment dels ordes religiosos, durant el regnat d’Isabel II, on els seus objectius principals foren, obtenir diners per a les arques públiques, molt endeutades, especialment pel finançament de les guerres carlines, reduir el poder econòmic i social de l’Església i dels ordes religiosos, posar terres i propietats al mercat, amb la idea d’augmentar-ne l’activitat econòmica i la productivitat, i també consolidar un nou estat liberal, substituint d’aquesta manera les estructures de l’Antic Règim.

Llibre editat per el Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles, parlant de l'Hospital de Guerra de Banyoles

Banyoles, i més concretament el Monestir benedictí de Sant Esteve, es va veure greument afectat i trasbalsada, per aquest nou estatus governamental, i per tant, a partir d’aquell moment, el Monestir deixava de ser el centre del poder religiós i territorial de Banyoles, i per tant, la vila entrava en una nova etapa, emmarcada vers una societat liberal, el desenvolupament econòmic i la modernització.

El Monestir de Sant Esteve com molts altres arreu del país, foren abandonats, mal venuts, i el que fou més important, en molts llocs, les inestimables fonts bibliogràfiques i documentals, foren robades, saquejades o simplement cremades, essent la perduda històrica i cultural, d’un magnitud incommensurable; fins i tot, les pedres que vestien monestirs foren rampinyades per tal d’ésser emprades en noves construccions civils.

Ja en el segle XX, i en el marc de la Guerra Civil Espanyola (1936 - 1939), Banyoles com tot Catalunya, va quedar dins el territori de la II República Espanyola, pel fet que la revolta militar hi va fracassar, però malgrat que no fou un front de batalla directe, si es va veure afectada pels tristos fets portats a terme, igualment que en altres poblacions, per les directrius de certs sectors i partits polítics, aliens al propi esperit republicà i partidaris de revolucions oradures i follia desmesurada.

D’aquesta manera es van formar comitès revolucionaris, col·lectivitzacions d’empreses, persecucions i assassinats, principalment de sacerdots o persones dites de dretes, que moltes vegades no eren més que denuncies en base a venjances personals. Per descomptat, també foren nombroses les violacions dels espais religiosos, destrucció del patrimoni cultural i religiós, on foren cremades o també robades per deixondits que posteriorment hi van fer els seus bons actius.

La postguerra va arribar, i la població amb les pròpies penúries conseqüència d’un període bèl·lic, aïllament internacional, restriccions, estraperlo, racionaments i bescanvis, però tot plegat, feliçment va arribar a la seva fi. Els anys 60 foren l’inici de l’embranzida en quan a la millora de la vida social i econòmica, i Banyoles no en fou aliena, però a finals del segle XX, va arribar un altre esdeveniment de gran importància, ja que marcaria un abans i un després per a Banyoles,  una vila que feia ja quaranta anys, era considerada amb el títol de ciutat, privilegi atorgat a l’any 1920, rei Alfons XIII (1886 - 1941).

Els Jocs Olímpics de Barcelona 1992 van marcar una fita en la història contemporània de Banyoles molt important i el protagonista no fou sinó un cop més, l’Estany, el qual es va convertir en escenari olímpic del rem. D’aquesta manera, Banyoles adquirí una projecció internacional que consolidà la seva identitat com a ciutat esportiva i reforçà el valor del seu excepcional patrimoni natural, un fet que no va quedar aturat al finalitzar les olimpíades, sinó que continua i és molt present avui dia.

La natació i el rem, són dues activitats esportives integrades i vivint clarament amb simbiosi amb l’Estany, on les activitats són nombroses, com les entitats que amb més o menys assiduïtat han participat i participen de tot tipus d’esdeveniments, proves, campionats i activitats diverses, com els propis entrenaments de preparació o els programats com a part del manteniment esportius dels esportistes, i que tots ells s’escauen en el marc i entorn de l’Estany. Dins aquest marc, hi ha el Club de Natació Banyoles, on es gestionen la majoria dels esdeveniments i a més, les activitats que es porten a terme dins la entitat, principalment la natació, waterpolo i rem.

CONÈIXER BANYOLES